A banda dels noms més coneguts i que encara recordem, pel Paral·lel van passar un munt d'artistes de tots els gèneres que, per motius diversos, avui estan més o menys oblidats. Al breu article que publico cada mes a Zona Sec vaig voler evocar el baríton Jaume Miret i, com que allà hi tinc poc espai, ampliaré una mica les referències sobre aquest cantant que he tret, sobretot, dels llibres de Miquel Badenas.
Jaume Miret, segons testimoni d'aquest autor, era curt de cames, tenia el cap gros i el front sortit, un front que, en aquella època, en deien de zepelí. Va començar a actuar en els anys vint, al costat d'altres, així mateix poc recordats, com Maties Ferret. Malgrat el físic poc afavorit va ser un home famós per la seva elegància, i, a més a més de cantar, era un actor excel·lent, que es ficava a dins dels seus personatges i els feia absolutament creïbles. Un d'ells era el Vidal de Luisa Fernanda, i, en operetes com La viuda alegre vestia el frac amb una acurada exquisidesa.
Vivia al carrer Roser, aleshores En Rosal, a tocar del Paral·lel. Era molt popular a dins i a fora de l'escenari. La sarsuela va ser molt viva durant ben bé un segle i Miret va fer interpretacions inoblidables als grans clàssics del gènere: La Tabernera del Puerto, La del Manojo de Rosas, Marina, El Caserío... És una llàstima que no se'n programi de tant en tant, quan n'han fet, però, això sí, amb mitjans i recursos, el teatre ha omplert sense problemes. Segons Badenas Miret excel·lia a El Gato Montés, del mestre Penella, una obra molt difícil i, potser, per això, poc representada. Els barítons que se'n sortien millor eren Miret i Gorgé, sobre el qual he escrit en alguna altra ocasió, Gorgé era un cantant conflictiu que va aconseguir generar un boicot per haver malparlat dels catalans, cosa que va fer que s'hagués d'agenollar a l'escenari demanant perdó.
En l'escena final de El Gato Montés, en la qual moria a causa dels trets dels seus perseguidors, l'emoció que provocava Miret era tanta que la gent s'emocionava i plorava. Miquel Badenas ens explica una anècdota molt personal, en una ocasió en la qual Miret actuava al Teatro Circo Barcelonés, del carrer de Montserrat, ell el va anar a buscar amb un taxi, per tal que actués en un final de festa, en un local que tenien els alumnes i ex-alumnes de l'Antic Col·legi de Sant Josep de la Ronda de Sant Pau, escola a la qual havia anat el baríton. La festa homenatjava el director artístic de l'escola, el senyor Fontanet.
Cal dir que el T
eatro Circo Barcelonés va ser, durant anys, molt important, el tercer més important de Barcelona, després del Liceu i el Principal. Va tancar en ser expropiat, l'any 1944. Miret hi interpretava aleshores
El Desfile del Amor i, com que no tenia temps de canviar-se, va al Col·legi anar amb el frac que duia al teatre. Badenas li va manifestar la seva admiració per l'elegància que mostrava i el baríton li va dir que havia de compensar el fet de no ser un home bell ni ben plantat, i que s'emmirallava en actors elegants, com Adolphe Menjou.
Miret va debutar a Madrid, on hi havia molta expectació, ja que era molt conegut. Quan va sortir a escena una dona va comentar en veu alta que era lletgíssim i el cantant, amb gran educació, li va dir que havia anat allà per cantar i actuar i no pas per enamorar-la. Va rebre una gran ovació per la seva resposta. Va actuar en diferents ciutats espanyoles i es poden trobar referències a hemeroteques, amb articles que remarquen la qualitat del cantant.
La crisi del teatre líric s'anava evidenciant i hi havia menys feina. Miret, separat de la seva dona des de la guerra civil, la qual vivia a Buenos Aires, va demanar-li de tornar amb ella. La senyora li va dir que si hi anava amb diners molt bé, altrament, res de res. Però, tot i no tenir diners, Miret se'n va anar a l'Argentina i sembla que la seva esposa el va rebre prou bé. Tenia fama de bon home, simpàtic i amb una gran personalitat. A Buenos Aires va continuar treballant i també es va guanyar la vida donant lliçons de cant. Va morir en aquella ciutat als setanta-quatre anys.
El Paral·lel, història d'un mite
Miquel Badenas i Rico
Pagès, 1998
