Salvem la figuera del Talia!!!!!!

Encara que no fos al Poble-sec, el teatre Talia era ben a prop del barri. L'acadèmia del Carme hi acostumava a celebrar el sant del seu director, el senyor Llucià, segur que molts ex-alumnes recorden aquells festivals a major glòria del dirigent pedagògic. Al super del Paral·lel hi anaven a comprar actors com Paco Morán i d'altres i encara que havia mantingut programacions molt diferents al llarg del temps sempre havia estat un teatre concorregut i d'èxit.

El Talia era un teatre comfortable, estava en bones condicions, però una malaurada història d'herències que encara no he acabat d'entendre ens va portar a l'estat actual, més de trenta anys, després de l'enderroc, amb un terreny on no s'hi fa res... Res? Sí, s'hi fan arbres, herbes i matolls. De tant en tant algú els talla però rebroten amb força i molts gats hi fan estada, també.

El més sorprenent és l'esponerosa figuera, que ja treu el nas per damunt dels cartells publicitaris. No sé si dóna fruit. Hi ha qui m'ha dit que la figuera ja hi era en el temps del teatre, en una mena de pati, però no he pogut contrastar aquesta informació fins ara.

Arribarà algun dia en què, suposo, acabaran per aprofitar aquesta cantonada. No sé si respectaran la voluntat de Martínez Soria, sobre l'obligatorietat de construir-hi un teatre altra vegada. En tot cas, seria una llàstima perdre aquesta figuera que perfuma les nits d'estiu amb la seva olor característica i que ha aconseguit sobreviure enmig de tantes pèrdues urbanístiques.

IMATGES DE MONTJUÏC (1)

Estic repassant els meus arxius i aniré penjant al blog imatges del barri o de Montjuïc, com en aquest cas. Sabríeu reconèixer aquests indrets i elements del paisatge? Ja fa temps que el futur de Montjuïc no s'acaba d'aclarir i cada vegada hi ha més ciment, es recuperen uns indrets i se'n destrossen d'altres. No s'hi poden establir particulars però l'ajuntament fa i desfà quan li sembla. Què s'ha fet del gran centre d'informació que hi havia d'haver a la Font del Gat? La veritat és que enyoro els bons temps del Restaurant i el Parc d'Atraccions, que després es van deixar decandir. No sé si la població civil té massa interès, en general, en el futur de la muntanya, en tot cas no veig que es generin grans moviments ni massa reivindicacions a l'entorn del seu futur i present.

Truculències teatrals d'abans

De vegades hi ha qui s'espanta de la violència en el cinema o la televisió. El fet és que la sang i fetge sempre ha tingut èxit, els contes populars són plens de barbaritats i durant anys, el teatre popular va tenir sempre una especialització en el que avui diríem gènere gore.

A Barcelona, al carrer de l'Hospital, hi va haver des del 1850 al 1887 el famós teatre Odeon, altrament batejat com 'L'Escorxador'. Aquest teatre va començar el seu camí de forma discreta i convencional però en l'època en la qual en va tenir cura Jaume Piquet la temàtica truculenta es va disparar del tot. Piquet va ser el comediògraf del moment, sobre tot per a les classes humils. Va dirigir el teatre des del 1872 al 1887.

Piquet era un gran treballador, escrivia les obres, una darrera l'altra, a preu fet, obres farcides de lluites, morts, crims i malvestats. Devia escriure prop d'un centenar d'obres, amb títols com ara El curandero de Sants, La mà negra, El terremoto de Casamicciola, Amor hasta la tumba, El hijo dle verdugo de Londres, Mala hija y madre desventurada, La esclavitud de los negros, La esclavitud de los blancos (sic)...

Piquet es anomenat sovint aquests dies perquè una de les seves obres, La monja enterrada en vida o el secret d'aquell convent, va contribuir, expliquen, a esventar encara més les llegendes negres sobre convents de clausura i les coses que passaven allà dins i a encendre l'anticlericalisme que, al cap d'uns anys, produiria els fets de la Setmana Tràgica, amb la profanació de tombes.

El pobre Piquet era un home d'idees filantròpiques, caritatiu i bona persona, que també feia de paleta i gravador, i jo crec que no tenia males intencions, més enllà de les de guanyar-se la vida amb aquest tipus de teatre, poc educatiu, però eficaç. Avui potser faria cinema fantàstic i de terror, qui sap. Era una mica sord, però li agradava barrejar-se amb el públic per escoltar les crítiques i els comentaris que feia la gent. El seu era un públic popular, que deixava el teatre ple de clofolles de cacauets, i pells de fruita o d'altres restes, aleshores totes orgàniques, dels berenars i sopars simultanis a la representació. Els cacauets i les seves clofolles van ser una constant als locals d'espectacles i als bars i tavernes, fins que van arribar els xiclets i les pipes.

No és estrany que la gent s'alimentés, en aquells teatres. Les obres eren molt llargues, llarguíssimes, podien tenir sis actes o més. Com que de vegades havia de sortir molta gent, com en una que es va fer sobre la Inquisició, els actors havien de representar tots els papers de l'auca i canviar-se de vestit sovint. En aquesta obra, es deien coses com ara: ¡Pueblo! ¡Sacude el yugo de ese sangriento tribunal, mancilla y baldón de las naciones que lo sufren... execración eterna a los falos apóstoles del Evangelio... Respeto y veneración a los dignos ministros del Señor!

Aquestes frases, retóriques, arravatades i hiperbòliques mostren com aquest autor, director i el que calgués no era pas contrari a la religió, encara que en critiqués, a la seva manera, els excessos. Poca cosa de Jaume Piquet podem trobar avui per la xarxa. A Sarrià li van dedicar un carrer, en l'indret on havia viscut i que després de diferents canvis, a partir de 1980 va recuperar el d'aquest home de teatre.