El Paral·lel i la seva història a 'Altres Barcelones'

Moltes vegades he escrit en aquest blog sobre la història del Paral·lel. Avui podeu trobar més informació sobre la nostra avinguda al blog ALTRES BARCELONES, de Dani Cortijo. No us el perdeu!!!

Avui, a la Biblioteca, xerrada sobre Joaquim Ventalló!!!

Aquesta tarda (24 de novembre) a dos quarts de vuit del vespre, CERHISEC ha convidat a l'historiador Pau Vinyes del centre 'Ignasi Iglésies' de Sant Andreu, per tal que ens parli de Joaquim Ventalló, una figura molt important de la nostra cultura, avui poc coneguda. Pau Vinyes va arribar a la biografia de Ventalló a través de la seva afició als llibres de Tintín, dels quals Ventalló en va ser traductor al català. Estirant d'aquest fil, Vinyes va descobrir una vida complexa, llarga, molt interessant, que reflecteix la història de tots nosaltres, també. Pau Vinyes ja ens va oferir una xerrada sobre Ventalló pel mes d'abril però per l'interès del tema i pel fet que estava preparant una publicació sobre aquest personatge li vam demanar que la repetís.

Si no teniu cap compromís, ja ho sabeu, veniu a la Biblioteca Francesc Boix aquest vespre, no us en penedireu i descobrireu la vida i la tasca d'aquesta persona tan vinculada a la nostra cultura, que va tenir una llarga i activa vida intel·lectual. Podeu trobar més dades sobre Ventalló al meu blog La Panxa del Bou.

Dol a la nostra Bodegueta

He passat per davant de La Bodegueta i he vist amb profunda tristesa que està tancada perquè ha mort el seu propietari, encara força jove, per cert. La Bodegueta ha esdevingut un establiment emblemàtic del barri, ha sabut conservar la seva imatge i un nivell qualitat-preu molt interessant, en aquests darrers anys el servei havia millorat molt. Espero que pugui continuar obert l'establiment i des d'aquí dono el condol a amics, treballadors i familiars. Malauradament, aquestes pèrdues solen comportar pèrdues també en el nostre paisatge, ben a prop hi ha el cas de l'antiga papereria Sabadell, avui definitivament tancada, des que el propietari, també encara força jove, va morir. Tant La Bodegueta com la papereria esmentada tenien una llarga tradició familiar al Poble-sec. Per sort, ha tornat a obrir el Bar Domingo, del qual parlava fa poc. 

Història i llegenda del Poble-sec

digne -a 

1 1 adj. [LC] Que mereix respecte i estima per les seves qualitats o el seu comportament. És un home digne, honorable. Un magistrat digne. Una conducta digna. Una resposta digna. 
1 2 adj. [LC] Que mereix alguna cosa en sentit favorable o desfavorable. És un home digne de respecte. Una conducta digna d’elogis. No és digne de lloança. Les seves paraules són dignes d’admiració. És digne de blasme, de menyspreu. 
2 1 adj. [LC] Conforme, proporcionat, al mèrit o a la culpa d’algú, a la condició d’una persona o d’una cosa. Tens un fill digne de tu. Això no és digne d’un home entenimentat com tu. La malifeta és digna d’un brètol com ell. Un digne càstig. 
2 2 adj. [LC] Que revela el respecte de si mateix. Un to digne. Un aire digne.

Manllevo el títol del post del magnífic llibre de Paco Villar Historia y leyenda del Barrio Chino. Un llibre aquest, per cert, que ens mostra com era la Barcelona real, o, al menys, una part important de la Barcelona real del passat. Fa uns dies es va endegar al Poble-sec una campanya semblant a la del Raval, amb pancartes sobre el desig d'un barri digne, cosa que fa suposar que el barri és indigne. En realitat, potser el que es volia expressar és que, en ocasions, el barri indigna, cosa en la qual podria fins i tot estar d'acord de forma matisada.

Com molta gent, al menys aquella interessada en els problemes i en les virtuts del barri, ja deu saber, la Coordinadora d'Entitats va donar a conèixer un manifest en el qual matisava el tema, feia una reflexió sobre el barri i també unes demandes concretes de millora. El podeu trobar aquí.

Fa pocs dies, BTV va oferir una informació sobre el tema i la polèmica, recollint les veus més moderades i les més alarmistes. Avui, el diari La Vanguardia, que també havia comentat el neguit d'una part del veïnat, publica un parell d'articles sobre les moltes iniciatives culturals i artístiques que s'han endegat darrerament en el barri, el títol d'un dels quals és El hervidero del Poble-sec. Un fragment:

Las pequeñas calles que escalan la montaña acogen numerosos talleres de artistas y artesanos, muchos de los cuales sólo se abren al público una vez al año. Pero hay excepciones, como la de la pintora danesa Nana Andersen, afincada en Barcelona desde 1998, en cuya galería La Frutería conviven su propio taller con exposiciones de otros artistas. Un caso parecido es el de Iluminarte, un espacio en el que, además de vender las lámparas Lumendo (cilindros metálicos en los que fotos reveladas en papel fotográfico hacen de pantalla), organizan talleres y exposiciones de fotografía. O, en fin, la tienda-taller de la ceramista japonesa Misako Homma. Amén de galerías más convencionales como Alas-Espai d´art. 

Uf, quan he llegit això de el hervidero havia pensat que tornarien en insistir en el tema conflictiu però, afortunadament, no és així. De la mateixa manera que l'augment de preus en el Raval ha fet que rebéssim molta immigració, aquest augment de preus en llocs com el Born ha generat l'establiment d'un gran nombre de tallers artístics de tot tipus, cosa que també es veu potenciada pel fet de comptar amb la seu de l'Institut del Teatre.

Fa uns dies discutia amb una persona més jove que jo que em repetia la cançoneta que vinc escoltant gairebé des que era petita, que el barri empitjora, que es degrada, que hi ha més problemes. Més problemes que quan? Els anys setanta el barri, com la societat, va viure una revifalla important, amb iniciatives culturals de tota mena, també. Els vuitanta ens van portar el desencant en molts àmbits, al barri moltes botigues van tancar, eren els anys de l'augment de les drogues dures i no era estrany veure persones punxant-se en alguna portalada, aquell no era un problema exclusiu del Poble-sec, jo treballava a L'Hospitalet de Llobregat i també havia vist coses semblants per allà. Molts comerciants grans deixaven les botigues. Concretament a la meva escala, al carrer d'Elkano, vam tenir un problema amb una colla -del país, alguns d'ells del barri- que comerciaven amb droga. Recordo que en aquella època també veïns del carrer Rosal van protestar per problemes de seguretat, en aquella zona s'hi havia establert una banda de lladres, aquests crec que peruans, que eren, precisament els qui treballaven a les autopistes.  Per la Plaça del Sortidor, segons a quines hores, feia por de passar-hi, hi havia unes colles de jovent mig marginal, (del país, per cert), que feien por. Era una època en la qual la vida associativa anava una mica de baixa. Personalment, i amb la perspectiva que em dóna haver nascut al barri i haver-hi viscut tota la vida, amb algun breu parèntesi, crec que va ser de les pitjors.

Però la meva perspectiva és també esbiaixada. Quan jo era petita hi va haver l'allau immigratori de la resta d'Espanya, els pisos s'omplien de criatures i rellogats, un tema aquest del qual ara la gent també es queixa quan demana que es controli el nombre de gent que viu en un habitatge. Recordo una família de davant de casa dels meus pares, amb moltes criatures, alguns dels nens es pixaven al balcó i el líquid anava a parar al carrer. Però jo era petita i no vivia aquell tema com a conflictiu, ni tan sols la meva família, que tot i que admetia que el barri era xaró i una mica ordinari hi havia gent de tota mena i que fins i tot la família dels nens mal educats eren, en el fons, bona gent. De prostitutes, com tothom sap,  n'hi vivien unes quantes, pels nostres carrers, també. No hi treballaven, hi vivien però també hi rebien alguns clients i tot. 


El barri és divers, també, i, en general, sempre s'ha tingut la percepció que, des de Blasco de Garay a la plaça d'Espanya és més fi que no pas des de Blasco de Garay al port. Aquest tema es reflectia fins i tot en els preus dels pisos. Això avui ha canviat perquè el port és de passeig i gaudi i una de les zones que havien estat més malament, aquella que tocava al port, ara té molts habitatges nous i en molt bones condicions. Evidentment que el barri té zones calentes, com el carrer de Blai, no es pot negar que hi ha problemes en uns indrets determinats. Ara bé, la valoració dels problemes va lligada a la percepció personal, moltes vegades subjectiva. En més d'una ocasió les estadístiques policials han constatat que no era aquest un barri on hi hagués un excés de delictes, de fet, hi ha hagut més robatoris o violacions a l'Eixample, per exemple. Però una cosa és la realitat numèrica i l'altra la percepció i aquesta és molt difícil de canviar, quan, en general, ha estat aquest un barri poc estimat per la gent que hi ha viscut, que sempre ha tingut la dèria de travessar el Paral·lel per millorar.


Personalment crec que és una bona època pel barri. Molt diferent de les del passat, perquè res no pot ser igual. La vida veïnal ha canviat molt i la immigració ha fet variar el paisatge humà de forma contundent. Però m'estimo més veure nens sorollosos de tots colors jugant a pilota pels carrers o envaint la biblioteca que no pas veure ni una criatura enlloc, la veritat. És clar que podrien jugar a pilota en llocs més adients, com ara el camp de futbol o els patis de les escoles, això sí, i deixar el carrer per a jocs més tranquils o per a què les nenes saltessin a corda. Un tema com el futbol crec que podria propiciar una integració infantil i juvenil important si es potenciés, jo no sóc futbolera però he constatat com a les escoles és aquest esport un factor clau per a fer amistats interètniques -per dir-ne d'alguna manera-. Això s'ha aconseguit també força amb activitats com les dels castellers, al barri i a tot arreu.


No m'agrada el bonisme progre que vol negar els problemes però em fa molta més por l'alarmisme que els magnifica i exagera, la veritat. El barri és el que és i sempre ha estat, un barri d'arribada, amb gent molt diferent i diversa, no va ser mai un poble, cal recordar-ho, com Gràcia o Sants, això dóna una característica històrica molt diferent, va néixer com a suburbi i encara ho és i ho serà, possiblement. Però molts habitatges s'han rehabilitat gràcies a la demanda i ara ens n'adonem que tenim un conjunt de modernisme modest molt interessant i una història que no és massa llarga però que és important i absolutament exportable. El món associatiu gaudeix de bona salut, és clar que som molts i moltes els qui formem part de diferents associacions i això dóna la percepció que sempre som els mateixos però també veig gent jove que ve a les activitats culturals, pares i mares amb criatures a la biblioteca i moltes imatges més que em generen un optimisme desacomplexat. 


Si el violador de l'Eixample hagués estat del Poble-sec o si alguns assassinats estranys i repugnants com el de l'aparcament de Sant Gervasi, el del carrer Ganduxer o el més recent de Sabadell haguessin passat al nostre barri no vull ni pensar el que s'hauria arribat a dir i escriure. Una meva coneguda que vivia a la part alta, per allà Manuel Girona, va estar requerida fa un temps com a testimoni per la policia, que feia un registre en un des pisos de l'escala on vivia una mena de mafiós, traficant de coses diverses. Però a cap d'aquests altres indrets els fets delictius no n'han perjudicat la imatge, així són les coses, per desgràcia. Una altra cosa és caure en un excessiu cofoisme i creure que som els millors i que no calen protestes puntuals, demandes contundents o millores concretes. 


Un altre tema és barrejar immigració amb conflictivitat. Si al barri hi ha un tant per cent de gent de fora és normal que faci soroll un tant per cent de gent de fora. Les criatures i el jovent sempre fan més soroll que no pas les velletes, és evident. Però m'alegro de tenir botigues de tot altra vegada, m'agrada comptar amb el forn dels magribins, el colmado dels paquis, el basar dels xinesos, perquè tots ells em solucionen la vida quotidiana i perquè fan que al carrer hi hagi llum i moviment. No han tret a ningú, aquests nou vinguts que ara ja no són tan nous; totes aquestes  botigues ja eren tancades de feia temps perquè els antics propietaris no havien trobat continuïtat en les noves generacions. Un altre tema és demanar una major protecció per al petit comerç de barri, molt maltractat durant anys. 


Pel que fa a la proliferació de bars, restaurants, tallers artístics, en principi ho trobo molt bé, tot plegat dóna vida als carrers i fa història. Evidentment, l'excés porta soroll, però això ha passat en altres barris i el tema del soroll és un tema del qual es parla molt però sobre el qual no s'incideix massa, ara per ara. Bé, si doneu una ullada a La Vanguardia d'avui us sorprendreu del gran volum d'iniciatives culturals, alternatives o no, que estan sorgint pels nostres carrers. La realitat acostuma a tenir moltes cares i com deia Campoamor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que ser mira. Analitzant el tema i després d'aquestes consideracions, i tenint en compte la definició canònica de digne, em pregunto: és 'dignitat' el que ens cal demanar o són coses molt menys abstractes, de fet????

El Teatre Talia-Martínez Soria, passat, present (inexistent) i futur (imprevisible)

Sembla que el Molino va fent via, que l'Arnau s'arreglarà i que l'antic Español, després Scènic, també s'està acabant d'arranjar. L'espai sobre el qual planen, encara, molts dubtes, és el de l'antic Teatre Talia, un teatre enderrocat quan precisament es trobava modernitzat i actualitzat de no feia massa temps. Fa uns dies, algun enamorat espontani, va escriure aquesta frase amb cartellets de propaganda, a la tanca que limita l'espai, amb la magnífica i esponerosa figuera. Ai, encara queda romanticisme!

Aprofito per recordar una mica de la història del teatre, amb dades manllevades a Viquipèdia:

El Teatre Talia de Barcelona va ser un local d'espectacles teatrals ubicat en el núm. 100 de l'Avinguda del Paral·lel, cantonada amb el carrer del Comte Borrell. Es va inaugurar el 4 d'agost de 1900 i va tancar l'abril de 1988. Dos mesos després, s'hi va produir un incendi; finalment, va ser enderrocat. En l'actualitat, encara hi roman un solar sense edificar. Es tracta d'un espai de titularitat privada que pertany a l'empresa Castro. El Departament d'Urbanisme manté, actualment, reunions amb els seus propietaris per treure aquest espai, qualificat com a equipament, de l'atzucac en què es troba.

Al llarg de tota la seva història, el teatre prengué diferents noms: Teatre de les Delícies de 1900 a 1906, Teatre Líric (entre 1906 i 1913, diferent al Teatre Líric de l'Eixample,tancat el 1900), El Trianon de 1913 a 1915 (que no s'ha de confondre amb el Teatre Pompeia, també al Paral·lel, que del 1901 a 1907 va anomenar-se El Trianon), Madrid-Concert de 1915 a 1921, L'As de 1921 a 1924.

A partir de 1924 es va començar a anomenar Teatre Talia. A començament dels anys cinquanta va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria; el teatre va anar alternant el teatre i la sarsuela amb el cinema. De mica en mica, Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria va acabar essent-ne l'únic propietari. El 1982 va canviar-li el nom de Talia pel seus cognoms: Teatre Martínez Soria i el va dedicar només al teatre.

Abans que fos enderrocat s'hi van representar obres com El apagón de Peter Shaffer i Violines y trompetas de Santiago Moncada, protagonitzada per Fernando Guillén i Paco Morán durant 3 anys consecutius.

La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura.

Si considerem que el Poble-sec arriba al Paral·lel hauríem d'admetre que el Talia no era del barri, però de fet era, potser, dels teatres més relacionats amb el barri. L'Acadèmia del Carme hi celebrava les festes del sant del seu director, el senyor Llucià, i la seva proximitat feia que s'hi anés força. Recordo haver vist actors com Paco Moran o Fernando Guillén prenent una copa al bar del Condal o comprant al súper proper. A més de les obres que s'esmenten a Viquipèdia i de les típiques i exitoses de Martínez Soria, el teatre va conèixer també, en els anys seixanta i setanta, una època molt interessant, amb obres més serioses i punyents. Una obra que en el seu temps va tenir molt de ressò, que es va reposar de nou i que va inaugurar una de les remodelacions del teatre, a principis dels seixanta, va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, un autor francès, traduïda per Pemán i protagonitzada per una jove Núria Espert. L'argument, aleshores fort i escabrós avui segurament ens semblaria passat de rosca, tractava d'una jove prostituta a qui un capellà esforçat compra hores amb la intenció que es penedeixi dels seus pecats i torni al bon camí, cosa que aconsegueix malgrat que la gent el bescanti per les seves visites freqüents a la senyora de vida alegre. Crec que el paper del capellà cast i esforçat el va fer en alguna ocasió el gran i atractiu Rafael Arcos, molt conegut a través de la televisió, avui malauradament desaparegut.

Qui mana a Can Ribot?

El dia 2 de novembre, es va publicar al diari La Vanguardia una interessant entrevista a  Jordi Conejos, ex conseller delegat de l'Agrupació Mútua, on parla del senyor Millet i les seves particularitats que aviat esdevindran un gènere literari de culte. La nota d'humor, més aviat negre, ve del comentari que feien al senyor Conejo quan protestava dels fets que tothom no sabia fins fa quatre dies, en relació en aquest cas amb la seva empresa: Tu vens del Poble-sec i els Millet ja manaven a Barcelona fa cent anys...  No sé si el senyor Conejos és, en realitat, originari del Poble-sec o el comentari és una frase feta que constataria la percepció que tenen certes elits barcelonines del nostre paisatge familiar i de la igualtat d'oportunitats. Amb el que anem sabent darrerament sobre l'inefable ex-amo del Palau i sobre tants silencis culpables, hauríem de reivindicar el poble-sequisme amb gran contundència, hores d'ara.

Cuando usted dejó Agrupació, se presentó como una salida pactada. Meses después, parece claro que no fue así. 

Yo nunca tuve una buena relación con Fèlix Millet, y tras ser nombrado presidente fue empeorando. Casi no venía por la mutua. Sólo se preocupaba de acumular cargos en los consejos de las participadas y de las dietas. Pedía que acumulásemos seis consejos en una mañana, y yo me negaba. Me quedaba solo en el consejo diciéndole: "Fèlix, esto no se puede hacer", porque no lo preveían los estatutos o los reglamentos internos. Y la secretaria del consejo también callaba. Yo molestaba. Algunos consejeros me decían que callase e hiciese lo que Millet decía. "Tú vienes del Poble Sec y los Millet ya mandaban en Barcelona hace cien años". Entonces Millet era Dios. Finalmente, me pidieron que renunciara: llegamos a un acuerdo económico y me fui. Eso sí, mientras yo estuve, en la mutua no hacía nada de lo que ha salido en el Palau: los estatutos le limitaban, porque establecen que el presidente no es ejecutivo. 

Daniel Martín, Los Tarantos i el nostre barri

Fa un parell de mesos va morir l'actor Daniel Martín, protagonista amb Sara Lezana, Antonio Gades, Carmen Amaya i una pila d'aquells secundaris de tanta categoria que aplegava el cinema espanyol, de Los Tarantos. Aquella pel·lícula, de l'any 1963, es va filmar en una gran part en el Poble-sec, en la zona de dalt del carrer Poeta Cabanyes, si fa no fa, on existia un barri de barraques amb molta població gitana. D'allà provenia també la famosa Chunga. Jo recordo haver anat en alguna ocasió amb monges del Sortidor a repartir per aquells habitatges menjar i matalassos, d'unes donacions que feien, crec, els americans. Ara costa de reconèixer el paisatge però, amb una mica de paciència, es pot recuperar algun indret oblidat. Molta gent gran recordarà també un gitano que adobava paraigües, i a qui li deien el Pinchauvas. Hi havia encara, en aquells primers anys de la dècada dels seixanta, molts venedors ambulants.

Avui tots recordarem, de forma merescuda, la trajectòria de José Luis López Vázquez, però voldria evocar també aquell galan que va ser Martín i que, després de Los Tarantos, el mateix que la seva parella, Sara Lezana, no van aconseguir papers tan emblemàtics com aquells, inoblidables. Carmen Amaya va morir poc després de filmar la pel·lícula i també Antonio Gades fa temps que no balla per a nosaltres, descansin en pau.