Memòries d'una vedette. Antologia (1)

Fa algun temps vaig establir contacte amb Na Margalida Gotié Kasaseka, la dama de les Satalies, que va desfilar pels viaranys bloguístics durant uns quants mesos, sota el pseudònim de La Vedette, i senyorejant un blog emblemàtic que va batejar com: Memòries d’una Vedette a l’Atur.

Veïna del Poble-sec, com jo mateixa, la tal Margalida sembla que s'ha cansat de lluitar per l’obertura del Molino i per la difusió de les seves idees arrauxades, i que ha abandonat la seva contribució frívola a la catosfera nostrada. En filustrar que jo he modernitzat el meu blog i ja que en d’altres temps vaig comptar amb les seves visites intermitents al Balcó del Poble-sec, per qüestions de paisanatge i militància poble-sequina, em fa arribar un e-mail i em demana, per favor, si em vull cuidar d’ara endavant de gestionar els seus missatges, així com de recuperar els anteriors. Qui pot dir que no a una artista?

Vegin:

Una servidora, Margalida Gotié i Kasasseka, filla de català i finesa, vedette del Molino a l'atur i escriptora sense èxit de novel·les romàntiques situades en un to imprecís entre el rosa i el verd, inicià fa ja un parell d’anys una aventura informàtica, sense precedents en la seva biografia vital. Fets dramàtics de la meva vida infantil i juvenil, que quan tingui més confiança li explicaré, van fer, com vostè sap, que m'hagués de dedicar al teiatru de patacada i a d'altres activitats de caire més pecaminós, que no vull esmentar amb claredat, car corren temps dolents per al gremi de la meva segona ocupació.

Amb el Molino tancat, amb la tele amb pelis verdes en horari infantil, amb un món tan laic i light pel que fa als pecats de la carn, i amb massa anys per dedicar-me a afers convergents i/o socialitzants, que tants punts de tacte i contacte tenen amb la meva vida professional, què em resta? Doncs ben poca cosa, llevat del pis del Poble-sec que em va regalar un futbolista de segona regional, vidu i solitari, i quatre rals a la Caixa de Pensions, rampoines d'un temps més esponerós.

Des de la meva solitud vital, després d'haver fet un curset d'informàtica al Centre Cívic de la Plaça del Sortidor, iniciada en això de les bitàcoles o blogs pel professor del curset, un senyor retirat de bon veure i amb cultura en tot això modern de les com-putadores, em vaig decidir a perdre la virginitat... informàtica, i a abocar els meus pensaments, records, desitjos i falusofies en qualcun raconet del món eteri de les xarxes virtuals, que no virtuoses.

Esperava continuar, ser més constant en aquesta activitat que en els meus amors pasats. Recordo que en el meu primer post vaig esmentar una estrofa que cantava la Sardá en unes sèries antigues de la tele, una estrofa que arribava al voraviu de la meva ànima, car reflectia la meva situació, que mai no he volgut comentar en profunditat:

Quan es treia les calces/ amb el cor ple de pena/ i la gent comentava/ serà rosa o morena...


Doncs, la veritat, em vaig desinflar, però em sap greu no recuperar la meva antologia bloguística, tan personal i no continuar en contacte i tacte amb el meu públic. Vostè, senyora del Balcó, ha fet una crida a la participació en el seu blog renovat. Una servidora de vostè, que ja no està per a massa renovacions ni liftings hores d’ara, li vol demanar un favor: Vol tenir cura de recuperar les meves antigues aportacions així com donar a conèixer les noves, si és que m’inspiro el suficient per a continuar amb el conreu de la meva profunda literatura d’arrels populars?

A reveure, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire i fins la propera. Li estaré eternament agraïda i en cas de renovació del Molino i si s’esdevé que a una servidora li donen alguna feina estable en el remodelat establiment del futur, li prometo regalar-li un cop pel trimestre, a tot estirar, un parell d’entrades de llotja preferent, lliuresd’impostos, per tal que porti el seu promès, espòs o el que sigui, a gaudir de l’espectacle.


Margalida Gotié, la dama de les Satalies