UNA NIT INOBLIDABLE I EL MILLOR BARRI DEL MON

 

Des de fa trenta-cinc anys al barri celebrem, en aquesta època, un 'Sopar de els Entitats', en el curs del qual es lliura el 'Premi Poble-sec', a una persona destacada per motius diversos. Aquest any me'l van atorgar a mi, cosa que em va fer molta il·lusió, com us podeu imaginar. 

Per motius de salut vaig estar a punt de no anar-hi, per sort em vaig animar i hi vaig assistir. El premi s'ha donat a gent coneguda com Serrat però, sobretot, a persones que han  treballat en qualsevol àmbit pel Poble-sec.

Va ser un acte entranyable. S'ha celebrat a diferents espais, enguany es va triar l'Hotel Drums. Va ser un sopar d'amics, molts ens coneixem de diferents entitats i activitats. Hi vaig anar amb el Pere i el meu fill, en feia una mandra infinita sortir al vespre. Per sort va començar puntualment cap a les nou. El sopar va ser allò que en diuen un pica-pica, cosa molt adient a l'hora de l'àpat.

El Poble-sec és un barri amb unes característiques molt especials, en el passat força gent, tot i que generalitzar sempre és injust, no l'estimava gaire, es vivia com una mena de fracàs no poder canviar a un altre indret, es volia anar a l'Eixample o més 'ciutat amunt'. Avui, malgrat la molta immigració, els canvis en la població, i problemes puntuals que sovint es magnifiquen, molta gent el valora. Molts blocs antics han millorat la façana, s'han posat alguns ascensors i té una vida associativa molt important, tot i que jo sempre dic que es cau en ocasions en una mena d'anarquisme resistent que fa que en alguns casos, en lloc d'integrar-se en una entitat ja existent, se'n munti una altra.

Hi ha hagut canvis, és clar. Tot canvia, jo també he canviat. De vegades inventem passats idealitzats, com ara una gran part dels mites sobre el Paral·lel i la faràndula. Amb tots els seus problemes i defectes el barri té uns valors evidents, com ara la possibilitat d'anar a peu a Montjuïc, al Port, al centre de Barcelona... Però el gran valor és la gent, gent diversa, d'idees diferents, arrauxada o conformista, que fa anys que hi viu o que ha arribat fa poc. Jo hi vaig néixer, també he tingut èpoques en les quals hauria marxat, el despoblament dels vuitanta, l'època negra de la droga a tot arreu, per exemple. La immigració que tant inquieta a segons qui, ha revifat les escoles. S'ha perdut petit comerç però això passa gairebé a tot arreu. Hi ha turisme i els inevitables pisos turístics proliferen. L'habitatge, que no fa pas tans anys era relativament assequible, s'ha encarit molt. 

Hi ha una propensió a la queixa ja fa alguns anys. No tan sols sobre el barri sinó sobre molts aspectes de la vida social, política, comunitària. Es diu que es perden valors però no sé quins valors eren car abans també hi havia problemes diversos, més que no pas ara. Jo hi he viscut sempre menys uns pocs anys, quan em vaig casar. Va néixer ja com a barri suburbial, per acollir gent treballadora,  sobretot. No ha estat mai una població apart, com Sarrià o Gràcia. Fa temps que penso que mirar massa  al passat o profetitzar sobre el futur amaga las virtuts del present, que també hi son.

L'he reflectit, a la meva manera, en molts dels meus llibres. Li he dedicat poemes, narracions. He participat en associacions diverses, parroquials, de joveneta, el Foment Excursionista i,  des de fa vint-i-cinc anys a CERHISEC, dedicada a recollir i difondre la història del barri. He preparat xerrades, itineraris. Sempre hem mantingut, malgrat ser poca gent, una xerrada mensual i una publicació anual, i ja hem complert un quart de segle. No disposem de local propi.

El guardó era una peça molt maca, molt pesant. En un rètol sobre la meva tasca em titllaven de 'escriptora universal'. Ja m'agradaria. En tot cas ahir si que vaig copsar que molta gent m'aprecia, em va emocionar rebre el premi i va ser una nit inoblidable.

EVOCACIONS ESCOLARS DEL PASSAT REMOT, RANCI, GRIS I FINS I TOT ENTRANYABLE

 

Avui, per algú que ja ha nascut i crescut en un altre mon, es deu fer difícil imaginar aquelles escoles del passat, unisex la majoria, i on el castellà era la llengua habitual i obligatòria. Quan jo era petita, set o vuit anys, l'època nadalenca era de les més alegres, considerant el context. La meva escola era la de les Monges del Sortidor, avui es diu Anna Ravell i pertany als Maristes.

Una de les monges d'aquella època era Sor Pia. Algunes monges eren catalanes i, ni que fos per error, de vegades amollaven alguna cosa en català. Sor Pia ens explicava de vegades coses de la guerra, que aleshores semblava un temps remot i estrany. Com ara que havia d'anar vestida normal i amagar la seva condició religiosa. 

Quan s'acostaven les vacances de Nadal, per la tarda, durant una estona, abans de sortir, cantàvem nadales, moltes de les quals d'un petit cançoner que va ser molt popular, editat l'any 1954. Les cantàvem de dalt a baixa, sense deixar-nos ni una estrofa. Avui, en general, les cançons no s'acostumen a cantar senceres, tot té tendència a la brevetat i la rapidesa. 

Avui es fa difícil explicar l'emoció que sentia en cantar cançons en català, la llengua de casa meva. Al Poble-sec, aleshores, hi havia molta gent de parla castellana, humil, per no dir pobre. Ara, en ocasions, quan es parla del tema lingüístic sembla que en algun passat més o menys recent, força imprecís, es parlava molt més català que no pas ara, i sobre aquest tema caldria reflexionar a fons i no caure en la queixa constant i el plany polític adient a l'ocasió.

El que passa és que cadascú té tendència a parlar de la seva experiència i  quan ets gran i tens una perspectiva més àmplia i encara conserves la memòria saps que tot és i era molt relatiu i divers. Una de les poques activitats escolars nadalenques era escriure la postal de Nadal, que crec que venien les mateixes monges com tants elements escolars diversos. També apreníem algun verset de Nadal per recitar en el dinar familiar.

Les monges muntaven, al vestíbul de l'escola, un gran i bonic pessebre, molt elaborat. Devíem fer algun tipus d'examen i, periòdicament, ens posaven notes numériques al Boletín. Avui pot semblar molt ranci però ens colocaven per ordre de puntuació i els primers llocs comptaven amb una banda i amb medalles. Quan les coses les vius no semblen tan singulars com quan les recordes, en una època molt diferent d'aquella, tan llunyana. El llibre d'aleshores era una enciclopedia on es podia trobar de tot. La cosa es completava amb quaderns de càlcul pesadíssim i de cal·ligrafia. Els dilluns s'havia de portar l'evangeli copiat amb bona lletra.

Eren anys grisos però la infantesa i la joventut tot ho abdueixen sense problemes. La monotonia del context feia que aquelles cançons de Nadal, moltes de les quals en català, i una certa alegria general, fossin un fet extraordinari que potser, fins i tot, el record millora. Tot va anar canviant a partir dels anys seixanta i fins i tot hi havia qui deixava de fer el pessebre per fer 'l'arbre' cosa que es tolerava amb certa dificultat ja que, al capdavall, l'arbre era una cosa protestant.

L'escola tenia un teatret i un hort molt bonic, on tan sols hi entràvem molt de tant en tant. Al teatret feien  cine els diumenges i alguna funció escolar. Fins i tot recordo uns pastorets que no devien estar malament del tot. Jo feia de dimoni de tropa, el dimoni gran el feia, molt bé, una noia més gran i fins i tot tenia unes banyes que s'il·luminaven modestament. 

La memòria és traïdora i enganyosa però aquells finals de tarda amb cançons de Nadal crec que eren com els recordo, amables i feliços. El Cançoneret va viure molts anys i les seves cançons formen part del meu imaginari més entranyable. Tot era modest i auster i malgrat que hi devia haver gent de totes les ideologies que es veia obligada a fer el paperot de creient, penso que, en general, la majoria, aprofitava com podia una vida que era molt dura i difícil, esperant que arribessin temps millors.