Es troba per la xarxa, a més d'un lloc, aquest bonic dibuix de Pellicer on es veu la popular orxateria del Tio Nelo, que estava situada, en la seva època més coneguda, als Porxos d'en Xifré. Expliquen que va ser la primera orxateria de la ciutat però, qui sap. Va obrir el 1836 i va tancar a finals de segle, propiciant l'engrandiment de les Set Portes i coincidint, més o menys, amb l'Exposició de 1888 que va canviar la fesomia de l'entorn i, fins i tot, els costums cotidians i les tendències d'oci, que diuen ara.
Recordo haver vist per primera vegada la reproducció d'aquest dibuix a la revista Destino, on explicaven la història de l'establiment. Avui se n'ha recuperat la memòria gràcies a moltes rutes i itineraris de temàtica diversa que passen per aquell indret. S'hi venien d'altres coses, com ara torrons, a l'hivern, una tradició que conserven molts establiments d'aquest tipus, bunyols o xarops.
Els xarops revifen de tant en tant, a França se n'ha conservat sempre el consum i jo recordo que quan era petita vaig anar a Besalú, a casa d'uns oncles, i a la taverna del poble era la beguda més habitual de l'estiu i m'encisaven aquells diposits de tots colors amb aquella mena de gelatina espessa i dolça que es barrejava amb aigua fresca.
D'altres productes destinats a refrescar-nos més enllà de l'aigua sola i ensopida, contra la qual, en el passat, hi havia una certa prevenció, potser a causa del mal record d'algunes epidèmies, eren la magnèsia, els sidrals, els litines... Beure massa aigua sense res més a dins deien que feia créixer granotes a la panxa.
La meva orxateria de referència va ser, des de petita, Can Sirvent del carrer Parlament. Jo pensava que era un indret molt antic però l'establiment de Parlament era de principis dels quaranta. He pres orxates en d'altres llocs, molt bones també, però no son la de la Sirvent, ho sento. Era una de les poques despeses que la meva mare es permetia en temps difícils, passàvem per la Sirvent de camí cap al Mercat de Sant Antoni que aleshores era 'La Plaça'. Al Poble-sec hi havia moltes botiguetes però no pas un gran mercat de veritat, com el de Sant Antoni, aleshores un indret amb unes olors-pudors molt especials i evocadores, i parades de ferro forjat amb noms que m'encantaven com ara 'despojos' o 'volatiles'.
M'agradaven els gots de vidre típics de les orxates i, encara més, les palles, que aleshores no eren canyes. Eren palles de veritat, imperfectes, diverses, que podies anar mastegant en acabar l'orxata o guardar per a fer bombolles de sabó al balcó de casa. Quan les van posar de plàstic em van donar un gran disgust i a les actuals, de cartronet, encara els tinc més mania i encara tenen més mal gust. No entenc com mai no s'ha recuperat la palleta de palla, tan evocadora de llunyanies rurals i tan agradable de fer servir.
En aquell temps la gent llençava a terra les palles fetes servir i els paperets que les embolicaven, en el tema de la cura per a aquesta mena de coses hem millorat molt. A la Sirvent tenien i tenen granissats i bons gelats però no els he notat mai tanta diferència amb els d'altres establiments com amb l'orxata. Quan vaig veure que començaven a escriure 'orxata', en català, em va semblar una gran falta d'ortografia, encara no m'havia reciclat. I, a més a mes, la lletra 'HAC' m'evocava fins i tot la forma del got pertinent, coses de criatures. És com quan vaig saber el sentit pecaminós de fer una palla, ho vaig trobar absurd, de mal gust i sense cap mena de gràcia, ignoro si té a veure amb les palles sucoses de les begudes del passat.
Hi havia i hi ha, no gaire lluny, a la Ronda, una altra gelateria i orxateria que també es diu Sirvent i que, des de temps immemorials, té un rètol avisant del fet que no és sucursal de ningu. A la Ronda van obrir durant uns anys un establiment gran on servien orxates i berenars diversos, com ara xocolata desfeta, i que també es deia Sirvent, em van dir que era d'una altra branca familiar que no tenia a veure, econòmicament parlant, amb l'establiment de Parlament.
En tot cas, l'orxateria del carrer Parlament, un carrer que ha canviat molt al llarg dels anys, sempre ha tingut un èxit remarcable i multitudinari, amb gent esperant al carrer i amb la seva oferta de torrons nadalencs. Ara has d'agafar un got de cartró i una canya també de cartró i tocar el dos, per això de la pandèmia. La decoració interior també ha variat amb el pas dels anys. Era un dels pocs llocs on ja de molt jovenetes podíem anar, soles, les amiguetes, a consumir. Amb el temps que fa que vaig néixer coses com l'orxata o la xocolata desfeta em resulten una mica indigestes si n'abuso i els granissats de llimona massa freds em fan maldecap.
A la Sirvent pots comprar ampolles d'orxata i beure-te-les a casa però son aquests uns productes que no admeten gaire bé el pas del temps i aviat perden gust i el varien. Això s'ha constatat amb l'intent gens reeixit d'oferir orxata embotellada, i tot i que amb el temps ha millorat una mica, és, encara, força lamentable, el resultat. Quan jo era jove es deia que beure orxata, el mateix que beure llet, era bo per a les mares que donaven el pit. Un problema de l'orxata, avui que som tan lights, es el sucre, en venen sense sucre, també, però res a veure. Per evitar el sucre s'han inventat un munt de fastigosos edulcorants que no suporto, al capdavall val mes no fer servir res que tirar de sacarines i d'altres invents del dimoni.
El gust de l'orxata, de la de Can Sirvent, ep, és per mi un dels gustos més evocadors del mon, en transporta a anys d'escassedat i poques francesilles, a aquell camí des del barri a Sant Antoni que em semblava llarguíssim i excitant, de la mà de la meva mare, un camí que durava molt perque ens anàvem troban conegudes i saludades i fent paradetes. Aquell viatge a peu tan sols el superava en emoció l'anada en tramvia jardinera als 'banys', algun diumenge per la tarda, amb els pares. Quan tornavem de mar també fèiem un extra refrescant, però no era orxata, sinó gasosa, que aleshores es deia 'graciosa' i cervesa, les dues coses es barrejaven, en general. De gasoses n'hi havia moltes marques, a diferents pobles, però 'la nostra' era la familiar, en el vidre de l'ampolla de la qual hi havia el dibuixet d'una família unida i feliç, absolutament convencional.
Hi havia menges festives, com el coco, els cacauets, els xurros oliosos, les patetes rosses en bossetes de coloraines... Les xufes, matèria prima de l'orxata, tambe tenien molt d'èxit entre els infants. Calia deixar-les en aigua una estona, s'inflaven i al mossegar-les suquejaven i eren molt bones. Però, evidentment, no era el mateix que beure una orxata autèntica de Can Sirvent, és clar. De vegades havia volgut fer experiments matxacant les xufes i barrejant el resultat amb aigua però he de dir que vaig aconseguir un resultat molt galdós, la veritat.