EL POBLE-SEC, INDEPENDÈNCIA POLÍTICA I GEOGRÀFICA

De manera encara una mica feble, s'ha reivindicat al POBLE-SEC, des de fa anys, la independència municipal de la ciutat de Barcelona. Com és sabut, diferents municipis que havien estat independents van estar abduïts per la ciutat fa molts anys, malgrat diferents protestes dels seus habitants. El procés poble-sequí seria a l'inrevés, d'una naixença com a barri suburbial d'acollida d'immigrants hauria anat evolucionant vers afanys independentistes de divers signe polític.

Els moviments que lluiten per aquesta independència són, fins ara, pacífics. Un dels més rellevants ha estat el PRO-SEC LLIURE, un grup transversal que aplega gent de diferents generacions i que ha endegat actes de protesta importants com ara una marxa amb la relíquia de Santa Madrona, des de l'església d'aquest nom fins a la Catedral de Barcelona, amb disfresses de pelegrins i pelegrines i pancartes demanant la autonomia del barri i la seva llibertat del jou centralista municipal.

El Poble-sec aporta a les arques municipals molt més del que rep, és així. Amb la instal·lació de bars i restaurants d'aquests darrers anys la contribució al conjunt barceloní, a través d'impostos del sector, resulta absolutament desproporcionada. El procés demanaria també un referèndum i creiem absurd que el mateix partit que des de la Generalitat demana aquesta pràctica per tal d'aconseguir la independència de Catalunya negui a un barri modest el dret a decidir.

Un problema en el tema d'aquesta reivindicació independentista ha estat l'establiment d'uns límits consensuats pels habitants del barri. On acaba el Poble-sec? On comença? Montjuïc, pertany al barri? Aquestes qüestions que han fomentat una certa divisió entre els diferents corrents de PRO-SEC LLIURE es poden resoldre ben aviat de forma física. Filtracions de fons científiques diverses ens han confirmat una teoria ancestral: els corrents subterranis d'aigua i diferents moviments sísmics gairebé imperceptibles faran que en el termini d'uns quinze anys el Poble-sec i Montjuïc esdevinguin una illa. Els poders públics no han donat a conèixer el resultat de les investigacions i de les prospeccions geològiques per tal de no crear alarmisme entre la població. L'aspecte de la nova illa seria aquest:

El temor és que, com va passar amb els habitants de les barraques del barri i de la muntanya, els qui remenen les cireres enviïn tots els poble-sequins a barris perifèrics i allunyats i aprofitin l'aïllament geològic per construir a l'illa pertinent una zona d'esbarjo i lleure, d'atracament de vaixells de luxe i de tota mena de locals lúdics d'alt estanding. Com és sabut, ja hi ha una gran preocupació cívica per la transformació del port vell amb construccions d'un gran nombre d'amarradors que poden fer perillar fins i tot l'activitat pesquera de la Barceloneta. 

ELS BARCELONINS VOLEM DECIDIR EL FUTUR DE LA CIUTAT. I AL POBLE-SEC VOLEM PODER DECIDIR SER O NO SER BARCELONINS!!!!

Cal recordar que la fi del Comte de Santa Coloma es va esdevenir a la zona de les Hortes de Sant Bertran, tot un símbol evocat per Verdaguer! Una vella llegenda assegura que el fantasma de Dalmau de Queralt travessa la zona poble-sequina de les Hortes de Sant Bertran moltes nits i una versió moderna de la llegenda, després que fa uns dies es trobés un crani sota el recentment creat Centre Cultural Albareda, que podria correspondre a aquest personatge, que el seu fantasma no descansarà fins que el Poble-sec no esdevingui lliure i independent.

Fotografia: crani trobat en la construcció del nou centre cultural, en estudi, probablement el de Dalmau de Queralt.

El vell Portal de Santa Madrona pot tornar a esdevenir, doncs, una porta d'entrada a la ciutat amb duana i burots, si cal i si el centralisme municipal provoca una ruptura amb els poble-sequins. Es preveu que una passarel·la adient comunicaria Barcelona, a partir d'aquest indret, amb el nou espai illenc. 

CANVIS DE NOM ALS CARRERS DEL BARRI (1936)

Ja vaig comentar en una altra ocasió el canvi de nom que va experimentar el carrer Poeta Cabanyes durant la Guerra Civil. Aquest testimoni gràfic del diari La Vanguardia mostra un altre canvi de nom al barri, el del carrer de la Puríssima que va rebre de forma breu el nom d'un mort en els fets d'octubre de 1934, Josep Durán, del qual no he pogut trobar cap mena d'informació, com tampoc d'Agulló, el nom del qual es donaria l'any 37 al carrer esmentat abans. Imagino que potser eran persones amb alguna relació amb el Poble-sec, però no ho sé.

JA FA CINQUANTA ANYS DE LA GRAN NEVADA!!! CERHISEC, DESEMBRE!!!

Els anys passen que volen i enguany ja en farà cinquanta de la gran nevada de Nadal, la de 1962! La xerrada de CERHISEC per motius obvis i nadalencs s'avança i la farem el dimarts, 18 de desembre. S'ha canviat el tema previst per tal de poder recordar aquells temps, aquella neu i aquella societat de 1962.

Si teniu fotografies, filmacions, el que sigui, d'aquells dies, esperem les vostres aportacions.

En aquesta ocasió la xerrada la farà Xavier Rodríguez. Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, al carrer de Blai, a dos quarts de vuit del vespre!!! No hi falteu, és la darrera CERHISEC-XERRADA de 2012.  Esperem que no nevi ni plogui, com a la panxa del bou del Patufet i que cap partit de futbol ni activitat imprevista no distregui els poble-sequins d'acompanyar-nos en les nostres evocacions retrospectives d'un temps, d'un país, d'una neu, d'un fred i d'uns penellons, afortunadament avui molt menys freqüents!

DEMÀ, XERRADA DE CERHISEC, 'EL PAYO CHAC'

Per problemes personals del conferenciant que havia de fer la xerrada d'aquest mes dedicarem la sessió de CERHISEC de demà, dimarts, a veure el documental JACQUES LEONARD, EL PAYO CHAC. Més informació sobre Jacques Leonard aquí.

Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, de 19:3o a 21:00.

EL POBLE-SEC, TERRA D'ESPORTISTES

Em sap greu no ser ni aficionada ni entesa en esport. Malgrat tot, la darrera xerrada de CERHISEC dedicada al club de futbol nostre, que va conèixer una època d'esplendor durant les dècades dels 50 i 60, època que ha deixat  una gran empremta en molta gent, em va fer reflexionar sobre l'oblit en el qual hem tingut i tenim els esportistes importants que van tenir relació amb el barri o hi van néixer.

Quan hem penjat plaques commemoratives hem pensat en personatges diversos però constato que encara no en tenim cap record  visible que homenatgi esportistes importants, algun dels quals encara vius, afortunadament. Potser el més emblemàtic, de la meva època, ha estat Ferran Olivella, el gendre del rellotger. Però pel Poble-sec en van passar d'altres, com Parra, de l'Espanyol, i molts anys abans Llorens. En les xerrades sobre els bombardeigs de la Guerra Civil molta gent recordava Llorens, ferit, ajudant la gent del barri, salvant criatures. Malgrat això encara està per elaborar una xerrada sobre aquest personatge entranyable.

També hem tingut figures destacades en d'altres esports, com l'atletisme, en el qual la figura poble-sequina més important ha estat Gregorio Rojo. En una ocasió vam parlar sobre la boxa i potser caldria anar recuperant les biografies d'aquests esportistes de primera categoria abans el temps no n'esborri el record. Personalment no em veig capacitada per fer-ho, no entenc un borrall de futbol ni de res relacionat amb la temàtica esportiva i em temo que una mala professora de gimnàstica em va frustrar quan anava a escola provocant el meu rebuig actual al tema.

La darrera xerrada, que, per cert, va comptar amb poc públic, em va mostrar tot un món emblemàtic, familiar, recordat per un gran nombre de persones per a les quals aquella activitat va ser la més important durant la seva infantesa i joventut. Una persona que va assistir a la xerrada, aportant gran nombre de material gràfic, va ser Paco Virgós, que m'ha fet arribar aquesta fotografia i el comentari del qual sobre les persones que hi surten copio literalment:

Te paso esta foto, del Infantil del P.Seco, creo que es la mas antigua que tengo de la era moderna.

Y, ahora que se habla tanto de cantera en ella hay tres jugadores que fuimos titulares indiscutibles, del primer equipo,(García, Virgós y Corominas), y algunos más que también debutaron, aunque no tuvieron tanta continuidad,(Nebot,Roldós,Mauri,Siles,Notario,Ibañez), creo recordar.

Equipo Infantil  (Plantilla) Tempo. 1960/1962.

De pie:

Andrés, Nebot, García, Pascual,(DEP),Roldós,Corominas, Alfredo.

Agachados:

Mauri,Virgós,Siles,Company,Notario, Ibañez, Colomer

El senyor Virgós i d'altres assistents a la xerrada van recordar uns temps on EL FUTBOL, per a ells, no era el Barça, ni el Madrid, ni l'Espanyol sinó EL POBLE-SEC. Tant de bo la revifalla que darrerament ha fet el club compti amb un futur proper tan excitant com aquell passat. 

A les fotografies també podeu veure un parell d'imatges de la xerrada, amb Josep Guzmán parlant del tema. Vam descobrir, a més, que existia un himne en català dedicat al club i moltes més coses interessants que demanen una nova xerrada futbolística de forma urgent.

Pel que fa a les plaques diverses que evoquen personatges i  fets, crec que som molt gasius a l'hora de penjar-ne, hauríem de prendre exemple d'un barri tan saleroso i popular com el de Triana, a Sevilla, on boniques rajoles recorden toreros, cantants, escriptors, artistes, modistes, sabaters i tota mena de professionals lligats a l'indret. 

CERHISEC, AVUI: LES GRANS FITES FUTBOLÍSTIQUES DEL BARRI, EN ELS ANYS 50 i 60

1957-58: UD Pueblo Seco, Serrat, Baltasar, Visens, Forcadell (entrenador), Ferré, Boada, Bonell, Delgado, Misa, Torres, Fontanals, Sales II y Fuentes. (Font, aquí)

JORNADA DE HOMENAJE DE LA U.D. PUEBLO SECO A SUS JUGADORES

El popular club de fútbol del sector barcelonés de Pueblo Seco dedicará hoy, domingo, una jornada futbolística de homenaje a sus jugadores por el reciente ascenso a Tercera División....

(La Vanguardia, diumenge 10 de juny de 1962)

El futbol va ser, durant molts anys, importantíssim al nostre barri. Evocarem l'època de l'ascens a Tercera Divisió i d'altres èxits remarcables dels nostres jugadors en aquells anys tot recordant també futbolistes emblemàtics, avui potser excessivament oblidats.

Com sempre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca del carrer de Blai!!!

EL NOSTRE PARAL·LEL

El CCCB inaugura ben aviat una exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil. Aquell Paral·lel és un mite poc conegut però molt més conegut, malgrat tot, que el Passeig de Gràcia de l'època, també ple de teatres, això sí, de més categoria. Em sembla molt bé que es reivindiqui l'Arnau i que es demani que s'intervingui d'alguna manera en el tema de l'antic Talia però per ser una mica justos també caldria demanar que el Principal de la Rambla revifi d'una vegada.

Hi ha una gran part d'història oculta i de personatges desconeguts, d'aquells anys, que es recuperen amb comptagotes i de forma parcial. Els grans protagonistes ja no poden puntualitzar res, tots són morts. El Paral·lel d'abans de la guerra no va ser tampoc una cosa monolítica i inalterable, jo crec que devia començar sent un espai atrotinat ple de barraques de fira, semblants a aquestes que es mostren a la genial Blancanieves de Berger, per arribar a la seva plenitud cap als anys 20 i anar després reconvertint-se en tota una altra cosa durant la República i la guerra. 

La gent de la meva edat i una mica més gran vam viure el Paral·lel de després. El senyor Badenes, que va tenir l'empenta i la gosadia d'escriure sobre l'avinguda quan poca gent ho feia, al menys d'una forma tan exhaustiva, admetia que, en perspectiva, calia considerar que els anys 50 també havien estat una època bona per al Paral·lel. De forma inevitable  quan jo era petita tothom recordava allò d'abans, agreujat el record per la tragèdia de la guerra i el trencament dolorós que va representar. Hi ha qui creu que el Paral·lel de després estava castellanitzat -o espanyolitzat- però el Paral·lel d'abans mai no va ser absolutament català, tot i que s'hi va fer teatre popular en català i també alguna cosa de teatre culte en aquesta llengua. El teatre català per excel·lència es va fer al Romea on fins i tot després de la guerra s'hi va tornar a recuperar alguna cosa i on, pel meu gust, el català hauria de monopolitzar la programació.

El Paral·lel de postguerra va veure l'arribada dels Vienesos, inoblidables, que més endavant serien també un pal de paller de la televisió barcelonina. Al Paral·lel hi havia de tot i més, barraquetes de tir, cavallets de fira, cinema popular, cinema atrotinat, cinema d'estiu, flamenc, revista agosarada i revista fina... S'hi podien portar les criatures, la tieta del poble o l'amic de comarques desitjós de veure cuixa i fer una francesilla. També s'hi va fer alguna coseta en català, com El Baldiri de la costa. I al Talia algunes temporades molt remarcables de teatre en castellà. Al Paral·lel el va abaltir l'arribada de la millora econòmica i el sis-cents, els canvis en els gustos i els costums. Sovint tots tenim art i part en les decadències, en el final de passats gloriosos que després enyorem. El senyor Badenes també comentava que si tots els qui ploraven la fi -ara, per sort, superada- del Molino hi haguessin anat un parell de vegades el teatre no hauria hagut de tancar.

Al barri hi vivien molts artistes, molta gent relacionada amb la faràndula. Artistes populars, això sí. Alguns integrants dels vienesos es van fer una casa de pisos modesta, a Blasco de Garay, que havia estat en la imaginació popular un carrer de queridas. Pel carrer vèiem pujar, quan sortíem d'escola, Gustavo Re, Frank Joham. Joham va presentar a la televisió uns inoblidables programes musicals on hi vaig veure gent com Becaud, Josephine Baker i d'altres artistes internacionals. En general es considerava que els musicals fets a Barcelona eren molt més fins que no pas els que feien a Madrid, aquest tipus de coses sempre tenen pebre. La tele on veia tot això i també els titelles d'Herta Frankel, els diumenges, no era de la meva família, era del privilegiat i generós veí que havia aconseguit l'estri abans que ningú i que ens obria les portes de casa sense manies per tal de gaudir de l'invent.

Tinc la percepció que potser l'exposició del CCCB produeixi la sensació, als qui són més joves, que el Paral·lel de després de la guerra, que no veuran era quelcom decadent i franquista. Res d'això. Va ser el nostre i va tenir també la seva gràcia i mereix la seva pròpia mitologia. Parlo per no callar, encara no s'ha inaugurat l'exposició. O sigui, que en continuarem parlant, del tema. I és que el Paral·lel, el Paralelo, és un tema inesgotable. Com tants altres, és clar. Els anys passen i tenim una tendència vital a enyorar passats en els quals érem infants o joves, ens consola pensar que potser tot empitjora i encara vam tenir sort, un miratge, aquest, com qualsevol altre.