Informacions poble-sequines a la xarxa

La rádio del districte i El3 van recollir la xerrada de CERHISEC sobre el Parc d'Atraccions, podeu veure aquí la crònica. La xerrada no va despertar la mateixa expectació que d'altres, com ara les dedicades  a Vallmitjana o Sagarra, potser perquè el tema, d'entrada, sembla més frívol o de menys interès.

Però, de fet, la història del Parc d'Atraccions, com tantes petites històries aparentment sense transcendència, són molt importants, doncs a través d'elles podem entendre i aprendre història real i quotidiana, i la petita història sempre té relació amb la història en general i ens mostra la realitat d'una forma molt més objectiva i propera.

El Parc va viure des dels anys del desenvolupament i la transició fins als de l'olimpisme militant i fatxenda. La seva evolució va ser també la de la societat d'aleshores, i el seu recorregut vital va anar des de l'entusiasme dels inicis o l'eufòria dels setanta fins a allò que en vam dir el desencant. La seva mort va ser molt lamentable, segons la meva opinió. Com tantes altres coses, se'l va deixar morir. Mentrestant el de Madrid, inaugurat tres anys després, gaudeix de bona salut i va tenir la grapa de no deixar-se convèncer pel recurs al tematisme. 


Entre els records que tenien els assistents a la xerrada sobre el Parc va sorgir també el de la discoteca Lord Black, que va ser molt moderna i emblemàtica. Penjo dues imatges d'aquesta discoteca-restaurant que he manllevat del magnífic bloc BARCELOFÍLIA. També es va explicar que a l'edifici de l'estació del funicular, després del restaurant MARISOL  n'hi va haver un altre que era propietat de l'amo del conegut, emblemàtic i enyorat Hostal de Sant Antoni, de l'Avinguda Mistral.

La història del Parc incideix en el tema de Montjuïc, un tema encara no resolt i sobre el qual els poders públics han dit un munt de bajanades contradictòries sense arribar a un acord seriós. S'ha anat fent de forma improvisada, segons tocava. Ara zona verda, ara hi farem un hotel i un museu, ara treiem el restaurant, ara n'hi tornem a posar un altre. En aquests temes el veïnat hi té poc a dir i fa anys encara érem capaços d'una certa reacció, menada per les derivacions veïnals dels partits polítics en efervescència. Ara ni piulem ni piulen, tot ha canviat. Només ens queda encendre un llumet als nostres sants locals i demanar-los que hi facin més que no pas nosaltres.

Parlant de sants, les nostres estimades quatre parròquies han endegat una magnífica web, molt interessant i necessària en una època en la qual la informació resulta sovint una mica dispersa o tan excessiva que no sabem on anar-la a buscar. De moment, toca anar a beneir la Palma, ja sigui des d'una fe religiosa seriosa o des d'un amor a les tradicions nostrades i familiars una mica descreguda i tot.

XERRADA DE CERHISEC: El PARC D'ATRACCIONS DE MONTJUÏC (1966-1998)

Molts de nosaltres tenim grans records de l'enyorat PARC D'ATRACCIONS DE MONTJUÏC. Dimarts podrem compartir-los a la xerrada de CERHISEC.

• Les gresques adolescents en aquelles primeres sortides de grans.
• Aquelles estones romàntiques amb el vostre primer amor en la penombra del GUSANO o de l'AMOR EXPRES.
• Aquells concerts on podíem veure i escoltar flamenc, rock and roll, sarsuela... El Dúo Dinámico, El Fary, Doña Francisquita...
• Aquelles tardes de diumenge en les quals Montjuïc era una festa i on els protagonistes érem, encara, els barcelonins i no pas els turistes.
• Aquells temps tristos en els quals vam haver de veure la decadència i, més tard, el desmantellament d'aquell indret.
• El Loco Ratón, el Boomerang, el Tren de l'Oeste, la Casa Magnètica, el Twister, el Martell... i tantes altres atraccions que no oblidarem.

Mentrestant podeu mirar aquestes dues magnífiques webs en les quals hem pogut trobar moltíssima informació sobre aquell espai, amb aquella bonica nòria que va formar part del skyline poble-sequí durant tants anys.

US HI ESPEREM!!!

Una Pepa immortal ('Viva la Pepa', pintura de Simó Gómez Polo)

Ja he parlat en diferents ocasions del pintor del nostre barri Simó Gómez Polo i no em canso de recomanar la biografia que va escriure, sobre aquest personatge, Feliu Elies, l'any 1923. La podeu trobar al fons local de la biblioteca Francesc Boix, entre d'altres llocs i fins i tot en llibreries de vell.

Gómez Polo està sent reivindicat en els darrers anys gràcies a la rehabilitació estètica d'aquell corrent tant menystingut que va ser el magnífic realisme peninsular. Gómez Polo va ser un home estrany i arrauxat, va morir molt jove, als trenta-cinc anys, i la seva obra es troba molt escampada. El MNAC va tenir durant anys gairebé amagats alguns dels seus quadres però darrerament n'han penjat uns quants més, cosa d'agrair. Vaig tenir el goig de conèixer fa poc una descendent d'una germana de Simó Gómez, Isabel Serra, i estaria molt bé que en alguna ocasió es pogués muntar una exposició del pintor en la qual ens permetessin valorar la seva evolució i el seu pes artístic en el conjunt de l'art català.

Precisament avui que és Sant Josep m'ha vingut al cap el quadre que penjo i del qual tan sols he vist reproduccions, com ara aquesta en blanc i negre, del llibre d'Elies, i una altra en color que il·lustra l'entrada feta per Francesc Fontbona en la Història de l'Art Català. És possible que avui valorem més els magnífics retrats del pintor, tot i que aquesta pintura també és pot considerar un conjunt de retrats, però els seus contemporanis van coincidir en considerar com a la millor de la seva producció aquesta, que porta el nom de ¡Viva la Pepa! tot i que sembla que en alguns catàlegs antics se l'havia titolat també ¡Viva la Zambra!

Ja en l'època de l'edició de la biografia feta per Elies, Simó Gómez. Història verídica d'un pintor del Poble Sec, l'autor admet que no ha pogut veure-la, pel fet que va ser comprada pel mecenes Isidre Bonshoms, mort per aquells anys i la vídua del qual, que posseïa la pintura, vivia a Valldemosa, a Mallorca. No sé on es troba avui, la veritat. L'obra de Gómez mereixeria una catalogació acurada i actual. És possible que la tingui la mateixa família. Elies va comptar per parlar-ne amb un bocet força acurat que també ignoro on deu ser, i amb diferents estudis sobre els personatges.

No crec que el títol tingui res a veure amb la Constitució, més aviat deu fer referència al sentit casolà de la frase, que té relació amb la gresca i la disbauxa sense control ni ordre. Elies, pel que pot veure en els estudis previs, en lloa el color, les ombres, el contrast, i fins i tot percep, en el realisme sòlid de Gómez, trets impressionistes. Tot i l'aparent desordre vital del pintor en aquest cas va fer ordenadament diferents esbossos, tant dels personatges per separat com en conjunt. I malgrat que vol representar un moment alegre i de festa, l'expressió de la noia és distant, fugisser, trist, ens evoca els personatges de L'alegria que passa.

Qui són tots aquests personatges? Elies ens ho explica de forma acurada. Les joves són dues gitanes blanques, del veïnat, o sigui, unes joves poble-sequines d'ètnia gitana, probablement mares o àvies de la Xava de Vallmitjana. Aquestes noies que devien cobrar molt menys que les models professionals, eren també companyes de les gresques una mica sòrdides de Gómez, en les seves escapades nocturnes al Asiático, un local emblemàtic del barri, de fet poc més que una tavernota marginal. El nom es va conservar i el local va evolucionar, fins a convertir-se en un centre familiar, durant la postguerra. El pintor va reproduir les mateixes models en diferents quadres tot i que la seva model preferida va ser la seva soferta, bonica i sacrificada esposa, Rosa Font.

Els nois també ens són coneguts, eren deixebles de Gómez que van ser pintor, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 

El quadre està datat de l'any 1879. Sembla que Bonshoms l'heretà del seu amic Josep Bofill, primer propietari. Aquesta obra va figurar en l'Exposició General de Belles Artes de 1891, presentada pel senyor Bofill. La va reproduir la revista la Il·lustració Catalana, l'any 1880 i un diccionari artístic d'Elias de Molins. 

Cal dir, per fer-nos una idea aproximada de la pintura, feta a l'oli sobre tela, que les mides són força grans 1,90x1,38, tot i que avui, acostumats com estem a aquests quadres que més aviat són creadors i limitadors d'espais, potser no ens faria tant d'efecte com en la seva època. En tot cas, ens evoca tot un món llunyà, perdut i que va tenir la seva seu artística en el nostre Poble-sec, aleshores poca cosa més que un indret perdut i rural, una mica, com deia la dita, deixat de la mà de Déu. La casa on va tenir l'estudi el pintor i on després li va tenir Joan Brull, amb diferents modificacions, encara existeix i pagaria la pena posar-hi alguna placa o rètol que recordés aquest artista. 

Festa de Santa Madrona a la plaça del mateix nom, dissabte!!!

Recuperem la festa de Santa Madrona, que va ser ahir, 15 d'agost, però que se celebrarà al barri aquest cap de setmana!!!

Més informació i reflexions sobre la santa, i d'altres tradicions poble-sequines, a La Panxa del Bou.

Quan anàvem a passeig per les 'atarassanes', a escoltar els 'xarlatans'

En el meu altre blog, La Panxa del Bou, comento avui el tema d'aquesta redescoberta de les Drassanes i reflexiono sobre la fragilitat de la història i de les seves lectures i relectures.

Més enllà de les Drassanes gòtiques, tardanes o no, els meus passeigs matinals de diumenge, quan era petita, tenien dues rutes, una era anar a Montjuïc, en concret a la Rosereda, al Teatre Grec. L'altra era anar fins a les Drassanes, que aleshores en dèiem atarassanes a escoltar els xarlatans, els venedors ambulants baladrers, típics de la zona.

A mi m'agradava més anar a Montjuïc, a l'Exposició, com encara mencionava molta gent, de forma genèrica, la nostra muntanya. Les Drassanes formaven part, aleshores, d'un conjunt ombrívol i fosc, trist i decadent. La part del Paral·lel que toca al mar ha canviat molt, en aquests darrers anys, però aleshores era una mena de conjunt estrany d'elements portuaris, una mica deixat de la mà de Déu.

Davant del Portal de Santa Madrona, però, s'hi aplegaven els artistes de la paraula i al meu pare li feia molta gràcia escoltar-los. Mai vaig veure'l comprar res, la veritat. Un dels articles més promocionats eren les fulles d'afaitar que un dels venedors més brillants comparava, per la qualitat de les que oferia, amb ternera de Gerona. Fins i tot recordo que aquest mateix venedor explicava una història terrible, la d'una noia jove a la qual havien hagut de tallar una cama a causa d'una infecció provocada per una depilació casolana amb una fulla d'afaitar de mala qualitat. Recordo fins i tot el nom d'aquella pobra víctima, més o menys el venedor deia: me dicen el otro día que a Marisa le han cortado una pierna...

En aquella època molts esguerrats, com en deien de la pobra gent a la qual mancava alguna extremitat, portaven cames de fusta, cosa que fins i tot es pot copsar en el conegut documental El alegre Paralelo, que en alguna ocasió he penjat al blog. La veritat és que em feia angúna poder-me ensopegar amb la pobre Marisa, una noia jove a qui la desgràcia havia deixat mancada per sempre d'una cama que segurament havia estat bonica, tot i que amb una mica de pèl moixí.

Estic llegint les Memòries de Josep Maria de Sagarra i explica una escena portuària molt semblant a una altra que jo vaig viure de petita, en el mateix indret, la visió pudenta d'una balena morta, exposada en una mena de carpa, a tocar de Colón. No m'agradava aleshores el port, quan era un port en actiu, oliós, amb grans vaixells dels quals descavalcaven mariners que de vegades podies contemplar embriacs per la Rambla, acompanyats de senyoretes que no sabies ben bé a què es dedicaven però que vestien de forma tendrament luxuriosa.

Els xarlatanans van ser tota una institució, es feien -i m'han dit que en alguns indrets encara es fan- concursos de venedors d'aquesta mena. Sempre els vaig escoltar parlar en castellà, tot i que de tant en tant esquitxaven el tema amb alguna catalanada que feia molta gràcia. La venda ambulant ha canviat però no gaire. Forma part d'una mitologia ancestral, universal, per això no moren els mercadillos ni els encants, que es fan a tot arreu, de forma setmanal o puntual. Els gitanos van ser els reis d'aquesta venda i molts d'ells encara s'hi dediquen però l'accés dels més urbans a la vida convencional i a l'estudi obligatori ha fet que fossin subsitutïts, en molts casos, per nouvinguts ves a saber de quins llunyans països. 

Anar a atarassanes era per a mi, aleshores, sinònim d'un matí de diumenge molt avorrit, ja que el pare era un home boníssim però silenciós, molt al contrari que la meva mare que no callava i sempre explicava facècies però que els diumenges pel matí es quedava a casa a fer el dinar i endreçar aprofitant que el papa se'ns emportava a pasturar. Mai passàvem aquests límits poble-sequins que he mencionat: Montjuïc, Drassanes. En alguna ocasió vam anar als encants a comprar cromos i, en festes molt assenyalades, a la Rambla, a veure processons o desfilades o l'ou com balla. Fins i tot, un cop o dos l'any, fèiem un viatge en Golondrina a l'antic Rompeolas i havíem comprat algun cranc d'aquells vius, lligats a una canya.

Jo crec que recuperar uns quants xarlatans per aquell mateix indret estaria molt bé car ara s'hi aturan grans autocars de turistes i la zona encara és una mica ensopida. No costaria gaire llogar-ne uns quants per animar el turisme però, és clar, no n'hi hauria prou amb un top manta estranger silenciós o curt de paraules, caldria retornar a aquella retòrica contundent que mostrava un domini important de l'idioma, en aquell cas el castellà, però que es podria diversificar amb el català i fins i tot, si calgués, posats a fer, amb l'anglès i tot.

Sagarra, la xerrada i l'ànima de les paraules

El 3, l'Informatiu de Sants Montjuïc, ha tingut l'amabilitat d'escriure un molt bon resum de la darrera xerrada de CERHISEC sobre Sagarra i el Paral·lel, que podeu llegir aquí.

Aprofito el tema per recordar que si bé el topònim Segarra s'escriu amb 'e' en el lloc de la primera vocal, el cognom de l'escriptor s'ha d'escriure amb 'a', SAGARRA, tal i com ho va fer sempre la família. Amb això de la normalització és freqüent caure en el parany de pensar que també tots els cognoms estan normalitzats quan molta gent vol respectar la tradició familiar. Això va passar fa alguns anys amb el d'en Rusiñol, que van transformar en Rossinyol i que va tornar a l'origen després de les protestes familiars.

A la xerrada va sorgir una pregunta sobre quelcom semblant, com ara si Sagarra escrivia Paral·lel o Paralelo en la seva època. Evidentment, fa anys, Sagarra i tothom escrivia Paralelo i així mencionava la nostra avinguda. En aquest cas es va decidir de forma oficial canviar el nom pel catalanitzat de forma normativa i així ha quedat, fins i tot en textos anteriors a aquesta normalització.

El tema és polèmic i ha generat controvèrsies, com ara en pobles com el Figaró que no han volgut acceptar el nom Figueró que seria el normatiu. El nom del nostre barri, que s'hauria d'escriure de forma normativa Poble-sec (el mateix que Vila-seca) també s'ha trobat amb reticències diverses i actualment conviuen les dues formes ja que hi ha qui no veu necessari el pesat i poc estètic guionet. Tot és opinable i, en tot cas, es pot optar per la solució que abelleixi sempre que es raoni la soluci acceptada, sigui fruit d'un consens popular o familiar i se sàpiga com hauria de ser normativament parlant. Vaja, aquesta és la meva opinió, subjectiva i personal, tot i que els més ortodoxos són sempre força dogmàtics en aquest tema. En llenguatge hi ha qui pensa, i jo també, que no hi ha correcte o incorrecte sinó adient o no al context en el qual es parla o s'escriu.