diumenge, 24 de maig de 2015

XERRADA DE CERHISEC, PER AL PROPER DIMARTS, DIA 26 DE MAIG




LES XERRADES DE CERHISEC: EL SUBTIL SENTIT SALVATGE. PATRIMONIS, ETNOCENTRISMES I MODERNITATS


La xerrada de CERHISEC del mes de maig anirà a càrrec de JOSEP FORNÉS – antropòleg, museòleg i mestre - director del Museu Etnològic de Barcelona.

AQUESTA XERRADA SERÀ, COM SEMPRE, A LA BIBLIOTECA 'FRANCESC BOIX', DEL CARRER DE BLAI.

D'ARA ENDAVANT LES XERRADES COMENÇARAN A LES 7, EN LLOC DE SER A DOS QUARTS DE VUIT!!!


dimecres, 13 de maig de 2015

AQUELLES COMUNIONS DE FA TANTS ANYS


El dia 13 de maig de 1956 vaig fer la  comunió i aquí em podeu veure, amb els meus pares i una amiga de la família, Matilde, que s'assemblava a la Katy Jurado, per cert, pel Paral·lel d'aleshores. Em penso que ens dirigíem a fer el retrat d'estudi habitual, a casa d'un retratista que hi havia al carrer Nou. Crec que l'amiga Matilde devia tenir algun tipus de coneixença amb el retratista i ens feien una mica de descompte. No sé qui ens va fer aquesta fotografia, algun veí, segurament. Deu ser a prop de la cantonada amb Tapioles ja que crec que la casa del fons és l'edifici on hi va haver Can Gallart. L'any que ve ja farà, ai, seixanta anys d'aquella efemèride.

Era diumenge, aquestes coses sempre es feien en diumenge. El 13 de maig, a més a més, és el dia de la Mare de Déu de Fàtima,  com explica la cançó, de la qual reprodueixo un inefable fragment:

El trece de mayo la Virgen Maria, / bajo de los cielos a cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave/ A tres pastorcitos la Madre de Dios/ descubre el misterio de su corazon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Haced penitencia, haced oracion, por los pecadores implorad perdon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria./ Las modas arrastran al fuego infernal, vestid con decencia si os quereis salvar Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. / El Santo Rosario constantes rezad, y la paz del mundo el Señor os dará. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Que pura y que bella se muestra Maria, que llena de gracia en Cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria....

La comunió es feia a partir dels set anys, jo en tenia vuit. Era, deien, l'edat en la qual es tenia ús de raó, però la realitat és que hi ha qui no arriba a tenir-ne mai, les coses com siguin. Avui la comunió ja no és una festa generalitzada però els qui encara la celebren  ho fan més endavant, cosa que comporta que les nenes, sobretot, tinguin un inquietant aspecte de núvies escurçades. Durant uns, anys es va intentar modificar els luxes i es van generalitzar vestits que semblaven hàbits franciscans, que van tenir poc èxit, i fins i tot en va fer anar els infants vestits de carrer.


La primera comunió era aleshores una festa obligatòria. Explicar-ne la simbologia, per més ús de raó que es tingui, és força complicat, però en aquells temps no ens plantejàvem encara dubtes existencials. Les famílies feien un esforç econòmic per més senzill que fos tot i encara que els dinars i berenars s'endeguessin a casa. La gent et regalava coses i tu reparties estampes, visitaves parents i coneguts i et senties reina i protagonista per un dia, cosa que sempre és important per als infants i fins i tot per als grans. Les nenes anàvem vestides de llarg i d'organdí, amb corona o diadema, vel, sabates noves, llibre, guants i bosseta. Els nens podien anar de guardamarina. Una coneguda sastreria anunciava: Los trajes Casarramona de Primera Comunión son para todos los niños el traje de la ilusión.

 
Van fer una pel·lícula espanyola que feia plorar molt sobre un pare que no tenia diners i feia de tot per tal que el seu fill tingués un vestit de comunió bonic, es deia Un traje blanco i a escola ens l'havien passat en algunes ocasions festives. Hi sortia un nen mol bufó, Miguelito Gil, no sé pas que se'n devia fer, un altre dels seus èxits va ser una peli també inoblidable i escolar, Recluta con niño.

La preparació per a la comunió era llarga però comportava, com la celebració del Mes de Maria o els rosaris de tarda, lliurar-se d'altres tasques escolars més pesadetes. En tenia cura aleshores una monja molt seriosa, la Madre Camila, però cal dir que no en tinc cap mal record. Per tal de poder rebre Nostre Senyor en un dia en el qual, segons explicaven, seria el més feliç de la teva vida, t'havies d'anar a confessar. Els pecats crec que els deia en català però abans de la tirallonga habitual, limitada a afers domèstics com ara fer enfadar la mare o no voler acabar-me els macarrons, la Madre ens va ensenyar una mena de fórmula en castella, destinada a no deixar-te res al tinter: Padre, hace tanto tiempo que no me he confesado, cumplí la penitencia, he hecho examen de conciencia y las faltas que recuerdo son las siguientes... Jo crec que el capellà ja devia estar ben tip de confessar criatures, la veritat, en general et feien resar alguna avemaria i, au, a una altra cosa.

Mirat en perspectiva tot aquell món em sembla pintoresc, fins i tot entranyable. Tots plegats érem víctimes del temps i dels dogmes però les monges encara ho eren més que nosaltres. Anys després les més jovenetes encara van tenir temps de fer una vida alternativa però en aquella època els canvis d'estat eren impensables. Les monges, els diumenges de les comunions, fins i tot llogaven una cobla de sardanes. A casa em vaig tacar amb la xocolata desfeta de l'esmorzar, un desastre. Tothom em deia que em regalarien molts bombons però em van regalar més aviat d'altres coses més prosaiques i útils. Pocs fets recordo d'aquell dia més enllà d'aquests detalls domèstics. El vestit va servir per a disfresses diverses, encara el tinc per algun armari, i també uns enagos que anaven a sota. El pentinat habitual eren els tirabuixons però el meu cabell era de ratolí i els rissos van durar deu minuts. Després de la comunió s'acostumaven a tallar els cabells, en general.

Una de les coses que em va saber més greu va ser un gran sacrifici que vaig fer, pel qual ja tinc el cel guanyat. El meu avi, quan comprava el diari al quiosc, m'acostumava a portar un tebeo. A escola ens van dir que ja començàvem a ser grans per a tebeos i que havíem d'oferir a Déu alguna cosa de vàlua així que li vaig dir al iaio que no em portés més revistes infantils, cosa que va fer, és clar. Em vaig penedir d'aquella decisió durant molt de temps però no vaig gosar mai dir a l'avi que tornés als vells costums anteriors, la veritat. Déu nos en guard d'un ja està fet, que deien els pares.

I, com qui no vol la cosa, ja s'han escolat cinquanta-nou anys, tot i que un moment del passat hagi quedat reflectit en aquesta imatge tan evocadora en un Paral·lel que ja no existeix.

dimarts, 12 de maig de 2015

SOBRE ELS LÍMITS IMPRECISOS DEL BARRI I EL TEMPS QUE NO TORNA











Hi ha sempre una terra de frontera, complexa, les característiques de la qual es poden aplicar a països, comarques, províncies, continents i fins i tot barris. Quan jo era petita el barri de Sant Antoni era tan sols la zona que envoltava el mercat. La gent de Sant Antoni no volia saber res del Paral·lel, en general. Avui el Paral·lel s'ha reconvertit en un mite i els d'aquell barri, que avui també és Esquerra de l'Eixample, en reivindiquen una part, així com el Teatre Talia,  l'Olimpia i fins i tot l'Arnau. 

La gent del Poble-sec tenia tirada a passar el Paral·lel, sobretot per anar a comprar, car el nostre barri no ha comptat mai amb un bon mercat ni amb una zona comercial amb cara i ulls. El camí a la inversa es feia poques vegades i encara no és habitual que a les celebracions del barri hi vinguin els de l'altre costat del Paral·lel. A l'altre costat també hi ha una part del Raval amb la qual els del Poble-sec no volíem saber res i consideràvem Barrio Xino. Al magnífic documental En construcción una jove veïna del Raval proper explica que uns coneguts han anat a viure al barrio de los pijos i per surrealista que ens pugui semblar aquest barri és el Poble-sec. També Montjuïc és una zona polèmica, i no pas pels motius militars de la zona polèmica d'altres temps. És un món apart? Pertany en part al nostre barri i en una altra part a la Zona Franca? Tot plegat és marejar les perdius i poca cosa més. 

Tot és qüestió de prestigi, avui tot esta més arregladet i molt jovent de Barcelona ve a menjar tapes al carrer Blai però el cert és que la zona de restauració del carrer de Parlament és més finolis, la veritat. Vivim en un món estrany, quan més ens assemblem tots plegats més interès tenim en remarcar els trets diferencials.

Jo no sé si Montjuïc és Poble-sec o no, en tot cas la part del Teatre Grec i la Font del Gat està molt lligada a la meva infantesa però anar a la Foixarda, al Sant Jordi, als Tres Pins o al Castell eren ja, fa anys, excursions serioses i una mica extraordinàries. Pel que fa al barri, per més tirada que tenim a anar a mercat a Sant Antoni, un dels elements que es van tenir molt en compte a l'hora d'establir la ja desfasada i inútil divisió comarcal, pertanyem al districte de Sants-Montjuïc i no sembla que això hagi de canviar de moment.

Quan jo era petita la gent gran encara utilitzava l'expressió anar a l'Exposició com a sinònima d'anar a la muntanya de Montjuïc. El record de l'Exposició de 1929 era molt viu i m'imagino que anava lligat a un temps lluminós en el qual el gran desastre semblava impossible o evitable. També recordo quan es va crear la Rosaleda Amargós, per la primavera eren els jardins una festa d'olors i colors. Quan van plantar roses al Parc Cervantes es van oblidar de les de Montjuïc, sempre ens passa el mateix, també ens va passar amb el Parc d'Atraccions i la rehabilitació del Tibidabo, la memòria dels pobres no té la mateixa consideració que la dels rics, les seves cases no les ha dissenyat Gaudí i sovint són arquitectura efímera, oblidable. Ara, però, fa uns anys que hi torna a haver roses en els jardinets del Teatre Grec, tot i que la majoria són roses de color de rosa, i hi ha poca variació cromàtica. 

De tota manera les roses de color de rosa són les meves preferides com també m'agrada el nom de Rosa, avui de baixa, i que quan jo era petita va ser un nom molt popular. Al Teatre Grec hi vaig passar molts diumenges pel matí amb el meu pare, de petita.  Jugàvem a veure qui feian anar més lluny les boletes de les llavors dels pitospòrums, que aleshores jo no sabia que es deien així i que quan floreixen, que és per aquest temps, escampen una olor extraordinària.

També de joveneta Montjuïc va ser un punt de trobada, uns nois coneguts vivien per la zona de les vivendes San Cristóbal, un indret que sempre em va semblar envejable, i sovint quedava la nostra colla per allà. Alguns diumenges havíem anat a ballar a casa d'una noia de l'escola el pare de la qual era el metge de Can Valero, el doctor Maldonado, qui fins i tot va escriure un llibret proposant la construcció d'una ciutat-jardí que substituís les barraques. Ells vivien en una bonica torreta, amb eixida amb flors i un pou, anar allà era una veritable excursió, aleshores. 

Fins i tot hi ha una cançó que és la banda sonora per excel·lència d'aquelles festes, la versió dels Shadows de Sleepwalk. Jo era molt encantada i tímida i no tenia allò que en diuen gaire sortida i escoltar aquesta música quan s'enfosquia a Montjuïc, sense que ningú no m'hagués tret a ballar, em produïa aquella fonda desesperació adolescent tan habitual en determinades èpoques immadures de la vida, i que després sents que fregava el ridícul i tot.

Tot passa i canvia però, per sort, aquest indret encara és, si fa no fa, com durant la meva infantesa. També les poques sortides que fèiem amb l'escola de les monges del Sortidor, bàsicament pel dijous gras, ens portaven a Montjuïc, al Teatre Grec o una mica més amunt, a la zona on ara hi ha la Fundació Miró, gràcies o desgràcies a la qual es va reduir al no res la gran Plaça del Sol on assajaven els joves toreros aficionats, aspirants a millorar la seva situació. També en dèiem la Plaça d'en Manelic, aleshores, a causa de l'estàtua d'aquest personatge, la qual, per sort, es va tornar a col·locar per allà. 

Moltes coses em venien al cap aquest diumenge pel matí, mentre passejava per aquests jardinets que vaig retratar, una vegada més. Pensava que dels estanys havien desaparegut els cap-grossos però amb gran alegria vaig comprovar que unes criatures en cercaven amb gran afició. Però aquells cap-grossos de la meva infantesa, com deia el poeta, tot i que evocant  orenetes i mareselves, no tornaran.

Per cert, en arribar al Teatre Grec amb les amiguetes, aleshores, hi havia baralles per tal d'ocupar un seient destacat, el qual crèiem que era el de l'emperador. Als costats de l'escenari imaginàvem que hi tenien presoners els lleons i els tigres afamats, disposats a cruspir-se els cristians plens de fe incombustible, com aquells de Quo Vadis, que canten mentre les feres els fan miques, que bonica és la innocència! Tan fàcil que hauria estat fer la viu-viu, fer veure que s'adorava els déus romans i passar desapercebuts, ves.

dilluns, 11 de maig de 2015

HOMENATGE DELS BLOGS A OLGA XIRINACS (11/05/2015)



Avui des d'alguns blogs culturals fem un homenatge a Olga Xirinacs, amb motiu del seu aniversari.

Fa algun temps que estem reivindicant, des d'un grup de facebook i a través d'un blog dedicat a l'obra de l'autora que se li atorgui el proper PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES.

Cal recordar que aquest premi, que es concedeix des de l'any 1969, s'ha lliurat a quaranta-tres homes i tres dones. La desproporció és força injusta i mostra com a les dones, en tots els camps, els queda encara molt a reivindicar.

dissabte, 9 de maig de 2015

GABRIEL AGUSTÍ, GRAN ACTOR VINCULAT AL BARRI






Avui, en llegir una entrada al blog Barcelofília, m'he adonat de què encara no havia escrit mai a fons sobre un gran actor del barri que va ser molt popular durant anys. En l'entrada que menciono s'evoca el Marti'ns i un dels primers espectacles que s'hi van representar va
ser No muerdas la manzana del prójimo de Rafael Richart, amb Marta Padovan i Gabriel Agustí, l'any 1971.




Agustí va néixer al Poble-sec i crec que encara hi viu, l'adreça de contacte que trobem a la seva web ens el situa al barri. Per sort podem trobar referències seves en aquesta mateixa web i en una entrada força completa a wikipedia. És impressionant comprovar el gran nombre d'obres de teatre de tota mena d'estils en les quals l'actor ha treballat. També va fer ràdio i televisió, era un rostre habitual en aquells inoblidables espais de teatre de fa anys. En cinema el vam poder veure en diferents pel·lícules.
Amb Elena Maria Tejerio i Enric Guitart


Va actuar a Madrid i a tot l'estat espanyol durant molts anys, amb obres d'autors clàssic i moderns, fent teatre seriós i de gran volada però també comèdia i obres d'entreteniment, amb companyies de molts actors o de petit format. Lope de Vega, Goldoni, Pirandello, Calderón, Lorca, Agatha Christie... Amb Marta Padován va treballar en diferents ocasions així com amb d'altres grans actrius com Josefina Güell. 
Amb la gran Josefina Güell

Durant  els anys 70 hi va haver una revifalla teatral i Agustí va treballar al Moratín, al Poliorama, al Romea. En el seu currículum hi trobem més de cent cinquanta obres de teatre. Va formar part de companyies emblemàtiques com la de José Tamayo o la d'Adolfo Marsillach. En televisió va participar en més de cinc-cents programes, alguns també en català, entre els quals episodis de la sèrie del Doctor Caparrós. El vam poder veure en diferents ocasions al cinema, en el qual va debutar amb El fugitivo de Amberes, una història en la qual Joan Capri, molt jove, feia un paper seriós. En cinema destaca la seva participació a Poveri millionari de Dino Risi i algunes pel·lícules de Carles Benpar.

Amb l'inoblidable Jordi Serrat a la sèrie Sospecha

Durant els 80, com molts altres actors i actrius, també va treballar en el camp del doblatge. Va tenir alguns problemes de salut a mitjans del 2000, que va superar, és un gran amant dels animals, gossos i gats sobretot. Comparteix la seva vida privada amb Maribel Álvarez, una popular locutora de Radio Joventut i Ràdio Nacional d'Espanya. Es van conèixer al programa Las tardes de Odette. Álvarez es va dedicar a l'escriptura després de jubilar-se i ha guanyat diferents premis literaris.


Gabriel Agustí, tot i haver treballat molt, potser no és avui tan recordat com caldria. En cinema li va mancar un d'aquells papers protagonistes que de vegades són la cirereta del pastís i que atorguen a les biografies d'actors i actrius una popularitat més efectiva. Sempre ha estat un home ben plantat, retirava una mica a Arturo Fernández i crec que Agustí és millor actor que l'asturià encara que hagi estat menys conegut. De jovenetes i fins i tot de més grandetes el contemplàvem amb gran admiració quan el vèiem pel barri, un barri, el nostre, que sempre ha estat terra d'acollida per a un gran nombre de gent relacionada amb el món del teatre. Per cert, en una ocasió, fa molts anys, vaig coincidir amb Agustí en un càmping del Berguedà i em va fer la mar d'il·lusió.





El Poble-sec l'hauria d'homenatjar i reconèixer com caldria. Però aquest ja és un altre tema i no depèn de mi. 


(La majoria de fotografies han estat manllevades de la web de l'actor)

dimarts, 5 de maig de 2015

JOSEP PLA I EL PARAL·LEL D'ABANS DELS ANYS VINT



Dins del volum número 3 de les Obres Completes de Josep Pla, Primera volada, m'he ensopegat amb una evocació del Paral·lel que desmitifica força les moltes llegendes que es van forjant en el present sobre la nostra avinguda, en un moment en el qual hi ha qui pensa que no en sabíem res de tot plegat fins que ells ho van redescobrir fa quatre dies. Tot s'ha de situar en l'època, abans dels anys 20, quan gràcies a les desgràcies europees fins i tot el Paral·lel, o el Paralelo, com en deia tothom i segurament també Josep Pla abans de passar per la normalització lingüística del present, va assolir una volada diferent i una diversitat més rica i polièdrica. 

Hi ha hagut molts Paral·lels, com hi ha hagut molts Joseps Pla, ja que tot evoluciona i canvia, les persones i els paisatges. Pla té un altre text, molt conegut, que també he penjat al blog, publicat a Coses Vistes, que descriu el nostre barri d'una forma ben poc amable. Coincideixo amb ell en això de les vistes de la ciutat des de Montjuïc, cosa que també vaig escoltar que manifestava, fa anys, Pasqual Maragall. Barcelona des de Montjuïc és una ciutat  propera, càlida i no tan inabastable com la que podem contemplar des del Tibidabo. Sobre la seva inexperiència paral·lelística m'ha vingut al cap allò de què quantes bestieses s'eviten a causa d'anar curt d'armilla, que em sembla que és un pensament de Talleyrand. Si es considera l'aspecte dels estudiants que tenien tirada a voltar pels llocs de perdició, que Pla descriu i que em recorden els carallots de L'Àngel Blau, és pot dir que l'home jove que era aleshores va estar de sort, tot i que l'escriptor era molt reservat pel que feia als temes eròtics i no sabem si en aquest cas és tan sincer com vol donar a entendre.


El PARAL·LEL QUE PLA NO VA CONÈIXER PER MANCA DE DINERS, SEGONS EL SEU TESTIMONI

En aquella època el Paral·lel tenia mala fama, i quan la paraula saltava, en la conversació de les persones serioses,sempre hi havia algú que feia una rialleta de conill d'una estolidesa estrictament pornogràfica. Si jo hagués freqüentat aquesta part de Barcelona, no tindria cap inconvenient a declarar-ho. El cert és que no el faig freqüentar mai per una raó: per falta de diners. Era el lloc de Barcelona en què l'avidesa crematística era practicada d'una manera més sistemàtica. A les senyoretes que es dedicaven a les passions de l'amor, se'ls havia de pagar àdhuc la respiració, cosa notòriament exagerada. Però potser si hagués disposat d'algun quartet tampoc no hauria freqüentat aquell indret,perquè sempre em semblà que el Paral·lel era la quinta essència del desordre barceloní crui i descarnat, i el desordre, passat un cert límit, el trobo intolerable.

Principalment, el Paral·lel el vaig coneìxer com a lloc de pas, perquè d'estudiant vaig ser molt afeccionat als paisatges secs de la muntanya de Montjuíc i a les meravelloses panoràmiques que es veuen des de la muntanya, que jo crec -modestament- que són de les millors que ofereix el terme de Barcelona. A còpia de passar pel Paral·lel em sembla que el barri -pres en general- era una barreja de misèria i de procacitat, però que al mateix temps la gent formal i familiar hi era en gran abundància. Ara, el que es veia més, fins a semblar que ho dominava tot, la misèria i la procacitat, que era, realment, considerable i totalment sofisticada. De tota manera, no arribava ni de bon tros a les d'altres ports del Mediterrani -com vaig veure més tard-. Era un barri trist i esbatanat, i el croquis que hi féu Nonell -i molts altres artistes- ho diu ben clar. En certs moments fou possible de veure-hi certament reaccions eròtiques massa de l'època del neolític absolutament impressionants. Era un lloc típicament ibèric, matís Corona d'Aragó, amb una lleugera -potser- preponderància de fenomenologia valenciana.

El Paral·lel imprimia caràcter -i això era molt curiós-. A la Universitat, els estudiants que freqüentaven l'indret es coneixien d'una hora lluny. Es coneixien per l'obsessió que portaven pintada a la cara. Eren uns estudiants tristos, malenconiosos,incapaços d'articular una frase, absolutament muts, amb un aire de preocupació insondable, d'ulls generalment passats. Suposar que pensaven més que els altres hauria estat una il·lusió. Tenien simplement l'obsessió de la lligacama -que en el meu temps fou una obsessió tràgica i fenomenal-.

-Sí, sí... -vaig sentir un dia que deia un senyor a la terrassa del Continental-. El Paral·lel està molt bé, però potser per tan poca cosa les distàncies hi són massa llargues...

Em sembla que el punt de vista era molt acceptable.

(Josep Pla, Croquis dins Barcelona una discussió entranyable).

divendres, 1 de maig de 2015

SANTA MADRONA I L'AIGUA CEDIDA PEL SENYOR VALERO DEL SEGLE XVI


Diumenge passat vaig assistir altra vegada a l'Aplec a l'ermita de Santa Madrona. D'una web municipal en manllevo la primera fotografia. La segona és del dia de la festa d'aquest any i l'autor és Josep Guzmán. L'ermita es troba dins el recinte del Palauet Albéniz i tan sols s'obre amb motiu d'aquesta celebració, cosa que pot tenir certs inconvenients però que també contribueix a la seva protecció.




De fet aquesta ermita del segle XVIII, molt reformada, és l'únic testimoni de la presència de la Santa en un edifici més antic que va conèixer molts canvis. En els seus origens l'antiga també havia estat una capella modesta, per cert. En el llibre de Pere Voltes sobre Montjuïc i el seu castell, tot un clàssic, trobo aquesta referència:

Durante el siglo XV la capilla estaría al cuidado de algún ermitaño y conocemos el nombre de Martí de Castro que al casarse en 1452 pagó dos sueldos, como era costumbre, para contribuir a la obra de la Seo de Barcelona (...).

Es conserva una carta en la qual els consellers de la ciutat es dirigeixen a l'emperador Carles V, el 1525, explicant entre d'altres  detalls que dos homes de Sarrià havien intentat assassinar els dos ermitans de la capella. De fet, capella i relíquies de la santa pertanyien en aquella època al monestir de Sant Pau del Camp. 

A l'edifici s'hi van anar fent embelliments i ampliacions, al llarg dels segles XVI i XVII. També s'hi va fer arribar aigua des de la font de Sant Julià, propera a una altra església que portava aquest nom. Es conserva, tot i que no sé on deu ser actualment, segons testimoni de Pere Voltes, una làpida amb l'escut de la ciutat i amb una inscripció de la qual es pot deduir que pelmarç de 1563 el propietari, Bartomeu Valero, amo de la torre que hi havia davant de la capella de Sant Julià, va donar als consellers la font de Santa Madrona i que aquests es van gastar cent lliures en obres.

El que em  crida l'atenció és el cognom del propietari, Valero, com el famós Can Valero del temps del barraquisme, tota una institució i em pregunto si l'origen del conegut bar no seria alguna propietat familiar antiga, no sé si algú pot aclarir els meus dubtes.

L'església de Santa Madrona va patir molts canvis, hi va haver diferents ordes religioses i les relíquies de la santa van viatjar molt amunt i avall entre processons, trasllats,guerres i desgràcies. Quan després de la guerra semblava que s'havien perdut de forma definitiva un particular en va oferir un bocinet que conservava a la església del barri, construïda a finals del XIX i sobre la qual ja he escrit moltes vegades. Avui, que tantes coses es publiquen sobre la ciutat, pagaria la pena comptar amb una bona reedició de la impressionant obra de l'historiador Voltes, a qui no se li ha acabat de reconèixer la gran aportació a la història de la ciutat, en uns temps una mica complicats. Hi ha una perillosa i suïcida tendència a condemnar a l'ostracisme la cultura i la historiografia de l'època franquista, sense matisos ni contextualitzacions. El fet és que trobar aquelles publicacions és avui difícil tot i que gràcies a internet, possible. 

Historia de Montjuïc y su castillo
Pedro Voltes Bou
Barcelona, ayuntamiento de Barcelona (1960)