dilluns, 24 de febrer del 2014

XERRADA DE CERHISEC: EL JARDÍ BOTÀNIC DE MONTJUÏC

Capture d’écran 2014-02-24 à 00.02.52


Demà, 25 de febrer, és darrer dimarts de mes i per tant toca xerrada de CERHISEC. En aquest cas sobre el Jardí Botànic de Montjuïc, a càrrec de David Bertran i amb possibilitat de participar en una visita al mateix Jardí el proper dissabte. Us hi esperem!!!


Copio la informació de la web del Jardí:


Dels jardins botànic del món al Jardí Botànic de Barcelona. Què és un jardí botànic? Sabeu que al món hi ha cinc regions amb clima mediterrani? Quines plantes hi ha?

En David Bertran, cap de col·leccions del Jardí Botànic de Barcelona, ens descriurà aquest jardí botànic i ens explicarà les tasques que s'hi desenvolupen: de conservació de la flora amenaçada, del banc de llavors, de suport a la flora i a la fauna autòctona de Montjuïc; a través de projectes singulars com l'hotel d'abelles, les caixes niu o també els estudis de la flora de Montjuïc.

Els assistents a la xerrada podran fer una visita al Jardí Botànic, guiada pel mateix David Bertran, el dissabte, 1 de març a les 12 h

Lloc: Biblioteca Poble Sec - Francesc Boix (c/Blai, 34, Barcelona)

Data i hora: dimarts, 25 de febrer a les 19.30 h

Activitat gratuïta

dijous, 20 de febrer del 2014

BOHÈME, DEL COL·LECTIU NAKADASKA, AL CELLER DE CAL MARINO (MARGARIT, 54)





El col·lectiu NAKADASKA, actualment resident a la NAU IVANOW , presenta al Celler de Cal Marino, al carrer de Margarit, 54, el seu darrer projecte teatral, BOHÈME. Serà el 5 de març a les 21h, es tracta d'una peça teatral que s'inspira en el vi com a beguda estretament lligada a la llibertat, la creativitat i el desig.

En la història uns personatges excèntrics celebren una festa i durant la mateixa es dóna un conflicte entre el món de la raó i el de la passió. Volen crear una experiència entorn del vi per tal que la gent no tan sols el begui sinó que també el visqui. En aquesta ocasió mostraran el seu treball en un espai no convencional.

Podeu trobar més informació sobre el grup a la seva web, el seu blog, facebook i twitter.

Aprofiteu l'oportunitat per gaudir d'un espectacle diferent i per conèixer, si encara no el coneixeu, aquest Celler tan interessant!!!




divendres, 14 de febrer del 2014

APUNTS SOBRE LA XERRADA DEDICADA A EMILI FREIXAS


Vaig pensar que amb el fred que feia vindrien quatre gats a la xerrada al Centre Cultural Albareda, sobre el gran Emili Freixas, però al final vam omplir l'aula polivalent corresponent. Entre els assistents, molts amics, amigues i veïns i dos dibuixants els quals, em van explicar, ho eren gràcies al mestre Freixas i també un nét de l'artista, Jordi Freixas, fill del també magnífic dibuixant Carles Freixas, que ens va obsequiar amb unes samarretes amb la imatge del Capitán Misterio, tres de les quals vam sortejar entre el públic assistent.


Els materials de dibuix del Mètode Freixas així com algunes publicacions il·lustrades per Emili Freixas encara es comercialitzen, amb un èxit remarcable i per internet. Malauradament és molt més valorat a la resta de l'estat espanyol i  a l'estranger que no pas a Catalunya, cosa que passa amb molts notables personatges de diferents camps. Aquí, com vaig sentir dir en una ocasió a Pere Calders, tenim un prestatget on si en posen un no n'hi cap un altre. Ell feia referència als escriptors catalans però es podria fer extensiu a molta gent. Què passaria si un dia els fons Freixas anessin a parar a un museu hispànic, lluny de Catalunya? Aleshores tot serien plors, planys i queixes.

Encara més, hi ha una mena d'elitisme papanates que menysté tot l'antic si no entra dins dels paràmetres de les modes vigents. I, és clar, qui ve de fora o ha estat valorar a fora sovint és mirat amb més interès que allò de casa, encara més si pertany als grisos anys de la postguerra i encara que, com en el cas de Freixas, hagués rebut nombrosos reconeixements i premis internacionals i fos una persona que estava absolutament al dia. En tot cas números canten, a internet hi ha més de cent cinquanta mil entrades que fan referència a Emili Freixas, a la magnífica web Ciudad de la Pintura podem trobar més de cinc-centes imatges seves. Gran nombre d'aquestes referències, ai, són de fora de Catalunya.

Al menys al Poble-sec intentarem ser fidels a l'artista, que va tenir llar i estudi al carrer de Blasco de Garay. Els seus dibuixos són poc coneguts avui pels estudiants de Belles Arts o d'Il·lustració més joves, per desgràcia. Però quan el jovent i els infants descobreixen aquelles il·lustracions es meravellen, com em meravellava jo i segurament moltes criatures de la meva època, fins el punt que es publicaven anuncis als diaris dels anys cinquanta i seixanta fent referència al fet que els reis portarien als nens i nenes llibres il·lustrats per Emili Freixas!

Per als qui aprecien la seva obra, anoto la llibreria On-line on es poden trobar moltes coses seves, encara, afortunadament.

www.dibuixants.com

I l'email de la persona que té cura de les comandes:

Carmen Gómez
carmendibuixants@gmail.com

Malgrat que avui tinguem tanta afició a la fotocòpia, de tant en tant també és saludable comprar les coses, sobretot aquest tipus de coses.

Gràcies des d'aquí a tots els qui vau compartir la xerrada amb mi i gràcies per venir!!!

dissabte, 8 de febrer del 2014

EMILI FREIXAS, XERRADA AL CENTRE CULTURAL ALBAREDA



Fa uns quatre anys CERHISEC ja va dedicar una xerrada a la figura i l'obra d'EMILI FREIXAS, artista que va estar molt vinculat al nostre barri. Ara repetirem aquella xerrada al CENTRE CULTURAL ALBAREDA, el proper dimarts, a dos quarts de vuit del vespre. Us hi esperem!!!



dimecres, 5 de febrer del 2014

UNA PRIMERA APROXIMACIÓ A LA CRÒNICA NEGRA DEL POBLE-SEC I LA SEVA RODALIA


L'execució d'Isidro Mompart pintada per Ramon Casas

Fa un temps que cada vegada que vaig a una xerrada sobre coses relacionades amb Barcelona, el ponent evoca la figura de Nicomedes MéndezEl gust pel misteri, la mort, el crim i les coses estranyes és molt humà i a la infantesa l'entomem sense cotilles. Durant un temps, fa anys, cada vegada que passàvem pel carrer de la Cera, quan érem jovenets, el meu germanet em recordava, per fer-me por, que allà hi havien trobat no recordo quan un bagul amb una persona trossejada. Hi ha crims i personatges que tenen més èxit mediàtic que no pas altres i alguns en concret es posen de moda de tant en tant. Pocs crims de postguerra hauran fet vessar tanta tinta com la mort de Carmen Broto i el cas de l'Enriqueta Martí revifa de tant en tant amb força malgrat que va ser un cas mal acabat i no resolt. Els itineraris històrics i recreatius que proliferen inclouen aturades a llocs de la crònica negra, sobretot de la crònica negra retrospectiva. També, a falta de guies serioses sobre la ciutat, han sorgit com a bolets llibres plens de curiositats sobre Barcelona amb volums especials dedicats a fantasmes i fets de sang, de tota mena.

En considerar l'èxit del gènere, tinc pensat des de fa alguns mesos endegar una xerrada al meu barri sobre crònica negra poble-sequina, però encara no he madurat el contingut, tot i que això tampoc no té massa importància car la majoria d'informacions orals o escrites sobre aquesta mena de coses acostumen a ser refregits de textos més antics. Per les Hortes de Sant Bertran ja hi corria de tant en tant el fantasma del de Santa Coloma, tot i que em temo que ja no té esma per sortir a espantar criatures. Un parell de llibres molt curiosos sobre lladres i assassins que va escriure un polícia, Gil Llamas, inclouen un fet molt adient d'aquest gènere, al Poble-sec de l'autarquia, quan una endevinadora del carrer d'Anníbal es va trobar a la porta un braç humà. Gil Llamas seria ell mateix un possible protagonista d'una sèrie o pel·lícula neo-neorealista. De molts crims no n'ha quedat ni rastre, recordo que en una ocasió un home va matar la seva dona a l'antic camí de València, a tocar de la Plaça del Sortidor, i en sortir d'escola vam anar a veure si hi havia sang. El capellà de la parròquia de Sant Salvador va plànyer, amb raó, el nostre morbo, tot plegat era una història de misèria i pobresa, lamentable. És clar que en aquests casos sempre rep més la dona, cosa que encara passa.

L'èxit dels itineraris temàtics centrats en un barri acabarà per exigir que amb la gent dels barris del volt firmem un acord per tal de no trepitjar-nos la matèria. El Paral·lel és encara una mena de frontera ben definida però en èpoques passades no era ben bé així. No ens agraden les fronteres però sí que ens agrada posar-ne, ni que siguin una mica galdoses. On acaba el Poble-sec? On comença Sant Antoni? Quins són els límits del Raval? A qui pertany la temàtica relativa a Montjuïc? Val més sumar que no pas restar i de fet moltes empreses i empresetes que es dediquen al tema dels itineraris, car hi ha molt de jovent a l'atur en els camps de la història, el turisme i la gestió cultural, han de passar, a la força, per damunt d'identitats de barri, identitats que crec que han revifat en les darreres dècades. De vegades en aquests itineraris, quan parlen d'un tema que conec, escolto dir moltes bestieses i falsedats però em sembla que, en general, la gent que hi participa no és excessivament exigent.

Fa uns dies vaig veure que en un barri emblemàtic havien inventat o reinvetat, en un itinerari, un tema sobre fantasmes, a partir d'uns cadàvers antics que es van trobar en fer unes obres. Com recordareu, quan es van fer obres a prop de Sant Pau del Camp, de cadàvers en van trobar a centenars i per sort se'ls va deixar reposar on eren, car no pertanyien a gent famosa ni susceptible de provocar parafernàlies polítiques d'aquestes que tenen tanta afició en portar les restes cap aquí o cap allà, fer monuments i aplegar vots del poble commogut. Ens agradi o no caminem damunt dels morts de molts segles, tota la ciutat antiga deu ser plena de runes i de restes, de cementiris oblidats i d'ossos petrificats. Si hi hagués fantasmes el món fantasmal barceloní semblaria el Portal de l'Àngel el primer dia de rebaixes. 

Al Romea s'han inventat això del fantasma de la Xirgu, un personatge que també va haver de patir el trasllat post-mòrtem, de l'Uruguay a Molins de Rei. Precisament la Xirgu va treballar poc en català i poc al Romea i moltes altres actrius oblidades tindrien dret al seu fantasma en aquell teatre per on tanta gent ha passat,  se'n podria fer una llarga llista però qui tindria més mèrits seria Maria Vila, amb el seu marit Pius Daví. Durant un temps a la paret del Romea hi havia una entrevista amb ella, ja jubilada, doncs va regentar una botiga de records turístics a l'Avinguda de la Catedral en deixar el teatre, però ha desaparegut com desapareixen tantes coses malgrat els cants a la memòria històrica i tot això que només fan referència a oportunismes diversos.

Del cementiri de Montjuïc també en podrien sorgir molts fantasmes. Per tal que els fantasmes tinguin una certa identitat ens hauríem d'acostar de forma individual, solitària i en penombra. Anar a trobar fantasmes fent una processó resulta gairebé irreverent. Sobre Nicomedes Méndez s'ha escrit molt i molts novel·listes l'han fet sorgir en les seves novel·les. L'entorn del Paral·lel és adient per a un gènere que, de forma inexplicable, s'ha posat de moda rabiosa en aquestes darreres dècades. Ja un dels primers llibres catalans amb crim es deia, precisament, Un crim al Paral·lel, és una novel·leta de Rafael Tasis. Roser Caminals va evocar en una de les seves novel·les un altre crim famós, en aquest cas relacionat amb el carrer de Parlament, que va motivar la condemna a mort de Silvestre Lluís, probablement innocent. Diuen que amb els anys un seu cunyat va reconèixer ser-ne l'autor, i això és el que explica Caminals a la seva novel·la. De moment i per sort per als seus habitants actuals l'escala del carrer de Parlament on va passar la tragèdia no és objecte de rutes ni d'evocacions. 

Quants pisos deuen guardar a dins seu el record de morts violentes, suïcidis, disbarats de tota mena!!! Pisos en els quals avui hi viu gent que s'hi està molt a gust i que el menys que deu voler és que hi vagin els de la tele a fer reportatges, com vaig veure que feien en el d'Enriqueta Martí on avui hi viu una gent d'allò més convencional. Uns parents meus van comprar una mena de masia cap al Pirineu i després van saber d'un horrible crim que s'hi havia comès i, és clar, no els va fer cap gràcia. Sort que el pis on visc ara el vaig estrenar, altrament, qui pot saber el passat del lloc que ens acull?

La plaça Folch i Torres, on s'havien realitzat execucions, no ha canviat en excés i algunes cases del quadre de Casas es poden reconèixer encara. És aquest un altre punt adient a aquesta mena de recorreguts turístics poblats de curiositats retrospectives amb un rerefons de sang i fetge. De crims actuals també n'hi ha però sembla que no desvetllen les mateixes expectatives. Tot vol maduració i una certa perspectiva històrica.

dissabte, 1 de febrer del 2014

APARTAMENTS TURÍSTICS I FANTASMES DEL PASSAT



Una escala del carrer de Blasco de Garay s'ha reconvertit en un blog d'apartaments turístics. Feia temps que estava en obres.

La veritat és que, pel que es pot veure des de fora, la rehabilitació ha estat molt acurada. No sé on deuen haver anat a parar els darrers veïns. L'escala es trobava davant de casa. Una afició habitual de la gent d'abans era tafanejar des dels balcons. Moltes persones del veïnat rebien motius que de vegades es feien extensius a molta gent i d'altres formaven part de nuclis més reduïts: la cartagenera, la de Badajos, la del coño gordo, la dels ulls de mora, el potentat...

En un dels pisos de dalt de tot d'aquella escala va arribar un dia una família d'Extremadura, tenien moltes criatures, crec que deu. Malgrat que aquelles criatures eren una mica esventades i alguns dels nens de vegades es pixaven des del balcó cap al carrer cal dir que la gent tenia una gran respecte per la mare d'aquella gran família, el pare era tota una altra cosa.

Jo de vegades trobava pel barri una de les nenes, molt carinyosa, i sempre em feia un petó i una abraçada, Quan ets una adolescent els infants una mica més petits semblen d'un altre planeta i et desvetllen l'instint maternal en construcció. Per desgràcia algunes d'aquelles criatures, en créixer, van caure en el món sòrdid de la droga dels anys vuitanta, món que he comentat precisament fa poc en el meu altre blog. Algun d'ells va morir i alguna de les noies va sobreviure i es va refer de la maltempsada i va tenir alguna criatura. Desitjo de tot cor que les coses els vagin bé i que els nous infants coneguin temps millors.

Ara vindran els turistes a dormir en aquell pis, que deu estar absolutament transformat i al qual pujaran en el nou ascensor que hi han instal·lat, i aniran a veure la Sagrada Família i Montjuïc i els museus, però no sabran mai la realitat humana del pis que habitaran durant uns dies. La Barcelona real i autèntica no els faria ni fred ni calor, em temo. La vida és injusta i n'hi ha que ja des de petitons tenen poques oportunitats de reeixir. La igualtat és un miratge i sovint els qui la demanen o exigeixen no pretenen entrar a fons en el tema sinó tan sols de forma superficial.

Al carrer de Blasco de Garay hi van plantar fa anys uns lledoners que han crescut de forma exagerada i que quan tenen fulles oculten les voreres i una part dels pisos del davant del dels meus pares, en el qual viu avui la meva filla. La gent ja fa poca vida a balcons i terrats, els ascensors han anat canviant fins i tot la vida quotidiana i les relacions entre la gent, que abans no eren gens fàcils, tot s'ha de dir. Els pisos de les escales de davant de casa eren plens de gent, en aquells anys. Els diumenges a la tarda era habitual veure, a l'estiu, homes en samarreta, escoltant la ràdio. Hi havia un munt de rellogats i també dames d'allò que en deien mitges virtuts, molt interessants. Un món multicultural avant la lettre, vaja. 

Una vegada el veí de dalt de casa meva, de l'edat dels meus pares, va convidar un seu cap de l'empresa on treballava a dinar i després el va fer sortir al balcó per ensenyar-li el que es veia, Montjuïc a dalt de tot, una part del Paral·lel, les cases del davant. Aquell senyor, amb un cert menyspreu, va comentar: sí, tot el que vulgui, però això 'és Poble-sec'.  La miopia de la gent d'una certa categoria vers les realitats més encisadores sempre ha estat lamentable, és clar que després aquesta gent amb aspiracions llegeix de forma apassionada les aventures dels Pijoapartes perquè una cosa és la ficció i l'altra el pis a la Diagonal i la torre a la Costa Brava. 

En una ocasió, fa dos o tres anys, vaig comentar a una persona que menava una associació cultural on es trobaven moltes dames de classe alta i mitjana alta si volia que li organtizés un itinerari pel meu barri i em va respondre gairebé ofesa: dona, ja veus la categoria de la gent que ve per aquí... Tot ha canviat una mica i avui el Poble-sec fins i tot està de moda tot i que mai no serà ni tan sols Gràcia ni, evidentment, Sarrià. I aquí rau, precisament, la seva grandesa, de la qual hem de ser conscients en lloc de bescantar-lo un dia sí i un altre també, fins i tot aquells i aquelles que hi hem nascut i viscut i que potser hi morirem si no és que ens ingressen a l'hospital quan siguem a punt de fer moixoni, com sembla que és habitual en els nostres temps. Només demano al futur imprevisible que al menys em concedeixin una plaça a la residència Pare Batllori, per no haver de sortir del meu poble.

Abans et mories a casa i tothom se n'assabentava pel fet que es tancava mitja porta de fusta, d'aquelles tan sòlides d'abans, amb els picadors que van precedir els timbres, per cert. Moltes coses han millorat en tots els sentits però de vegades resulta difícil no recordar el passat amb tendresa recurrent.