El último domingo, el señor alcalde don Francisco de Paula Rius y Taulet, acompañado del teniente de alcalde don Ignacio Pons, giró una visita á la barriada de Santa Madrona con objeto de enterarse personalmente de las necesidades de aquella zona. En compañía de varios propietarios de dicha barriada y de las Huertas de San Beltran examinaron el terreno, convenciéndose de la necesidad de la apertura y urbanización de la calle del Paralelo, y de la construcción del trozo de cloaca de la misma, para dar salida á las aguas sucias y pluviales de las calles de Magallanes, Cabañes y Salva. También se le hizo ver al señor Rius y Taulet la conveniencia de procurar el desvío de las aguas procedentes del torrente de la Font Trobada y de hacer desaparecer el foso que hay al extremo de la calle del Conde del Asalto.
El señor Alcalde dio las oportunas disposiciones al señor ingeniero para instalar el alumbrado en la calle de Canals hasta la de Vila y Vilá, mandó quitar las humedades que la fuente de Blay produce y arreglar en lo posible la rasante de la calle de Cabañes para que los carruajes puedan subir por ella y dispuso el desmonte de la calle de Cano entre las del Rosal y Salvá. Al propio tiempo se resolvió verificar el arreglo de la calle de la Cruz de los Canteros entre la de Magallanes y la de Cano.
Asimismo, al visitar el barrio de Santa Madrona, quedó resuelto el estudio de un plano que responda a todas las necesidades del mismo, habiendo manifestado el señor Rius y Taulet que el Ayuntamiento que preside tiene el propósito de concluir la apertura y urbanización de la calle del Paralelo y de dar mayor impulso a las obras de las calles del Paseo de San Juan y de las Cortes.
La Vanguardia, 14 de juny de 1882
(El carrer Canals era el tram de dalt de l'actual Nou de la Rambla i sembla que el nom del carrer Elcano era 'Cano', possiblement el d'un propietari. La proximitat amb Magallanes devia fer reconvertir el topònim urbà en un de 'més famós')
Com hores d'ara tothom sap o hauria de saber, dissabte, dia 12, es farà durant tot el dia una gran festa, amb el Paral·lel tancat per a vehicles, des del carrer Margarit fins a Palaudàries. La promoció de la gran activitat ha estat a càrrec de la Fundació El Molino, una empresa en la qual participa gent d'empenta i que té la intenció de revitalitzar l'avinguda del Paral·lel amb la revifalla del teatre El Molino i després, possiblement, d'altres com l'Arnau.
FEM ha fet esforços lloables per explicar el seu projecte a tots els sectors implicats, que són molts i diversos. En el tema del Paral·lel hi convergeixen tres barris de Barcelona. A més del Poble-sec, el Paral·lel toca al Raval i al barri de Sant Antoni. Però crec que, d'alguna manera, potser és el Poble-sec el més afectat de prop i per tradició i història en aquest tema. FEM compta també amb una web molt interessant dedicada al Molino i al Paral·lel, Molinolandia, amb un gran nombre de dades i imatges que evoquen el passat i reivindiquen un futur més brillant per a la zona.
El projecte també ha propiciat algunes reticències, en ser privat i molt ambiciós. Estem en uns anys en els quals certs sectors més o menys progres veuen el dimoni en qualsevol projecte empresarial privat. Però la política de subvencions públiques també és força corrupta en ocasions i molt parcial gairebé sempre. A més, acaba per funcionaritzar els espais, amb horaris tancats i manca d'implicació, ja que els gestors són gent a sou que poden ésser canviats en qualsevol moment, segons calgui i convingui i que no sempre poden desenvolupar la seva iniciativa.
És cert que de vegades els projectes molt ambiciosos fan respecte. I és que tant en l'àmbit privat com en el públic moltes coses han mort d'èxit, al capdavall. Han mort o s'han malmès. Però també és cert que el Paral·lel precisava ja d'una ressurrecció en qualsevol direcció. Durant els vuitanta hi va haver alguns intents una mica municipalitzats, es va fer una gran festa, les aspes del Molino van tornar a girar i crec que també alguns comerços de la zona van intentar que l'aspecte botiguer tirés endavant. Tot plegat sense massa èxit, més aviat sense cap mena d'èxit, diria jo. Tot plegat va ser una mena de cant del cigne, breu, amb molt soroll de boixets i poques puntes, vaja.
El futur és imprevisible però crec que el projecte del Molino és important i té un gran interès. Sovint mitifiquem el passat del Paral·lel, un passat amb alts i baixos i també amb molts establiments força atrotinats, les coses com siguin. Recordo xerrades de l'enyorat senyor Badenas, historiador de tot aquell món, en les quals explicava els dos grans moments del Paralelo: el d'abans de la guerra i també el dels anys cinquanta, quan va ser un indret gairebé familiar, amb cinemes de barri, revistes barates i en el qual s'incorporaven els sectors populars immigrats que anaven arribant. Aquesta segona etapa, però, era aleshores mirada amb prevenció per la gent gran, que recordava l'anterior. Badenas també ironitzava sobre el fet que molta gent que plorava la decadència del Molino no hi havia anat mai o gairebé mai, per cert. La segona etapa del Paral·lel, per cert, i segons la meva subjectiva opinió, va tenir certs paral·lelismes amb l'estampa del Perpinyà del desenvolupament, quan la gent anava a veure cinema agosarat i striptís prohibit a la França mítica.
Al Paral·lel jo diria que hi ha hagut de tot, des de teatre de patacada a teatre de molta qualitat, en indrets com el Victòria o l'enyorat Talia, que va tenir una època seriosa molt interessant. Un munt de cinemes de barri, també, i fins i tot, més endavant, un de luxe com el Regio i un de diferent com el Nou, quan va acollir el Cinerama. Va tenir mala fama, és clar i potser hi havia llocs d'allò que en diríem moral dubtosa. Moltes actrius i actors del Paral·lel, però, vivien al Poble-sec i feien una vida absolutament normal i normalitzada perquè com han explicat autors com Passarell o González Ledesma, en anar a casa seva les senyores de vida pecaminosa i lluentons professionals, esdevenien una mestressa de casa més de l'escala de veïns. I gent com Escamillo, tan hilarant i disbauxat en escena, era d'una gran seriositat quan caminava pel carrer de casa, que era, si no recordo malament, el carrer Margarit. Avui aquells agosaraments molinencs ja no ens espanten ni desvetllen la nostra curiositat morbosa, la veritat. Abans de la guerra va ser aquell un indret, sobre tot, de senyors d'aquells que deixaven la dona a casa i anaven por ahí. Fotografies dels bons temps del Paral·lel d'abans de la guerra mostren un munt d'homes als bars i poques dones, llevat d'allò que en deien mitges virtuts i d'algunes velletes venedores ambulants amb passats misteriosos. Pel que fa al comerç, recordo els bons temps de Coesa, en els quals tothom venia al Paral·lel a comprar discos i electrodomèstics amb targes que es lliuraven a moltes empreses i que comportaven descomptes sucosos.
Jo tinc esperança en aquesta revifalla prevista. Però l'èxit sovint és capriciós i que la cosa funcioni depèn de moltes coses, de vegades imprevisibles. De moment, gaudiren d'aquest estrany dissabte d'alt voltatge celebrador. També s'ha inclòs enguany la nostra Mostra d'Entitats en el programa, i s'ha endarrerit una mica, doncs, la seva celebració. Esperem que no quedi diluïda en la immensitat d'espectacles previstos i que rebi moltes visites. Al Paral·lel ens trobarem, doncs, aquest 12 de juny tan esperat, temut, desitjat i sorollós. També espero que els decibelis, acompanyants inevitables de qualsevol celebració gran o petita, moderin la seva agressivitat inevitable i que el tancament de la zona no comporti cap caos automobilístic exagerat. En tot cas, quan l'excés ens aclapari, sempre podem pujar fins a Montjuïc una estona, a meditar sobre tot plegat contemplant la ciutat als nostres peus.
Els anys 2006 i 2007, amarada de nostàlgia pels bons temps paralelus del passat, vaig endegar un blog de curta durada, Memòries d'una vedette a l'atur,en el qual desenvolupava la meva fantasia professional i personal d'haver estat vedette de veritat. Recupero un poema per musicar d'aquella època, en el qual em planyia de la decadència del meu recer artístic després de les darreres represeses populars. Ara que tot torna a començar vull recordar aquells tristos sentiments d'aleshores:
A la porta del Molino
A la porta del Molino venen tabaco barat, Ja no hi veig les cues llargues que feien els jubilats, La placeta resta fosca, els llumets s’han apagat, En runes i plens de pena resten els seus reservats I tan sols a dins hi viuen dues dotzenes de gats.
Ai Molino, Molino, Molino, Paralelu de la meva joventut, Barri Xino, On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...
I també està que cau El pobre teiatru Arnau.
Tot, tot, tot, ha passat. Com un vent arrauxat, Ha crescut la ciutat I tot, tot, ha canviat.
A la ciutat dels fatxendes els pobres hi són de més, Les vedettes ja no ballen, només ballen els calés, Ja no hi ha vells anarquistes, ja no hi ha gairebé res, Ningú no coneix la història d’aquells anys de foc encès, Quan tot estava prohibit i tot estava permès.
Ai Molino, Molino, Molino, Paralelu de la meva joventut, Barri Xino, On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...
I també està que cau El pobre teiatru Arnau.
Tot, tot, tot, ha passat. Com un vent arrauxat, Ha crescut la ciutat I tot, tot, ha canviat.
Potser no sabria explicar-ne el motiu de forma racional però el fet és que un bon quadre t'evoca sensacions diferents a les de les fotografies. Aquesta visió de Montjuïc és una aquarel·la del pintor Rafael Pujals, el qual disposa d'un blog en el qual es pot gaudir de la seva obra. A més de la proximitat de l'indret al nostre barri he de dir que vaig conèixer l'obra d'aquest pintor a través d'una artista, Maria Antònia Cahué, que pertanya a l'Associació d'Artistes del Poble-sec, encara que no sigui autòctona. I l'ànima de l'associació, com sabeu, és el pintor Antoni Lasheras amb el seu Alas-Estudi, que ha revifat la tradició pictòrica d'un barri com el nostre que va ser titllat de Montmartre barceloní en epoques passades.
