dissabte, 29 d’octubre del 2016

CASTANYES, MONIATOS I CUPLETS

Resultat d'imatges de Alady actor

Tot i que no hi ha un excés d'informació m'ho estic passant pipa preparant la xerrada sobre ALADY, que serà el darrer dimarts del mes de novembre i sobre la qual aniré informant.

En el seu llibre de memòries 'Rialles, llàgrimes i vedettes', publicat l'any 1965, l'actor recorda un munt de personatges de la primera dècada del segle XX, Per fer ambient castanyer copio la lletra d'un cuplet que Alady menciona, i que cantava una senyora, per nom artístic 'La Frescales' que actuava al Cafè del Comerç. que es trobava a la plaça d'Antonio López, en el mateix lloc on avui hi ha la polèmica estàtua, segons testimoni de l'actor, ja que el monument no  es trobava exactament en el mateix indret, abans de ser destruït l'any 36. Cal pensar que tota la zona ha sofert molts canvis urbanístics.


L'estrella de la casa era una cupletista grossa, saladísisma, que es deia 'La Frescales'. Cantava cuplets molt forts de color que aconseguien atabalar 'L'Avi', una mena de simi amb espardenyes, popular en aquell local per la manera com deia ximpleries a les cupletistes.

'La Frescales' va obtenir el seu èxit cantant 'La castanyera' en catala, que electritzava els 'morenos' assidus. La cançó feia:

Al carrer de les Carretes vaig néixer el 65,
Ai, què tinc! Ai què tinc!

Vaig aprendre l'ofici de castanyera
i faig amb la castanya molta carrera,
i un xaval que em camela -si no m'enganya-
m'eixamplarà l'ofici de la castanya.
I si pretén encerar-me
veurà que tinc molta sang
i li daré deu castanyes de franc!

Quan remeno els moniatos
passo sempre molt bons 'ratos'
puix tots els homes em diuen així:
-Escolta castanyereta,
remena-me-la amb la dreta
que em fas perdre la xaveta
tu a mi...

Memories de 'Alady', Rialles, llàgrimes i 'vedettes', Bruguera, 1965

dimecres, 26 d’octubre del 2016

TEATRE AL BARRI, SANTA MADRONA, FA MÉS DE CINQUANTA ANYS



Un altre fulletó a l'entorn de la representació de l'obra de Casona de la qual parlava en l'entrada anterior. Aquí ja ens trobem amb el quadre escènic, potser en recordareu alguns, com ara el mateix Lluís Domingo o en Conrad Casadellà. Les propostes teatrals en estudi sobten per la seva ambició, qualitat i modernitat: Lorca, Shakespeare, Anouilh, MIller... també un Paso, autor més comercial i de moda en aquella època.  Llàstima que no comptem amb filmacions d'aquelles posades en escena inoblidables!


diumenge, 23 d’octubre del 2016

FA CINQUANTA-UN ANYS, A SANTA MADRONA...



L'amiga Rosa Milà m'ha passat uns quants documents que eren propietat del seu marit, Lluís Domingo,  qui va ser durant molts anys president del Foment Excursionista. Hi ha fotografies i fulletons de propaganda dels espectacles i activitats que es van fer durant anys al centre parroquial de Santa Madrona.

Els aniré escanejant i si a algú li porten records o reconeix algú dels quadres escènics o de les fotografies, li agrairé la informació. Sorprèn comprovar el nivell de tot el que es feia, a prop de casa i per part de gent aficionada, voluntària, intel·ligent, culta i amb ganes de passar-ho bé.

Per aquestes dates, més o menys, de l'any 1965, es va fer un concert amb uns quants components dels Setze Jutges, i en el mateix fulletó s'anuncia una obra de teatre, Los árboles mueren de pie, per al dia 11 de novembre. Casona havia mort feia poc, pel setembre del mateix any, i la representació era una mena d'homenatge. Va ser un autor molt representat en aquells anys. 


dissabte, 22 d’octubre del 2016

MÉS NOTÍCIES SOBRE L'ASIÀTIC I SOBRE EL TEATRE LOPE DE VEGA

Resultat d'imatges de ferreteria blesa




A l'entrada anterior comentava com en la memòria de molta gent havia quedat el nom de L'Asiàtic fent referència al local on avui hi trobem la discoteca Plataforma. L'edifici porta la data de 1933 a la façana. Tot i que poden ser especulacions crec que en els seus inicis devia acollir alguna societat o teatre que es trobava en aquests locals de L'Asiàtic.

Una de les primeres referències sobre el local la trobem en la biografia sobre el pintor Simó Gomez Polo, (1845-1880) escrita per Feliu Elies i publicada el 1923. Aquest pintor, que va morir molt jove, era un noctàmbul impenitent i va dur una vida molt arrauxada i Elies ens explica com moltes nits començava la gresca al Asiático, lloc on, segons aquesta referència i, sobretot, de nit, es devia jugar i beure i on es devien trobar homes amants de la gresca i noies de vida d'aquella que en deien alegre, tot i que d'alegre en tenia poca cosa.

Algunes d'aquestes noies venen en el llibre d'Elies definides com gitanes blanques, sabem que a partir d'aquella part del barri hi vivien força gitanos, de fet hi van viure durant anys, més endavant en els coneguts barris de barraques que Jacques Leonard va reflectir en les seves fotografies. Algunes d'aquestes noies feien de models de pintors, la mateixa esposa de Leonard va fer de model, molts anys després de l'època de Simó Gómez. 

Nonell es va sentir fascinat per aquell món però també s'ha de dir que les models gitanes, per notícies i referències que trobem en algunes publicacions, eren més barates que no pas les més professionals paies. Els llibres de Vallmitjana ens situen, en aquest cas en la primera i segona dècada del segle XX, en aquell món de pobresa, pintoresc, on es parla un català esquitxat de caló i que durant molt de temps no va ser del gust dels qui volien una Barcelona idealitzada i burgesa, neta i turística. De fet, això encara dura.

El Poble-sec d'aleshores era una zona remota de la ciutat, durant molt de temps separada de Barcelona per les muralles, les quals el pintor Gómez travessava per on podia durant les seves escapades, ja que els sentinelles el coneixien i feien la vista grossa. Una zona pràcticament rural, amb cases i tallerets amb habitatges que eren pràcticament barraques, horts escarransits, segons testimonis d'alguns escriptors, i unes quantes masies. 

Malauradament tenim poques notícies d'aquell primer Asiàtic. Potser de nit era un lloc poc recomanable i de dia feia una funció social important. L'any 1883, el 13 de maig, en les breus notes locals del diari La Vanguardia, trobem aquesta informació:

Esta noche tendrá lugar en el teatro Jardin Asiático de la calle del Rosal (Poblé sech) una escogida función á beneficio del joven Bartolomé Tomás, á quien le ha cabido la suerte de salir soldado para Ultramar.

Cal aclarir que això de suerte no es refereix a tenir sort sinó al destí que li havia correspost en el sorteig dels quintos. El pobre Bartolomé Tomás no devia estar gaire conent d'haver de marxar cap a Ultramar, tot i que encara no estaven enceses les guerres colonials, en aquells anys. L'any 1883 feia tot just tres anys que havia mort el pintor Gómez, molt conegut i popular en aquell Poble Sech de l'època, que devia ser com un petit poble on tothom es coneixia. 

El nom de Jardín Asiático fa pensar que el lloc tenia una zona a l'aire lliure, cosa habitual aleshores, encara no hi havia els problemes d'espai que van arribar més endavant, amb el creixement de la ciutat i l'amuntegament humà en els pocs habitatges construïts. Aspecte que fa que Pi i Sunyer, en un article de principis dels anys vint, remarqui que al Poble-sec i Hostrafrancs és on la tuberculosi fa més estralls a causa de la promisqüitat amb la qual la gent ha de viure a causa de la manca d'espai.

En la biografia esmentada, sobre el pintor Gómez, s'explica com el seu germà, gravador, quan tornava al barri on encara hi vivia una part de la seva família, durant la primera dècada del segle XX, sentia una gran tristor en veure com aquest creixia de qualsevol manera quan ell el recordava com una zona gairebé pagesa, familiar. Això d'enyorar el passat del barri no ve d'ara, vaja. 

L'11 de maig de 1902 trobem mencionat de nou l'Asiàtico però en aquest cas la referència indica 'donde estaba instalado' cosa que fa pensar que l'establiment o bé havia desaparegut o s'havia traslladat a algun altre lloc. Ara l'indret acull un local on s'instal·la una nova societat, la Renaixença té un pes, i aquesta societat es diu Centre Catalanista del Poble Sech. La nota publicada al diari ens dóna una idea del tipus de societat del barri, es tractaran temes obreristes, entre obrers i patrons hi ha espinosas divergencias i es volen oferir classes gratuïtes. Els temps ja no són tan tranquils i el barri ha crescut força. 

Con el nombre de «Centre Catalanista del Poblé Sech», se ha organizado una nueva Sociedad cuyo domicilio social está en la calle del Rosal, números 33 y 35, donde estaba instalado «El Café Asiático y Teatro Lope de Vega". Dicha Sociedad tratará como objeto preferente, de conformidad con sus estatutos, la cuestión social, á cuyo efecto celebrará cada sábado conferencias instructivas y políticas encaminadas á solueionar entre el obrero y el patrono las espinosas divergencias que hoy existen. Los organizadores de tal centro acarician además la idea de abrir en el mismo algunas clases gratis para los obreros de aquella barriada. 

També llegim que en el mateix local hi ha un Teatre, el Lope de Vega. D'aquest teatre trobem a la premsa referències diverses durant aquells anys, s'hi feia el Tenorio i d'altres representacions convencionals, o concerts de corals, entre les quals una coral infatil del Centre catalanista, però també s'hi celebraven mítings, conferències de l'inefable senyor Lerroux i reunions de treballadors, com ara del gremi de carboners, per tal de discutir qüestions laborals. Al carrer Rosal, 33, que és on se situa tot plegat, avui hi ha una ferreteria, la casa de pisos és relativament moderna. En aquesta informació posterior ja no es parla del jardí, sinó del cafè. De tota manera, els canvis en el teixit urbà del barri, tampoc ens poden assegurar que la numeració de les cases fos l'actual.

Es va traslladar el teatre, l'any 1933, a l'edifici del carrer Nou, on el nom de l'Asiàtic encara va romandre durant anys en la memòria popular? No ho sabem, de moment. Fins quin any va estar obert aquest teatre? Eren aquells uns anys en els quals les sales de teatre, grans i petites, eren nombroses car en els  teatres i cafès es feia gairebé tota la vida social. 

Mentre el nom de Lope de Vega sembla haver desaparegut de les notícies, l'Asiàtic continua conservant el seu nom, durant uns anys hi trobem instal·lada la Casa Regional Valenciana, molt activa, i diferents entitats, com ara un Orfeó.

Al molt recomanable blog Barcelofília podem llegir mes notícies sobre L'Asiàtic i el Teatre Lope de Vega. La coincidència entre el final de l'Asiàtic i la construcció de l'edifici del Carrer Nou fa pensar que alguna cosa tenien a veure.

http://barcelofilia.blogspot.com.es/2015/05/teatre-asiatic-teatro-lope-de-vega.html

Continuarem investigant.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

EDIFICIS SINGULARS, NOU DE LA RAMBLA, 145

Archivo: Nou de la Rmbla 145.jpg


Molt sovint he escoltat comentaris i debats sobre la història d'aquest edifici. La data de construcció, que es pot veure a la façana, es la de 1933, i té un aspecte semblant al de molts centres socials de tot arreu que es van construir en aquells anys d'entusiasmes col·lectius. 

La memòria personal no arriba molt més enllà dels records dels nostres pares i avis. He escoltat gent una mica més gran que jo que m'ha explicat que de petits anaven a veure teatro i sarsuela a aquest local, i el mencionaven com L'Asiàtic.

No he pogut esbrinar si hi té res a veure però en la biografia que va escriure Feliu Elies sobre el pintor del nostre barri, Simó Gómez Polo, s'explica que aquest, noctàmbul impenitent, passava moltes estones en un indret anomenat L'Asiático en el qual es jugava al billar, es bevia i potser també hi havia d'altres distraccions dirigides als senyors, és clar. Més o menys aquell Asiático devia caure per aquells verals, però era aleshores aquella una zona feréstega, rural, separada de la ciutat per les muralles, les quals el pintor travessava com podia quan volia allargar la gresca a l'interior de la ciutat.

Xavier Badia Castellà ha endegat un impressionant arxiu fotogràfic i amb dades recollides a la premsa, de consulta lliure, sempre que es mencioni l'origen de la informació. Això és el que podem saber, a través d'aquest interessant arxiu, sobre l'indret, sobretot pel que fa a la seva història abans de bastir-se l'edifici actual:



Conde del Asalto, 145.


1904-Conde del Asalto 145. Rabells (Miquel), magatzem de draps.

1906-Conde del Asalto 145. Rabells (Vídua i Fills de M.), magatzem de draps.
1908-Conde del Asalto 145. Muns (Josep Joan), Safareig, interior.
Palau (Andreu), vaquería.
1911-Conde del Asalto 145. Gil (Gabriel), Safareig, interior.
Palau (Andreu), vaquería.
1924-Conde del Asalto 145. García (Vicens), Safareig, interior.
Palau (Andreu), vaquería.
1929-Conde del Asalto 145. García (Vicens), Safareig.
Palau (Andreu), vqueria.
1933-Conde del Asalto 145. El Primer S'edifica pis i el coronament amb la dada. MCMXXXIII.
2012-Nou de la Rambla 145. REMAR.


A algunes persones del barri els he sentit dir això dels safareigs i la vaqueria, crec que ho devien haver escoltat als seus pares i avis. A la premsa trobem anuncis oferint mobles per comprar i també cavalleries i fins i tot una tartana. 

Allà hi va haver durant anys, també, ja en l'edifici actual, una societat gallega, amb gaiters que assajaven i que sembla que també van assajar en algun moment al desaparegut local de la Font Trobada. Que jo sàpiga, la societat es va traslladar, potser a mitjans dels vuitanta, a L'Hospitalet.

En aquella època també es feia ball a la sala. Ara no ens en volem recordar però la gent benestant tenia criades encara del país, moltes de les quals gallegues. No sé si per aquest motiu el ball era conegut, el mateix que el Price durant un temps, com a ball de xatxes, es deia de forma pejorativa, avui semblaria de mal gust, la veritat.

La sala es devia reformar i modernitzar i durant un temps ja es va dedicar a oferir música d'una certa categoria i fins i tot concerts de rock, però encara es deia Las Rías. S'anunciava al diari, durant els vuitanta hi havia moltes sales semblants i se'n van obrir de noves. 


LAS RIAS (Nou de la Rambla, 145 —antes Conde del Asalto—). La sala de baile recientemente reformada con música camp para bailar a gusto. Domingos y festivos con la magnífica Or questa Maracaibo y la voz de Javi. Día Navidad baile obsequlo. Buen ambiente.

A mitjans dels anys quaranta, suposo que per poc temps i abans de desplaçar-se al Paral·lel, al Chipiron, hi va tenir la seu el Club Natació Montjuïc, ja que se'n troba alguna referència al diari.

Devien alternar coses diferents en aquells locals, durant una bona colla d'anys trobem anuncis a la premsa on s'ofereix feina a senyoretes, models, ballarines, fins i tot per a treballar a l'estranger. La cita per a l'entrevista laboral, sospitosa, és en aquell indret. Els diaris de l'època eren molt fins pel que fa als eufemismes però tot fa pensar que la feina que s'oferia era destinada a l'alterne i al treball sexual. 

Després ja van venir els temps de Remar, Plataforma i la sala Ka, d'ambient gay. Plataforma sembla un lloc incombustible, ja té més de vint anys i acull un públic eclèctic. Jo no en puc parlar ja que no surto de nit i no hi he anat mai però hi havien anat els meus fills en alguna ocasió i sempre s'ho havien passat molt bé allà.

Si algú té més dades o anècdotes sobre l'edific, seran ben acollides.

dijous, 13 d’octubre del 2016

TROBADA DEL GRUP DE FACEBOOK 'AMICS DEL POBLE-SEC'



Gràcies als miracles de les xarxes socials, sovint criticades en excés a causa de potenciar-ne els factors negatius, cosa que, per cert, és habitual amb tot tipus de novetats, s'ha endegat un grup d'Amics del Poble-sec, heterogeni, eclèctic i entranyable, a facebook, obert a tothom. I de les trobades virtuals en venen, gairebé sempre, les presencials. El dia 19, al Sortidor, ja ho sabeu, allà ens veurem, ens coneixerem i ens reconeixerem!!!

dilluns, 3 d’octubre del 2016

SANTA MADRONA DE CORBERA D'EBRE (TERRA ALTA)














Avui, una nova Santa Madrona, en aquest cas de Corbera d'Ebre, també a la Terra Alta. Corbera d'Ebre és avui un bonic poble, molt visitat en els itineraris a l'entorn de la Guerra Civil i la Batalla de l'Ebre, i que ha esdevingut un símbol de la Pau. L'ermita es troba als afores del poble, està molt ben senyalitzada.


La planta de l'església es rectangular, amb teulada a dues vessants. Les obertures es troben a la façana principal. No trobem moltes referències sobre l'ermita, sembla que l'original devia ser del segle XVII o XVIII.

Tota aquella zona va restar molt malmesa a causa dels tristos fets de la Guerra Civil i a la devastació produïda per la Batalla de l'Ebre, ja que el lloc en va ser un dels escenaris. L'any 1973 es va fer una restauració, més aviat una reconstrucció, i pel maig de 1991 una altra, a càrrec de l'Escola Taller Terra Alta. 

La porta d'accés és adovellada amb un arc de mig punt. Té dues portes més petites al costat. A la façana hi ha un rellotge de sol i l'església es remata amb una petita espadanya, La darrera reconstrucció sembla que no va seguir cap criteri de conservació coherent. No es conserven indicis de les distribucions anteriors de les obertures i l'aspecte actual es diferent de l'original. 

El tercer diumenge del mes de març, ja que Santa Madrona és el dia 15 del mateix mes, acull una processó popular que es remata amb una jornada de festa. Els voltants de l'ermita estan arranjats com a zona de lleure.  Tambe s'hi celebra una paella popular, durant el mes d'abril, relacionada amb la festa de Sant Marc, ja que a prop de l'esglesia hi ha una cova que fa referència a aquest sant.

La zona és un indret de parada obligatòria en els diferents itineraris que s'han endegat a l'entorn de la Batalla de l'Ebre. El lloc va ser un objectiu dels bombardeigs franquistes ja que era la seu del comandament dela 100 Brigada Mixta de la 11ª divisió. Després els franquistes hi van instal·lar la IV Divisió de Navarra i va tornar a rebre, tots dos bàndols hi van instal·lar llocs de socors.

Potser el millor és gaudir del lloc en el present, mirant al futur amb esperança i gaudint del paisatge que l'envolta, ja que la vida és tossuda i rebrota i es refà després de les tragèdies. El lloc és idíl·lic, amb pins i esvelts xiprers, un lloc adient per descansar, meditar, llegir, resar, dibuixar o, senzillament, no fer res més que escoltar el vent i els ocells.

A Corbera es deia a les criatures que els nadons se n'anaven a cercar a Santa Madrona, un lloc més proper que París, per cert. A un nivell inferior hi ha una font d'aigua fresca, amb unes majòliques amb la imatge de la santa, algunes de les quals una mica malmeses, amb dites com ara 'El agua de Santa Madrona conserva la salud de las personas' i allò que ja hem repetit en d'altres ocasions 'La Santa Madrona lo difícil soluciona'. 

Un fragment dels goigs:

Vos Madrona venturosa
i de molt lliberal mans
vos mostrau Santa gloriosa
entre frares mendicants
que són sirvents e Madrona
patrona en el cel, terra i mar.


Puix que Déu tant vos abona
amb los favors que ens sol dar,
Gloriosa Santa Madrona
Vos ens vulgueu ajudar.

També es conserven alguns cants, com l'Aurora de Santa Madrona, en castellà, que es cantava a l'alba del dia de la romeria i que comença: Nuestra virgen y mártir Madrona, terribles tormentos por Cristo sufrió... I la Despedida de Santa Madrona, que es canta quan els romers tornen al poble i s'acomiaden de la santa:

A Déu, oh mártir Madrona,
que nosaltres ja ens anem
us deixam en estos boscos
baix l'empara del bon Déu...

Font principal: Juan Carlos Borrego Pérez, Les romeries de la Terra Alta.
Editorial Piolet, 2015.