Tenim una tendència molt humana a simplificar i generalitzar. Tot és tan complex i divers que no resulta fàcil la concreció. El canvi és constant i la memòria ens enganya sovint. Quan era petita el Paral·lel era una mena de frontera que es traspassava, sobre tot, per anar a la plaça, a Sant Antoni, a comprar. Molta teca es comprava al barri però, de tant en tant, les dones, que n'eren les encarregades, s'arribaven més enllà del Paral·lel i carregaven els cistells, encara no es feien servir els carretons amb rodes. La gent ha anat molt carregada durant anys i panys, ja fos per la feina de casa o la de fora.
Hi havia aleshores molt petit comerç, em pregunto sovint com es podia sobreviure amb tanta venda a la menuda. Per això, quan algú parla del barri, del nostre o de qualsevol altre, es refereix al 'seu' espai del barri. Em venen aquests dies al cap les botiguetes més del gust dels infants, les de tebeos i joguines barates, moltes tenien de tot una mica però s'especialitzaven en alguna cosa.
A sota de casa hi havia la papereria de la senyora Hilària. S'hi venien llibretes, llapis, tinters, estampes, postals... Per Reis s'hi podien trobar algunes joguines barates i, per les revetlles, bombetes, coets i la resta. Per sort, després d'algun accident greu, sobretot un a Sants, la venda d'estris perillosos es va prohibir.
Durant tot l'any, sobretot pels Innocents, es venien coses per fer bromes. Tenien alguns llibres de contes, quaderns per pintar, estris per dibuixar com ara allò del 'lapisabio', uns cartronets amb forats que guiaven els dibuixos, fireta senzilla, fins i tot alguna figureta de pessebre, paper de barba, carotes per carnaval... hi havia molt de comerç estacional.
La família, en plegar, va tenir durant anys una botiga de joguines al carrer de Blai, ja més especialitzada on els 'reis locals' encarregaven joguines per a les criatures.
Pujant pel carrer de Blasco de Garay es trobava La Carabela. Hi tenien material de papereria, llibres d'una mica més de categoria i uns aparadors molt interessants. Per Nadal el llibreter, pessebrista, muntava a l'aparador uns pessebres encisadors. El nom de 'carabela' ja era evocador. Tenien llibres juvenils amb 'més lletra', de les col·leccions Cadete o Historias.
Al davant d'aquest establiment hi havia la família Sabadell, primer va ser un indret on anar a canviar novel·les, revistes i tebeos. Es llegia molt de 'segona mà' i els dissabtes era plena a vessar i hi havia molta tertúlia. Amb el pas del temps van tenir llibres, diaris, revistes, ja tot nou. I més endavant també hi podies encarregar joguines o llibres especialitzats.
Ja a la Plaça del Sortidor hi havia una altra papereria petitona, amb un matrimoni molt educat i seriós. La gran majoria d'aquests establiments també venien cromos, evidentment.
De vegades, amb les nenes de l'escola, havíem anat a comprar a la NITUS, feliçment supervivent de tants canvis i tantes pèrdues, encara generalista i on pots encarregar el llibre que et plagui o alguna joguina, el servei és excel·lent. Molt interessant és el material que hi pots trobar per a fer tot tipus de treballs manuals.
Hi anàvem aleshores perquè algunes coses eren una mica més barates, o això deien. L'amo era un senyor amb bigoti, recordo.
Al carrer Salvà hi havia una altra papereria on anàvem en alguna ocasió perquè venien cromos 'sueltos' i et canviaven els repetits. En concret recordo la col·lecció de la pel·lícula 'Los diez mandamientos'.
Un altre comerç a la menuda molt útil en temps de regals i despeses eren les mercèries-perfumeries. A Blasco de Garay n'hi havia hagut un parell, una de petitona, la mestressa es deia senyora Maria i, més amunt, la Mañach, o 'de la Maria Dolors' que era la mestressa. Allà hi havia tot tipus de coses de perfumeria, maquillatge, i, més endavant, roba molt maca, 'de moda'.
Tot canvia, de forma inevitable, no pot ser d'una altra manera. Avui han proliferat els basars, el més gran de la zona que comento, tot i que ja al carrer de Blay, es troba a l'indret on, en el passat, hi va haver una botiga d'herbes i productes Santiveri. La mestressa no era gaire simpàtica, era comadrona i va atendre la meva mare quan vam néixer el meu germà i jo.
El Basar de Blai m'encanta perquè és gran i espaiós i hi trobes de tot, coses de papereria, de merceria, de papereria, plats i olles, roba barata, fils, llanes, agulles de cosir, eines, joguines per a les mascotes, alguns contes i quaderns de pintar, i el més inesperat. Algunes coses no son d'una gran qualitat però abans tampoc no ho eren, en general. Penso que el basar viurà en el futur en l'imaginari i els records de tantes criatures multiculturals i de casa com animen la vida quotidiana del present poble-sequí. Tant de bo totes les criatures del mon tinguin algun dia un basar xinès i un super de barri a l'abast i hi puguin anar sense por i en pau.
Pel que fa a diaris, ja travessant el Paral·lel, davant de Blasco de Garay, hi havia el quiosc del senyor Ramon, on badàvem mirant les cobertes de revistes i tebeos i ens espantàvem amb les terribles fotos de 'El Caso'. Feina una olor especial, de tinta i paper. El paper de diari ha estat una cosa molt útil i reciclada, es podia vendre al drapaire, embolicar entrepans i d'altres coses, resguardar el terra fregat i retallar-lo per fer treballs manuals casolans.
De vegades encara em compro algun diari de paper, altrament quan frego ho tinc pelut. Com que de vegades no he tingut temps de llegir tot el diari, quan el poso al terra començo a llegir allò que m'havia deixat i penso que soc com el 'cienpiés curioso' dels contes del Tambor, que donaven per la ràdio.
Els tebeos, durant un temps, van ser tan perillosos i bescantats com els estris electrònics d'avui o la tele de fa uns anys. En lloc de llegir tebeos havies de 'llegir llibres', oblidant que hi ha llibres absolutament rebutjables, i aleshores els qui feien tebeos van inventar una campanya que deia 'donde hay un tebeo habrá un libro', una mentida oportunista més. Fins i tot els del mon del còmic van contraatacar 'donde hay un tebeo habrá un tebeo'. Els perills apocalíptics davant del que sigui, sempre que sigui una novetat, inquieten i promocionen pedagogies dogmàtiques. Què hi farem.