UN BALCÓ AL POBLE-SEC

Dimarts, CERHISEC: La ciutat republicana s'enlaira (Pau Vinyes)

2012-01-26T07:03:00.000+01:00

Dimarts, dia 31 de gener, darrer dimarts de mes, toca xerrada de CERHISEC.

En aquest cas tornarem a comptar amb la col·laboració de l'historiador Pau Vinyes i Roig, del Centre d'Estudis Ignasi Iglésies, que ens parlarà del seu llibre La ciutat republicana s'enlaira.

La xerrada també servirà per a la presentació d'aquest llibre en el nostre barri. En copio la introducció, de l'autor, per tal que pogueu comprovar l'interès del tema:

Durant els anys trenta l’aviació estava en el seu moment àlgid i la seva pràctica era constant. Les grans ciutats del món occidental tenien grans aeroports i l’ús de l’avió per a trasllats civils llargs era cada cop més freqüent. No era un mitjà de masses com ho és avui en dia, però començava a despuntar entre les classes benestants dels Estats de l’Europa occidental i d’Amèrica, i aquesta va ser una de les raons que va fer que el seu interès fos cada cop més important entre la classe política barcelonina. Barcelona disposava de tres aeròdroms a la població del Prat de Llobregat, l’Aeròdrom Canudas –propietat de Josep Canudas, pare de l’aviació catalana–, l’Aeròdrom d’Air France –conegut popularment com El Francès– i l’Aeròdrom de la Volateria. Tres aeròdroms eren insuficients per a una ciutat com Barcelona. Calia dotar la ciutat Comtal d’un aeroport internacional de qualitat que oferís un digne servei als seus futurs usuaris. Per aquest motiu, i a proposta del regidor d’ERC Joaquim Ventalló, es va crear la Comissió Municipal de l’Aeroport de Barcelona. La Comissió es va posar a treballar de valent en l’avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona a partir del 1931, tot just proclamada la República.

Us hi esperem!!! Com sempre, a la biblioteca FRANCESC BOIX, del carrer de Blai, a dos quarts de vuit del vespre!!! (19:30).

CAP DE SETMANA HISTÒRIC: Jornades al CENTRE CÍVIC!!!

2012-01-12T07:50:00.001+01:00

Aquest cap de setmana s'organitzen al Poble-sec, unes Jornades a l'entorn del tema, cada dia més complex, dels drets d'imatge i reproducció i la problemàtica amb la qual es troba la recerca a l'hora de citar o reproduir documents, fotografies, filmacions.

Comptarem amb gent com el professor Josep Fontana en l'acte inaugural i Carles Balaguer en una de les xerrades. Menciono aquests dos personatges per ser els més coneguts, tot i que hi ha moltes intervencions interessants.

Com sol passar en aquest tipus d'iniciatives, organitzades amb pocs recursos, poc temps i molt voluntarisme, pot ser que algun conferenciant falli o que hi hagi algun petit canvi d'horari. Aquestes jornades han estat organitzades per CERHISEC i d'altres centres d'estudi dels barris de Barcelona (Montjuïc, Sant Andreu del Palomar, Clot-Camp de l'Arpa, Gràcia).

Podeu venir i apuntar-vos allà mateix. Si voleu assistir de forma puntual el dissabte a alguna xerrada no hi ha cap problema i, en tot cas, pregunteu per mi o per algú de CERHISEC.

Podeu trobar més informació en aquesta adreça web.

La inscripció val quinze euros però per a persones relacionades amb la història o associades a alguna institució cultural només són deu. Dissabte hi ha possibilitat de dinar, al preu de deu euros. Les xerrades es faran al Centre Cívic El Sortidor i el dinar a l'Escola Anna Ravell.

Si algú vol assistir a alguna xerrada puntual no hi ha cap problema. L'acte de diumenge, al Molino, en el qual es passarà el documental sobre Jacques Leonard, amb assistència dels seus fills, és obert a tothom.

A veure si us animeu a venir! Feu-ne difusió a les persones interessades!!!

El 'nostre Amadeu', condecorat!!!!

2012-01-05T07:42:00.000+01:00

El Periódico d'ahir publicava tota una pàgina dedicada a Amadeu Quintana, L'Amadeu per a tots els poble-sequins ja que crec que no hi deu haver pràcticament ningú que no el conegui, al barri, hagi vingut d'on hagi vingut.

Hores d'ara ja sabreu també que li han concedit el Premi 2011 del districte, absolutament merescut.

Per diferents motius personals no viu ara el barri però crec que no ens abandonarà de forma definitiva. Els barris com el nostre tenen molta sort de comptar amb persones que hi dediquen grans esforços de forma voluntària. Quan aquests esforços es perllonguen de forma activa i persistent al llarg dels anys tenen un mèrit extraordinari doncs el que ens acostuma a passar és que el temps i les circumstàncies aconsegueixen que les persones es cremin i facin, com qui diu, estades curtes en aquests tipus d'iniciatives. La feina voluntària de vegades resulta poc reconeguda o discutida i el nostre barri no és precisament una bassa d'oli, hem passat alts i baixos en la vida associativa i malgrat el que cregui molta gent penso que ara anem molt bé i que travessem una època remarcable i esperançadora, cosa en la qual persones com l'Amadeu hi tenen molt a veure.

Felicitats des d'aquest Balcó tan proper a la Coordinadora on ha passat tantes estones!!!

BON NADAL, DES DEL POBLE-SEC!!!!

2011-12-25T12:12:00.001+01:00

BON NADAL POBLE-SEQUINS
I GENT D'ALTRES RODALIES,
QUE PASSEU TOTS MOLT BONS DIES
RODAMONS DE TANTS CAMINS,

QUE FEU MODERAT XIVARRI
I ESTIMEU ELS VELLS CARRERS,
NO ENS CALEN GAIRES DINERS
PER GAUDIR DEL NOSTRE BARRI.

EL MILLOR DE BARCELONA,
A PROP DE MAR I MUNTANYA,
AMB BARS PER FER-HI UNA CANYA
I PER XERRAR-HI UNA ESTONA.

AMB AMICS A CADA PASSA,
AMB CASTELLERS ENLAIRATS,
I AMB TOT UN MUNT D'ENTITATS
NO US QUEDAREU PAS A CASA!!!

BONES FESTES DE NADAL,
US DESITJA UNA VEÏNA
QUE PEL BARRI SENT ESTIMA
ETERNA, INCONDICIONAL!!!!

NADAL 2011

Recordant de nou Josep Ferran

2011-12-11T08:49:00.001+01:00

Gracies a internet s'ha posat en contacte amb mi el fill de l'adroguer que hi havia hagut a la cantonada del carrer de Blay amb Blasco de Garay, on avui hi ha una gelateria.

La gent més gran del barri recordem molt bé aquells adroguers d'aleshores, amb els plàtans penjats a l'entrada i aquella olor a cafè i a una barreja de menjars diversos, que tan bé va evocar Salvat Papasseit.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta...

El senyor Jaume de Ca l'Adroguer no només et preguntava si ho tenies tot sinó que tenia l'habilitat de recitar tota una tirallonga de productes diversos, per tal de fer-te'n memòria. A la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer hi havia un altre adroguer i cadascú tenia la seva clientela. A un li deien a Cal senyor Quimet -després Cal Jaume- i l'altre Cal senyor Joanet.

La meva mare considerava una traïció canviar d'adroguer i si en alguna ocasió ho havia fet intentava que el seu proveïdor habitual no se n'adonés. Els fills del senyor Quimet eren de l'edat de la meva mare i es coneixien amb ella de petits. Quan es van començar a instal·lar supermercats la meva mare, si hi anava, amagava la bossa del súper per tal que l'amic adroguer no veiés la traïció consumista, cosa que a mi em feia gràcia aleshores i que avui comprenc molt bé. Eren èpoques en les quals els botiguers eren molt més que botiguers, als barris populars.

El senyor Joanet tenia una filla que anava amb mi a escola, Carme Lanza. Avui hi ha un restaurant de falafel en aquell indret. Tot ha canviat i canviarà ja que així és la vida. Em diu el fill del senyor Jaume que ell va morir fa alguns anys però que encara viu la seva esposa, la senyora Rosita.

Un germà del Jaume va ser el ballarí Josep Ferran, de qui he parlat en alguna altra ocasió i a qui voldria dedicar una xerrada de CERHISEC. La xerrada probablement serà un fet el proper any, per la primavera gràcies al contacte recent amb el seu nebot. Una altra germana que recordo molt bé era la Montserrat Ferran, que també despatxava i que va morir a causa d'un desgraciat accident.

Gràcies a Jaume Ferran, fill, també he pogut localitzar unes fotografies del ballarí, de quan exercia de professor a la prestigiosa escola de Rosella Hightower, a Cannes. Josep Ferran va deixar una gran empremta en els seus alumnes. Un d'ells, avui ballarí de renom a París, fins i tot va dedicar un ballet a la seva memòria. Aquí podeu trobar una emotiva ressenya sobre Josep Ferran.

Ahir mateix, per la televisió, explicaven les dificultats dels ballarins vocacionals a casa nostra. Fa un temps els antics ballarins del Liceu es queixaven del poc reconeixement que tenien. En algun lloc vaig llegir que el mateix Josep Ferran deia que el ballarí no es feia sinó que es naixia ballarí, segurament devia ser el seu cas. En un mitjà poc relacionat amb aquest art la seva família va aconseguir que Magrinyà, un altre gran oblidat o mig oblidat, fos professor seu i amb setze anys ja treballava en els ballets del Liceu.

Com va passar amb la figura de Manuel Ausensi pel que fa a l'òpera, Josep Ferran va ser un mite poble-sequí per a molta gent. Els barris humils tenen molt en compte aquests triomfadors malgrat les circumstàncies, una mica com va passar, en d'altres àmbits i més endavant, amb Serrat, González Ledesma. En el camp de l'esport un dels grans mites poble-sequins ha estat el futbolista Olivella.

Ferran va sortir en ballets de diferents pel·lícules, en un post anterior vaig escriure que creia que havia sortit a Un americano en París però el seu nebot em diu que li sembla que no és així i que on sí que sortia era a Papá piernas largas y a La zapatilla de cristal, un parell de pel·lícules que, per cert, fa molts anys que no he pogut tornar a veure. Anar al cinema Condal i intentar identificar el nostre il·lustre veí dansarí era una activitat entranyable de l'època.

Aquella generació del temps dels meus pares, de lluitadors anònims o famosos, ballarins o cantants, escriptors o futbolistes, però també adroguers, bacallaners, lampistes, espardenyers, merceres, botiguers de tot tipus, o senzillament, treballadors sense cap qualificació, ha anat desfilant en aquests últims anys ja que així ha de ser per llei de vida i també la nostra ho farà quan li toqui. M'agradaria que quedés algun record de tots ells en algun indret, ni que sigui en la pàgina d'un blog com aquest, perdut al mar de la xarxa internàutica.

CERHISEC: Genealogia per a no iniciats, experts i encuriosits

2011-11-27T08:54:00.000+01:00

El proper dia 29 de novembre, dimarts, teniu com cada mes la cita amb CERHISEC. En aquest cas comptem amb la presència d'Artur Bial, expert en genealogia, que ens explicarà moltes coses sobre aquesta ciència que ens serveix per esbrinar les nostres arrels en el passat.

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre!!!

CANÇONS ESSENCIALS CATALANES

2011-11-21T13:21:00.000+01:00

Sergi Dantí és un actor d'origen argentí, amb avis catalans, polifacètic i amb una gran diversitat de registres. Fa ja un temps el vaig sentir per la ràdio i deia una cosa que jo he pensat sempre, que la cançó tradicional catalana mereix un lloc als mitjans de comunicació, als teatres i a la televisió, com ara el tango argentí, el fado portuguès o la cobla andalusa. I que els turistes que arribem avui de forma massiva a la ciutat no tenen on poder anar a escoltar cançó catalana d'aquella que, de forma general, en diem tradicional.

A casa nostra sempre hem restat molt més que no pas sumat. La Nova Cançó va bandejar la cançó tradicional per abaltir-se després. Oblidem noves cançons, que encomanen la tristesa, cantava un jove Espinàs, tota una declaració de principis. És una llàstima que tant de jovent desconegui aquest patrimoni musical.

Dantí recordava cançons de la seva àvia i ha muntat un espectacle, que, ho admeto, encara no he pogut veure, tot i que probablement ho faré aquest divendres. Actualment els recitals es fan a la Biblioteca de Catalunya.

L'altre dia vaig anar a sopar i a veure el futbol al nostre emblemàtic i històric Bar Domingo, del carrer de Blasco de Garay. La seva emprenedora mestressa, la Carme, i la seva filla, la Núria, tenien al taulell un munt de flaiers dels recitals de Sergi Dantí a la Biblioteca de Catalunya, la Núria hi havia anat i en va venir entusiasmada. Li vaig explicar que ja havia parlat del tema al blog, després d'escoltar per ràdio aquest artista agosarat. Optar per cantar aquest tipus de cançó, ara i aquí, és, ja, tota una mostra de coratge.

L'espectacle val 12 euros, però si passeu pel Domingo us regalaran uns vales per assistir-hi a meitat de preu. Per a més informació podeu consultar la web i el blog de Sergi Dantí.

El SOPAR DE L'ANY!!!

2011-11-12T16:59:00.001+01:00

(Fotografies de Maria Rosa Blanes)

Ahir vam passar una estona inoblidable al sopar de l'aniversari de la Coordinadora, crec que van dir que ja tenia vint-i-dos anys, que són molts anys, encara més en un barri com el nostre, que tants canvis de població ha experimentat al llarg del temps.

Aquest any es va atorgar el segon premi Poble-sec, en aquest cas a l'escriptor González Ledesma, tot un mite poble-sequí qui, per cert, no va poder acompanyar-nos per motius de salut. El premi el va recollir la seva filla petita, que podeu veure a la fotografia. Esperem que millori aviat i que pugui tornar a venir al nostre barri en moltes ocasions.

Va presentar el premi Salvador Escribà, de la Salseta del Poble-sec, conjunt musical al qual es va donar el premi l'any passat. Vam degustar un magnífic arròs amb llamàntol cuinat pel Toni, com sempre, menú que sembla que també crearà tradició i que s'anirà repetint en els propers sopars commemoratius.

A la primera fotografia també podeu veure el nostre Amadeu i l'actual regidor del districte, Jordi Martí.

Va ser un vespre entranyable, on vam retrobar molts amics i en vam fer de nous. Crec que està molt bé barrejar gent de procedència diversa a les taules, altrament cadascú es posa amb els parents i coneguts i no fem tant de barri com caldria.

En resum, un d'aquells dies en els quals et sents molt orgullosa de la filiació poble-sequina i t'adones que, malgrat els problemes del barri, que en té uns quants, aquest està viu i ple d'esperances i projectes. VISCA EL POBLE-SEC!!!

I demà, ja ho sabeu, a la CAMINADA PER MONTJUÏC!!! Si no us veieu amb ànims de fer-la sencera -això em passa a mi-, al menys feu un volt per animar, fer barrila i comprovar l'ambientasso que s'hi respira.

Torna la Caminada per Montjuïc!!!

2011-11-09T06:47:00.000+01:00

Aquest diumenge es farà altra vegada la Caminada per Montjuïc que organitza el Foment Excursionista. Em sembla que ja és la divuitena. Actualment aquesta caminada s'inclou en el programa de Barnatresc, rep el suport de l'Ajuntament i això comporta avantatges evidents, com ara l'augment progressiu de participants i la publicitat que representa formar part d'un marc ampli com aquest.

Ara bé, segons la meva opinió, també comporta determinades servituds i oblits. A la web informativa municipal l'entitat organitzadora s'esmenta poc i ja ha passat de ser una activitat molt lligada al nostre barri a ser quelcom de més volada. De tota manera, per als barcelonins, en general, representa una bona ocasió per a conèixer Montjuïc, que encara és un indret una mica estrany i feréstec, que sembla que no acaba de trobar el seu paper a la ciutat.

El Foment Excursionista de Barcelona ha tingut diverses seus al llarg de la seva història, que ja té gairebé noranta anys. Va ser una entitat més de la florida associativa experimentada durant els anys vint, quan la gent de classe obrera que anava omplint la ciutat es començava a organitzar i a transformar els barris i carrers en veritables comunitats de relació.

De tota manera, jo recordo, sobretot, el Foment de la Gran Via, en aquell edifici on també hi havia l'Acadèmia Alpe i uns billars al sòtan. No n'era sòcia aleshores, però havia anat a alguna activitat amb una amiga, els oncles de la qual sí que hi pertanyien. De jove les ganes de conèixer gent de la teva edat et porten sovint per centres i entitats, les relacions són polièdriques i diverses.

Fa uns vint anys el Foment es va traslladar al Poble-sec, en desaparèixer aquell edifici de la Gran Via. De fet, jo aleshores no ho sabia, però els seus orígens havien estat també al nostre barri. Per a mi va ser aleshores molt important comptar amb un centre excursionista a prop de casa. Al Poble-sec tan sols recordo una delegació de la UEC que va durar poc temps, tot i que l'excursionisme també es desenvolupava als centres parroquials, durant la meva joventut.

La primera activitat en la qual vaig participar va ser precisament la caminada per Montjuïc, que vaig veure anunciada en uns cartells d'aquests que es pengen per parets i botigues. Recordo que el dia d'aquella caminada va ploure força; el mes de novembre, que és quan se celebra, resulta variable i divers i tant ens pot oferir un dia amable com un dia fred i plujós. Després ja vaig participar en activitats relacionades amb el setanta-cinquè aniversari de l'entitat i ara ja anem gairebé cap al centenari.

L'any abans la meva filla, que havia passat pel Parc de les Tres Xemeneies per casualitat, ens havia explicat el moviment que comportava la Caminada. Hi havia molta gent de la vostra edat, ens va comentar. Recordo com si fos ara com un dia, en passar pel carrer Creu de Molers, vaig veure que feien obres en uns baixos i que un rètol anunciava que s'hi instal·laria l'entitat. Per al barri va ser molt important l'arribada del Foment i el Foment també va fer una revifalla en venir al Poble-sec. Aquests darrers anys hi ha arribat molta gent jove de tot arreu. Les activitats han evolucionat, l'excursionisme s'ha convertit en moltes coses diferents, tot canvia, ens agradi o no. I em temo que quan et vas fent gran no t'agrada que les coses canviïn gaire.

Al Foment hi vam trobar molt bons amics. Gent més gran que nosaltres que formava part de l'entitat des de la seva mateixa joventut, que allà havia passat grans estones, s'havia enamorat, s'hi havia casat i hi havia portat els fills. Les entitats amb una llarga història són admirables. He vist al llarg d'aquests anys morir companys i companyes del centre, més grans que jo però també algun de més jove, com l'animada i vitalista Elena. Així és la vida. Fa uns dies vam acomiadar una altra bona amiga del centre, Rosa Maria Bosch, una dona alegre i xerraire, encisadora. Tenia setanta-set anys però quan et fas gran les diferències d'edat es van anivellant, no és com quan de jove cinc, set anys, són tot un món de diferències i jo, tot i ser més jove, la veia gairebé de la meva generació. Amb el seu espòs, ara vidu, s'havien conegut i enamorat al Foment.

Quan arriba el mes de novembre i veig que és a punt d'organitzar-se una nova caminada no puc deixar d'evocar aquests més de deu anys en els quals el Foment, el del Poble-sec, ha format part de la meva vida. Ja no camino tant pel fet que bufo molt en les pujades però hi vaig a fer tertúlia els dijous i a algunes sortides al meu abast. L'excursionisme que era una activitat integral ha quedat convertit en gran part en una mena d'esport que tan sols dona importància a l'esforç realitzat, això que en diuen treacking. O en el senderisme, el més semblant a l'excursionisme antic, tot i que amb molts matisos que el fan força diferent.

Durant la meva joventut l'excursionisme era una activitat gairebé patriòtica i espiritual. Anar a Corbera de Dalt era una aventura. Avui el món és molt més petit i la generalització de l'ús del cotxe i la facilitat dels transports van transformar-ho tot com, en un altre sentit, però potser encara amb més profunditat, els ordinadors i internet han transformat el nostre present.

Tot passa i canvia però quan alguna cosa, com ara la Caminada de Montjuïc organitzada pel Foment retorna, ni que sigui amb les variants inevitables i amb transformacions organitzatives lligades als canvis socials i en els costums, sento un entranyable sentiment tardorenc fet d'il·lusió i melangia, inexplicable.

Misteris del Paral·lel

2011-10-27T18:13:00.000+02:00

Dimarts vam gaudir a la Biblioteca de la xerrada de Josep Cunill i em sembla que tothom que va venir en va sortir entusiasmat.

El Paral·lel, com vam poder comprovar, té encara molts misteris per esbrinar, molts tòpics per esmicolar i molts personatges en els quals aprofundir, com la misteriosa i emprenedora Elena Jordi.

Em va semblar molt interessant el fet que, ja des dels inicis, el Paral·lel, com ha passat amb el nostre barri o amb la muntanya de Montjuïc, va restar subjecte a les crítiques dels elitistes, en contraposició amb un Passeig de Gràcia elegant i de gent fina.

Treballar als seus teatres era un risc, ho va ser fins i tot per Margarida Xirgu i el mateix Santpere va rebre bastonades dels entesos, cosa que anys després passaria amb d'altres actors, com el mateix Capri.

Un altre tópic ha estat el gènere teatral que va predominar a la nostra avinguda. Aquí s'hi va fer i s'hi ha fet de tot, teatre de cabaret, popular, cinema, teatre líric i també, durant una època, bon teatre català. Però en l'imaginari popular hi ha quedat una ferum pecaminosa plena de vedettes i senyores amb poca roba, que també n'hi va haver i de molt remarcables.

XERRADA DE CERHISEC: El Gran Teatre Espanyol (1892-1935)

2011-10-15T07:18:00.001+02:00

Ja podeu reservar-vos el dia 25 d'octubre, al vespre, per venir a la xerrada de CERHISEC. En aquesta ocasió comptarem amb Josep Cunill, autor del llibre sobre el Teatre Español, que, per cert, podeu trobar, com també tots els de CERHISEC a la llibreria NITUS!

Josep Cunill també va escriure una interessant biografia sobre la gran actriu Elena Jordi.

Itinerari pel Poble-sec i d'altres informacions

2011-10-09T12:45:00.000+02:00

Dilluns realitzo un itinerari pel Poble-sec, en el marc de les activitats que organitza Òmnium Cultural.

Més informació aquí.

La darrera xerrada de CERHISEC, dedicada als 10 anys de la nostra biblioteca no va comptar amb una excessiva assistència, potser perquè tot just som a l'inici de la temporada. Recordeu que la cita amb CERHISEC la teniu cada darrer dimarts, a la mateixa biblioteca, a dos quarts de vuit del vespre. La propera xerrada estarà dedicada al Teatre Espanyol, ara Artèria-Paral·lel, potser perquè això de dir-se Espanyol avui va de baixa (?).

Probablement comptarem amb l'autor d'aquest llibre:

Aquesta publicació, així com els llibres de CERHISEC i les meves darreres novel·les, les podeu trobar a la LLIBRERIA NITUS, una de les poques llibreries-papereries del barri, antiga i històrica, que, afortunadament, encara funciona i molt bé per cert.

CANÇÓ DELS GEGANTS DEL POBLE-SEC

2011-09-27T18:07:00.003+02:00

Dedicada a la família Velasco, la més gegantera de les rodalies.

La nostra geganta no és reina formal

ni bella pagesa alegre i feinera,

ni una menestrala ni una botiguera,

ni princesa mora ni fada ideal.

Regna en els capvespres i les tendres nits,

vesteix transparències i plomalls daurats,

aplega els desitjos pregons i amagats,

dansa als escenaris dels amors prohibits.

El nostre gegant és home important,

té empreses i càrrecs i força diners,

família avorrida, i viu als carrers

on viuen els rics i gent benestant.

Però baixa al teatre a viure i somniar

quan el món li sembla sense cap sentit,

quan se sent molt sol i trist i ensopit

i pensa en la noia que surt a ballar.

S’estimen amb certa passió deshonesta,

temen que algun dia es diran adéu,

ell li fa regals, ella no té preu,

i dansen plegats pels carrers en festa.

Són una parella d’infidels amants,

d’amor sense murs, d’amor clandestí.

De vegades planyen ambdós el destí

que els va fer anar a raure en móns tan distants.

El cambrer els contempla, menut i discret,

coneix el que passa i observa amatent.

A la seva feina cal ser molt prudent,

i des de fa anys sap guardar un secret.

Ell coneix la vida i a la gent comprèn,

tot servint vermuts i cafè i licors

veu néixer i morir odis i rancors,

la passió arrauxada i el desig ardent.

Quan la festa arriba i arriba el xivarri

i de tot arreu vénen mil gegants

no trobo que n’hi hagi de tan elegants

ni tan ben plantats com els del meu barri.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

10 ANYS DE BIBLIOTECA: DIMARTS, 27, a dos quarts de vuit del vespre

2011-09-26T08:02:00.000+02:00

Tot i que pel setembre no acostumem a organitzar xerrades de CERHISEC, aquest any hem fet una excepció ja que hi ha un bon motiu per a fer-ne una. Celebrem deu anys de la inauguració de la Biblioteca Francesc Boix. Aquí podeu veure una fotografia de l'acte, que va anar acompanyat de la col·locació d'una placa a la casa on va néixer Boix, que he tret de l'informatiu en xarxa de Sants-Montjuïc. L'alcalde Clos sembla a punt de ballar la samba, per cert i la resta de gent a punt de seguir-lo.

Ningú no ho va reconèixer en aquell moment però la primera proposta del nom de la Biblioteca la va fer CERHISEC. La Glòria Sánchez va veure un documental sobre Boix per televisió, va cercar informació, es va oferir una xerrada de l'entitat explicant la seva vida i a l'hora de cercar un nom se'ns va demanar opinió i vam suggerir el de Boix. La proposta va ser molt ben acceptada, de vegades he pensat com no se'ns van ocórrer aleshores d'altres propostes, potser va ser el destí que volia que la biblioteca es dediqués a això que en diuen la cultura de la pau i que parteix de la idea que cal conèixer la història tràgica per tal de no repetir-la, una creença amb més esperança al darrera que seguretat.

La col·locació de la placa va originar cert debat. No es va poder indicar la filiació comunista de Boix, que era militant d'aquest partit, per no ferir segons quines sensibilitats i es va posar antifranquista. Fins i tot algunes entrades d'internet obliden també aquesta militància, sembla que avui això d'haver estat comunista, una paraula que ha desaparegut dels noms dels partits d'esquerra, és quelcom que s'ha de maquillar. La constatació a la placa de la nacionalitat espanyola de Francesc Boix ha sofert també algunes agressions canviant espanyol per català tot i que estic segura que Boix tenia ben poca cosa de catalanista. En fi, misèries del present. Boix va ser l'únic espanyol i català que va declarar a Nuremberg, però ho va haver de fer en francès i com a francès, ja que els espanyols no estaven autoritzats a declarar, pel suport donat als nazis, suport més moral o immoral que no pas efectiu. I pel suport donat pels nazis als franquistes, que aquest sí que va ser contundent i definitiu.

Francesc Boix, molt jove, presoner i internat al camp, va aconseguir treballar al laboratori de fotografia del de Mauthausen i com que era dels pocs joves als quals se'ls permetia sortir de tant en tant va poder passar negatius de les fotografies que es feien a una bona dona alemanya. Tot plegat va ser una prova més que evidenciava el que havia passat. Va treballar de periodista, pel partit comunista, per cert, i no va cuidar gens la seva feble salut, potser perquè estava decidit a viure intensament ni que fos amb un cert risc. Va morir als trenta anys, el 1951, a l'exili, a París.

Montserrat Roig ja havia mencionat Boix en el seu llibre sobre els catalans als camps nazis, un tema aleshores poc conegut, però confonia en algun moment el nostre Francesc Boix amb una altra persona amb el mateix nom. Més endavant s'han fet documentals i escrit llibres molt ben documentats sobre el tema que es poden trobar, és clar, a la Biblioteca. A la fotografia es pot veure també una germana de Francesc Boix, Núria, la qual va entrevistar CERHISEC, una dona d'una gran personalitat, que vivia a Mèxic i que no havia pogut veure el seu germà des que aquest se n'havia anar, amb setze anys, voluntari al front. Van venir a la inauguració Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. I també podeu trobar entre el públic Enric Marco, l'impostor, aquell senyor president de l'Amical de Mauthausen que després va resultar que no havia estat a cap camp i que sembla que tenia un gran poder de convocatòria i de fabulació.

L'edifici on es troba la Biblioteca ha sofert pocs canvis i encara es reconeix en les fotografies de la destrucció que va sofrir durant els fets de la Setmana Tràgica. Va néixer com a escola de padres, en concret de La Salle, en una època molt deficitària en escoles per a gent humil i gràcies a l'ajuda de persones riques com Dorotea de Chopitea. Les referències que n'he tingut, a través de gent gran que hi va anar, és que es tractava, per l'època, d'una escola d'una certa qualitat, professional, on s'ensenyava als nois comptabilitat, càlcul, mecanografia, francès, i on fins i tot se'ls buscava després feina. Després de la Setmana Tràgica va continuar en funcionament fins al temps de la Guerra Civil. Durant la guerra s'hi va instal·lar el Sindicat de la Fusta, que es trobava abans al carrer Roser i també un menjador social i d'altres serveis diversos.

No tinc informació sobre el perquè, en acabar la guerra, no va tornar a ser escola. De fet, diferents capellans que havien treballat allà havien estat assassinats durant aquells anys i hi havia una manca de religiosos per a les demandes del moment. Per algun motiu se la va quedar la Falange i era també una mena d'oficina controlada del barri per a tota mena de coses, com ara l'organització de festes majors, fins i tot. La gent més gran que jo recordava batusses diverses entre els joves falangistes i grups escoltes amb seu a la parròquia de Santa Madrona però m'agradaria comptar amb testimonis directes d'aquells fets que, segons m'han explicat, van contribuir a què el rector de la parròquia, per tal d'evitar problemes, acabés foragitant els escoltes de la parròquia. Jo recordo un fet concret, un jove de la parròquia de Sant Salvador va ser apallissat per joves falangistes quan anava sol pel carrer, per un grupet de pinxos del barri que es reunien al Bar Gol, al carrer d'Elkano i que pertanyien a la falange del carrer de Blai. Com que aleshores res de tot això sortia als diaris costa trobar informació seriosa d'aquells fets.

Amb el temps, a la Falange s'hi van fer coses més normals, com ara ball ye-yé. Hi ha qui no vol admetre que hi anava a ballar, per raons òbvies, però jo hi havia vist molts joves més grans que jo, que no eren falangistes ni res de tot això, movent l'esquelet al ritme de cançons com ara Tintarella di Luna o celebrant la revetlla al pati. També hi va haver una guarderia infantil on hi feien pràctiques noies del Servicio Social, uns cursos que havies de superar si volies treure't el carnet de conduir, per exemple. Amb la democràcia el local va passar al barri i hi va haver centre cívic, amb teatret on jo hi havia vist espectacles diversos i hi havia escoltat conferències interessants, casal d'avis i també oficines de l'ajuntament, com ara. Sembla que als soterrani es van trobar proves de la realització de pràctiques de tir, entre d'altres coses.

Finalment va passar a ser Biblioteca, una biblioteca que ja era aleshores una mica petita per al barri, però que ha fet una tasca importantíssima. Avui, però, crec que ens en caldria una altra de més gran, complementària, potser en algun altra sector, com ara les Hortes o la França Xica, d'aquestes tan enormes que fan ara, sense deixar la nostra molt estimada Francesc Boix, evidentment, que així podria continuar ampliant el fons específic i local i que es troba al cor del barri, pel meu gust. En diverses ocasions he suggerit que la nova es podria dedicar a l'escriptor González Ledesma, per exemple, i tenir-hi un fons de literatura negra i també de literatura popular, de l'estil de les novel·les que aquest escriptor creava amb el pseudònim de Silver Kane, ja que al barri hi havia hagut establiments on es canviaven aquests volums barats que tan van contribuir a alegrar una mica els grisos anys de la postguerra.

El director actual, Juan Antonio Delgado, és un home jove i entusiasta que sempre ens ha facilitat tot el que hem necessitat per a les trobades mensuals de CERHISEC i que explicarà a la xerrada, de forma més extensa, aquests deu anys darrers de biblioteca, els problemes actuals i els projectes de futur d'un servei que avui resulta imprescindible i que és, pel meu gust, un dels assoliments culturals més importants que ha aconseguit la ciutat durant les darreres dècades.

Un espai que crec que es podria recuperar millor és el bonic pati, on s'hi havien fet ball i espectacles diversos, i no només durant l'època falangista sinó també més endavant. També hi havia hagut un servei de bar i tauletes, era un lloc molt agradable per a seure i prendre alguna cosa. No sé si no es podria fer alguna cosa per tal que fos obert, per exemple, els diumenges, o quan la biblioteca tanca i que s'hi pogués passar l'estona xerrant i prenent alguna cosa, al menys a l'estiu. Em fa pena quan ho veig tot tancat i barrat.

Narcís Lecha, militar republicà a Montjuïc i professor al Poble-sec

2011-09-08T08:37:00.002+02:00

Amb motiu de la mort de Narcís Lecha i Font el diari El Punt va publicar aquesta fotografia i la referència següent:

El músic i mestre Narcís Lecha i Font, que va ser també oficial de l'exèrcit de la República, va morir el dia 1 de gener del 2009 als 93 anys.

Nascut a la carretera de Santa Eugènia de Girona el 15 de desembre del 1915, va estudiar dels tres als set anys al Grup Escolar de Girona (actualment CEIP Bruguera). Després, dels set als dotze, va cursar estudis a la Salle i va ingressar al batxillerat amb matrícula d'honor. Quan feia precisament el tercer curs de batxillerat, el 14 d'abril de 1931 es va proclamar la República. El 1933 Lecha va començar la carrera de magisteri i també estudiava música al conservatori.

Ja amb el títol de magisteri, va fer pràctiques a Cassà de la Selva i a l'escola de Montjuïc de Girona. L'any 1936 havia de traslladar-se a Banyoles per exercir de professor, però l'esclat de la Guerra Civil va canviar els esdeveniments i va decidir anar voluntari a l'Escola de Guerra de Barcelona. Narcís Lecha també havia format part del GEiEG des de mitjan anys trenta, club on va col·laborar en la construcció de les pistes d'atletisme de Vista Alegre, a més de presidir la secció d'art dramàtic.

Segons explicava ahir el seu nét Pere Castellanos, a partir del 18 de juliol Narcís Lecha va anar perdent contactes amb el món de l'educació i el magisteri, i va centrar la seva activitat en les tasques militars de la guerra com a tinent. Entre les batalles en les quals va participar, hi ha la presa de Belchite i la presa de Terol, on va ser ferit al cap, a la cama i a la mà, ferides de les quals va estar convalescent tres o quatre mesos, i es va anar a recuperar a Girona. Finalment, també va participar en la batalla de l'Ebre. Narcís Lecha va acabar la guerra amb la categoria de capità i amb dues medalles al valor. El 1939 es va exiliar i va ser internat en diversos camps de refugiats. A l'Estat francès va desenvolupar diverses feines i es va casar amb Justa Berges.

El mes de maig de l'any 1948 va tornar a Girona, però finalment es va establir a Barcelona, on va treballar a la clínica de l'Aliança i a diverses acadèmies d'ensenyament. A les acaballes de la dècada dels cinquanta, es va incorporar a l'Acadèmia Granés. Actualment vivia a Girona...

Què té a veure amb el Poble-sec aquest home amb una biografia lligada a la Guerra Civil i les seves conseqüències, d'una generació de supervivents i resistents que en aquests darrers anys, de forma inevitable, ens ha anat abandonant?

Doncs resulta que la fotografia de Narcís Lecha que va publicar el diari amb motiu de la seva mort i que també m'ha fet arribar molt amablement un nét seu, Pere Castellanos, va ser feta a l'Acadèmia Balmes del Poble-sec, on va treballar durant algun temps.

Encara més, Narcís Lecha va ser present en els malaurats Fets de Maig que al nostre barri vam patir de forma molt directa i, afortunadament, ha deixat unes memòries on explica la seva experiència. El seu nét va contactar amb mi a través del blog, interessat en obtenir referències sobre el cine Amèrica i l'Acadèmia Balmes, que el seu avi cita en aquests documents.

Els Fets de Maig són encara força incòmodes ja que la divisió de les esquerres va produir, a més de la repressió evident, una gran decepció en la gent. Sembla, però, que aquella experiència no ens ha servit d'exemple ni d'escarment i que les divisions entre sectors polítics que haurien d'anar plegats i arribar a enteses són massa freqüents i lamentables.

Durant la guerra Narcís Lecha va ser destinat a la caserna del Castell de Montjuïc, on hi havia una defensa antiaèria molt deficient, uns canons russos de mala qualitat. Es feia el que es podia i Narcís Lecha havia explicat en diferents entrevistes les estratègies que se seguien per tal de preveure els atacs feixistes.

Com és sabut a Barcelona, fins al maig de 1937, existien les patrulles de control, formades sobretot per membres de la FAI i del POUM. Aquestes patrulles, paradoxalment, en ocasions s'han titllat de descontrolades. Les relacions entre els militars republicans i els milicians anarquistes no va ser mai bona i el tema va empitjorar fins als enfrontaments ja coneguts. Tot i que avui sembla que ningú no vulgui recordar aquells problemes, també hi havia una qüestió de ressentiment identitari en alguns sectors de la FAI i a la plaça d'Espanya i a sectors de L'Hospitalet es podien veure cartells que deien coses com ara España para los españoles y Cataluña para los murcianos o bé Aquí acaba Cataluña y empieza Murcia. Com sol passar avui amb el tema dels immigrants, hi havia moltes explicacions simplistes i tòpiques i molts prejudicis, un dels pocs testimonis una mica objectius de la problemàtica social i econòmica existent va ser la periodista Irene Polo, que es va desplaçar a Sallent amb motiu d'uns greus aldarulls, abans de la guerra. Irene Polo també va viure un temps al barri i li vam dedicar una de les xerrades de CERHISEC per aquest motiu. Hi ha algú al món que no hagi passat més o menys estona pel Poble-sec?

Narcís Lecha era tinent d'artilleria antiaèria i des del seu emplaçament va poder presenciar una batalla pels volts del cine Amèrica, ocupat pels revoltats. El diari La Vanguardia menciona aquells fets de forma breu. Els anarquistes comptaven amb un bon nombre d'armes, procedents de les casernes de Barcelona assaltades amb motiu dels fets del 18 de juliol. La meva mare, Marta Coderch, parlava d'haver vist fins i tot un canó en els assalts al cinema. Sembla que els resistents van fugir i es van introduir a cases del veïnat, la meva mare també recordava que els van ordenar obrir bé finestres i balcons, per poder vigilar l'interior i evitar tiradors ocults. El veí de la meva escala que vivia al pis tocant al terrat, a Blasco de Garay, ens ensenyava de petits uns forats de bala que encara existien a les parets d'aquell terrat i m'imagino que a les de molts altres, a causa d'aquells enfrontaments.

Se hace difícil, en las condiciones en que nuestros redactores habían de hacer la información, obtener datos objetivos y exactos. Esto nos obliga a recoger sólo las referencias de los hechos debidamente comprobados. Con este criterio podemos decir que a primeras horas de la mañana se rindieron algunos individuos de determinada fuerza que, después de haber vencido la resistencia opuesta desde el Cine América, se habían refugiado en las casas contiguas. El día anterior habían cesado ya en la defensa sin entregarse...

(La Vanguardia, 6 de maig de 1937)

Narcís Lecha també explica a les seves memòries que al parc de Miramar, al camí que puja cap al castell, hi havia una bateria de costa controlada per la FAI. Al castell hi havia uns canons antiaeris i aquell armament va poder evitar l'atac anarquista al castell. Els membres de la FAI van decidir assetjar la caserna del castell tallant amb una barricada la carretera d'accés al cim, per evitar l'entrada de queviures i provocar la rendició dels militars. Aquests van patir aquesta mancança i es van veure obligats a menjar el que podien, com ara un ase que pasturava pels fossats. Després d'uns dies suportant la situació els militars del castell van fer un simulacre d'atac a la bateria de costa controlada pels anarquistes, van emplaçar els canons antiaeris cap a la posició de la FAI. De fet, aquests canons no poden disparar amb angle negatiu, però els anarquistes ho ignoraven i davant de l'amenaça van aixecar el setge. Finalment va poder passar un camió amb aliments cap al castell i al cap d'uns dies van arribar reforços des de València tot i que de fet van ser els antics guàrdies d'assalt de la República els qui van posar fi a la insurrecció.

Ja sabem com va acabar tot allò i com va acabar la guerra civil. Per això és important recordar els fets i aquestes memòries individuals són un gran element de memòria popular i política perquè sovint els manuals convencionals obliden i menystenen la vida quotidiana real dels afectats. Aquells fets van ser molt viscuts i patits al nostre barri, amb un fort component anarquista i víctima de bombardeigs, amb una patrulla de control situada al principi del carrer de Blasco de Garay. Tant és així que en recollir testimonis de la guerra civil, quan es va elaborar el llibre editat per CERHISEC, ens vam adonar que algunes persones grans confonien aquells fets amb els del 18 de juliol.

Agraeixo a Pere Castellanos, historiador i nét de Narcís Lecha, que m'hagi facilitat les dades i la fotografia que reprodueixo en aquest blog.

Pel que fa al cine Amèrica, es va refer després de la guerra i va ser un dels cinemes emblemàtics del barri, fins i tot s'hi feien varietés en acabar les pel·lícules. Com tants altres cinemes es va decandir a finals dels setanta i a principis dels vuitanta va desaparèixer de forma definitiva. Avui hi ha un blog d'habitatges però estaria bé que alguna referència al carrer recordés la seva història.

El nostre barri a 'La Vanguardia'

2011-09-05T10:54:00.000+02:00

Avui, al diari 'La Vanguardia', un article sobre el nostre barri i els canvis que s'hi estan produint!!!

Tenim problemes, com passa a tot arreu, però sovint tenim tendència a oblidar o menystenir els aspectes positius dels nostres carrers.

VISCA EL POBLE-SEC!!!!

Teatre al barri, ahir i avui

2011-08-22T17:38:00.001+02:00

Una amiga que va viure al Poble-sec i que ara viu a València, Montserrat Llagostera, ha retrobat aquest programa de teatre, del quadre escènic de la Parròquia de Lurdes, que el seu pare, Joan Llagostera, havia dirigit.

Aquest centre tenia un local acollidor al carrer Ricart. Jo, que anava a la parròquia de Sant Salvador d'Horta, havia assistit sovint a aquell teatre, ja que ens el cedien per a les representacions.

Avui, al nostre barri, hi ha un gran problema de manca de locals. En d'altres barris s'han conservat alguns d'aquells teatrets parroquials que avui s'han reconvertit en sales modernes i de prestigi.

Recordo que havia anat també a Santa Madrona, a veure cinema, teatre i recitals de la Nova Cançó. A les monges tenien un bon teatre també, que va anar empitjorant amb les remodelacions de l'escola i avui no sé ni si existeix.

Un teatre magnífic, que no era al barri però sí ben a prop, era el dels tramvies. Quan jo era petita assajava a l'estiu una orquestra en aquell teatre i fins al llit m'arribaven els dolços sons que endegaven els músics, res a veure amb les estridències i els volums de so actuals, eren melodies llunyanes i agradables, tolerables i que anunciaven el llarg estiu ple de festes majors.

Encara vaig anar a aquell teatre dels tramvies quan la meva filla era petita i anava a l'Estel, aquella escola tan catalana que també era al carrer Ricart i que va acabar com el rosari de l'aurora, per celebrar els Jocs Florals.

Avui hi ha una mena de moda de construir als nous centres cívics i educatius espais polivalentes, teatres que no són teatres com els d'abans. El fet és que qualsevol actuació té molt més prestigi en un bon espai amb seients adients i escenari a la italiana, amb bona sonoritat, però les modes no van per aquest costat.

Era l'any 56 i, com es pot veure, es feia una obra en català, en concret de Folch i Torras. Les obres d'aquella època, la majoria, eren innocents i amb un humor molt blanc, certament. Però ens ho passàvem d'allò més bé fent-les i veient-les. Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles. Aleshores era complicat fer còpies i hi havia llocs on es podien llogar lots de llibrets amb el text de l'obra, per a tots els personatges.

Encara hi ha indrets a determinats barris on es fa molt bon teatre, tradicional i modern, i que disposen de bons espais al Clot, a Sant Andreu, al Poblenou. Inevitablement, com tantes altres coses, enyoro aquelles tardes de diumenge anat a veure teatre divertit teatre d'aficionats. El bonic teatre de l'Orfeó de Sants també se n'ha anat a Can Pistraus.

Un altre tema és la promoció del que es fa en aquests centres, moltes vegades no surt al diari la seva programació i passa desapercebuda, de forma injusta.

La tràgica història, amb final feliç, d'una veïna del Poble-sec (1935)

2011-08-09T08:54:00.003+02:00

Fa uns dies, a 'La Vanguardia', Santiago Tarín recordava el cas de Maruja Martínez. Aquesta noia cantava tangos a La Criolla, havia nascut a Ayamonte, Huelva, i als setze anys un pinxo la va enredar per tal que vingués a Barcelona. Un cop aquí la maltractava i l'explotava de mala manera. Maruja, al final, va aconseguir agafar una pistola de la seva parella, una pistola deteriorada i de mala qualitat, i quan se'l va trobar al Paral·lel i aquest la va tornar a amenaçar de mort, li va disparar uns quants trets i el va matar ella.

Maruja tenia aleshores vint-i-dos anys i una nena de sis. El judici va ser seguit per molta gent que va aplaudir a cor què vols quan es va absoldre a la noia, després d'escoltar els testimonis, entre els quals el de la nena, que va explicar com aquell home apallissava la seva mare i a ella mateixa en alguna ocasió. Aquest cas s'hauria oblidat com tants altres si no fos perquè entre les fotografies inèdites de l'Arxiu Centelles se'n van trobar dues del judici, fets per un Centelles molt jove, que ens mostren la mare i la filla i també el penalista Agustí Juandó, que devia tenir cura de la seva defensa.

Explico això en aquest blog perquè tot plegat va passar al nostre barri. Maruja i el seu explotador havien viscut al carrer Vallhonrat i després, quan es van esdevenir els fets, vivien al carrer Cabanyes, 83. La mort del pinxo es va esdevenir al Paral·lel. Segurament molts dels testimonis, com ara la portera, veïns, eren també gent del nostre barri, un barri en el qual s'hi barrejava molta gent de vida complicada però també veïns normals i corrents i gent ben convencional. M'ha sobtat que Tarín, la família del qual també va viure al barri, fes a l'article de La Vanguardia un comentari una mica parcial sobre les característiques miserables del Poble-sec d'aleshores, però això és habitual, com ja sabem i patim.

M'agradaria saber què va ser de Maruja i la seva filla després. Espero que tiressin endavant. Era l'any 1935 i aviat vindrien temps difícils. El que sí s'ha pogut saber és què va ser de l'advocat Juandó, que durant la República es va significar en l'ús del català als jutjats i l'administració. Va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Actualment s'ha creat un premi per a persones i entitats que promocionen el català en l'àmbit jurídic que porta el seu nom.

Fi de festa, Raffles exòtics i balls de bastons

2011-07-24T07:50:00.005+02:00

Avui és el darrer dia de la nostra Festa Major. Les festes majors dels barris barcelonins han anat canviant força al llarg del temps.

Quan jo era petita ja anava de baixa el guarniment de carrers. He vist fotografies de festes celebrades des de després de la guerra fins principis dels seixanta i em meravella encara la voluntat veïnal, la col·laboració, el coratge i l'esforç fins i tot econòmic que es feia, en uns anys grisos. Més que grisos, negres.

Potser després d'una gran tragèdia i encara que no es visqui en el millor dels móns, la gent té ganes de reeixir i tirar endavant amb optimisme.

La festa major d'ara està molt bé, hi ha activitats per a tots els gustos i té alts i baixos, com tot a la vida. El component veïnal i de carrer ha anat minvant i sovint són els bars o les associacions situades en algun indret aquelles que organitzen coses, amb algunes excepcions, la més notable i perdurable en el temps, la de la Plaça de Santa Madrona on s'hi fan, pel meu gust, les millors activitats tradicionals.

En d'altres temps es va donar una circumstància molt adient al tarannà anarquista del barri, cada carrer organitzava la festa quan li semblava. Recordo fins i tot que l'alcalde d'aleshores, Pasqual Maragall, en una entrevista sobre el tema de les festes, per ràdio, va demanar que barris en els carrers dels quals no s'estava d'acord en les dates i no feien festes unitàries es posessin les piles, si volien subvencions. I, en concret, va mencionar el nostre.

Aquest any també s'ha avançat una mica la celebració. Ho trobo bé, a l'estiu tothom s'escampa i és millor acabar-la per Sant Jaume en lloc de començar-la més o menys per aquesta data.

La festa ha anat precedida d'un desagradable incident d'aquells que fan que el nostre barri surti als diaris per coses lletges, l'operació policial al carrer de Salvà. No sé quina mena d'atracció exerceixen els nostres carrers però no és la primera vegada que un grup nombrós i organitzat dedicat a activitats dubtoses s'hi estableix. Tampoc sé si el tema ha donat algun resultat concret, ja que sembla que la majoria dels identificats són al mateix lloc on eren.

Per allà els anys vuitanta també teníem, a més del tema de la droga que va ser un gran problema a tot arreu, una banda establerta a dalt del carrer Rosal, sembla que es dedicaven a atracar a les autopistes i alguns d'ells tenien més de quatre-centes reincidències. Passen els anys i les coses continuen més o menys i jo crec que si no arriba a ser pel ressò d'aquesta noia ardida que corre pel metro amb un xiulet i cartells, avisant les probables víctimes de la mangància, no haurien reflexionat sobre el tema, posant més vigilància en aquest mitjà de transport públic tan castigat pels Raffles d'ocasió. Jo crec que els polítics importants no van gaire en metro, al menys, no n'acostumo a veure mai cap, llevat del dia de la inauguració d'una estació, la veritat.

Feia broma amb gent del barri respecte al tema, comentant que potser pagaria la pena que en algun raconet hi reivindiquéssim un d'aquests hotels d'entitats municipals, dedicat als devots de Caco residents als nostres carrers. Potser fins i tot s'aconseguiria integrar-los i reconvertir-los en honrats veïns nostrats, amb el temps. I amb els anys fins i tot podríem fer una ruta històrica sobre els antics lladres poble-sequins i la seva llegenda negra, amb teatralitzacions en viu.

Coses estranyes i fets delictius passen també en d'altres indrets i tenen menys ressò, em sembla. Quan en un altre barri o en algun poble s'esdevé quelcom desagradable sempre surten molts veïns de bona fe a manifestar que l'indret és tranquil i que allò és un mal bolet que els ha sortit de forma inesperada. Nosaltres, els del Poble-sec, acostumem a fer el contrari, no hi ha dret, el barri s'està degradant, cada dia pitjor, abans no era així... En tot cas el nostre Poble-sec d'avui és com és, i en algunes coses ha millorat molt, tot i que la gent acostuma a tenir memòria selectiva i de vegades no recorda el passat com era sinó com li sembla que era o com voldria que hagués estat.

Per cert, avui ja no es diu això de ser un Raffles, però en un conegut cuplet sobre un altre mitjà de transport de fa anys, el tramvia, es mencionava el tema, fent referència a això del carterisme. Raffles va ser un famós lladre de ficció, les seves aventures van esdevenir molt llegides en temps dels nostres avis. L'autor era Ernest William Hornung, cunyat de Conan Doyle.

Bé, avui final de festa. D'aquí una estona me'n aniré a donar un cop de mà al president de CERHISEC, que ha programat una ruta sobre la Setmana Tràgica. Si voleu venir, a la plaça de Santa Madrona, a dos quarts d'onze. Raffles, abstenir-se.

Au, una mica de música nostàlgica. La cançó del tramvia i el Raffles és la tercera. Les altres dues també són molt significatives i en certa manera demostren com tot canvia però moltes coses continuen si fa no fa.

FESTA MAJOR!!!

2011-07-13T07:33:00.000+02:00

FESTA MAJOR DEL POBLE-SEC!!!

Podeu descarregar el programa aquí.

Fructuós Canonge, xerrada de CERHISEC

2011-06-25T20:51:00.000+02:00

El proper dimarts, 28 de juny, a les 19:30, tenim xerrada de CERHISEC. En aquest cas parlarem de Fructuós Canonge, gran mag català. Us hi esperem!!!!

FEM PARAL·LEL, FEM POBLE-SEC!!!

2011-06-17T08:08:00.001+02:00

Demà, com l'any passat, es tornarà a tancar un trosset de Paral·lel per acollir una gran festa, FEM PARAL·LEL, i també la Mostra d'Entitats del barri.

CERHISEC, el centre de recerca i difusió de la història del barri, podrà oferir als interessats un nou volum de les seves RESSENYES, que recullen articles sobre les xerrades que es desenvolupen cada mes, al llarg de l'any. Ja anem pel volum onzè, amb alts i baixos i molt d'esforç representen un exemple de constància i voluntat voluntària. També publiquem un monogràfic sobre els cementiris jueus medievals de Barcelona, obra de l'Aaron López, un jove historiador molt actiu de l'entitat.

És possible que en el conjunt de la festa la Mostra d'Entitats no tingui el pes autònom d'altres temps però també s'hi guanya en nombre de visitants i difusió. En tot cas, un gran dia per a retrobar-nos, xerrar i comprovar la vitalitat de l'associacionisme i la societat cívica, sovint molt més complexa i diversa del que es percep a través dels mitjans de comunicació, sempre més atents als fets inquietants que no pas als aspectes positius de la vida social i política.

El dia 27 de juny, a les set del vespre, també es presentarà un magnífic volum sobre la Setmana Tràgica que recull diferents articles elaborats per experts i per persones dels centres d'estudi barcelonins que van col·laborar en els actes commemoratius del centenari d'aquells fets. L'ha editat l'Institut Ramon Muntaner, juntament amb aquests centres, i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, l'Institut de Cultura de Barcelona i regidoria de Drets Civils, i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. I espero no haver-me deixat ningú... L'acte es farà al Molino, cosa que vol dir que podreu conèixer el teatre, si és que encara no el coneixeu. És millor que si penseu venir confirmeu l'assistència, indico les dades de contacte.

(Es prega confirmar assistència al número 977401757 (Núria Sauch) o al correu electrònic nuria@irmu.org abans del dia 27 a les 12 hores).

Aquest llibre em fa molta il·lusió, a més, pel fet que l'article referent al Poble-sec l'he elaborat jo mateixa!!!

Un altre adéu: Valerie Powles i la nostra història

2011-06-14T20:52:00.001+02:00

M'acaba d'arribar un email de Josep Guzman, president de CERHISEC, comunicant-me la mort de Valerie Powles, una mort que no per esperada resulta menys dolorosa.

Powles ha estat una persona molt coneguda i valorada al barri, tots la recordarem amb la seva llarga trena característica, participant en tantes i tantes reivindicacions. Va tenir molt a veure en el descobriment i recuperació del Refugi 307 i també en la protesta que va provocar la destrucció de l'interior del Molino, en una època crítica per a aquest lloc entranyable. Va recuperar en uns contàiners molta documentació del teatre, que va guardar fins i tot a casa seva, davant la indiferència dels poders culturals de l'època.

Avui hi ha un gran interès pel tema de la Guerra Civil i la defensa passiva, però això no sempre ha estat així. No era fa alguns anys una gran prioritat el condicionament d'aquell espai. Afortunadament les coses ara són molt diferents.

Demà, dimecres, es farà un acte previ a la incineració, a les 9:15 del matí, en el crematori del cementiri de Montjuïc. Més endavant s'organitzarà algun tipus d'acte més llarg, per part de les entitats del barri. Sento que aquestes dues darreres entrades del blog hagin estat mortivades per notícies tristes.

Valerie Powles va ser tota una activista lluitadora i un esperit lliure. Descansi en pau.

Comiat d'homenatge a 'la nostra Carola'

2011-06-09T12:11:00.001+02:00

Demà a Ca La Dona (c/Casp entre Lluria i Bruch) es farà un homenatge a l'activista veïnal, feminista, lluitadora per les llibertats i per la superació de les diferencies home-done, fundadora de la Coordinadora d'Entitats del Poble-sec i membre destacat durant els 70 i els 80 del moviment veïnal del nostre barri, Carola Costa, que va morir recentment.

Lloc: Ca La Dona - Carrer Casp 38 (entre Lluria i Bruch) - Barcelona (19 hores)

Tot i que personalment no vaig compartir el radicalisme de molts dels seus plantejaments no puc deixar de reconèixer el pes que l'activitat de la coneguda Carola va representar en un temps en el qual el nostre barri bullia farcit d'activitat política, cosa que també va produir enfrontaments entre opcions diverses, que encara recorda molta gent, avui ja amb la nostàlgia amorosida pel pas del temps. Malauradament sembla que a l'esquerra encara li costa endegar unitats sòlides i dialogants, potser perquè sovint l'exigència resulta excessiva en el món real en el qual ens movem.

Va ser durant molt de temps una persona molt estimada, coneguda i valorada al Poble-sec, imprescindible en molts moments, fruit del seu moment i de la seva època. Ens ha deixat de forma prematura, crec que té un pes important en la nostra petita història. Descansi en pau.

XERRADA DE CERHISEC: El treball de les dones al Poble-sec (1939-1955)

2011-05-26T19:38:00.000+02:00

DIMARTS, 31 DE MAIG: XERRADA DE 'CERHISEC'

Es presentarà l'interessant treball d'Elisabet Velo sobre les dones treballadores del barri durant la primera etapa de la postguerra.

US HI ESPEREM!!!

Nova reinvidicació de Santa Madrona, espiadimonis inclosos

2011-05-19T08:25:00.003+02:00

Imatges manllevades de la web Monestirs de Catalunya.

Una versió completa de la llegenda sobre els espiadimonis, que també va recollir Joan Amades, la podeu trobar al blog El badiu dels micacos.

Fotografia de l'espiadimonis manllevada del blog Insectes bàsics per a pescar a mosca.

Com que era fora de Barcelona no vaig poder participar en l'aplec de Santa Madrona, que no se celebra per Santa Madrona, sinó ben entrada la primavera, per tal que el temps sigui millor. Cosa que no sempre s'aconsegueix, ja que alguns anys ha caigut un bon ruixat, malauradament per a la paella col·lectiva. Una dèria actual fa que no es respectin els dies veritables dels sants diversos. Era a Batea fa uns dies i allà van celebrar Sant Isidre el dia abans, ja que era dissabte. Moltes diades religioses es traslladen també a cap de setmana sense manies, com ara, en algunes localitats, les que queien en dijous, aquells tres jueves hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión.

Crec que el valor actual de les festivitats religioses, en una societat secularitzada, s'ha de cercar en la tradició i la història i que per això paga la pena conservar-les i fins i tot recuperar-les. Durant la República es va intentat acabar amb tota aquesta tradició, amb resultats dramàtics, i ja s'ha vist la revifalla que el tema ha fet en països on la política comunista estatalitzada havia intentat esmicolar aquest suposat opi del poble que avui ha passat més aviat als àmbits esportius. En tot cas el consum d'opi té moltes motivacions i depèn de l'actitud individual de cadascú.

Madrona és un nom bonic i contundent que havia estat de moda, com es pot comprovar en la literatura de fa anys i que avui no acostuma a posar-se a cap nena del segle XXI. Això dels noms va a modes i qualsevol dia pot ser que es recuperi de forma inesperada. Hem de conservar la tradició madronera al Poble-sec, car a la resta de Barcelona s'ha diluït des de fa anys, tot i que era la nostra santa una copatrona tan digna com Santa Eulàlia i al mateix nivell de popularitat. Fins i tot podríem recuperar la festa de les pelegrines, en la qual les noies joves anaven vestides de pelegrina des de Montjuïc fins a la Catedral, lluint palmito per a gaudi dels senyors i senyorassos com ara el Baró de Maldà que esmenta aquesta processó amb la seva habitual alegria de viure.

Tanta popularitat tenia Santa Madrona, patrona del Poble-sec per decisió personal meva, que el dimoni va voler fer-ne alguna i va enviar un escamot destinat a fer enderrocar amb traïdoria la seva església de Montjuïc, a la qual s'accedia a través del Portal de Santa Madrona que, per sort, encara existeix. Els dimonis van anar cap a les Hortes de Sant Bertran per tan de fer una mena de túnel amb males intencions. El fet és que com no hi havia twitter ni telèfon mòbil els encarregats de concentrar els dimonis per a tal malvestat van ser els espiadimonis, que aleshores eren grossos com àligues o com avions.

Santa Madrona, evidentment, no ho va permetre. Va sortir de l'església, va fer el senyal de la creu cosa que va foragitar els sicaris d'en Banyeta i va reduir els espiadimonis a la seva mida actual, encomanant-los missions més honrades però igualment de serveis secrets: espiar les bones obres dels barcelonins per explicar-les als residents infernals i fer-los empipar i, segons d'altres versions, espiar les malifetes dels dimonis per preveure disbarats possibles causats pel seu sinistre poder.

D'espiadimonis n'hi ha diferents varietats i colors, són uns insectes bonics, de colors metal·litzats que fan un zum-zum molt característic. Jo crec que si mai cal canviar el nom d'algun carrer poble-sequí posar-li Carrer dels Espiadimonis seria una cosa interessant i que no provocaria gaire polèmica tot i que mai se sap, evidentment. Crec que estaria bé dir espiadimonis a alguns professionals, com ara els periodistes experts en política.

Els experts insisteixen en que no cal confondre espiadimonis amb libèl·lules, però els inexperts ho fem sovint i a tots els fiquem en el mateix sac. De fet tots ells són odonats, un nom molt bonic que em sona a orde monàstica, ves. Sembla que els espiadimonis són una mica més petits i brillants i descansen amb les ales arreplegades al darrera, mentre que les libèl·lules ho fan amb les ales obertes.

LA CENDRA DELS ANYS a SANT ANTONI, el barri del mercat

2011-05-16T08:12:00.001+02:00

Pels qui no vau podeu venir a la presentació del Poble-sec o per aquells que volgueu assistir a un acte literàri i fer tertúlia, dimarts nova presentació de 'La cendra dels anys' al nostre barri veí i comercial, SANT ANTONI!!!

Presentat per l'escriptora MARIA CARME ROCA!!!

De Sant Ponç a Santa Rita

2011-05-10T19:34:00.000+02:00

Demà és Sant Ponç i, per tant, a més de la Fira tradicional del carrer de l'Hospital tindrem la nostra, la del carrer de Blai. Aquí podeu trobar tot el programa.

També diumenge se celebra el tradicional aplec a l'Ermita de Santa Madrona, una bona ocasió per accedir al recinte, tancat de forma habitual al públic.

Festes i llum al Poble-sec, doncs, com a tota la ciutat, esperant les eleccions municipals que enguany coincidiran amb Santa Rita, patrona dels impossibles. I no és broma...

Herbolàries famoses i medicines oficials o alternatives

2011-04-30T07:19:00.007+02:00

M'he trobat persones no barcelonines, de diferents indrets, que m'han explicat que havien vingut fa anys a visitar-se amb una famosa herbolària que tenia la seu al carrer Magalhaes, tocant a Poeta Cabanyes, a davant d'on hi va haver l'emblemàtic i conegut Bar Martí. Molta gent usuaria de l'herbolària, que arribava molt aviat al barri, anava a esmorzar i fer el cafè a aquest bar, que va tancar en morir el propietari i que sembla que no ha pogut tornar a ser bar o cafè pel fet que les normes actuals demanen unes condicions que no tenia, tot i que era un lloc popular i que feia molt de goig. Llàstima.

M'interessaria endegar una xerrada sobre les moltes sanadores, curanderes i d'altres que hi havia al nostre barri, algunes, com la que menciono, amb una gran fama pel que sembla a tot Catalunya. M'han dit que a l'alba ja hi havia cues importants a l'indret. Si algú vol col·laborar i en sap quelcom crec que pagaria la pena fer una xerrada de CERHISEC sobre el tema, tan interessant. Sants va ser el nostre un barri amb moltes persones dedicades a aquesta professió, abans mirada de trascantó per la medicina oficial i avui més respectada. Segur que hi havia i hi ha de tot, en aquest sector professional alternatiu, gent seriosa, amb coneixements pràctics, i espavilats sense escrúpols.

Però és que en el sector de la medicina oficial passa ben bé el mateix, tots coneixem persones que han tingut problemes a causa d'un mal metge, o casos de metges amb fames no merescudes. Tenir un títol vol dir poca cosa a l'hora de la veritat, caldria també conèixer l'expedient acadèmic del professional. Al barri n'hi va haver un de molta nomenada, no en diré el nom, que de poc mata la meva mare -i alguns altres veïns- a medicaments per curar quelcom incurable com és el dolor. Avui la medicina oficial rau més aviat en els centres d'atenció primària o secundària i el treball en equip fa que tot estigui més controlat malgrat que també s'ha perdut la familiaritat i aquella relació íntima dels metges i els pacients.

Un altre tema van ser les endevinadores, sovint es confon tot de forma injusta. Al carrer d'Anníbal hi va haver un cas macabre, relacionat amb una d'elles i amb un crim, que explicaré un altre dia.

Pel que fa a les curacions, en el fons cada dia crec més que en tot plegat hi ha un bon component de fe inexplicable, ja sigui en els sectors oficials com en els alternatius. I també de poder de convenciment dels professionals, col·legiats o alternatius. Abans aquestes professions passaven de pares a fills o de mares a filles i l'experiència familiar comptava, encara més quan es vivia en contacte amb la natura. Ara em sorprèn ensopegar-me amb gent més aviat jove, de procedència urbana, que en quatre dies s'ha fet especialista en dietètica o en tractaments de medicina -o com en volguem dir- natural. Una persona que coneixia, dedicada al tema, em va sorprendre en no reconèixer un til·ler al natural. Sempre en venc les fulles seques, es va excusar quan li vaig fer broma sobre la qüestió.

Respecte als problemes actuals de les retallades en sanitat, el fet és que la gent recorre encara a aquests professionals alternatius quan té problemes i que els paga de la seva butxaca. En l'època en la qual érem molt més pobres pagàvem conductes o iguales als metges, per tal de tenir una atenció més acurada. Per això no acabo d'entendre que un cert copagament moderat desvetlli tantes reticències, precisament Quim Monzó ironitzava sobre el tema fa poc, amb molta grapa.

EL CENTRE CÍVIC 'EL SORTIDOR' ORGANITZA DIFERENTS ITINERARIS PEL BARRI. EL PRIMER SERÀ DISSABTE, 7 DE MAIG: 'RECORREGUT HISTÒRIC I LITERARI PEL POBLE-SEC'. CAL INSCRIPCIÓ PRÈVIA. MÉS INFORMACIÓ AQUÍ.

JULI VALLMITJANA ( i 3)

2011-04-26T08:13:00.002+02:00

Avui, al vespre, cita a la BIBLIOTECA!!!

Juli Vallmitjana (2)

2011-04-18T10:15:00.002+02:00

Molta gent de la meva edat, que van tenir avis o pares amb afició a la lectura, m'ha explicat, en comentar el tema de la propera xerrada de CERHISEC que a casa seva hi havia algun vell volum de les obres de Vallmitjana. A través d'un amic he aconseguit un exemplar fotocopiat d'una edició antiga de Sota Montjuïc.

L'atracció pels móns marginals sempre ha existit i existirà. Moltes pel·lícules o novel·les de ficció mostren móns dels quals no participem ni tenim cap intenció de conèixer, més enllà de la literatura: crims, estafes, prostitució, tràfic de drogues... Els móns més inquietants són aquells en els quals se'ns manifesta l'horror proper, aquell noi d'aspecte normalet que va esdevenir assassí psicòtic, la família convencional en l'interior de la qual s'ha donat un cas d'abús, la veïna afable i enverinadora de velletes properes, el fill estossinador de captaires sorgit en el si d'un context petit burgès, culte i comprensiu, antic escolta o alumne del cepec. La fascinació pel mal és inexplicable, però existeix, està present en els contes tradicionals, en els relats rurals sobre crims antics, en els romanços, en les històries de fil i canya, en els serials radiofònics i en les sèries televisives actuals. A que, sinó, vindrien tantes històries sobre nazis sàdics, feixistes malvats, assassins de criatures i temes semblants, quan sembla més normal i convencional voler oblidar tantes desgràcies?

No és estrany, doncs, que Vallmitjana fascinés. Ni tampoc és estrany que la construcció d'una societat catalana més patufetista i amiga de les històries d'amor de Folch i Torras o dels poemes de Carner se sentís incòmoda davant d'aquests textos inclassificables, de la mateixa manera que la pintura de Nonell no encaixava enlloc.

La llengua literària sempre és convencional i falsa, mai reflecteix la realitat. Encara més, la realitat no té perquè ser versemblant. No acostuma a ser-ho. La màgia de la literatura és fer realista i creïble la ficció. Per això, el problema de la llengua utilitzada esdevé, a casa nostra, més polític que estilístic. Fa poc, en una xerrada, es parlava de Narcís Oller en el sentit que aquest manifestava que escrivia en català pel fet que no s'imaginava els seus personatges parlant en una altra llengua. Però podem veure pel·lícules amb un bon doblatge sense que ens grinyoli res, Oller va fer la tria per motius diversos, que potser ni ell mateix acabava d'entendre, entre els quals la voluntat de servei. Tot és qüestió de costums, com s'ha vist des que els cowboys han començat a parlar -també- català, euskera o gallec.

Possiblement els personatges de Galdós que es mouen pel Madrid de la Restauració parlaven tots castellà però, ni de bon tros, el castellà que utilitza Galdós. Aquells patis plens d'olor de fritangas, de marginació i de pobresa se'ns manifesten sense necessitat de recórrer a un argot determinat. De tant en tant Galdós ens posa alguna frase en cursiva, literal. Sabem que no tots els personatges d'autors que van escriure en castellà sobre temes barcelonins, com Marsé, Vázquez Montalbán o González Ledesma, per raos diverses, parlaven castellà. Encara més, si parlaven castellà no parlaven aquell castellà. Els autors recorren aleshores a escriure, de tant en tant, alguna cosa en cursiva i en català, per recordar-nos que les llengües i els argots conviuen en una mena d'escudella barrejada difícil de reflectir de forma acurada. Els intents de reflectir les moltes formes dialectals fan que sovint es caigui en el bescantant costumisme. El problema sovint no és el costumisme, sinó la grapa i l'ambició dels autors.

Avui s'ha estès, amb la normalització del català, un estàndard que la televisió propaga, amb algunes pinzellades dialectals de tant en tant, en els canals i ràdios locals. Tolstoi ens explica, a les seves novel·les, que les classes benestants russes parlen en francès, però ell ens les fa parlar en rus i nosaltres els llegim en català o castellà sense problemes de versemblança. Molts autors asiàtics o africans s'han donat a conèixer quan han escrit en francès o anglès, tot i que ens expliquin el seu món d'origen, en moltes ocasions.

Personalment crec que Vallmitjana és un cas singular perquè no sembla tenir dèries excessivament literàries, tot i que en alguna ocasió va intentar, sense massa grapa, ampliar horitzons. No és un Zola, tot i que hi té punts de contacte, ni un Dickens, d'acord. Mostra un món que s'escola sense esperança, parlant una llengua adient al context real. La vida s'esmuny entre brutícia, ignorància, manca de perspectives, crueltat i indiferència. No tothom és igual, el mateix pare d'en Tarregada és un bon home, trist i desenganyat, això sí. O sigui, que no tot és culpa, com ara ens agrada explicar de la família.

El valor de Vallmitjana, en el nostre món cultural és, avui, la seva originalitat, la seva singularitat, i el seu pes cultural, un pes que potser ni tan sols no pretenia assolir, però que, pel que fa a la recuperació d'un determinat llenguatge, el dels oblidats, és immens, mirat en perspectiva. De vegades la novel·la negra catalana, fins ara força mediocre, pel meu gust, malgrat l'esforç d'autors com Pedrolo o Fuster, ha cercat un llenguatge que s'emmirallava en els autors estrangers oblidant aquest llegat impagable. Ens ha agradat pensar que aquí allò no passava i que nosaltres, els catalans, érem més fins. I, encara pitjor, ens ho hem arribat a creure.

A la fotografia, Margarida Xirgu caracteritzada com un personatge de Vallmitjana.

Del Poble-sec a l'espai sideral, passant pel Condal (fa 50 anys)

2011-04-12T11:07:00.002+02:00

Avui fa cinquanta anys els diaris mostraven Eichmann a la presó, després de ser capturat, a França manava De Gaulle, amb el conflicte encès d'una Algèria que no trigaria en assolir la independència. A Barcelona se celebraven unes conferències sobre Joan Maragall, motiu pel qual el periodista Del Arco entrevistava a La Vanguardia l'hispanista anglès Arthur Terry.

La finestreta del google ens recorda que s'iniciava la cursa de l'espai, amb l'astronauta Gagarin, un heroi amb peus de fang, com tots. I al Poble-sec podíem anar al cine Condal a veure Violetas imperiales, que ja tenia uns quants anyets i La última bala, que també. Al América feien Los dientes del diablo.

Els més agosarats podian anar al teatre Talia, on feien una obra que va tenir un gran èxit i que era, com es deia abans, molt forta: El comprador de horas, de Pemán, amb Núria Espert fent de prostituta redimida per Rodero, un mossèn esforçat que li compra hores amb la intenció de convertir-la i fer-la tornar a la vida convencional del poble familiar, afrontant les crítiques de la gent mediocre i hipòcrita, tot un èxit de l'època. D'estrena es podia anar a veure La colina del adiós, Cimarron, Psicosis i fins i tot El séptimo sello.

El premi Sant Jordi es publicitava força, ja de cara al Dia del Llibre. Es tractava d'un llibre força digne, però que ha tingut mala premsa i mala fortuna, pel fet que el finalista, La plaça del Diamant, ha estat molt més famós: Viure no és fàcil, d'Enric Massó. Al Victoria hi havia la Carmen Morell i el Pepe Blanco, al Romea es podia veure Els savis de Vilatrista i al Barcelona, Un tranvía llamado Deseo, versió teatral. Al Còmic, també en versió teatral, La calumnia.

Es jugava aquell dia a Alemanya un partit Barça-Hamburg, de la Copa d'Europa, que va desvetllar molta expectació. El Barça va guanyar per un a zero, marcat per Evaristo, i els diaris anunciaven marques de xampany per brindar a causa de l'esdeveniment, fent un extra gairebé nadalenc. Un pis caríssim valia mig milió de pessetes, a la part més alta de Barcelona i jo vaig començar a treballar dos anys després i en guanyava sis-centes al mes, de meritòria. Semblava que tot començava a millorar una mica, ens anàvem comprant, a terminis, neveres elèctriques, rentadores prehistòriques i estufes de butà. A l'escala hi havia uns veïns que tenien televisió i sovint ens convidaven a veure els programes estrella que ja estaven prenen espai a l'entranyable ràdio autàrquica, tot i que encara emetien Tambor. Com que aquell any tal dia com avui era dimecres, feien Perry Mason, doblada en aquell pintoresc i enyorat castellà ple de resesos y obsisos.

Expliquen que en aquella època d'èxit de la sèrie algú va preguntar a Raymond Burr com podia ser que Mason guanyés sempre tots els casos que se li presentaven. L'actor, que tenia un gran sentit de l'humor, va respondre (en anglès, m'imagino):
-Oh, vostè només em veu un dia a la setmana!!!

Juli Vallmitjana (1)

2011-04-05T09:35:00.001+02:00

El darrer dimarts del mes d'abril la xerrada de CERHISEC estarà dedicada a Juli Vallmitjana i la faré jo mateixa. Per tal d'anar ambientant el tema dedicaré algunes de les entrades d'aquest blog a aquest autor, tan singular i original, encara poc conegut, tot i que en els darrers anys ha desvetllat molt d'interès i s'han reeditat un gran nombre dels seus textos que ja no es podien trobar enlloc.

Juli Vallmitjana va escriure molt sobre allò que avui en diríem lumpen. Eren grups de gent força marginal, entre la qual molts gitanos. Els gitanos autòctons, com els barcelonins humils de l'època, han millorat molt, en general, però encara ocupen els mateixos territoris, una part del Raval centrada en el carrer de la Cera, Hostafrancs, Gràcia i Poble-nou. Vallmitjana parla de tots ells, però, sobretot, dels qui en aquell moment habitaven espais situat pels volts del Morrot (Sota Montjuïc) o els carrers del Cid o de Trentaclaus, avui Arc del Teatre.

Mostra la Barcelona oculta i miserable, que avui segurament també existeix en alguns indrets, però que aleshores era molt més evident. Els nois de casa bona -o mitjana, com en el cas de Vallmitjana- sentien una certa atracció morbosa per aquell món i també pel Paral·lel. Un informe a La Vanguardia de Pi i Sunyer palesa que la tuberculosi, a principis de segle, fa molts estralls a tot arreu però és alarmant a certs sectors d'Hostafrancs i el Poble-sec, i jo crec que es refereix a aquest sector límit del nostre barri, més a tocar de les Hortes de Sant Bertran i que potser molts no consideraven ben bé Poble-sec.

Al Morrot hi havia coves, les famoses coves de Montjuïc, que encara existien en els seixanta i setanta, invisibles per a la Barcelona de disseny que començava a emergir, uns indrets encara molt més miserables que el famós Barri Xino. Els personatges de Vallmitjana es banyen al mar a Can Tunis i transiten sense esperança ni coratge per tavernotes, barraques i llocs de mal viure. Són un producte de la pobresa però tampoc no fan res per recuperar un bri de dignitat, la majoria. Així, sorprèn veure com el pare del famós Terregada, un pinxo present a molts textos de Vallmitjana, és un bon home, que vivia bé amb la seva dona i que contempla, impotent i trist, l'evolució del fill.

Aquests darrers anys hi ha hagut una important reedició de molts textos de Vallmitjana i una recuperació important de la seva obra, no sempre entesa. No són textos fàcils, l'argument és inexistent, no tenen presentació, trama ni desenllaç, la majoria. Mostren pinzellades d'una ciutat que devia resultar molt incomoda a la gent de la Renaixença i, anys després, als sectors elitistes de la cultureta. Vallmitjana parla xava barrejat amb caló, o sigui, barceloní popular, un argot i una llengua bandejada de la normalització, tot i que fins Espriu en va aprofitar alguna cosa. Vallmitjana és un cas singular, com ho és Nonell en pintura. Eren amics i compartien un interès moral per aquell món del qual és absent la poesia, en aparença. En seguirem parlant...

Per la part de darrere podien veure la muntanya de Montjuïc, amb sa varietat de colors; els camps i roques, que per ses diferentes posicions distreien la monotonia, intercalant-hi mesquines edificacions cercades d'horts, esbarjo dels mig burgesos; les tristes fondes o barraques que fan menjar, on la criada, seduïda pel promès amb promeses vanes, desfulla la flor de sa virginitat, quals despulles van a parar a la Casa de Maternitat o amb vilesa són llençades al carrer; i també sobrepugen la vergonya a la bondat amb l'instint de fera sadollada de plaer aquella vida que s'inicia amb tendra forma humana, se descompon corrompuda com les ànimes dels que l'han engendrada dintre el fangall excrementós.

L'adúltera que rodola impel·lida per sa lascívia deixa caure el seu cos damunt del llit impúdic on amb grapes d'esparver triomfa el conquistador i amb rialla sarcàstica frueix lo que no ha de posseir; i ella, amb plors d'esposada, se plany, volent ocultar el goig que descobreix sa perversitat. Complert el desig iniciat, el desori...

Confosa per la boirina s'hi obirava la Satalia vella; la font del Geperut, on l'obrer dsifruta llurs innocentes gatzares; ennlà, la Venta Eritaña, on tant s'hi recull el menestral com s'hi refugia la gent de mal viure; més enllà, la font del Gat, on els goluts s'hi afarten de cargols i muscles; ençà, la font dels Tres Pins, on gent ja més humil, a l'ombra d'escassos arbres, hi couen costelles o hi plomen l'aviram i amb perfídia barregen oli i vinagre per a excitar més la set, perquè ni menjant dugues vegades lo que tenen quedarien tips...

La Xava (1910)

Si el cos us demana 'salsa'...

2011-03-29T09:12:00.000+02:00

Avui, xerrada de CERHISEC sobre l'emblemàtic grup lA SALSETA DEL POBLE-SEC. Per què es diu així? Aquest misteri i molts d'altres sobre un grup amb més de trenta anys d'història musical i salsera!!! Amb l'assistència de Salvador Escribà!

A les 19:30, com sempre, a la BIBLIOTECA FRANCESC BOIX del carrer de BLAI, la nostra.

Presentació del darrer llibre de Miquel Giménez, al Centre Cívic

2011-03-26T20:28:00.000+01:00

Crec que, tot i que molts veïns marxin del Poble-sec en algun moment, sovint a causa d'una millora econòmica i social o per circumstàncies diverses, sempre recorden el nostre barri. De vegades fins i tot l'idealitzen, en el record, però el cert és que quelcom entranyable i diferent els empeny a no oblidar. El barri esdevé una mena d'enganyós paradís perdut, lligat al passat, un passat imprecís, ja que aquest sentiment l'he trobat en persones molt grans i també en persones relativament joves, més joves que no pas jo.

Un d'aquests antics poble-sequins que recentment ha recollit els seus records en una publicació ha estat el periodista Miquel Giménez. Giménez ha fet molts coses a molts mitjans però la gent el reconeix des que el veu per televisió, com sol passar. Es va parlar molt de Bassas i l'afer amb Catalunya Ràdio però Giménez va passar per un cert tràngol a COM ràdio en veure cancel·lat un programa per a les escoles que va durar tres anys, molt interessant i innovador, amb participació directa de l'alumnat. La cosa devia ser seriosa, ja que el periodista va abandonar el mitjà, en el qual feia tretze anys que treballava. Professors i pedagogs van protestar però, com sol passar, aquestes protestes serioses troben poc ressò i tenen pocs efectes molt sovint.

Giménez és una persona brillant, simpàtica i generosa, que aquesta tarda ha presentat al barri el seu darrer llibre, El dia que Daviv Niven va venir a esmorzar al Poble-sec. Niven va esmorzar a casa d'ell quan era petit, la connexió va venir del fet que el pare de Giménez era cambrer i, per a més detalls, haureu de llegir el llibre, és clar. El periodista va viure al barri fins als onze o dotze anys i va estudiar a la inefable Acadèmia del Carme, com tants altres veïns de l'entorn. No ha oblidat el Poble-sec i ha acceptat la proposta de CERHISEC de venir algun dimarts, en un futur proper, a explicar-nos molts d'aquests records en una xerrada de les nostres.

El llibre li ha presentat la mateixa Maña, amb qui té una bona amistat, i la conversa ha estat emotiva, divertida i brillant. Ha presentat l'acte el nostre Amadeu Quintana. Una molt bona estona, doncs, per a una tarda de dissabte, unes d'aquestes tardes de dissabte del Centre Cívic, tan reeixides, vaja.

Per cert, dimarts, dia 29 de març toca xerrada de CERHISEC, aquesta vegada dedicada a la Salseta del Poble-sec, amb assistència d'alguns dels seus músics. No us ho perdeu!!! Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre!!!

Sant Salvador d'Horta, patró del Poble-sec

2011-03-18T14:48:00.029+01:00

Avui és Sant Salvador d'Horta. Com que al barri comptem amb una parròquia emblemàtica dedicada a aquest sant, en la qual vaig participar força durant la meva ja llunyana joventut, crec que paga la pena repassar la història del sant i de la parròquia, de forma desacomplexada, agnòstica i fins i tot una mica irreverent.

L'any 1946 es va fundar aquesta parròquia, el nostre barri havia crescut i el sector de Montjuïc, amb diferents barris de barraques, també precisava de forma urgent suport parroquial. Amb el mateix decret es va fundar la de Sant Pere Claver i en principi depenien de Santa Madrona. No es va nomenar primer rector fins el 1948, i aquest va ser mossèn Rafael Anglada. El següent va ser mossèn Miquel Estruch i després mossèn Francesc Foraster, que hi ha estat des de 1964 fins fa molt poc temps.

Com que no es fa fer una església nova, les monges del Sortidor es van veure obligades a cedir la seva capella, es va fer un petit habitatge pel rector i per a seu de la parròquia. Això va motivar alguna reticència però, vaja, hi va haver, en general, una bona convivència. Jo em vaig casar allà, quan era església parroquial. Com a curiositat, després d'haver recuperat l'espai de la capella, aquest es va remodelar i reduir per part de l'escola de monges per poder augmentar l'oferta d'aules... Quin món aquest.

Durant la primer etapa hi va intervenir de forma activa mossen Pere Tarrés, sacerdot i metge, beatificat fa uns anys i molt recordat a la nostra ciutat per la seva tasca en favor dels més desafavorits. En aquells anys es van prioritzar els noms de sants relacionats amb el catolicisme català, a l'hora de fundar noves parròquies.

A mitjans dels seixanta la parròquia es va situar en un espai provisional, una construcció una mica precària a prop del camp de la Satalia. Es va fer una nova església el 1978, però la reodelació dels espais amb motiu de les Olimpíades va fer que acabés per haver-se d'enderrocar. La parròquia definitiva, al carrer Poeta Cabanyes, 80, es va inaugurar i beneir el 1992. Al número 6 de Les ressenyes del CERHISEC podeu trobar un article sobre aquesta parròquia, molt extens, de Josep Fabra. A CERHISEC hem dedicat xerrades a la història de cadascuna de les nostres parròquies i posteriorment hem inclòs els articles corresponents en les nostres publicacions.

Jo vaig anar molts anys, de jove, a aquell centre parroquial, quan es trobava a les monges i després, al casal-barracot. Hi vaig passar molt bones estones. De vegades el teatre s'havia de fer a un local que estava força bé i que pertanyia a l'església de Lurdes, al carrer Ricart. Tots aquests teatrets d'escoles i parròquies, que avui anirien tan bé per als grups de joves que es dediquen a tota mena de coses, s'han perdut, per desgràcia.

En aquella època jo no sabia qui era aquest sant, la veritat. Creia que 'Horta' es referia a Horta de Barcelona, al barri. Més endavant em vaig informar i vaig saber que el poble era Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on jo no havia anat mai, fins fa pocs anys, per cert. El que si vaig saber, també, és que Sant Salvador havia nascut a Santa Coloma de Farnés i en alguna ocasió vaig anar a excursions de la parròquia a aquest bonic poble.

Recordo que un dia de Setmana Santa de fa anys al pobre sant li va caure la corona del darrere, aleshores els sants els tapaven amb draps morats. També recordo que ens va agafar un atac de riure, érem joves i amants de la gresca. La corona no li van tornar a posar, em sembla, ni falta que li feia. Un sant és un sant, amb corona o sense. Llegeixo a l'article de CERHISEC que aquesta imatge del sant és obra de Camps Arnau i donació dels esposos Maria Prat i Salvador Puigvendrelló.

Sant Salvador va ser un fransciscà popular i miracler. Va néixer el 1520 a Santa Coloma de Farners i es deia Salvador Pladevall i Bien. Els pares eren servents a l'hospital de la vila. Orfe de pares va anar a Barcelona, amb una germana. Quan la germana es va casar ell es va dedicar a la vida religiosa i va fer estades a diferents convents, entre els quals, el d'Horta de Sant Joan, molt visitat. Va arribar a parlar amb Felip II i se li va adreçar en català. Cal dir que possiblement el rei, que havia fet estades de jovenet a casa dels Requesens, a Molins de Rei, i que també visitat sovint Montserrat, entenia i potser parlava el català i tot, al menys per defensar-se.

La seva fama incomodava els superiors, que el van fer traslladar-se sovint. Va morir a Càller, el 1565, la seva fama no havia fet res més que créixer.Va ser beatificat a instàncies de Felip III i canonitzat per Pio XI el 1938. Un dels seus miracles mes coneguts va ser el de tornar la veu a uns muts -en algunes versions es diu que la muda era una nena-. Com que el miracle va ser fet a Catalunya els muts van començar a parlar en català però el sant els va dir que no hi feia res, que quan tornessin a l'Aragó, d'on venien, parlarien la seva llengua. I així va ser.

Com que Santa Madrona va venir en una mena de patera i com que Sant Salvador d'Horta va demostrar que amb bona voluntat les llengües no són cap problema, crec que són dos molt bons sants per a ser reivindicats al nostre barri. A més, el 15 de març és Santa Madrona i el 18 de març, Sant Salvador, així que crec que mereixen alguna festeta major local reivindicativa de les nostres arrels culturals més pregones i oblidades.

Cal dir que avui el nostre barri és també un model pel que fa al projecte parroquial que tenim. No sóc gaire religiosa, però m'enorgulleix que el Poble-sec sigui seu d'iniciatives reeixides en qualsevol camp. Podeu trobar més informació aquí.

La 'nòria' del parc i la 'nòria' de la vida

2011-03-12T08:42:00.000+01:00

Em va saber molt de greu la desaparició del Parc d'Atraccions de Montjuïc. La visió nocturna de les seves llumetes, en concret de les de la nòria, va acabar per conformar un paisatge càlid i proper. Sovint es podia escoltar, fins i tot, la música del teatret a l'aire lliure, on hi havia vist actuar fins i tot el Dúo Dinámico. El parc va durar trenta-dos anys, del 1966 al 1998, i va ocupar els terrenys on hi havia hagut les bateries Álvarez de Castro i també la part d'un altre parc d'atraccions més antic, el Maricel, que va existir entre els anys 1930 i 1936. També va substituir alguns barris de barraques, en una època en la qual aquestes s'anaven eliminant amb grans dificultats.

El parc va tenir una gran acollida popular. Els dies de festa hi havia un bon moviment de gent a Montjuïc, que hi anava a passar el dia. Les seves atraccions van esdevenir emblemàtiques. En el seu teatre s'hi podia gaudir d'actuacions molt interessants. Malauradament, la moda dels nous parcs temàtics va fer disminuir el nombre de públic, les atraccions no s'actualitzaven de forma adient, cosa que va provocar algun accident. El panorama dels darrers temps era desolador i trist. Finalment es va desmantellar i el seu espai l'ocupen avui els bonics Jardins Joan Brossa, on encara hi roman algun element del passat.

Montjuïc encara no ha acabat de trobar un pla adient que concreti què s'hi ha de fer i què no s'hi ha de fer. El mateix ajuntament, que protegeix determinats espais, i que no va renovar concessions a empreses privades que hi tenien algun negoci, ha malmès i reconvertit espais, posant-hi més ciment. L'hotel de Miramar n'és un exemple, però tenim el cas del Museu Olímpic i molts altres. Actualment s'intenta instal·lar-hi la gosera, cosa que ha propiciat una protesta veïnal, tot i que em temo que no ens en sortirem. La instal·lació de la gosera estava prevista en d'altres espais, però sembla que ningú no la vol enlloc.

A la Font del Gat s'hi havia d'instal·lar un centre d'interpretació que va conèixer uns interessants inicis, amb molts articles a la premsa sobre el tema. Recórrer hemeroteques per comprovar el que s'havia o no s'havia de fer a Montjuïc i el que s'ha acabat fent o no fent, fa plorar. La construcció de l'excessiu telefèric actual també va provocar protestes, recordo una interessant carta d'Oriol Granados a la premsa, fa alguns anys. Avui, amb el gran nombre de turistes que tenim per la ciutat, moltes coses es fan destinades als visitants, és clar, més que no pas al sofert veïnat resident.

Els barcelonins de pro no han acabat de fer seva la muntanya, una muntanya que ha estat des de fa molts anys popular, esbarjo a l'abast de les classes humils. Avui, els dies de festa, moltes famílies nou vingudes hi van a passar el dia amb la mainada, com havíem fet nosaltres, és un indret proper, un pessic de natura a l'abast. Muntanya de turistes, i de nou vinguts que cada dia són més barcelonins, doncs. Potser ha de ser així. Però, la veritat, Montjuïc té moltes més possibilitats i precisa d'unes normes que estableixin, d'una vegada, què ha de ser i com, i que tingui en compte l'opinió del veïnat, sobre tot del més proper, Poble-sec, Font de la Guatlla i Zona Franca bàsicament.

Voltar per Montjuïc de vegades fa una mica de basarda. És evident la diferència entre els espais turístics, més transitats, i els forats negres poc accessibles. Hi ha hagut, per aquests caminals encisadors, però més ocults i sovint bruts o deixats, atracaments i marginació. Hauria de ser el nostre gran Parc Central però no ho ha acabat de ser mai. Compta amb una bona oferta cultural, això sí, i cal admetre les moltes millores que s'hi han anat fent, de forma una mica apedaçada i no des d'un punt de vista més global. El tema del castell encara està per arrodonir i de vegades gairebé m'estimo més que no toquin res més, la veritat. Tot i que els canvis, volguts o no, acaben per ser inevitables i irreversibles.

De nit, a l'estiu, encara se m'apareixen de tant en tant, en somnis, les llumetes de la vella nòria i em sembla escoltar una música que ve d'un Parc d'Atraccions que ja no existeix. Per cert, crec que nòria no és, encara, una paraula normativa. Coses de la lingüística oficial!

Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.

Un castell sense reines ni princeses.

El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.

Una ciutat dels morts desmesurada.

Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.

Un fals teatre antic. Una pedrera.

Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.

Una atracció de fira, rovellada.

Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.

L’amor pagat i el lladre que s’escapa.

L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.

Un canó endormiscat. Una sirena.

Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.

Júlia Costa. Indrets i camins

CERHISEC: CLUB ATLÈTIC RUNNING, trenta-dos anys d'història esportiva

2011-02-23T07:19:00.000+01:00

Ahir, darrer dimarts de mes, vam dedicar la xerrada de CERHISEC al Club Atlètic RUNNING, fundat l'any 1979. Com que sóc molt poc esportista, tot i que em sap greu, vaig anar a la xerrada més aviat per militància associativa que per entusiasme íntim, però em vaig ensopegar amb una estona molt i molt agradable i amb una conversa molt interessant sobre la història d'aquest club d'atletisme que ja té més de trenta anys.

Josep Maria Queralt, president de l'entitat, va fer un magistral recorregut per la vida del club que podria ser, més o menys, la vida de moltes altres associacions semblants, dedicades a afers diversos i que també és la vida real de molts de nosaltres, història viva i viscuda: naixement precari, manca de seu per a les reunions, crisi interna, escissió i fugida de socis vers d'altres entitats i revifalla actual, amb més de cent socis, seu a la Coordinadora d'Entitats i un dinamisme afavorit per l'afició a aquest esport.

Tenen un himne que podria esdevenir cançó de moda, molt divertit i marxós i amb uns arranjaments de professional, una bonica mascota, un simpàtic drac, i publiquen trimestalment una revista magazine molt ben editada, on hi ha de tot i que també es podria comercialitzar sense manies, ja que s'hi pot trobar, a més d'esport, poesia, articles de fons, receptes de cuina, política, turisme i el que calgui. Als qui sabem com costa tirar endavant qualsevol iniciativa aquestes coses ens meravellen, ja que volen dir que al darrere hi ha gent pencaire i entusiasta, ben avinguda i amb idees molt clares que, en aquest cas, consisteixen en donar una gran llibertat als socis per assistir o no a les activitats, al seu ritme i quan els ve de gust. Actualment entrenen al poliesportiu de les Tres Xemeneies, tres dies a la setmana a les sis del matí i els dissabtes a les set, cosa que és admirable i exemplar.

No tot el que fan és atletisme, munten un musical cada any, fan excursions més convencionals i un munt de dinars, esmorzars i sopars, cosa molt convenient, ja que tinc comprovat que l'associació que beu i menja unida roman unida i en bona harmonia i diria que per alguna experiència que he tingut, la crisis associativa va venir en deixar de fer sopars o esmorzars tots junts.

Algunes persones assistents a la xerrada van incidir en els riscos esportius, però, amb molt bon criteri, es va comentar que cadascú ha de saber el risc que pot assumir i que, en tot cas, l'entitat ofereix un gran ventall de possibilitats per tal que la gent s'adapti a allò que li agrada fer. Un dels punts febles és la manca de senyores a l'entitat, senyores actives, tot i que han fet molts esforços per tal d'aconseguir millorar el tant per cent, i també l'edat mitjana dels socis, una mica elevada ja. De tota manera, durant els darrers temps han entrat a l'entitat uns quants joves, cosa que fa pensar que el club té la continuïtat assegurada. Endavant, RUNNNIG!!!!

De la memòria infidel i els seus miratges

2011-02-20T08:23:00.006+01:00

Sembla que el nostre barri està de moda. En poc temps dos llibres recents el prenen com a escenari o referent, La detective miope, de Rosa Ribas, autora que durant algun temps va viure al barri de la Satalia i que té molts amics aquí, i El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel, de Miquel Giménez, periodista, que recull anècdotes diverses dels anys seixanta. Aquest periodista també havia viscut al barri i el seu pare havia estat cambrer del mític cabaret Barcelona de noche.

El Periódico ens va dedicar fa uns dies un espai, ho va fent amb tots els barris barcelonins i va recollir opinions de veïns diversos en directe, opinions, com sol passar, per a tots els gustos. La meva filla, que fa poc que torna a viure al Poble-sec, es va ensopegar amb uns amics de la seva edat els quals es van quedar meravellats del fet que visqués aquí, ja que la darrera oferta en bars i tasquetes ens està convertint en un cert espai fashion popular. És clar que també s'ha hagut d'escoltar opinions ben diferents. Un barrio de moros, sudacas y travestis, li va dir en una ocasió un taxista políticament incorrecte, sense saber que ella hi vivia.

I és que el nostre barri, com tots, és, de fet, molts barris. Podríem dir que cada poble-sequí té el seu Poble-sec.Trobem el record mitificat dels que hi han viscut i no hi viuen, la traïdora memòria dels que hi viuen a disgust, encara més si els ha tocat un sector calent com ara determinades cruïlles del carrer de Blai, i no tenen possibilitats de marxar-ne, els que hi viuen de forma temporal, que sempre han estat un nombre considerable de gent, la vivència dels joves que hi transiten o que s'apleguen en pisos de lloguer, la percepció dels immigrants recents, tan diversos, i dels seus infants, que ens han alegrat la visió d'uns carrers que durant els vuitanta eren plens de gent molt gran i de botigues tancades.

En les queixes de la gent més gran surt sovint el fet que el barri no és com abans. La veritat és que no sé mai quan va ser aquest abans plàcid i agermanat, recordo èpoques de tota mena, passades totes elles pel prisma de la meva pròpia experiència. Ara mateix llegia una ressenya sobre el llibre de Giménez en la qual es parla dels seixanta com d'una època mítica del Paral·lel. Aquesta no era pas l'opinió dels meus pares i avis que recordaven el temps d'abans de la guerra i trobaven el Paral·lel dels seixanta decadent, atrotinat i xaró.

Segurament, malgrat els molts teatres i terrasses de bar, aquell Paral·lel dels anys vint i trenta tampoc no era com el somníem, i així el va veure Sagarra, que hi havia vingut sovint de jove, quan una mica més gran i assenyat hi va tornar amb una mirada més crítica. Molts teatres eren barraquetes de fira, hi havia misèria i violència, coses que queden molt bé en les novel·les i pel·lícules però que no són gens agradables quan s'hi conviu. Els qui vam viure en el franquisme, malgrat l'època gris i fosca, tenim un record brillant i alegre de la nostra joventut i del barri d'aleshores, tot i que les nostres activitats lúdiques estaven emmarcades, generalment, en contextos parroquials una mica arnats, però actius i coratjosos.

No viuré per veure o llegir com es recorda aquest present en el futur. Imagino totes aquestes criatures de tot el món que juguen a pilota o entren a la biblioteca fent més xivarri del compte, recordant amb emoció aquesta infantesa, l'arribada al barri des de lluny, els primers anys, les seves famílies. La visió d'una època en la qual millores amb esforç i bons resultats sempre es mitifica. Espero que aquells que prosperin més no marxin rabent, com sol passar. Un dels grans problemes del nostre barri, i estic farta de repetir el mateix, és el poc amor que molta gent desenvolupa vers els seus carrers i el seu imaginari. Des de sempre, que jo recordi, s'ha viscut al Poble-sec amb l'esperança, força general, de fugir-ne. Escales sense ascensor, amb aigua de dipòsit, gent rareta, artistes de patacada, pobresa, rellogats, persones sorolloses... Sempre ens hem queixat d'una lletjor suposada, tema recurrent del propietari de l'agència de detectius del llibre de Ribas, que viu a la part alta, però té el negoci al carrer Cabanyes. Em temo que l'opinió de l'amo d'aquesta agència no és un invent de l'autora, sinó una percepció personal o el record d'algun comentari semblant.

A l'escala on viu la meva filla, un edifici amb més de cent anys, una tia de la meva mare que havia viscut al mateix pis, aleshores de lloguer, va protagonitzar una sonada baralla que va enfrontar els veïns en dos bàndols i els va fer anar als tribunals, en el més típic estil a la italiana o, si voleu, a estil Verbena de la Paloma. La tia de la meva mare va haver de marxar després de tot allò i va deixar el pis fet un desastre, emprenyada. Cal dir que era tot un caràcter i tenia molt de geni. Després de pactar amb la propietària un preu raonable de lloguer, el meu avi hi va anar a viure. En aquella època la gent tenia poques coses i per quatre rals es canviava d'habitatge ja que tot anava molt escàs.

Així, doncs, com veieu, la germanor veïnal no ha estat mai tan bonica com la imaginem. Al Raval ha passat quelcom semblant, també. Recordo un fragment d'una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, on uns veïns que han millorat, una parella formada per ex-prostituta i ex-policia franquista, ambdós reciclats en burgesos fins i fins i tot gairebé democràtics, se'n van a viure a... Infanta Carlota. Si passar el Paral·lel i anar a viure a Sant Antoni ja era una fita important, anar a Infanta Carlota, avui Josep Tarradellas, era el no va más. Nosaltres també vam tenir uns veïns una mica fatxendes, molt bona gent per altra banda, que van acabar a Infanta Carlota, gràcies, això sí, a algun enxufe que els va facilitar accedir a un pis d'aquells de la Caixa, que anaven tan buscats i que precisaven, en general, de coneixences per tal d'aconseguir-los. En això dels endolls i les recomanacions, per desgràcia, hem avançat molt poc.

Tot canvia, ens agradi o no. Les coses de vegades milloren i de vegades empitjoren. Malgrat tot, quan recordo les narracions sobre el temps de la guerra, les mancances de la postguerra, amb aquell Paral·lel refugi d'immigrants d'aleshores endiumenjats i sorollosos però pobres, crec que hem millorat, i molt. No m'agrada gaire l'alcalde Hereu, però menys m'agradava que una persona que no ha viscut a Barcelona ni la coneix i que creu que l'alcaldia de la ciutat és poca cosa més que una fita política, fos candidata, tot i que respecto aquesta senyora en d'altres aspectes. Pel meu gust, i crec que seria un tema a reinvindicar, crec que les eleccions municipals de Barcelona s'haurien de fer per barris o districtes, i hauríem de triar gent vinculada als nostres carrers, coneguda, d'aquesta que s'ha basquejat per millorar les coses quan eren difícils i espinoses. Abans de l'altra independència m'agradaria aconseguir aquesta, més local, que no veig que es reivindiqui, la veritat. Em considero discriminada quan haig de votar a lo grande mentre qualsevol poblet pot escollir persones que coneix molt bé.

En temes de barri, com en temes històrics en general, està bé recordar el passat i no perdre la memòria, però, de fet, l'important és entomar el present i la seva realitat per veure què volem, com i quan, i quins mitjans a l'abast tenim per tal d'aconseguir-ho. El que em va agradar més, escoltant algunes de les opinions dels espontanis recollides pel Periódico, va ser l'opinió d'un senyor sudamericà que explicava que a ell sempre l'havien tractat molt bé per aquí. I és que també resulta freqüent expressar opinions desagradables i després, a l'hora del tracte humà, ser simpàtic i entranyable. Tenir moros, sudaques i travestis al barri, com va dir aquell taxista brètol i barroer, es pot veure de forma negativa o de forma positiva, o sigui, com a sinònim de barri tolerant, acollidor i cosmopolita.

Tampoc no voldria fer volar colomets, també cal controlar les conductes poc cíviques, vinguin d'on vinguin, sense bonismes decadents. Altrament acoseguiren efectes contraris als desitjats. I sovint és més important la percepció que no pas la realitat, malauradament.

Petit passeig pel barri

2011-01-29T21:34:00.003+01:00

He vist que al carrer de Margarit ha tancat la botiga de cafès Gimeno, cosa que em sap greu, ja que era una de les meves botigues preferides. Potser l'indret no era l'adient per a un establiment de tanta categoria cafetera. Ignoro si la firma, que va néixer l'any 1938, s'ha traslladat a algun altre indret, en tot cas no he vist que cap rètol ho expliqués. Llàstima.

Ja fa força temps també que va tancar l'emblemàtica merceria Antonieta, al mateix carrer. Les merceries es van anar reconvertint al llarg del temps en botigues on hi havia de tot una mica: colònies i perfums, betes i fils, calçotets, mitjons, roba de moda, davantals, tovalloles... A Blasco de Garay hi havia la de la Maria Dolors que durant molts anys va tenir una roba excel·lent a més de moltes altres coses. Avui és un magatzem de la drogueria Campanera, també molt antiga.

A l'Antonieta anàvem per Nadal i Reis a cercar regals per a tota la família: sabons, jerseis, bijuteria, pijames... Ens hem quedat sense botigues de roba i encara bo que els basars xinesos tenen un assortiment remarcable i que va millorant cada dia més. Amb el tancament de la Zarina, al carrer de Parlament, també vam perdre un gran comerç de roba però així és la vida, tot canvia i la gent es fa gran i no hi ha renovació generacional, en molts d'aquests establiments.

Moltes portes metàl·liques del barri mostren aquestes pintures que van néixer destinades a evitar els lletjos grafitis habituals. Diuen que l'ajuntament, que s'ha vist impotent per evitar les pintades barroeres, vol multar els qui decoren les tanques amb aquests dibuixos. Seria una llàstima ja que amb aquest tema s'està desenvolupant un art naïf remarcable i els establiments tancats tenen un aspecte molt més acollidor. Els motius sempre tenen relació amb la botiga o entitat, excursionistes al Foment, peixets i pescadors a la peixateria... Crec que amb el temps, si deixen que es desenvolupin i consolidin, aquests motius decoratius seran emblemàtics i fins i tot de culte artístic.

I crec que tot el barri hauria de fer un esforç i demanar la remodelació de l'església de Santa Madrona, la millora dels accessos, com aquesta oblidada porta del darrera. Imagino que fan falta molts diners i, per desgràcia, no la va fer Gaudí ni Domènech i Montaner sinó Casademunt, un bon secundari que encara no s'ha revaloritzat. Però de vegades veig d'altres esglésies, com la de l'Àngel Custodi, d'Hostafrancs, de la mateixa època i arquitecte i em va vergonya contemplar la nostra. Avui les esglésies poden ser utilitzades per concerts, per trobades, no cal ser creient per valorar la necessitat de mantenir un dels símbols del barri que fa més patxoca. Sempre he tingut un somni, que el campanar sigui practicable i que algun dia poguem pujar-hi per tal de veure el barri des d'aquell punt estratègic. I fins i tot hi podríem tornar a posar la punxa antiga, oi?

I, al meu altre blog, El plaer d'escriure, una evocació poètica de les velles bodegues de barri...

XERRADA DE CERHISEC: Sebastià Gasch, trenta anys després

2011-01-24T07:26:00.001+01:00

Demà, a la Biblioteca Francesc Boix!!!

Informació sobre la presentació de La cendra dels anys, al Centre Cívic, aquí.

PRESENTACIÓ al CENTRE CÍVIC

2011-01-22T07:14:00.001+01:00

Avui, a les sis de la tarda, al CENTRE CÍVIC "EL SORTIDOR", presento la meva darrera novel·la "LA CENDRA DELS ANYS".

Comptem amb Mònica Trueba, de l'Espai La Sala, que interpretarà algunes peces al piano, i amb Ramon Font, escriptor i editor d'Acteon, que farà la presentació.

Fins aquesta tarda!!!!

Miracles tecnològics al carrer Blai (1968)

2011-01-16T17:46:00.000+01:00

Durant un temps, a finals dels anys seixanta, amb la construcció de les estacions de metro del Paral·lel, els autobusos van circular pel Carrer de Blay, com mostra aquesta curiosa fotografia que m'ha fet arribar Isidre Costa.

Alteraciones temporales del tráfico

En el Marqués del Duero, por obras del Metro

A consecuencia de las obras que deben realizarse en el tramo RamblasPueblo Seco del Ferrocarril Metropolitano, se interrumpirá la circulación por la calle del Marqués del Duero (desde la Puerta de Santa Madrona a la Ronda de San Pablo), a partir de mañana viernes hasta el 31 de agosto. El tráfico ligero procedente del paseo de Colón podrá seguir por la avenida de García Morato, calles del Conde del Asalto, Abad Zafont y de las Flores a la Ronda de San Pablo; el tráfico pesado circulará por el paseo de Montjuich y por las calles de Blesa y Blay, hasta la del Marqués del Duero. La circulación que, procedente de la calle del Marqués del Duero-Ronda de San Pablo, se dirija al paseo de Colón, podrá discurrir por la calle de Vila y Vilá.

(La Vanguardia, 16 de noviembre de 1967)

Els nostres cinemes: EL CONDAL (fa cinquanta anys)

2011-01-06T21:25:00.002+01:00

De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, passant diferents problemes econòmics. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Meller, en alguna ocasió.

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra Maria Rosa, de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara Una jornada particular, amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi ha acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull Indrets i camins.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira

I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

Es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

Amb herois alts i rossos que no morien mai,

Amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca també el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara La dama de Cachemira, novel·la a la qual pertany el fragment següent:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquest senyor Barril obria de vegades una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparador, per anar fent ambient.

Quan arribava el Descanso els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on també compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai no m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla.

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Per festes, després dels dinars adients, també s'anava al cinema, en moltes ocasions. M'ha fet gràcia, avui, cercar què feien al Condal fa cinquanta anys, pel dia de Reis de 1961 i m'he trobat amb això:

De l'espanyola, de 1960 i, per tant, força nova per l'època, he trobat aquestes referències:

DIRECTOR

Pedro Luis Ramírez

GUIÓN

Vicente Coello

MÚSICA

José Pagán, Antonio Ramírez Ángel

FOTOGRAFÍA

Alejandro Ulloa

REPARTO

Fernando Fernán-Gómez, Concha Velasco, Roberto Rey, Raúl Cancio, José Calvo, José María Caffarel, Agustín González, Manolo Gómez Bur

PRODUCTORA

As Films S.A. / Tarfe Films

GÉNERO

Comedia

SINOPSIS

Antonio y Elisa, una pareja de recién casados, se dirigen a la Costa Brava para pasar su luna de miel. Antonio, que es periodista de sucesos, está obsesionado con la idea de descubrir un crimen importante. Su deseo se convertirá en realidad al llegar al sitio elegido para pasar tan señalados días: Rivero, un joyero de Barcelona, que había ido al mismo hotel de la Costa Brava, es asesinado misteriosamente... (FILMAFFINITY)

I de l'altra, que en castellà es deia Historia de un condenado, de 1952, i, per tant, força més antiga, dirigida per Raoul Walsh, aquestes altres:



REPARTO	Rock Hudson, Julie Adams, John McIntire, Dennis Weaver, Hugh O´Brien, Forrest Lewis, Lee Van Cleef, Mary Castle
PRODUCTORA	Universal Pictures
GÉNERO	Western
SINOPSIS	Cumplida su condena en la cárcel, John Wesley Hardin narra la historia de su vida en un periódico local. Un asesinato en defensa propia y su habilidad en los juegos de naipes le lanzan a una carrera criminal que le obligará a huir de varios estados, hasta que una ley federal dictada para todos los estados acaba llevándole a prisión. (FILMAFFINITY)
CRÍTICAS	---------------------------------------- "Filme menor, que no por ello falto de calidad, dirigido por un Walsh que muestra sus innatas condiciones para narrar historias. Notable" (Fernando Morales: Diario El País)

Sempre s'acostumava a combinar una de bona, normalment americana, amb una altre de més fluixeta, en aquest cas una espanyolada a la moderna. Diría que no fa massa la vaig veure per televisió, la de Fernán Gómez i Concha Velasco, segurament a Cine de barrio. Bons actors desaprofitats, com solia passar sovint, vaja.

Bé, doncs això és el que potser vam veure, els qui ja som una mica grandets, al nostre cinema Condal, fa... cinquanta anys!!! En tot cas, estic segura que, si hi vaig anar, em va inspirar més somnis romàntics preadolescents en Rock Hudson que no pas el Fernando Fernán Gómez d'aleshores.

BON NADAL, DES DEL POBLE-SEC!!!!

2010-12-24T18:38:00.003+01:00

Entre el brogit de la ciutat desperta,

s’esmuny la boira d’un Nadal antic,

que entra, lleugera, per la porta oberta,

i ens apropa al record d’algun amic.

Encara que les llums semblin de fira

i que el pessebre sigui més humil

hi ha l’espurneig d’un nou estel que ens mira

des d’un racó, pintat al cel tranquil.

Si el temps ens porta enyorament i pena,

si aquells que hi foren ja no són aquí,

i si sentim llunyana la carena

per on els Reis retroben el camí…

…encara aquell misteri de rondalla

ve a una establia plena d’escalfors,

vora un infant que jeu damunt la palla

i que vetllen els àngels i els pastors.

Júlia Costa

La bonica imatge que penjo pertany a un quadre de Brull, avui en una col·lecció particular, i que va pertànyer al pintor durant tota la seva vida. Joan Brull és encara un pintor poc conegut. Va ser alumne i amic del malaguanyat Simó Gómez i va tenir l'estudi on l'havia tingut Gómez, per passar després a residir a una torreta de la part alta del Poble-sec, pel Passatge Serrahima.

Aquest altre quadre, titolat 'Obra de teatre', del mateix autor, crec que també representa un pessebre. És freqüent que els pintors facin diferents versions d'un mateix tema i la representació d'escenes familiars davant del pessebre va ser habitual a finals del segle XIX.

Al Poble-sec tenim encara un deute pendent amb aquest pintor i amb Simó Gómez. I amb la gran tradició d'artistes que, durant anys, han creat obres diverses en algun lloc dels nostres carrers, fins al punt d'haver-se comparat el nostre barri amb Montmartre.

XERRADA DE CERHISEC: El Foment Excursionista de Barcelona

2010-12-22T13:45:00.000+01:00

Ahir, a la Biblioteca, la xerrada mensual de CERHISEC, la darrera de 2010, va estar dedicada al Foment Excursionista de Barcelona, una entitat que es troba al nostre barri, de forma fixa, des de 1991 quan, després d'una aferrissada resistència, van abandonar l'emblemàtic pis de la Gran Via, a la mateixa escala on es trobava l'Acadèmia Alpe i on havien romàs des de 1951.

El Foment va ser fundat el 1922. A través del seu butlletí i de l'arxiu d'imatges que conserva l'entitat es por resseguir la història del centre però també la història de Catalunya i de tots nosaltres: l'empenta dels anys 20, l'entusiasme republicà, el temps de la guerra, amb molts socis joves al front, la represa dels quaranta, que van fer que el butlletí, que sempre s'havia escrit en català, s'hagués de fer en castellà... I, a poc a poc, els canvis dels seixanta, dels setanta, el retorn, primer una mica tímid del català. I moltes activitats: excursions, càmping, esquí, escacs, teatre.

Avui l'entitat té poc menys de cinc-cents socis. Ha viscut, com totes, etapes d'esplendor i de davallada. Amb l'afició als boulders, als esports d'aventura, al senderisme, a les travesses llunyanes, acull avui nova gent, potser, però, amb uns objectius i perspectives molt diferents de les que movien els socis en etapes anteriors. S'ha integrat al barri, participa en totes les seves activitats i ha esdevingut una peça clau d'aquesta mena de renaixement actual de l'associacionisme poble-sequí. No sabem com serà el futur, no falten ja molts anys per al centenari, el 2022. En tot cas, esperem que el Foment continuï generant activitat i dinamisme. Ahir vam fer un repàs per la seva història, amb la col·laboració d'alguns socis històrics, d'aquells que es van conèixer i enamorar a les seves excursions, de joves, i avui són avis i àvies encara amb molta empenta, com la Rosa Milà.

Endavant i felicitats!!!

Entre veïns

2010-12-13T07:16:00.000+01:00

Ahir, al programa ENTRE VEÏNS, de BTV van parlar del Poble-sec i crec que se'n va donar una visió limitada però força digna. Se'n podien haver dit moltes més coses però, vaja, em va agradar. El podeu mirar aquí, no he aconseguit poder-lo penjar al blog, de moment.

Sebastià GASCH, trenta anys després

2010-12-10T08:45:00.006+01:00

El dia 9 de desembre, o sigui, ahir, va fer trenta anys de la mort de Sebastià Gasch. Sebastià Gasch va viure durant força anys al nostre barri. Quan jo era petita anàvem a comprar a l'adroguer Jaume Ferran, un colmado situat a Blasco de Garay-Blai, un establiment emblemàtic d'aquells amb els plàtans penjats a la llinda i que feia olor de cafè mòlt i fruita fresca. La família dels propietaris i la meva es coneixien des de la infantesa i per això eren clients fidels de la botiga del senyor Quimet, el pare del senyor Jaume. Cal dir que ben aprop, a la cantonada de dalt i a l'altre costat del carrer, hi havia un altre establiment semblant, el del senyor Joanet, la filla del qual, Carme Lanza, venia amb mi a escola. El veïnat proper, com si es tractés d'un pacte d'honor, era client de l'un o de l'altre per tradició familiar i no acostumava a canviar de proveïdor amb facilitat.

Una senyora fina i educada, que semblava arribar d'un altre món, venia també a comprar i recordo que l'atenien amb gran deferència, era la senyora Gasch. Sempre li deien senyora Gasch i de vostè, cosa que en aquell món veïnal de Pepetes, Quimets, Joanets, Lolites i Carmetes era tot un títol privilegiat. La família Ferran, la del senyor Quimet, tenia un fill ballarí, Josep Ferran, que va estudiar dansa amb Magriñà, va ballar amb la companyia de Roland Petit i va ser professor a l'estranger i al País Valencià, per retornar a Barcelona uns anys abans de la seva mort. Hi ha ballarins actuals, a París, que recorden amb admiració les seves classes, però aquí l'hem oblidat, com oblidem tantes coses. En tot cas, tornarem a parlar d'ell en alguna altra ocasió. Sebastià Gasch l'havia esmentat en algunes de les seves cròniques.

Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980) va ser periodista i crític d'art i espectacles compromès amb la innovació creadora i les avantguardes. Va iniciar la seva carrera a la Gaseta de les Arts, D'Ací i d'Allà i, després, a L'Amic de les Arts (1925-29), on va signar amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà el Manifest Groc (1928), que resumia la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i la seva defensa de la modernitat. A partir d'aquí, va publicar al llarg de més de cinquanta anys en diverses editorials europees i llatinoamericanes i va revaloritzar gèneres oblidats o menystinguts fins aleshores com el music-hall, el circ, el cinema, el teatre o la dansa en revistes com Hèlix, La Publicitat, Mirador, L'Opinió o La Gaceta Literaria. Acabada la Guerra Civil va residir a París i el 1942 va tornar a Barcelona. El 1946 va reprendre les seves tasques periodístiques des de Destino i va impulsar les noves descobertes de la plàstica.

Autor de més d'una trentena de llibres, destaquen La pintura catalana (1938), De la danza (1946), El circo y sus figuras (1946), L'expansió de l'art català al món (1953), París, 1940 (1956), Barcelona de nit (1957) o Les nits de Barcelona (1969). També va escriure monografies, com Charlie Rivel, pallasso català (1962) o Joan Miró (1963). El conjunt de la seva tasca periodística i literària el va convertir en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, va ser homenatjat diverses vegades i, entre d'altres, va rebre la Medalla d'Honor d'Amics del Circ (1956), la Insígnia d'Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i era Officier de les "palmes académiques" franceses (1960). En honor seu, el FAD convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals.

Les dades biogràfiques oficials les he extret de la web de l'AELC. Jo no vaig conèixer el senyor Gasch però sí que recordo les sucoses anècdotes que la seva esposa ens explicava a Ca l'adroguer, com ara els problemes per cobrar les publicacions -sembla que una gran part del món editorial sempre ha anat curt d'armilla o no ha estat massa complidor, vaja- i els seus comentaris sobre l'afecció desmesurada del senyor Pau Casals a les senyores, al menys en èpoques juvenils, cosa que em va trasbalsar, car la imatge oficial del famós músic nostrat era gairebé venerable i santificada, com sol passar. La senyora Gasch explicava coses molt divertides i interessants sobre personatges diversos i em sap greu no haver escoltat amb més atenció aquells comentaris sobre gent que aleshores jo, en la meva ignorància, no sabia ben bé la importància que tenien.

Sebastià Gasch i Josep Ferran mereixen una xerrada de CERHISEC i suposo que els en dedicarem una ben aviat. En tot cas, m'ha agradat recordar-los, aprofitant l'aniversari de la mort del gran escriptor, periodista crític, i de qui, ben segur, tots els poble-sequins encuriosits tenim algun llibre a la biblioteca familiar. Gasch representa aquesta Catalunya heterodoxa i diversa, integradora i desacomplexada, que de vegades ens entestem en ignorar. Per cert, els Jardins Sebastià Gasch són a l'Eixample i no al Paral·lel o al Poble-sec, com haria de ser. El fill de Sebastià Gasch, Emili Gasch, és catedràtic, doctor en economia, i escriptor afeccionat a temes culturals.

Boxa i boxejadors al Poble-sec

2010-11-29T15:40:00.001+01:00

Una mica com passa amb les corrides de toros, avui ens estranya que la boxa tingués tant d'èxit en èpoques pretèrites. El fet és que hi havia molta afició, que a Barcelona es feien molts combats, sobretot al Price, i que al Poble-sec vam tenir les nostres figures, amateurs i professionals. Si recordeu la xerrada sobre la sala 'El Pinar' potser recordeu també que fins i tot allà s'hi van fer combats.

Demà, dia 30 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, com sempre a la Biblioteca Francesc Boix, Agustí Mercadé i Josep Fabra ens parlaran d'aquella època i d'aquelles figures.

Per als tafaners he trobat dos blogs d'un nét d'Àngel Tejeiro, el primer boxejador retratat en aquesta entrada, en els quals escriu de forma molt aprofundida i seriosa sobre el tema. M'ha sorprès comprovar que també persones de la família o que s'hi havien relacionat van practicar de forma desacomplexada aquest esport.

Estampes literàries

2010-11-24T07:08:00.002+01:00

Ja he mencionat en d'altres vegades el reflex literari que ha trobat el Poble-sec en els llibres de González Ledesma en els quals, sovint, les descripcions sentimentals desvetllen més interès que la pròpia història policíaca. L'any 86, quan l'autor descrivia aquests escenaris decadents, amb nostàlgia, ens trobaven en una mala època pel barri, pel meu gust una de les pitjors: botigues tancades, carrers deserts i sense criatures, delinqüència -autòctona, no havien vingut els immigrants forasters, encara que avui molta gent expliqui mítics passats tranquils- i un Paral·lel que semblava no tenir recuperació possible. Jo crec que ara, en canvi, és una època d'entusiasme i revifalla evident. Més enllà dels records del passat, les aspes del Molino girant -no havien girat mai llevat d'un breu espai de temps a principis dels vuitanta en els quals es va intentar una certa dinamització- esdevenen tot un símbol.

Las calles de Salvá y del Rosal, en el Pueblo Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívio que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio...

El Molino, con sus aspas eternamente inmóviles y su escenario que segurament es el más pequeño del mundo, perteneció también al universo de Méndez, que muchos años antes había prestado eficacísimos servicios de viglancia en él...

El público (del Molino) había cambiado, se manipulaba en solitario (o sea, que no tenía el menor interés en ayudar al prójimo), bebía auténtico Codorniu cava y pagaba al menor requerimiento de los camareros, es decir, era un público carente de emociones, un público que no valía ya tanto la pena. Pero Méndez recordaba muy bien los cuplés de Bella Dorita, que llevaba en su boca la historia del Paralelo, su boca grande, su voz pastosa, que arrastraba en su profundidad toda la alegría y toda la muerte de la noche y de la juventud que pasa (ha venido el electricista/a mirarme el contador/y me ha dicho que lo tengo/muy requtesuperior/sólo le encuentra un defecto/que es muy fácil remediarlo/un agujerito en medio/pero que él puede taparlo). O la despedida de Johnson, hombre –se decía- de varios sexos, rey del Molino soy, llevando el pasado en su mirada perdida...

Recordaba también los primeros tiempos de Escamillo, que un día fue joven y tuvo un chorrro de voz y unos ojos que miraban al cielo, hasta que la profundidad del pequeño escenario lo devoró, lo hizo suyo y del tiempo que no vuelve...

Y la canción canalla de las chicas del conjunto, canción que subía con la luz hasta el humo azul del último palco (la banana pa comerla/hay que quitarle la piel/si usté quiere se la pelo/y se la come después). Y el can-can, apenas tolerado, aquellos años, por la censura oficial, mujeres que enseñaban piernas e interioridades de salón privé; y Lidia, la compalera de Johnson, desvaneciéndose en el vacío, tragada por las noches sin historia; y los muslos de Mary Mont, y el silencio sideral de la calle, cuando el Molino se había cerrado, cuando por el Paralelo ya no pasaba ni un tranvía y en la confluencia de Rosal y Salvá sólo quedaban tres cosas: la soledad de la noche, una vieja en busca de un portal para quemar su último pitillo y una muchacha en busca de un cliente para quemar su última esperanza...

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido.

La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel.

Francisco González Ledesma. La dama de Cachemira (1986)

Tallers oberts i dansa al rebedor

2010-11-23T08:46:00.001+01:00

El nostre barri acull actualment, com en èpoques passades en les quals havia estat titllat de Montmartre barceloní, un gran nombre de creadors i artistes. Tot aquest cap de setmana podeu visitar una mostra d'aquestes activitats a través dels Tallers Oberts. Més informació a la web de la Coordinadora.

És aquesta una activitat molt interessant però, pel meu gust, la traslladaria més endavant en el temps, quan els dies són més llargs i els vespres s'allarguen, ja que la foscor tardorenca fa que les tardes de novembre no resultin massa adients per a fer el recorregut sencer. Però, vaja, tot és opinable.

Una singular experiència que es fa al barri és la que podeu llegir a La Vanguardia a través de la qual artistes del Mercat de les Flors sol·liciten que els deixin la saleta de casa per dansar de forma que es puguin seguir els seus moviments amb binocles o des dels carrers.

La primero y más potente propuesta, no obstante, llega mañana (hasta el 28) de la mano deHello! Earth, la compañía danesa que ha revolucionado el sector de la performance con un proyecto que se adapta a públicos y contextos sociales. Dance! You can't stop de revolution (Danza! No puedes parar la revolución), es un recorrido sorpresivo por la ciudad –que no deja de ser un modelo en el que se ve reflejada la mentalidad de la sociedad– para el que la compañía se nutre de artistas locales con los que trabaja a fondo en las semanas previas.

"Con el viaje que hemos diseñado en Poble Sec, un barrio con diversidad pero escaso conflicto, esperamos que el público alcance una mirada distinta sobre sí mismo y el mundo", comentan los daneses Vera Maeder y Jacob Langaa Sennek. Catorce espectáculos llevan ya con este planteamiento: de Río de Janeiro a Jerusalén, de Amman a Copenhague, propiciando el contacto entre clases sociales o generaciones, o proponiendo contrastes entre limpieza, por ejemplo, y hedor. "Se trata de que la experiencia del espectador sea la propia performance", añaden.

Del fragment del diari que reprodueixo destaco això de la diversitat però escàs conflicte, cosa que no vol dir que no n'hi hagi algun (l'altre dia vaig ser testimoni d'una baralla al carrer de Margarit i fa poc sortia al diari la detenció d'unes persones amb un gran carregament de droga en un pis del barri). En tot cas ni més ni menys que en d'altres indrets, més aviat menys, diria jo.

Tot plegat, la realitat d'un barri viu i actiu, amb unes característiques molt especials, els seus problemes i virtuts i amb un present esperançador.

Per cert, una curiositat surrealista i humorística del nostre temps, les darreres remeses de pancartes demanant un barri digne que floreixen en els balcons de barris diversos, entre el qual el nostre, s'estan fent, a causa del bon preu ofertat, a la Xina... Fa poc vaig passar en cotxe per uns barris de Cornellà i anunciaven en un gran rètol un menú a preu econòmic, comentant, al final de la publicitat autòctona '... i no somos chinos'. La veritat és que sóc una adicta als basars xinesos del barri, sobretot al del carrer de Blai, del qual es pot dir, com es deia d'una botiga important del temps de la meva infantesa, en un anunci, que s'hi podia trobar de tot: desde un alfiler hasta un elefante.

La veritable història de la porta del darrere (Santa Madrona)

2010-11-16T07:46:00.002+01:00

Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni.

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.

AUCA DEL POBLE-SEC

2010-11-03T20:52:00.001+01:00

En un conjunt de materials per als infants que estic elaborant hi inclouré aquesta auca que penjo aquí, per si a algú li fa servei. La podeu copiar i reproduir sempre que n'indiqueu la procedència i l'autora, ep, això sí!

Caram, ho veig i no crec,

Ja fa molt més de cent anys

Que existeix el Poble-sec,

On viuen els meus companys!!!

Les Hortes de Sant Bertran

Donaven producció gran.

I a Montjuïc, els racons,

Amagaven moltes fonts.

La ciutat de Barcelona

Era molt més petitona.

Ve gent aquí a treballar

I casa s’han de buscar.

Poc a poc el barri neix,

I de pressa, també creix.

Al barri hi viuen pintors

I els humils treballadors.

Al Paral·lel hi ha gatzara,

allà la gresca no para.

No tot, però és alegría,

I la guerra arriba un dia.

El barri, a tocar del port,

S’omple de bombes i mort.

Els veins, amb valentia,

Fan refugis cada dia.

La guerra acaba amb tristor,

I arriba fam de debò.

Al barri els nous emigrants

Es van tornant catalans.

Es temps de cine de barri,

i es recupera el xivarri.

Ens cau una gran nevada

Que entusiasma la mainada.

La democracia ha arribat

I el barri se n’ha alegrat!

Però no són fàcils les coses,

No tot és camí de roses…

Molta gent jove se’n va

I massa infants ja no hi ha.

I gent de tota la terra

En el nostre barri aterra.

Del Paral·lel a Montjuïc…

No hi ha un barri més bonic!!!

Hem tingut gent que ha cantat,

Com en Joan Manel Serrat.

Escriptors molt importants,

Futbolistes, dibuixants.

I es fan grans festes majors

Plenes de goig I colors.

A la nostra biblioteca

Per llegir hi ha molta teca.

El Poble-sec, ple de vida,

Sempre es barri d’acollida!!!

La nostra Santa Madrona

Una benvinguda ens dona.

Té edificis molt bonics,

I que ja són força antics.

Quan les façanes refan

Les contemplem tot badant.

Cal cuidar-lo i no embrutar

I a les parets, no pintar.

Estimem-lo amb il·lusió

I el farem sempre millor!

Júlia Costa

Adéu a 'l'avi del Filiprim'!

2010-10-27T07:30:00.001+02:00

M'acabo d'assabentar de la mort de Llàtzer Escarceller, l'avi del Filiprim, personatge entranyable que havíem vist sovint pel nostre barri, on vivia. Tenia noranta-sis anys i ha viscut una llarga i interessant vida, que potser encara em sembla més llarga pel fet que ja semblava força gran quan encara no ho era tant.

Com a anècdota diré que des del balcó de casa dels meus pares, (el balcó de la capçalera del blog, per cert), abans de ser famós, el vèiem de vegades esperant no sabíem què, semblava que s'amagués, algunes criatures a causa del seu aspecte característic, el titllaven de Dràcula. De fet, tafanejant, vam esbrinar que esperava una nòvia o amiga que tenia per aquells verals i parlo de molts anys enrere.

Després el vam reconèixer a les inefables Golondrines i vam seguir la seva carrera artística, de còmic emblemàtic, de la qual estava molt content. Va fer molts papers, certament, però en general la majoria de gent es referia a ell com a 'l'avi del Filiprim', programa que va ser molt popular. Quan la meva mare va estar malalta, al centre geriàtric-sanitari on va anar a parar, fa cinc anys, ens el vam ensopegar també per allà, es devia estar recuperant d'algun trasbals. Encara va sortir de nou per televisió, en alguns homenatges que li van fer. Els meus pares, molt més joves, van morir i l'avi del Filiprim semblava immortal. Descansi en pau després de la seva llarga i interessant vida, en la qual tants oficis va fer. Havia format part fins i tot, durant la guerra civil, de la Columna Durruti.

Xerrada de CERHISEC: Recordant Manuel Ausensi!

2010-10-24T21:59:00.000+02:00

Molt abans que Serrat un cantant, en aquest cas líric, nascut al nostre barri, havia triomfat. Era el baríton Manuel Ausensi, fill d'un sereno o vigilant del barri, que recorden molt bé les persones de la generació dels meus pares que era, fet i fet, la seva.

La meva mare evocava sovint una anècdota de joveneta, quan amb unes amigues i veïnes havien anat a escoltar Ausensi en una sarsuela, en un centre d'aquells d'aleshores, i a l'artista, aleshores també molt jovenet, se li van descosir els pantalons de la banda del darrere, cosa que va provocar aquelles rialles desfermades i exagerades que tan sols es produeixen durant la despreocupada adolescència.

Malauradament, com sol passar, durant alguns anys vam oblidar-nos força d'ell. La col·locació d'una placa al carrer de Blai, a la porta de la casa on va néixer, va fer-se massa tard, estava malalt i va morir al cap de pocs dies.

Dimarts, en la xerrada de CERHISEC, evocarem la seva figura i ho farem gràcies a la col·laboració del senyor Albert Vilardell, economista i crític musical, que n'ha escrit una biografia recentment amb el nom, ben significatiu de La frágil memoria.

Ja ho sabeu, doncs. Com sempre, dimarts, 26 d'octubre, a la Biblioteca Francesc Boix, de dos quarts de vuit del vespre fins a les nou.

El Molino del present

2010-10-23T09:01:00.001+02:00

Vaig assistir al Molino gràcies a la possibilitat que es va donar de formar part del públic en l'emissió del programa corresponent de Catalunya Ràdio d'ahir. He parlat i escrit en moltes ocasions sobre el teatre i la seva recuperació, em sembla que ha quedat molt bé i molt digne, sense perdre l'estil antic, ja que en l'interior s'hi reconeix l'espai d'abans.

Vaig passar un bon matí i només crec que el preu de les entrades per a l'espectacle inaugural és una mica car, la veritat. Probablement, amb el temps, hi haurà més diversificació i ofertes, com sol passar.

Com que ja he vessat molta tinta al meu altre blog no cal que digui res més. Endavant amb el Molino, que tingui una llarga vida i molt d'èxit en aquesta nova etapa!!!