ELS ESTIMATS FANTASMES DELS SANT JOSEPS PASSATS

Fa anys, molts, la festa de Sant Josep era grossa i celebrada, sobretot perquè era festa laboral i festa de precepte. Calia anar a missa, altrament feies un pecat mortal i si et mories de forma inesperada amb un pecat d'aquest gruix anaves de dret a les calderes d'en Pere Botero, cosa que em va angoixar en alguna ocasió.

Les postres típiques eren la crema. La crema no era crema catalana, era crema i prou, i, si es cremava, crema cremada. Avui hi ha crema cremada i força acceptable en els menús econòmics de molts restaurants però en aquells temps tan sols es menjaven aquests requisits en els dies assenyalats. Fer la crema era tot un ritual familiar i se servia en una gran safata que tan sols sortia de tant en tant. La mare la cremava amb una d'aquelles planxes de carbó, avui objectes decoratius. 

Jo tenia una tieta àvia, de fet cosina del meu avi, que tan sols acceptava venir a dinar a casa en dies importants, com el de Sant Josep. Vivia en una travessia del carrer de Sant Pau, el carrer de Santa Margarida. A davant de casa seva hi havia un establiment de banys, per cert. L'anàvem a esperar cap a l'església de Sant Pau del Camp, un indret que aleshores em semblava remot, perquè s'havia de travessar el Paral·lel.

La tieta venia de casa seva amb un paquetet de pastisseria, sovint de Can Massana, moltes vegades amb un peix farcit de crema, així mateix. Abans d'anar a buscar la tieta havíem anat a buscar melindros i sequillos a una de les moltes pastisseries que hi havia hagut al barri. Es deia, aleshores, Can Guitart, es trobava al carrer de Blay, on enguany hi ha el restaurant La Fíbula, un establiment encisador, ja amb molts anys al Poble-sec, i que, malauradament, m'han dit que també plega i es traspassa.

A casa no teniem Joseps, Pepets ni Finetes ni Pepitos. Però aquest nom jo crec que era el de més èxit popular, en aquells anys. Això del  consumista Dia del Pare és modern, però ha fet fortuna, tot i que Sant Josep és un pare una mica especial, no biològic, tradicionalment i religiosa parlant. La seva situació singular va fer que en ocasions se'l representés com un jaio bonhomiós i inofensiu, una mica ridícul. Però també hi ha representacions que ens el mostren com un senyor barbat, jove i de bon veure.

Recordo que,  fa també un munt de temps, en una entrevista que li feia Puyal, l'admirable Josep Maria Gavín, qui també avui deu celebrar el sant, explicava el mètode que feia servir i, com exemple, va posar el de les estampes amb Sant Josep,  un mètode que classificava la iconografia segons simbologia afegida, situació en l'espai i coses així. Em va semblar admirable.

Sant Josep era fuster, un ofici noble i seriós. Se'l sol representar, gairebé sempre, amb alguna eina adient. També, per raons òbvies, porta a la mà el bastó florit, amb lliris d'aquests que simbolitzen la castedat. No entenc gaire, avui, la mania religiosa catòlica amb el tema del sexe, la puresa, la virginitat i la resta, però, vaja, així van anar les coses. Hi ha moltes llegendes a l'entorn del Sant, algunes de molt poètiques i entranyables. 

Avui no menjaré ni crema, ni peixos de Can Massana, ni melindros, ni sequillos. A banda de la situació, aquests excessos ja no toquen o toquen, tan sols, de tant en tant. La crema ha perdut exclusivitat i referències, com els flams i tantes altres coses. Massa farts, que deia el pare. La papanateria actual fa que a moltes escoles allò de 'Avui és festa, Sant Josep la fa', hagi bandejat la cacera, la mort del pardal vestit de general. Conciliar tradicions genuïnes i tendències modernes ecològiques i bonistes és tot un repte i té la seva gràcia i tot, car tothom és fill del seu temps, dels seus dogmes, de les seves dèries i de les tendències socials i polítiques vigents. 

Si Sant Josep ho vol,
avui farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
avui farà bon sol.

La mare tota roja
estén en el terrat
la roba immaculada
rient a bell esclat.
Estén bolquers minúsculs
i randes de bressol.
Avui farà bon dia,
avui farà bon sol!

Com l'oronel que passa
arran del firmament,
la roba blanca vola
al dolç compàs del vent;
se sent perfum de roses
i alens de ventijol.
Avui farà bon dia,
si Sant Josep ho vol.

Amb sa florida vara
beneirà el casal,
ens fondrà sempre els núvols
i ens lliurarà del mal.

Si Sant Josep ho vol,
tot temps farà bon dia;
si Sant Josep ho vol,
jamai se pondrà el sol!


Josep Carner

SORTIDA EDUCATIVA PEL POBLE-SEC, AMB L'ESCOLA DEL MATEIX NOM

Dimarts passat, sembla que faci un segle, vaig fer un recorregut amb els nois i noies de sisè de l'Escola Poble-sec (abans, Carles I), un repàs per la història del barri. Les mestres, Raquel i Maria del Carme, havien preparat molt bé l'activitat i em van fer arribar aquests excel·lents dibuixos.

Aquesta Breu història del Poble-sec és, de fet, una part de l'auca que després vaig completar i que potser d'aquí un temps podrem imprimir amb dibuixos i tot. De fet la vaig escriure amb motiu d'una altra visita a la mateixa escola, fa alguns anys.

Molts dels dibuixos mostren detalls i elements del barri, com ara aquesta magnífica font, i els esbossos amb fragments arquitectònics diversos.

Va ser un matí excel·lent i molt agradable. Com és lògic, al final, els nois i noies ja estaven una mica saturats d'història poble-sequina i vam portar-los al parc del carrer de Lleida, el primer recinte amb elements per a jocs infantils que vam tenir al barri. Recordo que quan jo era joveneta hi havia una petita pista de patinar, per cert.

Les mestres, i parlo en femení perquè en el col·lectiu hi ha una majoria de dones, cosa sobre la qual caldria meditar, fan una tasca excel·lent, en general. I al Poble-sec han fet meravelles, considerant que és un barri complex i divers. La multiculturalitat, que s'havia vist com un problema, per part de les famílies, avui, afortunadament, ja comença a considerar-se una riquesa i una oportunitat. 

Cinquè i sisè eren els meus cursos preferits, quan estava en actiu. Crec que és una llàstima que l'antiga Segona Etapa hagi desaparegut i que a una edat complicada i crítica els infants hagin d'adaptar-se a un ambient i una manera de fer molt diferents. No és el mateix entomar les dificultats inherents al creixement quan als infants se'ls ha vist madurar des dels  tres anys que rebre'ls en plena adolescència. El curiós és que, en el meu temps, s'havia dit en algun moment de fer just a l'inrevés, tenir-los a la mateixa escola i amb els mateixos equips fins als disset anys.

Al parc vaig tenir ocasió de comentar els pros i contres de l'educació primària, les moltes coses bones que s'han perdut i l'excessiva burocràcia que ja fa dècades que resulta un pes absurd i excessiu. A l'altre costat de la balança, les millores en dotacions, en instal·lacions, en nombre de recursos, no sempre tan ben aprofitats com caldria, sovint per culpa de la manca d'autonomia dels centres.  A la meva edat ja tinc moltes batalletes per explicar, com és natural.

Avui, confinada, aprofito el temps per penjar aquests bonics treballs i evocar aquell matí del dimarts passat, tan enriquidor per a mi, i que em va fer recordar la meva pedagògica joventut, en una escola pública molt diferent de l'actual.

DAU AL SEC, SOPARS, TEATRE I NOVES INICIATIVES

Intento assistir cada mes als Sopars d'Opinió organitzats per la Coordinadora i que apleguen representacions de les diferents associacions del barri. En el darrer vam poder escoltar l'actriu -i moltes coses més- Mercè Managuerra, quI, després de la reeixida experiència del Teatre Akademia, ha aterrat al nostre barri amb un projecte molt interessant que porta l'emblemàtic nom de Dau al Sec.

Dau al Sec és un espai teatral que acull grups emergents i talents diversos, però el projecte de Managuerra va molt més enllà. Té la seu al carrer de Salvà, en un edifici que en el passat havia estat una fàbrica de joguines i que, durant anys, va ser la seu d'assaig de Vol Ras, un grup amb lligams, així mateix, amb el Poble-sec. 

El Poble-sec ha acollit i acull moltes iniciatives relacionades amb el teatre. Algunes han nascut, han viscut i han mort, perquè avui no és fàcil disposar d'espais adients ni reeixir a l'hora de consolidar el que sigui. Darrerament hem patit el tancament de La Vilella, per exemple. Per això cal donar suport i difusió a l'activitat de Dau al Sec.

La memòria és estranya i, malgrat haver-la vista actuar de forma excel·lent en d'altres ocasions, recordo sobretot a Mercè Managuerra en aquells imaginatius i reeixits programes infantils en català de la segona cadena, que vèiem encara en blanc i negre, a l'època en la qual els meus fills eren petits. Avui, potser és l'edat, però moltes coses que es fan per a les criatures, avui, comparades amb Terra d'Escudelles i d'altres, em semblen pures xaronades. 

Tant de bo el projecte Dau al Sec faci molts anys i s'impliqui a fons en el nostre barri. Aquesta és una època, malgrat tot, propicia a les iniciatives de tota mena i a la creativitat amb empenta.

Totes les fotografies que he penjat son del Ferran Baile, ànima, amb la seva dona, la Sònia, d'un altre espai emblemàtic del barri, inclassificable i, ja, imprescindible, la BiblioMusiCineteca.

EL POBLE-SEC, CAPITAL MUSICAL DELS SEIXANTA

La xerrada de CERHISEC del mes de febrer va ser una delícia i tothom en va sortir encantat, com va passar amb la que vam dedicar als Mustang. Vam comptar amb Nando Caballero, autor del documental Sonido Mosca, que evoca els inicis del rock al Poble-sec, així com el pes que van tenir els amplificadors SINMARC, que es feien al nostre barri.

Van sorgir un munt d'anècdotes de tot tipus, resulta admirable com, sense tenir grans coneixements musicals, aquells conjunts tenien tanta empenta i aconseguien tan bons resultats. Malauradament la cultureta oficial sembla ignorar encara tota aquella feina i aquella activitat, ja vam comentar aquests oblits amb el tema de la Sala Apolo.

Delfí Fernández va explicar com es va implicar en el grup, tot just amb catorze o quinze anys, com assajaven, on podien, a cases particulars, una cosa que palesa el tarannà del veïnat d'aleshores, tolerant i content de tenir aquell jovent a prop. També les festes balladores es feien a pisos petits, sense problemes.

Ens va explicar també la història d'un contracte per anar a Alemanya, tota una aventura, durant la qual van passar dificultats de tot tipus però de la qual en van tornar amb experiència i grapa musical. Va sorgir de nou el tema de El Pinar, sala emblemàtica per on va passar tothom. O els festivals de matí de diumenge al Palau dels Esports, un espai també molt estimat i que avui està com està, malament, degradat i sense gaire perspectives coherents de futur. O el bonic teatre a l'aire lliure del Parc d'Atraccions i la discoteca Lord Black.

Vam recordar els estudis de Miramar, la censura de l'època, a qui no agradaven els cabells llargs dels nois ni les vestimentes modernes. Per sort avui hi ha gent jove que s'interessa per tot allò, com el mateix Nando Caballero, que ha fet un documental extraordinari, amb pocs mitjans i molta traça, un documental ignorat encara pels canals televisius de tota mena, públics i privats. Delfí Fernández està endegant un llibre sobre el grup, esperem que el puguem presentar al barri quan estigui a punt. 

Una gran tarda i unes grans persones. Tothom s'ho va passar d'allò més bé i vam recordar i vam aprendre. 

XERRADA CERHISEC, MES DE FEBRER

No us perdeu la propera xerrada de CERHISEC!!! Anoteu-vos la data a l'agenda!!!

AL CEL BRILLAVEN MILERS D'ESTRELLES... FA CENT ANYS

A l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, un indret destinat a mostres de petit format, hi ha una encisadora exposició a l'entorn de la cupletista Pilar Alonso i els cent anys de l'estrena del cuplet Les Caramelles. 

La famosa cançó va ser obra de Càndida Pérez, una altra gran dona recuperada fa pocs anys, que en va fer la música, i del lletrista Joan Casas, el famós Juan Misterio. La lletra es va publicar a la revista Papitu, per primera vegada, pel novembre de 1919. Pilar Alonso la va enregistrar en disc el 7 de febrer de 1920.

El cuplet en català va tenir molt d'èxit, i alguns d'ells, com Les Caramelles, tenen ja la categoria de cançó tradicional, popular i clàssica. Jo havia escoltat la cançó, de petita, cantada per la meva mare,  i l'any 1958 van sortir un parell de discos d'aquells amb quatre temes, deliciosos, Recuerdos de El Dorado, que molta gent tenia. La gran cantant Linda Vera, sobre qui he escrit en diferents ocasions, cantava aquelles cançons a l'estil tradicional.

De fet, l'èxit de Sara Montiel amb El último cuplé, va fer revifar el gènere en castellà, però també en català, i tot això passava a finals dels anys cinquanta del segle passat. Més endavant, quan la cançó catalana va tornar a aixecar el vol, Núria Feliu i Guillermina Motta van gravar discos amb cuplets diversos, alguns dels quals ja estaven una mica oblidats. I també ho van fer, de forma més informal, gent com Mary Santpere, Escamillo...

Persones com Pere Sagristà-Ollé, un dels responsables d'aquesta exposició i alguns altres, com Jordi Quintana, han fet esforços diversos en aquests darrers anys per tal que no es perdessin aquells temes emblemàtics. I també gent jove ha incorporat cuplets en els seus repertoris, ni que fos de forma puntual. O grups com els d'Havaneres, que en alguns casos diversifiquen els repertoris amb gèneres diferents. Fa anys, a Olost, em va sorprendre veure com el capellà del poble, un senyor ja gran, amb motiu de la Pasqua Granada feia cantar a un grup d'infants el famós cuplet, i ho van fer molt bé, per cert.

L'exposició aplega un munt impressionant de publicacions de l'època. La popularitat de Les Caramelles va ser tan gran que d'altres cuplets s'anunciaven portant com a reclam el fet de ser dels autors de Les Caramelles. Pere Sagristà-Ollé, per cert, va ser qui va aconseguir que al Poble-sec es recordés la figura de Rossend Llurba i que es posés una placa a la casa on va viure durant molts anys. 

Pilar Alonso va ser comparada amb Méller tot i que tenia personalitat pròpia. Era de Maó, el seu pare era barber i músic, i ja d'adolescent va venir a Barcelona a intentar reeixir en un gènere que desvetllava passions. A l'exposició es pot veure una entrevista que li van fer per a la revista D'Ací i d'Allà i Alonso es manifesta com una dona intel·ligent i espavilada, segura d'ella mateixa i prudent en les respostes. Expliquen que va donar carbasses a Alfons XIII, afeccionat a les senyores i als gèneres populars. 

Va ser la reina de El Dorado durant sis anys. L'any 1925 es va casar amb un industrial, va anar a viure a Madrid, va tenir fills i néts i passava força estius al seu Maó nadiu. De tant en tant algú escrivia quatre coses al diari sobre ella, poca cosa. Algú altre exigia que se li fes un bon homenatge, un tema que va quedar pendent. A Maó li van erigir un bonic monument. 

Va morir l'any 1980 i Sempronio li va dedicar un emotiu article. Algú va escriure aleshores que estava oblidada. Quan algú ignora alguna cosa o l'ha oblidat pensa que el seu sentiment és general però, de fet, molta gent no l'hem oblidat o no hem oblidat el que ens en van explicar. S'han anat publicant articles, llibres i reculls de lletres, tot i que de forma intermitent i una mica escadussera, sobre la cantant i el seu repertori i sobre aquells temps del cuplet. La mitificació del passat del Paral·lel ha desvetllat un cert interès a l'entorn d'un temps que avui sembla molt remot i que va ser complex i divers. I que la guerra va esberlar de forma cruel, tot i que el Paral·lel de la postguerra va ser molt viu i interessant. 

Tot i que l'exposició està molt bé crec que la cantant i la temàtica mereixen més espai i més difusió. No hi ha cap cartell visible que indiqui l'exposició de forma visible, al Pati de l'Hospital. Més o menys quan Pilar Alonso es va retirar també va morir Juan Misterio del qual sabem poca cosa. Els cuplets catalans, la majoria, son d'un erotisme senzillet, menestral, diria jo, fan picades d'ullet amb una mica de pebre, al·lusions a promesos amb ganes de gresca, força reprimits, i coses així. Hi trobem soldats, cotxers, forneres, modistes i, de tant en tant, alguna noia que ha caigut en el parany del pecat, és clar. Hi trobem pinxos fatxenda com en Pasqual i parelles que es volen casar i no trobem un pis baratet i tramvies plens de gent en els quals pot passar de tot.

La construcció i la rima acostumen a ser molt reeixides i reflecteixen una societat alegre i amb una mena d'eròtica puresa vital encisadora. Els cuplets catalans convivien amb els castellans, amb la cobla andalusa, amb la sarsuela, amb el teatre popular, amarat de drames terribles, amb la cançó catalana més o menys tradicional, amb textos musicats de bons poetes no gaire llunyans en el temps, cantada per gent com Emili Vendrell, que encara ens fa plorar quan l'escoltem ja que li passa com a Gardel, cada dia canta millor.  Pilar Alonso, per exemple, va fer una molt bona versió del sensual Nena. 

El final, relatiu, del cuplet va arribar perquè les modes canvien i el tango va fer furor. Com que sempre et diuen que tot ha de passar per l'escola, que ja és gros, en aquest cas em sumaré als tòpics i demanaria als mestres de música que incloguessin algun d'aquells cuplets en el currículum, sobretot, és clar, Les Caramelles o Els Tres Tombs. Avui potser més aviat es podria fer un cuplet sobre castellers o diables, però aquelles tradicions, encara que no sigui a tot arreu, van perdurant, de moment.

Tot va i ve, s'oblida i es recorda, canvia i es manté. La vida passa i cal cantar i ballar, mentre sigui possible.

XERRADA DE CERHISEC: 75 ANYS DE LA SALA APOLO

La xerrada de CERHISEC del mes de gener la dedicarem a la Sala Apolo i comptarem amb Eva Espinet, autora del llibre 'LA SALA APOLO. 75 ANYS SENSE PARAR DE BALLAR'.


Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, el darrer dimarts del mes de gener, dia 28. No us ho perdeu!!!