dissabte, 27 de desembre de 2014

TEODOR BONAPLATA, MOLT MÉS QUE UN CARRER


En el meu altre blog, La Panxa del Bou, amb motiu d'haver anat a veure la darrere versió de Mar i Cel al Teatre Victòria, he escrit un entrada on recordo els dos actors que en van estrenar, el 1888, al Teatre Romea, l'obra original.

Aquests actors van ser Teodor Bonaplata i Mercè Abella. Mercè Abella va ser una gran actriu, com tantes altres d'una època en la qual el teatre era una de les poques distraccions a l'abast de la gent. Molts actors i actrius, encara passa ara tot i que les coses hagin canviat, després d'haver estat popularíssims i haver-se fet uns bons tips de treballar, acabaven la seva vida en la més absoluta pobresa. És clar que no els passava tant sols a ells, no hi ha havia cap mena d'assegurança i qualsevol imprevist, com ara una malaltia, podia acabar amb estalvis fins i tot sanejats.

Mercè Abella es va trobar en aquesta situació. Va arribar, però, a cobrar una pensió de l'ajuntament, gràcies al fet que un altre actor i director, Ermengol Goula, va demanar que en morir ell la seva pensió passés a Abella. 

Tampoc la situació de Bonaplata devia ser gaire bona. Bonaplata va ser un actor molt important, molt conegut, al Poble-sec hi té un carrer dedicat, n'ignoro el motiu i les circumstàncies per les quals se li va dedicar, tot i que en aquells anys els actors eren molt coneguts i era habitual dedicar-los carrers, estàtues i teatres. Potser va viure al barri en algun moment? Ho ignoro. A la xarxa es troba alguna informació sobre la carrera de Teodor Bonaplata, amb dades confuses sobre la data de la seva mort. 

Bonaplata va néixer el 1841. Va ser un gran protagonista de les obres de Guimerà, algunes de les quals, com Mar i cel, va estrenar ell mateix. També va representar obres de Frederic Soler, de Pin i Soler i d'altres. Va ser director del Teatre Romea durant llargues temporades i va viatjar a l'Argentina el 1870 i va actuar en diferents melodrames. Era freqüent que els actors i directors fessin llargues estades al continent americà, en aquells viatges llargs i de vegades perillosos que van costar la vida a gent com el gran Robreño. De retorn a Catalunya va intervenir també en obres en castellà i en teatre de tipus còmic, al Romea i a d'altres sales, grans o petites, de les moltes que hi havia a Barcelona en aquella època.

Investigant per la xarxa m'he ensopegat amb un número d'una revista que es deia Catalunya Artística, del gener de 1905, a la coberta de la qual hi ha una imatge, l'única que he trobat fins ara, de Bonaplata, i menciona que va morir el 31 de desembre de l'any anterior, 1904. A l'interior hi ha tota una pàgina dedicada a l'actor, amb un text que actualitzo pel que fa a la normativa, respectant algunes paraules habituals a l'època,  i que en recorda els èxits i els seus problemes de salut, problemes de salut que devia arrossegar des del seu retorn d'Argentina, car a l'Hemeroteca de La Vanguardia se'n menciona alguna cosa amb motiu de funcions a benefici de l'actor, una forma molt habitual d'ajudar els professionals del teatre d'aleshores. Sobta comprovar també com Bonaplata va treballar, malgrat tot, fins al novembre del 1904, en algunes de les moltes funcions dedicades al Tenorio que es feien per Tots Sants en un gran nombre de teatres. L'article el firma un altre home de teatre i periodista, també avui oblidat, Ayné i Rabell. 

Teodor Bonaplata

Els joves que l'havien conegut quan era una ombra del que fou, el cremall d'una llum vivíssima, el veien passar ara, en els seus últims temps, amb indiferència, pensant tal  vegada: "És un de tants còmics!" Mes, nosaltres que aconseguiren al malaguanyat Bonaplata en la plenitud física de son intelecte artístic dirigir consecutivament les tasques del Teatre Català al Romea primer i al Novetats més tard, en aquella època floreixent, hermosa i típica de nostra regional escena no revolucionada encara per influències forasteres, forçosament hem d'enaltir l'artista que acaba de baixar al sepulcre.

Ningú com ell (puig encara se sostenien amb caminadors els que anys a venir lo miraren amb indiferència) ha donat tant relleu als més difícils personatges de nostra escena, sobretot als de les produccions d'en Guimerà, 'La boja', 'L'ànima morta' i 'Mar i Cel'. El Saïd d'aquesta tragèdia és la creació més gran del malaguanyat actor, a l'altura que ell hi estava no hi havien vist col·locat a ningú més. Tipus, fraseig, ademan, tot fou endevinat per en Bonaplata. En 'L'ànima morta' tampoc trobà compètidor; aquell rei encara ningú l'ha expressat com ell ho feia.

Pocs són els que recorden aquella obra d'en Pin i Sopler que es representar al Novetats amb el títol de 'La sirena', tant superbament posada en escena. Doncs hi teníeu de veure en Bonaplata, actor de cos enter, com abans hi havia estat fent el protagonista del 'Rei i Monjo' i del 'Judes' d'en Frederic Soler... Quin treball el seu en aquella època brillant del Teatre Català!

D'entre les dotzenes d'obres que havia estrenat sota la seva direcció, en aquestes que assenyalem es on estava inimitable, però sa predilecta era el Mar i Cel , li hauríeu trobat col·lossal.

Ernesto Rossi (1827-1896)

Per si algú ho ignora a en Bonaplata se li deia el 'Rossi català'. El recorde els reformadors d'ara a l'Ernest Rossi, al gran Rossi, l'actor italià que tant cridà l'atenció dels intel·lectuals d'aquí quan feia la 'Morte civile' i 'Otelo'? Doncs en Bonaplata s'hi acostava molt fent també aquestes obres en castellà i en son repertori català resultava un Rossi de nostres taules.

Sinó que és allò -trist és haver-ho de confessar- el curs del temps espatlla l'organisme, atueix les facultats, el públic (sobre tot quan se l'encamina per altres andurrials) és desagraït i no conhorta l'ídol caigut amb sa presència quan aquest ídol (l'artista) deixa de ser el colós que l'havia embadalit i la indiferència dels companys, dels deixebles -tants com n'havia tingut en Bonaplata!- és potser la mala qualitat més encomanadissa en la humanitat teatral.

Així veiem que en sos últims temps l'eminent actor que tant havia enfortit i realçat el Teatre Català, que tanta preponderància havia arribat a tenir, així el veiem gairebé arraconat en teatres de poc renom, prenent part en dramons sota la direcció d'aquells que anaven amb caminadors quan a ell se'l comparava amb Rossi... 

Ermete Novelli (1851-1919), actor italià que va representar amb gran èxit, 
al seu pais,  Mar i cel

I encara bon goig de no ser despellat per l'últim 'saca-sillas de la troupe' perquè l'artista que creà el Saïd i que el feu com cap eminència ha lograt fer-lo, començant per en Novelli, gairebé no era atès en la més senzilla observació... perquè ja no ocupava el lloc de sa preeminència passada, perquè no era en Bonaplata d'abans, perquè ses facultats minvaven, i quan això passa a un actor, per més notable que hagi sigut, el públic, a qui havia fer fruir sota la fogositat de son temperament artístic i els actorets als que havia ensenyat d'expressar-se i de moure's, són els primers irrespectuosos, són els que precipiten la fi d'aquella ànima.

Trist destí el de l'artista si no mor mentre brilla com estel de primera magnitud... En aquest cas se l'enalteix. Quan acaba sa vida mig en l'oblit, com el malaguanyat Bonaplata, només ens en recordem els que sapiguérem donar-li, en la plenitud de sa vida artística, el mèrit que guanya i li correspon.

Descansi en pau l'actor que més havia brillat en nostre Teatre Català.


L'escrit d'Ayné ens pot evocar moltes figures de l'escena, fins i tot del cinema i la televisió més actuals, que han estat molt populars i lloades i que cauen en l'oblit llevat de quan moren joves i en actiu, cas en el qual esdevenen en algunes ocasions una mena d'icones. Ayné també plany amb certa nostàlgia la gran època del teatre català, de Guimerà, en un moment en el qual els gustos, les modes i les tendències escèniques canviaven de pressa, com sol passar sovint. Crec que en un moment en el qual Mar i cel, ni que sigui en versió musical i força transformada, està triomfant a tocar del nostre barri, resulta adient recordar que una mica més amunt, al mateix Paral·lel, tenim un carrer dedicat a l'actor que va ser el primer Saïd de la història. 

Sobre la mort de Bonaplata no he trobat, fins ara, res més que aquest article. La Vanguardia, que el menciona sovint en l'època dels seus grans èxits, no en va dir res o, al menys, jo no he sabut veure. 


dimecres, 10 de desembre de 2014

EL POBLE-SEC I ELS POBLE-SECS (2)

El Poblesec

Gràcies al Pere Borràs m'ha arribat informació sobre més Poble-secs. El que veieu a la fotografia pertany a La Seu d'Urgell i té entrada pròpia a Viquipèdia.

Hi ha Poble-secs, també, a Olopte (Isòvol), a les Masies de Voltregà, a Sant Quirze del Vallès, a L'Escala i a Bellpuig. He trobat poques informacions sobre aquests barris i encara menys sobre l'origen del topònim però les immobiliàries sempre hi fan referència quan promocionen habitatges, cosa que vol dir que són indrets ben coneguts pel seu nom.

A la web de les Masies de Voltregà se'l menciona, entre d'altres barris:

El terme comprèn diversos nuclis, la Gleva, Vinyoles, Poble-sec i el Despujol que són on es concentra la majoria de la població i d’altres menys poblats són Borrissola, Can Bondia, Conanglell, el Pou, Gallifa, Quintanes i Sant Miquel d'Ordeig; a més comprèn la Colònia Lacambra, situada al Nord-est del terme.

A la GEC, pel que fa a Sant Quirze també trobem la referència:

El terme comprèn el poble de Sant Quirze del Vallès, cap de municipi, el veïnat de la Serra de Galliners, els barris del Poble-sec, les Fonts (compartit amb el municipi de Terrassa), Los Rosales i Mas Duran, i les urbanitzacions de Can Casablanques, Colònia Castelltort, Can Pallars, Can Llobateres, Sant Quirze Jardí, Can Feliu (o dit també la Vallsuau), i Sant Quirze Parc.

Les nombroses ofertes immobiliàres de L'Escala no obliden indicar que l'habitatge es troba en el sector del Poble-sec.

També la web de l'Ajuntament de Bellpuig el menciona:
El segle XX ha vist sorgir el barri de l'Estació del ferrocarril. Avui el llarg camí que menava a l'estació és la gran avinguda de Catalunya, eix d'un important eixample. Paral·lelament a la línia fèrria discorre la carretera N-II. Altres sectors que van créixer a la darreria dels anys setanta foren l'anomenat Poble Sec, a llevant, i el de l'antiga carretera de Barbens, avui avinguda d'Urgell, amb l'institut de batxillerat com a edifici emblemàtic a ponent.


Una persona de L'Hospitalet, Ventura Leris, m'ha comentat que al sector de Can Serra, abans de fer-hi els blocs de pisos actuals, existia un petit nucli de cases conegut per aquest nom. Tot i que el nom de Poble-sec pot tenir orígens diferents el fet és que molts d'aquests barris comparteixen certes característiques com ara estar allunyats del nucli principal de la ciutat o poble i ser relativament petits cosa que reblaria el clau sobre la possibilitat que en els seus inicis fos una mena de referència despectiva. La paraula sec no és tan sols la contrària a humit sinó que fa referència a terrenys erms, estèrils, cosa que potser tindria més a veure amb aquests diversos poble-secs. Llocs on no hi havia res i de sobte hi ha quatre cases, vaja.

També va ser petit i remot el Poble-sec barceloní quan va començar a dir-se així, quatre cases fora muralles, de fet. Precisament la zona més fèrtil seria la de les Hortes de San Bertran a la qual s'atribueix l'origen de la sequera, a través dels prats d'indianes i les seves conseqüències, teoria, però, que té alguns punts força qüestionables pel fet que era tan sols una part petita -i no pas cèntrica- del barri que començava a desenvolupar-se a tranques i barranques.

El nostre barri s'havia de dir Eixample de Santa Madrona però el nom de Poble-sec devia ser força popular i es va mantenir i ha fet història. Els anys anteriors a la normalització fabriana trobem el nom del barri escrit com a Poble Sech fins i tot en diaris castellans tot i que aviat es va alternar amb el Pueblo Seco castellanitzat i no crec que fos tan sols per raons polítiques sinó també pels molts immigrants que va anar acollint al llarg dels anys i des de ben aviat, i que es van fer seu allò de El Seco. 

Si algú sap més barris amb aquest nom al llarg i ample de la geografia de Catalunya ja ens ho farà saber. Pel que fa a l'ús normatiu del guionet sembla que es va imposant en les informacions oficials mentre que en llocs com ara les propagandes immobiliàries no és així. 

diumenge, 7 de desembre de 2014

EL POBLE-SEC I ELS POBLE-SECS




Poble-sec de Cardedeu

Poble-sec de Sitges



Poble-sec d'Igualada

Poble-sec d'Olesa de Montserrat


El nostre Poble-sec no és l'únic barri català amb aquest nom. En castellà també hi ha Pueblos Secos a alguns indrets, podem trobar un Pueblo Seco a Colòmbia, un altre a Xile, un a Veneçuela i encara un altre als Estats Units. Segurament que l'origen del nom pot ser divers, pel que fa als barris de ciutats catalanes no he trobat encara una explicació prou satisfactòria. Hi ha Poble-secs a Cardedeu, a Igualada, a Sitges, a Olesa de Montserrat. Això, que jo sàpiga, potser encara n'hi ha algun més.

S'admet de forma general que probablement el nostre barri rebés aquest nom popular en el moment en el qual a la zona de les Hortes de Sant Bertran es van començar a salinitzar els pous d'aigua potable a causa de la utilització del lloc per als prats d'indianes però el cert és que el nom de Poble-sec no es va limitar a aquell espai, tan sols. Una persona coneguda té una teoria personal que em sembla interessant, que potser Poble-sec va ser una mena de qualificatiu una mica despectiu per a qualificar nous barris, una mica apartats del centre. De fet es comença a dir Poble-sec quan aquest no està pràcticament ni urbanitzat, en temps del pintor Simó Gómez, a mitjans del XIX, ja en deien així mateix. No podem saber, però, en quin moment concret va sorgir la denominació d'origen, vaja.

Tot plegat es fa difícil, gairebé impossible de comprovar. Vaig parlar per casualitat fa poc amb una persona del Poble-sec de Cardedeu (per cert, tan sols nosaltres posem, de tant en tant, el guionet normatiu dels pebrots) i em va admetre que no sabia pas d'on havia sortit el nom del seu barri, un barri molt estimat pels seus veïns, per cert.

En fi, si algú en sap més que no pas jo i té alguna documentació seriosa sobre el qualificatiu, ja m'ho dirà. En general el que em trobo són opinions però en això de la toponímia costa molt demostrar res que no estigui documentat a fons.

Més enllà de l'origen del nom crec que estaria bé fer algun tipus d'agermanament, al menys entre els Poble-secs catalans, com també estaria bé fer alguna cosa a l'entorn de les esglésies i ermites dedicades a Santa Madrona, tema sobre el qual ja he escrit manta vegades. És aquest un tema que hem comentat de vegades de forma informal sense que s'arribés a materialitzar en res concret. També va quedar en aigua de figues un intent de fer alguna cosa conjunta amb el Montjuïc gironí des del nostre Montjuïc.




dimarts, 2 de desembre de 2014

POBLE-SEQUINS HETERODOXOS: ANDREA ALBANI (EULÀLIA ESPINET)




Fa uns dies  vaig veure un reportatge per BTV en el qual un educador tornava al barri de Canyellas, on s'havia fet una altra filmació trenta anys enrere, per comprovar que dels nois i noies d'aquella època amb els quals havia treballat una gran majoria havia mort a causa de la droga dura i de la SIDA. No entenc que no ens preguntem quins van ser els responsables de la proliferació del consum d'heroïna durant els anys vuitanta i que no s'hagin demanat mai responsabilitats a uns poders públics que van consentir aquella epidèmia i que potser, en alguns casos, en van treure beneficis. 

La tragèdia va tocar a molta gent, de diferents classes socials, però els rics sempre tenen més recursos per superar aquesta mena de coses, i això es podria comprovar de forma estadística i tot si algú s'interessés a fons pel tema.
Al Poble-sec vam tenir una actriu interessant i molt bonica que va esdevenir una d'aquestes joguines trencades de l'època. Andrea Albani es deia Eulàlia Espinet, se'n va anar de casa amb quinze anys i es va dedicar a un gènere aleshores en alça, el cinema eròtic o gairebé pornogràfic. El seu èxit més reeixit va ser La caliente niña Julieta que encara es considera un dels títols més presentables del gruix de pel·lícules agosarades que es van fer en aquells anys. Fins aleshores, fins a la democràcia emergent, ens n'havíem d'anar a Perpinyà o a algun poble francès per veure cinema d'aquest tipus, però també per veure versions senceres de pel·lícules mutilades de forma absurda, doblades de forma surrealista o amb un contingut clarament polític i social.

Amb l'esclat de les llibertats -més o menys- aquí es va fer de tot i més. Ja no calia endegar dues versions de la mateixa mala pel·lícula, una pràctica força habitual durant el tardofranquisme. Van proliferar les sales X que aviat, com ha passat amb els vídeoclubs i els locutoris, van passar de moda. Andrea Albani, en algunes desacomplexades entrevistes, es definia com a barriobajera del Poble-sec, cosa que evidencia el fet que la consideració del nostre barri, en aquells temps, era així per part de molts dels seus habitants, ens agradi o no.

Andrea Albani era bonica i intel·ligent, tot i que sense formació. Havia fet esport, bàsquet i natació. Ben orientada i amb una mica de sort hauria pogut fer el salt a un cinema de més volada, de fet molts grans actors i actrius van començar en el setè art de forma poc recomanable,  però la van encasellar en aquell gènere i va caure en el parany de les drogues i la beguda, com tanta gent del seu temps. No calia fer cinema eròtic per caure en les trampes, gent de la cultureta, del cinema de categoria i del teatre minoritari també van relliscar cap al fondal. Una gran part d'aquella generació es va perdre de forma prematura i crec que ens esgarrifaríem si es publiquessin dades serioses sobre el nombre de jovent castigat per tot plegat.

Lali Espinet va acabar per formar part del cercle de gent relacionada amb Eloy de la Iglesia i es va veure implicada en el món de la droga. En una ocasió la van detenir i condemnar i es va dir que feia de camell per a més gent. Curiosament fins i tot en aquest terrible tema la posteritat ha parlat més de les víctimes masculines que no pas de les femenines, de moltes de les quals se'n sap ben poca cosa. En general es considera que Lali Espinet va ser utilitzada i manipulada per persones amb pocs escrúpols.

Va morir a causa o a conseqüència de la SIDA, als trenta-quatre anys, però alguna cosa devia tenir perquè a la xarxa, enmig de tantes actrius del moment que van passar com estels fugaços, encara se la recordi i fins i tot tingui una entrada a Wikipedia i a youtube. Això vol dir que hi ha gent, amics, admiradors o parents, que no l'obliden. Descansi en pau.