diumenge, 26 de març del 2017

DIMARTS, DIA 28, XERRADA DE CERHISEC

Aquest dimarts teniu la cita mensual amb CERHISEC. En aquesta ocasió Xavier Rodríguez ens parlará dels trenta anys de la recuperació del Pavelló. Us esperem a la Biblioteca!!!!

Informació Coordinadora: http://www.poblesec.entitatsbcn.net/diba_agenda/xerrades-de-cerhisec-el-pavello-mies-van-de-rohe-30-anys/

Història del Pavelló: http://miesbcn.com/ca/el-pavello/

Mies Van der Rohe: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ludwig_Mies_van_der_Rohe

dimarts, 21 de març del 2017

QUAN MÉNDEZ ERA MOLT JOVE I JO ENCARA NO HAVIA NASCUT

Resultat d'imatges de LLámame Méndez

Victòria González Torralba,  filla d'un dels nostres més il·lustres poble-sequins, Paco González Ledesma, ha escrit una novel·la que encara no he tingut ocasió de llegir i que recupera el personatge de Méndez, situant-lo en la seva joventut, abans de ser policia i en plena postguerra. González Ledesma, al contrari que d'altres famosos del barri, sempre va ser fidel als seus orígens, va tornar sovint pel Poble-sec i en tot moment va estar a punt per col·laborar amb el que fos, presentar un llibre, respondre preguntes sobre la guerra civil o participar en el centenari d'una escola. 

Malauradament no li hem dedicat cap biblioteca, com a mi m'hauria agradat, una biblioteca que no hauria d'estar centrada precisament en la novel·la negra, ja que d'aquest tema n'hi ha unes quantes, sinó en la literatura popular, a recuperar totes aquelles novel·letes de butxaca, barates, que es canviaven més que no pas comprar-se i de les quals el nostre escriptor en va escriure un munt per motius de necessitat econòmica en anys de vaques magres. És aquesta, encara, una literatura poc estimada i poc valorada en profunditat.

Mentre que no entenc del tot això de la continuació de la saga del Carvalho, en el cas de Méndez puc comprendre perfectament les motivacions de la seva filla, qui admet que el personatge, fa anys, no li feia el pes tot i que potser havia comentat amb el pare, en més d'una ocasió, la possibilitat de recuperar-lo en la seva desconeguda joventut. No li han faltat materials, he escoltat Victòria González Torralba en algunes entrevistes, explicant que havia tingut molt en compte un llibre emblemàtic del seu pare, la Historia de mis calles, del qual jo en destacaria el retrat que fa de la seva escala de veïns, tan semblant a moltes altres escales de veïns pobres de l'època i l'evocació de l'Editorial Bruguera, un gegant de l'edició, amb moltes llums, molts èxits i moltes ombres, sobretot pel que fa al tracte que donava als empleats. Però tot s'ha de situar en el seu context i així era la vida, aleshores. Les reflexions de Victòria González Torralba que he escoltat aquests dies, amb motiu de la publicació del llibre i fins i tot més enllà del llibre en concret, m'han semblat molt intel·ligents i lúcides pel que fa a la visió d'una postguerra molt més polièdrica i complexa del que es voldria recordar.

Cada vegada sóc menys aficionada a la novel·la negra o policíaca i, potser per això i perquè la violència cada dia em fa més angúnia, de la sèrie sobre Méndez en destacaria, sobretot, més enllà dels casos criminals, les evocacions d'una ciutat en transformació constant i, en particular, per motius obvis, aquelles que fan referència al nostre barri, que són moltes i inoblidables. Aquests dies en què he escoltat la filla de l'escriptor comentant el llibre he recordat que en una ocasió Paco González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare, ja que l'havia vist néixer i l'havia pujat, i com la seva filla, ja que veia com canviava de forma constant.

En una de les moltes ocasions en les quals Francisco González Ledesma va venir al barri, sempre al costat de la seva dona, Maria Rosa Torralba, una persona d'una simpatia i una amabilitat esclatants i que acompanyava el marit a tot arreu, aquesta ens va comentar que el llibre preferit de la filla de l'escriptor era Los Napoleones. Li vaig dir que coincidia plenament amb la tria. Los Napoleones, aleshores, gairebé no es trobava si no era en llibreries de vell. Jo el vaig comprar als encants, crec que amb la revifalla experimentada per l'obra de l'escriptor durant els seus darrers anys, després d'un temps d'injust oblit en el qual era molt més estimat a França que per aquí, es va reeditar. El llibre defensa una mena d'hipòtesi que té alguns punts de contacte amb La Gangrena, de Salisachs, i és que la guerra la va perdre tothom, com, de fet, ja cantava Raimon, i que tan sols la van guanyar els napoleons, els espavilats, que podien haver estat d'un bàndol o de l'altre però que es van reconvertir en especuladors i oportunistes i es van dedicar a fer diners. Em temo que això passa en moltes guerres i també quan hi ha canvis socials importants.

Fa molts anys vaig enviar una carta al diari La Vanguardia proposant una nova biblioteca al Poble-sec i que aquesta portés el nom de l'escriptor. Ell mateix em va respondre, amb una carta a mà, donant-me les gràcies. Més endavant li vaig demanar si em volia presentar un llibret de poesia amb el qual vaig guanyar un premi i de seguida em va dir que sí, aleshores va ser quan el vaig conèixer personalment. Més endavant li vam dedicar una xerrada de CERHISEC i vaig elaborar un recull amb tots els fragments de les seves novel·les publicades fins aleshores en les quals surt el Poble-sec, també vaig escriure llavors el poema dedicat a Méndez. L'escriptor va col·laborar amb la gent de CERHISEC amb motiu del llibre sobre la guerra civil i des de CERHISEC vam insistir molt en què es posés una placa a la casa on va néixer, al carrer Tapioles. Aquestes coses s'han de fer quan la gent encara es viva i pot gaudir dels homenatges, sempre tinc al cap la placa dedicada a Manuel Ausensi, que es va endarrerir i va fer que aquest, ja molt malalt, no hi fos present. 

Per sort Paco González Ledesma estava encara molt bé, en plenitud de facultats, en aquella època, i va poder rebre aquell inoblidable homenatge, senzill però entranyable, amb la seva família al voltant, encara tenia un germà, al mateix pis del carrer de Tapiolas. Hi va haver a l'acte algunes absències notables, val més no dir noms, però també hi va haver presències remarcables i en tinc molt bon record.

No vaig poder assistir al seu enterrament però sé que la seva família va agrair molt la presència de la delegació poble-sequina a l'acte. En els seus darrers anys de vida Gonzàlez Ledesma va rebre premis i homenatges diversos, reconeixement popular i fins i tot el d'una part d'aquestes elits intel·lectuals tan ràncies que tenim al país. 

Som un país estrany, d'oblits i recuperacions, poc fidel a la nostra gent. En els anys en què porto participant en la recuperació d'una certa memòria del barri m'he adonat sovint de com es menysté gent important que ens valoren en d'altres indrets, el cas d'Emili Freixas és un altre dels més greus. Al Poble-sec encara no tenim una segona biblioteca, quan vam inaugurar l'actual ningú no va mencionar la possibilitat de què portés el nom de l'escriptor o el del dibuixant o de tants altres. Tot i que el de Francesc Boix, un personatge que s'havia recuperat aleshores gràcies a documentals i llibres, em sembla molt bé i ha motivat que la biblioteca comptés amb un fons específic sobre la guerra i la pau molt interessant, em sap greu que aleshores ni tan sols penséssim en l'escriptor. 

Hem tingut al barri gent important i coneguda, el més famós és Serrat, és clar. Però González Ledesma sempre va exercir de poble-sequí, sempre va tornar al barri, no es va avergonyir mai d'haver-ne estat fill i veí, ans al contrari, de tota la pobresa del passat en va fer matèria literària de gruix. Explicava la filla, en una entrevista, que Méndez té una part d'alter ego de l'escriptor i que a la seva novel·la ha fet que personatge i escriptor es trobessin en un moment puntual. Quan hagi llegit el llibre ja en comentaré més coses però em temo que no seré capaç de llegir-lo de forma imparcial i tan sols literària.

Referències:






Algunes entrades dedicades a l'escriptor en aquest blog:

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/03/gonzalez-ledesma-i-el-poble-sec.html


http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2012/04/el-poble-sec-literari-1.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/07/escriptors-idiomes-societat-i.html


dijous, 16 de març del 2017

EL PASSAT I EL FUTUR DEL GARATGE DEL CARRER CABANYES

fotografia: Pere Borràs

L'incombustible Garatge Ramírez, del carrer Poeta Cabanyes, sembla que finalment anirà a terra. El seu aspecte era ruïnós i decadent des de fa molts anys però el local té un passat farcit d'història i d'històries. L'any 1908 es va fundar el Partit Radical, del senyor Lerroux. Avui tenim una visió de Lerroux molt negativa, distorsionada pels escàndols que va protagonitzar i pel tipus de persona en què es va convertir o que potser ja era d'entrada, tot i que vull pensar que potser no. El partit de Lerroux va néixer d'una escissió amb el partit de Nicolás Salmerón, un personatge gairebé oblidat avui, el partit del qual tenia un caire molt més catalanista, és clar. Salmerón va morir l'any 1908, es va donar el seu nom al carrer Gran de Gràcia, molta gent gran del meu temps jove encara en deia, d'aquell, el carrer Salmerón.
Resultat d'imatges de Garage Ramirez
Interior de l'establiment (https://www.flickr.com/photos/thewebjourney/4014130322)

El mateix any 1908 es va obrir l'Ateneu Republicà Radical del Poble-sec, al carrer Cabanyes 33-35. Vull recordar que el nom de Poeta Cabanyes és de l'any 1949, quan es van fer uns actes en memòria del poeta romàntic, sempre he defensat que no va ser un tema franquista sinó una d'aquelles reconversions habituals que es feien a l'entorn del nom dels carrers, per exemple, l'actual carrer d'Elkano havia estat carrer d'en Cano, i aquest Cano devia ser algun anònim propietari de terrenys, ben segur. Si la intenció hagués  estat més política que cultural en acabar la guerra s'haurien canviat tots els noms dels nostres carrers que tenen relació amb la Guerra dels Segadors, que són uns quants. 

A les hemeroteques trobem un gran nombre de notícies sobre actes celebrats a l'indret de l'Ateneu, moltes de polítiques, però també de lleure, balls de carnestoltes, teatre, recitals de poesia... Malgrat el tarannà poc catalanista del senyor Lerroux s'ha de dir que s'hi feien força activitats en català, com ara teatre. Es van acollir allà, segons l'època, grups diversos, d'ideologia esquerrana radical. Hi trobem, per exemple, la Juventud Republicana Radical, el Grup Anticlerical Benèfic de Barcelona o l'Agrupació Radical Claridad. Ja en els anys trenta hi tenen la seu associacions obreres, l'Associació de treballadors del Ram Alimentari i el seu Sindicat Únic i també el Sindicat Únic dela Fusta Elaborada o el dels Obrers Camperols.

Durant la guerra s'hi fan conferències, sobre pedagogia racionalista i fins i tot sobre la revolució sexual. Després de la guerra sembla que durant un temps hi ha un dels tallers que els Mobles la Fàbrica tenien pel barri, fins que no es van traslladar al nou edifici del carrer Rocafort. Més endavant i durant molts anys hi trobem un negoci de compra-venda de cotxes de segona mà que s'anuncia sovint a l'espai de La Vanguardia destinat a la Bolsa del Automóbil. Ignoro en quin any passa a ser tan sols garatge de lloguer. Fa alguns anys una fotografia del seu interior, amb uns postes de futbolistes i que semblava haver sorgit del túnel del temps, va guanyar el concurs fotogràfic del barri que es fa per la Festa Major. 

A webs de venda de material gràfic antic també s'hi troben fulletons que anuncien activitats de l'Ateneu. A veure si algun dia disposem d'un arxiu del barri (ja en teníem i el vam perdre) i d'alguns calerons per tal d'adquirir materials i poder-los conservar en condicions.

Un personatge molt conegut de l'establiment era un senyor de raça negra que en tenia cura, feia molts anys que hi treballava i en ocasions tocava la guitarra. Durant molts anys no es va esmerçar en el seu manteniment ni una mà de pintura, exterior o interior, però com que hi havia una gran manca de places de pàrking sembla que el negoci devia funcionar prou bé. De tota manera es veia venir que un dia o un altre desapareixeria.

El que potser no era tan previsible és que allà ens hi fessin pisos a preu d'or. La promoció dels futurs apartaments, en castellà i anglès, es pot trobar per la xarxa. Alguns dels pisos tindran un jardinet a la part del darrere. La promoció fins i tot aprofita el passat de l'indret i explica que es construeixen en el lloc de un antiguo teatro del siglo XIX. Per si us interessen, el preu més barat és de prop de mig milió d'euros!!! Quantes voltes dóna el món, ben mirat!!!

Sobre l'Ateneu Republicà Radical i Lerroux més endavant, segons possibilitats, organitzarem una xerradeta a la biblioteca.

Fonts i bibliografia:

Hemeroteca del diari 'La Vanguardia'

Passat de Sants i veïns (blog de l'historiador Joan Pujades)

Oyón, José Luis, 'El cinturón rojinegro de Barcelona', editorial Carena

Álvarez Junco, José, El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Alianza editorial.

Corals i oci al Poble-sec (Quaderns per la memòria revolucionària).


dissabte, 4 de març del 2017

DELS OLIS I SABONS A LES TAPES I LES COPES

M'han fet una consulta sobre els origens d'aquest establiment i del billar que resisteix el pas del temps. Avui és un bar més de tapes, es diu Tribal Cafè. En la meva infantesa havia estat una botiga d'olis i sabons, crec que es deia Salat o Salart, al menys a casa meva en deien Can Salat. El rètol on hi ha el billar, feliçment conservat i respectat, és antic i, de fet, hi havia escrit el nom de l'establiment.

Més endavant es va convertir en un adroguer, hi havia un munt d'adroguers al barri, a la cantonada del davant n'hi havia un altre. Crec que els propietaris eren de Vilafranca del Penedès o de les rodalies. El billar es va pintar més endavant, quan va ocupar l'establiment una botiga especialitzada en jocs de taula i, sobre tot, en billars.

També hi va haver una botiga de llenceria, cotilles i la resta, recordo haver-hi comprat alguna cosa però no tinc gaire clar si la cotilleria va ser abans o després dels billars. Avui el carrer Blai ha canviat molt i seria interessant poder fer un inventari acurat dels diferents establiments que han anat ocupant els diferents baixos de la zona, de molts dels quals costa trobar informació.