CERHISEC, PROPER DIMARTS: L'ARNAU I EL SEU FUTUR!!!!

El proper dimarts la trobada de CERHISEC serà una taula rodona per tal de debatre el futur del teatre ARNAU i fer propostes sobre el destí i possibilitats de l'edifici. US HI ESPEREM!!!!

EVOCACIÓ SENTIMENTAL DE LES MERCERIES

Espero que la Merceria Santa Anna sigui un dels pocs comerços que aguanti el pas dels anys i que ens recordi, quan passem pel Portal de l'Àngel, un temps que cada vegada sembla més remot.

He posat la fotografia de la Santa Anna perquè no en tinc cap de merceries del Poble-sec, tot i que n'hi havia hagut moltes. Es fa difícil parlar en general, ja que he comprovat que cadascú vivia en un sector concret del barri i, per tant, la seva memòria sentimental té un àmbit reduït.

Jo vivia a Blasco de Garay, tocant al Paral·lel. Al  carrer de Blai hi havia un establiment on a més de vendre alguns materials de merceria brodaven a màquina. La senyora de la botiga es deia Teresina i la seva filla, que ja és gran, sovint seu encara a la porta de l'antic establiment.

Quan em vaig casar encara es feia allò de dur a brodar llençols amb les inicials de la parella. De fet tan sols en vaig fer  brodar un joc però recordo que la filla de la senyora Teresina em volia treure del cap el fet de posar-hi les  meves inicials i les del meu nòvio ja que s'havia trobat amb casos en els quals el casament s'havia desfet a darrera hora i costava Déu i ajuda descosir tots els brodats.

Encara avui s'esdevé que algú guilli a causa del pànic escènic a tocar de bodes, però tot ha canviat i les coses no són tan greus ni es broden llençols, en general. L'establiment feia una olor especial i suau, molt agradable, m'encantaven els calaixets amb fils de tots colors.

A Blasco de Garay, abans d'arribar a Elkano, hi havia, passada la vaqueria, una altra merceria i crec recordar que la mestressa es deia Maria. També feia molt bona olor, a més a més de material per cosir tenien mocadorets, mitjons, guants. Per la Palma, durant anys, vam comprar allà els mitjons blancs. Et prenien la mida amb el puny tancat. Els mitjons completaven les sabates noves que gairebé sempre compràvem també al barri, al carrer de Blai, on després hi va haver el Gipsi i ara ja no sé què hi ha.

A tocar de la Plaça del Sortidor, pujant a mà dreta, hi havia hagut una altra merceria. Més endavant es va dedicar a allò de les llanes i la guia per a  fer jerseis a mà, una activitat que sempre revifa, avui més aviat per gust que no pas per necessitat.

A les merceries també es venien meravelles com ara gomes i passadors i cintes per al cabell, hi havia cintes de molts colors i de moltes amplades. També tenien botons tot i que si en feien falta de molt sofisticats s'anava a Sant Antoni on hi havia el famós Pepito dels botons i d'altres parades especialitzades. A les merceries s'hi venien, així mateix, puntes senzilles, betes i una mica de passamaneria, mitges, calcetes i sostenidors o faixes.

Algunes merceries venien productes de perfumeria i més endavant, roba de moda. Dues de les més resistents van ser la Mañach, a tocar d'Elkano, avui magatzem de la també emblemàtica i ancestral drogueria-perfumeria Campanera. La mestressa jove es deia Maria Dolors, alguna vegada encara l'he vista pel carrer, ja que viu a Sant Antoni, tenia molt bon gust i portava a la botiga coses molt boniques. Allà també hi vaig comprar capritxets diversos com ara un necesser que va ser un dels primers regals que vaig fer a la meva mare, jo tenia uns deu anys i li vaig demanar diners al meu pare. I els meus primers cosmètics, en concret pólvores compactes de la casa Vitamol, rimmel i sombrejadors per a les parpelles. 

Una altra merceria que també tenia roba interessant i que va durar més va ser l'Antonieta, al carrer de Margarit. Quan la Maria Dolors va tancar es va convertir en la nostra botiga de referència per a comprar regals de Reis, colònies, corbates, camises, vestits, jerseis i de tot. També tenien molt bon gust i eren molt amables, crec que la filla va posar una altra botiga en algun lloc però ja no era el mateix.

Les primeres merceries van ser molt importants en un temps en el qual la gent es feia la roba i es cosia molt a casa per necessitat i no per fer pachwork de disseny. Aquella barreja d'olors de les merceries m'encantava, crec que una de les aspiracions comercials de les nostres mares era tenir una merceria o una perfumeria. A la Plaça dels Ocellets encara hi ha una perfumeria antiga, amb un aparador dels de sempre, m'agrada quan els establiments es dediquen al que s'han dedicat tota la vida -tota la vida meva, és clar- encara que es modernitzin i ampliïn l'oferta.

En aquella perfumeria, en temps difícils, anàvem a comprar unes essències per fer colònia casolana, i una mena de papers de filtre. Crec que al costat hi havia hagut una barberia de senyors. 

Avui els basars xinesos tenen una mica de tot i al menys hi pots trobar, també, betes i fils. 

Penso que els infants d'avui que juguen i passen pel carrer de Blai i entren al gran basar xinès, ja integrat al barri i situat on fa molts anys hi havia una herbolària-comadrona amb una mica de mal geni que va ajudar-me a venir al món i que es deia Lola,  situaran aquest establiment del present en el seu imaginari. Si un dia desapareix el mitificaran i evocaran i somniaran en les moltes meravelles de poc preu que s'hi aplegaven. Per això també les noves tendències comercials em mereixen un gran respecte per més que s'hi faci broma.

La paraula merceria avui va de baixa per motius obvis. Designava, en català i castellà, botigues on es venien botons, fils, cintes, retallets i tota mena de coses relacionades amb la confecció casolana. La paraula sembla que ve, precisament, del  català, i que en els seus orígens era més generalista. Merceria era la botiga d'un mercer, una paraula que prové del llatí vulgar, merciarius i que a la vegada deriva de merx, mercis (mercaderia). D'aquestes arrels venen mercat, mercader, mercenari, comerç (amb un prefix que indica acció recíproca) i també, fins i tot, mercuri. No se sap amb claredat però podria haver-nos arribat de l'etrusc, com el deu Mercuri, però, vaja, aneu a saber...

CURTIS GARLAND, SILVER KANE, CLOVIS EIMERIC I TANTS ALTRES

La darrera revista Zona Sec recorda, en un article del crític literari de la publicació, Jordi Llavoré, a l'escriptor Juan Gallardo, que va morir fa un parell d'anys. Gallardo ha estat un autor prolífic d'aquesta novel·la popular que ens va alegrar, al costat del cine de barri, la vida gris de dècades passades. Gallardo va escriure fins al final de la seva vida i va poder veure reedicions actuals d'alguns dels seus títols, molts dels quals de por i terror. 

Gallardo, com molts altres autors semblants, va utilitzar diferents pseudònims, el més popular va ser el de Curtis Garland. Ja que va néixer i viure durant molts anys al barri crec que pagaria la pena dedicar-li alguna xerrada de CERHISEC.

Amb motiu de la mort de González Ledesma s'ha recordat la seva aportació a la novel·la popular, en diferents gèneres. El pseudònim més popular de González Ledesma va ser el de Silver Kane però en va fer servir molts més. 

La novel·la popular tenia el seu gènere dedicat a les dones, el rosa. L'autora més coneguda en aquest camp ha estat la gran Corín Tellado. Si les elits intel·lectuals fins fa quatre dies menystenien una literatura que en ocasions dóna fins i tot algunes voltes a determinats llibres, més suposadament seriosos, no cal dir que quan el gènere és femení el menyspreu és encara més evident. 

En català hem tingut nove·la de gènere rosa, ja que en aquest grup podríem incloure les de Folch i Torras, que tant es van llegir abans i després de la guerra. Se'n trobaven algunes per llogar als establiment, meitat papereria meitat llibreria, que s'hi dedicaven. Al nostre barri un dels més emblemàtics era el Sabadell, a Blasco de Garay i a Sant Antoni, ben aprop, teníem més per triar, a la Torradas.

Les nostres mares i àvies llegien encara Palacio Valdés i Pérez i Pérez però també xalaven amb les novel·letes de Clovis Aymerich.

Així mateix es canviaven i llogaven revistes i tebeos. Les revistes femenines tenien molta literatura i novel·la curta inclosa, Lecturas era als inicis gairebé una revista literària.

Els tebeos romàntics per a nenes han sofert més menyspreu que no pas els de nois i mentre jabatos i capitans trons han merescut reedicions, els tebeos femenins no s'han tornat a publicar, que jo sàpiga. Un xicot de  la meva edat, mestre com jo, em va dir en una ocasió en què vam poder veure un treball sobre el còmic  antic fet per una dona,  però en el qual s' havia oblidat tot el còmic de nenes, que aquells tebeos eren carrinclons. Sembla que encara està més ben vista la violència bèl·lica que no pas el romanticisme amorós, que ja és gros.

Amb la represa del català es va intentar recuperar la novel·la de gènere. La més reeixida a l'hora de la recuperació ha estat la novel·la negra, tot i que ha patit alts i baixos. Ha tingut tant d'èxit darrerament que ja ens n'hem empatxat. Es va intentar produir novel·la eròtica, catalana amb allò de les pometes del pomer i una col·lecció de La Magrana que es deia La Marrana. Encara que tothom sembla molt desacomplexat alguns d'aquells llibres es publicaven amb pseudònims. En recordo un d'una diputada i un diputat -el nom ja es presta a equívocs- que deien que estava basat en un cas real.

També es va intentar reinventar la novel·la rosa però es va fer malament i sense creure-hi gaire. El Mèdol va arribar a editar uns quants títols en una col·lecció que duia un nom tan lamentable com Rosa de Pitiminí i van llogar una actriu humorística per a promocionar-la. Es van encàrrecs a escriptores que les van publicar amb pseudònim. Va durar tres o quatre anys i no crec que es vengués en excés. He de dir que a mi me'n van encarregar una per casualitat, però quan em va tocar publicar-la la col·lecció ja feia figa i no n'he sabut res més de tot plegat. De fet no es pot fer novel·la rosa com si fos de guasa i de forma vergonyant.

El cas és que en d'altres països les novel·les romàntiques tenen sortida i aquí tenen força sortida gent com Cartland o Victòria Holt. És clar que els llibres compten amb una bona presentació, portades adients.  Molta novel·la convencional de vegades es poc més que novel·la rosa allargada, la veritat. Aquella de El tiempo entre costuras entraria, segons la meva opinió, en un modern gènere Tellado, corregit i augmentat. Els anglesos són tan bons fent coses per la tele que fins i tot quan han filmat sèries sobre llibres de Carland o d'altres les han fet bé i de forma creible i acurada. Jane Austen, que tants devots té, és novel·la rosa ben escrita, al capdavall.

Tot això de la qualitat literària és subtil i manipulable. Depèn de l'embolcall. El mateix que bons escriptors van escriure novel·letes barates bons dibuixants i pintors van fer cobertes interessants i boniques. La coberta té molt a veure amb tot plegat. Una vegada llegia un llibre de Colette amb una coberta horrible i una companya de feina es fotia de mi i creia que llegia alguna cosa de Corin Tellado o d'algú semblant,  ja que els tòpics han fet creure que llegir Tellado és dolent, és clar.

En tot cas, com en d'altres ocasions, aprofito l'ocasió per reivindicar una nova biblioteca al barri, que porti el nom de González Ledesma i que tingui un apartat dedicat a aquesta novel·la popular, a recuperar llibres i títols, tant de la rosa com de la verda o la vermella. Jodorowsky és un admirador de Silver Kane, per cert.

La somniada biblioteca hauria de tenir un fons dedicat als autors del barri, en especial. També, ja que portaria el nom de González Ledesma, podria tenir un fons de novel·la negra, però sense exagerar que ja hi ha moltes biblioteques amb novel·la negra. Fins i tot podria decorar-se amb uns calaixos com aquells que tenien a la Sabadell o la Torradas, amb novel·les, novel·letes, revistes antigues, tebeos, on triar i remenar. Fins i tot podria haver-hi fotonovel·les dels setanta.

Evidentment, Juan Gallardo hi hauria de tenir prestatge propi.

Per cert, a nivell personal crec que molta novel·la juvenil d'avui és una llàstima que estigui etiquetada per a determinades edats ja que per extensió i temàtica seria adient per a un públic lector desacomplexat i sense manies diverses ni elitismes mal entesos.

Si és que sobre literatura no hi ha res escrit, al menys de forma definitiva.

GONZÁLEZ LEDESMA I EL POBLE-SEC

M'he assabentat fa poca estona de la mort de l'escriptor González Ledesma, tan vinculat al nostre barri.

Em queda el consol de pensar que al menys va poder gaudir de l'homenatge que li vam dedicar l'any 2009, amb motiu de la col·locació d'una placa a la casa del carrer Tapioles on va viure.

Vaig tenir el goig que uns anys abans presentés, a la Biblioteca, el meu llibre de poemes Carrers i camins.

Venia sempre que se'l cridava i se li demanava col·laboració amb el que fos, relacionat amb el Poble-sec.

Li he dedicat moltes entrades, tant en aquest blog com a La Panxa del Bou. Tot i que tenia una edat avançada i sabíem que no estava gaire bé, la mort sempre trasbalsa.  

Fa anys, uns quants, vaig insistir sense èxit en què el Poble-sec mereixia una segona biblioteca que portés el seu nom i que podria tenir espais dedicats a la novel·la popular i a la novel·la negra.

Tinc elaborat un itinerari literari a l'entorn dels seus llibres, en els quals gairebé sempre evoca el nostre barri.

Descansi en pau.

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-gonzalez-ledesma.html

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2009/07/homenatge-merescut-gonzalez-ledesma.html

http://gonzalezledesma.blogspot.com.es/2005/05/francisco-gonzlez-ledesma-el-poble-sec.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2010/11/el-molino-literari.html

XERRADA DE CERHISEC, DIMARTS PROPER

Dimaris, 24 de febrer, a la trobada mensual de  CERHISEC comptarem amb Albert Torras, persona molt implicada en la vida cultural del veí barri de Sants, que presentarà una antologia de textos poètics diversos sobre els nostres barris. Us esperem a aquesta trobada!!! 

Recordeu, a dos quarts de vuit del vespre (19:30).

L'ENYORADA CASA ROSA I D'ALTRES REFORMES DESTRALERES

Ignoro ben bé el motiu pel qual passa però al llarg dels anys m'he trobat amb què en algunes ocasions determinades pèrdues de patrimoni desvetllen protestes intenses mentre que d'altres, igualment importants, no troben cap ressò reivindicatiu. En això, com en tot, val més caure en gràcia que ser graciós. En les darreres dècades hi ha hagut tres gols que es van fer a l'urbanisme destraler del barri sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Encara més, en dues ocasions les reformes destraleres van ser molt ben acollides per tothom.

Un cas lamentable va ser la del construcció del pàrking de la Plaça del Sortidor. En aquell moment van confluir diferents circumstàncies, entre les quals que hi havia una gran necessitat d'aparcaments a tot arreu i els privats eren caríssims. Una altra circumstància va ser que ens trobàvem en l'etapa Maragall i encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer hi ha més tendència a protestar quan als ajuntaments hi ha això que en diuen les dretes. Maragall era un home carismàtic i proper, recordo que va assegurar que a la placeta s'hi tornarien a plantar arbres, cosa que va ser així. Encara més, jo vaig veure com els antics plàtans de la placeta es replantaven en una altra plaça, al barri de les Hortes. Tot i amb això la construcció va ser un bunyol que va mutilar un indret emblemàtic, una de les poques places d'estil anglès que hi ha a Barcelona.

De tota manera crec que aquell bunyol, amb l'horrible sortida de l'aparcament, sempre amb pintades i brutícia, és quelcom reversible i fins i tot vull pensar que una època de més sensibilitat es podria arranjar el tema de moltes maneres. Bé, és allò que diuen, la meva esperança era verda i se la va menjar un ruc.

Un altre gol va ser la construcció de l'Hotel Meló en un indret que havia d'estar destinat a algun tipus d'equipament, em sembla, encara més quan allà hi havia hagut un centre llibertari abans de la guerra, un centre educatiu i després també un ateneu. Avui aquest hotel és quelcom que no sap ningú ben bé què és, per als barcelonins no té cap mena d'ús ni utilitat. Tampoc es va protestar gaire davant d'aquella construcció exagerada i fatxenda. També vull pensar que l'edifici, en algun moment, podria arribar a tenir usos més socials, per dir-ne d'alguna manera. A mi m'aniria molt bé una residència d'avis, on aquells i aquelles que hem viscut tota la vida o gairebé al Poble-sec tinguéssim més punts per entrar-hi, com passa amb les escoles.

El tercer gol va ser l'enderrocament, molt aplaudit, de la Casa Rosa. I això sí que ja no té remei. La Casa Rosa era un edifici emblemàtic, bonic, que s'havia deixat malmetre durant anys. En certa manera en construir-se es va intentar fer, salvant les distàncies, una mena de Walden. No he pogut trobar el nom de l'arquitecte, agrairé totes les informacions. Al barri de la Primavera hi havia hagut barraques, s'havia de remodelar i ha quedat molt bonic, però l'edifici es podia conservar i reutilitzar. En els darrers temps ja es va permetre que gent estranya l'ocupés, que es malmetés.

Quan l'anaven a enderrocar vam coincidir amb gent que hi havia viscut i l'anava a retratar i ens en va explicar les característiques. El comunicant al qual ahir mencionava també em va fer arribar una descripció acurada, hi havia viscut gent molt interessant, com Marco Rossi, dels Mustangs, el qual en algunes fotografies se'l veu en els jardins del volt, assajant amb el conjunt. El comunicant al qual faig referència en l'entrada anterior sabia música, havia donat classes de solfeig i piano a l'ALMI i també havia ensenyat els primers acords a Rossi.

La Casa Rosa estava pràcticament construïda damunt del refugi 307. Aquest refugi, com es sabut, també va servir d'habitatge i per al conreu de xampinyons. La casa tenia tres habitatges a la planta baixa, amb jardí, dos entresòls, porteria amb vivenda, ascensor i quatre pisos, amb una habitació per a cada veí al terrat, amb safareig individual. Els pisos tots eren exteriors, amb balcó, amb un ample rebedor, cuina, bany i tres habitacions. El bany només tenia bidet i rentamans, les dutxes estaven en un dels patis, amb cambres tancades, però aleshores gairebé ningú no tenia dutxa ni res i allò ja era una gran innovació. 

Després, amb el temps, tothom es va anar instal·lant dutxa o banyera a casa. Segons tinc entès els lloguers eren mòdics considerant les comoditats de les quals es disposava. Es trobava en un lloc mal comunicat, com ho ha estat sempre la part alta del Poble-sec. Però, és clar, la vista era immillorable, un indret privilegiat que va quedar reflectit en moltes postals i fotografies de l'època. També cal dir que al principi l'accés a l'edifici, des del carrer, era de terra, tot i que amb els anys es va asfaltar.

Ignoro si és que la gent va anar abandonant els pisos per voluntat pròpia o pel fet que ja estaven afectats i se sabia que desapareixerien. Mentre que al barri de la Satalia s'ha aconseguit anar aturant els perills que menen a la seva desaparició, la Casa Rosa es va trobar ja sola i abandonada quan es va enderrocar, sense que ningú li cantés les absoltes ni la reivindiqués a fons. L'any 2002, pel juliol, la revista Zona Sec lloava l'enderroc, l'ajuntament del senyor Clos xalava amb tantes reformes i tots ens vam quedar tan contents. La ignorància és molt atrevida.

Durant un temps vam tenir intenció de dedicar una xerrada de CERHISEC  a la CASA ROSA, i també al desaparegut mercadet d'Elkano, on abans hi havia hagut uns safareigs, però al final no va poder ser, ja que tenien una informació molt limitada. Si algú en sap més i hi vol col·laborar, s'accepten informacions i referències. 

Podria parlar del moltes més coses, com ara la barbaritat feta en construir la Ciutat del Teatre, amb uns blocs excessius on es va col·locar els desnonats. En general els poders públics fan complir les normes a la gent normaleta, i encara, però quan a ells els convé se les passen pel folre. Un altre exemple ben proper va ser el trist final del Parc d'Atraccions, la construcció excessiva del nou Aeri i l'Hotel de Miramar. En fi... 

MÉS RECORDS SOBRE L'ACADÈMIA ALMI

M'ha escrit una persona que va llegir en el meu blog algunes de les entrades dedicades a l'Acadèmia Almi i m'ha enviat alguns comentaris relatius a aquella escola que pel seu interès reprodueixo:

La Academia Almi de Blasco de Garay procede de otra Almi de la calle Tapiolas y ésta de una inicial que se llamó Academia Balmes, en la misma calle Tapiolas.

Don Blas Domingo Miquel montó primero la Academia Balmes en la calle Tapiolas, casi esquina Magallanes, era de parvulario y primera enseñanza, el parvulario lo llevaba la senñorita Mercè y la primera enseñanza don Blas Domingo. Posteriormente don Blas Domingo montó la misma Academia Almi en la calle Tapiolas, delante de la Granja Balcells y allí se estudiaba comercio práctico y bachillerato, daba clases el mismo señor Domingo y el señor Villa.

Tiempo después se montó la Almi de Blasco de Garay, casi esquina al Paralelo, allí fue el señor Villa a dar clases y dirigirla, posteriormente llegó la señorita Isabel, profesora de latín y matemáticas, esposa de un policía armado, de los grises de la época, el último fue el señor Roger.

Yo he pasado por todas, mi último profe fue el señor Villa, al que le dimos un homenaje cuando se retiró, en el año 79, la foto corresponde a ese homenaje.

Yo también compraba material escolar en Nitus, las chicas de acento aragonés eran Caspio y Garreta (Juan M.Pérez).

Com ja vaig escriure en algunes entrades anteriors fetes al blog hi ha testimonis que expliquen que abans de la guerra hi havia un centre anarquista on es feien fins i tot bateigs laics, a l'indret on després hi va haver l'ALMI. Sobre el nom, hi ha hagut i encara crec que queden, academies ALMI a molts pobles. Jo vaig viure a Molins de Rei y vaig conèixer i treballar amb una mestra que amb el seu marit, senyor Pinyol, havien dirigit la d'aquell poble. Quan van rehabilitar els mestres depurats pel franquisme va poder tornar a l'escola pública. Recordo que em va explicar que les ALMI eren autònomes les unes de les altres però que havien format una mena d'associació, lamento no recordar tot el que em va explicar i tampoc què volia dir el nom, crec que es tractava d'unes sigles.

En tot cas és lamentable que després d'un temps en el qual l'edifici va allotjar grups d'ideologia llibertària que organitzaven moltes activitats es perdés per a la comunitat i s'hi muntés aquest horrible hotel Meló, penso que havien d'haver reivindicat l'indret per a equipaments o per a alguna cosa per a tothom i no tan sols per a estrangers, com ha passat, crec si no vaig errada que és una residència per a estudiants estrangers privada o semi privada.

Sobre l'Acadèmia Balmes, tinc la teoria que en els seus inicis va ser el lloc on la família del pintor Marià Pidelaserra hi va tenir una indústria de tintoreria o alguna cosa semblant. Després de molts anys allotjant l'Acadèmia Balmes va ser durant uns anys la popular Teatreria, on un dels germans Salvador hi llogava i desava material per al teatre. Ara crec que són pisos o apartaments.