Pluges i activitats

L'Aplec esperat va resultar passar per aigua, i els actes es van haver de celebrar en espais tancats. Per sort, les havaneres, a càrrec d'un grup molt animat del Barri de Port, es van poder escoltar a l'església de Lurdes, que, per les seves dimensions, resulta molt adient per a petits concerts.

L'únic consol és que la primavera, amb tanta pluja, està resultant esplèndida i florida com feia temps que no es veia.

Dimarts passat vaig anar a la xerrada de CERHISEC (recordeu, darrers dimarts de mes, de dos quarts de vuit del vespre fins a les nou, a la biblioteca). En aquest cas vam poder escoltar l'experiència de la Roser Rodés, una jove de vuitanta-dos anys, que va ser set anys a Rússia, a causa de la Guerra Civil, de molt joveneta, arribant a fer més de dotze mil quilòmetres per aquell país i passant moltes penalitats. Va poder tornar a Espanya el 1945,  passant pels Estats Units i Mèxic. Tota una història d'allò més interessant que mostra la complexitat d'aquella època que avui sembla reduïda a un conte de bons i dolents per a consum de turistes culturals de poca volada. Aquest any no podré ser a la mostra d'entitats, llàstima, perquè faig un viatget aquells dies. No es pot fer tot, ves.

L'Aplec de Santa Madrona

Demà, diumenge, es fa l'Aplec de Santa Madrona, que comença a les 10 del matí, amb una cercavila. A les 11 se celebrarà la missa i a les 12, enguany, hi haurà cantada d'havaneres. Després, dinar comunitari, sembla que amb gran èxit, doncs l'altre dia, a la parròquia de Lurdes, vaig aconseguir els dos darrers tiquets que els quedaven. Però, vaja, sempre s'hi pot afegir algú, ni que sigui amb un entrepà...

L'ermita de Santa Madrona es troba dins del recinte del Palauet Albéniz i normalment el seu espai es troba protegit amb una reixa tancada. Aquest és un dels pocs dies en els quals s'hi pot accedir. Recordo que, de petita, en una ocasió, la vaig veure per primera vegada, amagada entre els arbres, i em va produir una fonda emoció. És petita, del segle XVIII, i ha patit molts ensurts i arranjaments. És, de fet, l'únic record que queda a Montjuïc de la vella església-convent dedicada a la santa, en la qual hi va haver diverses ordes religioses.

A causa dels fets de 1714 l'església antiga va quedar destruïda i anys després Felip V va voler anar apedaçant greuges i va propiciar la construcció d'un nou convent dedicat a la santa, que no va durar massa, i que es trobava on ara hi ha la Plaça Reial. Santa Madrona, com he explicat en d'altres ocasions, va ser una santa de gran devoció barcelonina, al llarg, sobre tot, dels segles XVII i XVIII. Fins a mitjans del segle XX, Madrona era un nom habitual que portaven moltes noies barcelonines, però també de tot Catalunya, ja que a molts indrets, sobre tot de la Catalunya Nova, hi ha ermites i esglésies dedicades a la santa. Crec que algun dia estaria bé fer una mena d'agermanament de madronaires. Hi ha testimonis literaris de personatges com el Baró de Maldà o el Rector de Vallfogona sobre la processó de les pelegrines, amb trasllat de les seves relíquies des de Montjuïc a la Catedral i retorn corresponent, i amb moltes noies maques disfressades per a l'ocasió. També es feien processons amb aquest camí en cas de sequera, sembla que fins i tot era habitual remullar l'arca de les relíquies al mar, les de Santa Madrona i les d'altres sants, costum que es va acabar prohibint a causa del deteriorament que comportava.

Les relíquies de Santa Madrona no es van perdre a causa de les remullades sinó a causa de la Guerra Civil. En aquella època s'havien dipositat a l'església nova de Santa Madrona, la 'nostra'. Després de la guerra encara va sortir un senyor molt devot que sembla que en tenia una engruna i la va lliurar a l'església parroquial esmentada. Santa Madrona podria ser avui patrona dels immigrants, de fet el vaixell amb les seves relíquies havia d'anar a parar a França, però un temporal la va portar a Barcelona, on es va quedar. De fet, com veieu a la pintura que penjo, es trobava a un nivell semblant al de Santa Eulàlia, al costat de la qual se l'acostumava a col·locar, amb el tradicional vaixell a la mà.

No sóc religiosa, però totes aquestes tradicions crec que són molt importants i s'han de conservar. Santa Madrona se celebra el 14 de març, de fet, però l'Aplec a l'ermita es fa per l'abril a causa del temps, que sempre és millor i més primaveral en aquest mes.

Si diumenge pel matí no sabeu què fer, arribeu-vos a l'ermita. Hi haurà molt d'ambient i, si no coneixeu el lloc, tindreu una agradable sorpresa poble-sequina. I, recordeu, 'Santa Madrona, el difícil soluciona'.

Sant Jordi al Poble-sec

Demà, Sant Jordi, com ja fa uns quants anys, a la Plaça del Molino, avui ja, també, Plaça de la Bella Dorita, hi haurà fira de llibres i roses i durant tot el dia els autors i autores vinculats amb el barri firmarem la nostra producció més recent. Jo hi seré de 17 a 18 de la tarda, si tot va bé. La veritat és que aquest any m'he embolicat i aniré a firmar a molts llocs, podeu mirar la programació al meu altre blog La panxa del bou . Estic molt contenta d'aquest darrer llibre, la veritat, més que res perquè em sembla que, a banda de ser millor o pitjor que d'altres meus, manté molt l'interès, enganxa, que diuen avui, cosa important, sobretot en contemplar l'allau literari que ens caurà a sobre amb motiu de la festa. A la Plaça del Molino trobareu també la meva novel·la anterior La descomposició de la llum, i el de poemes, La pols dels carrers, tots ells amb referències al barri i a la ciutat.

Al vespre, després de comprar llibres i roses, podeu acabar el dia d'una forma molt adient, assistint al Concert de Sant Jordi, que oferirá la Coral Daina a l'església de Lurdes. I el diumenge, per acabar de rematar la setmana, tenim l'Aplec de Santa Madrona, amb moltes activitats. Santa Madrona és el dia 14 de març, però l'Aplec es fa a l'abril perquè el temps acompanya molt més. És una gran oportunitat per visitar l'ermita, del segle XVIII, que només s'obre en aquesta ocasió i per compartir una estona de gresca i retrobar amistats. A mi, m'encanta, això de l'Aplec.

Tarda literària

Ahir vaig presentar la meva nova novel·la al barri, al Centre Cívic de la Plaça del Sortidor. Malgrat ser un divendres i fer una tarda plujosa, va venir força gent, amics del Poble-sec, del Foment Excursionista, dels grups de lectura de Sant Antoni, de CERHISEC... Vaig tenir també sorpreses, familiars que no m'esperava, amigues dels meus anys d'estudi, de la infantesa, companyes de feina que feia temps que no veia.

Em van presentar el llibre Jordi Fernando, de l'Editorial Meteora i Núria Burguillos, de l'Arxiu de Sants-Montjuïc, gran professional i amiga, amant de la literatura i, sobre tot, de la història i la seva conservació. Vam comptar amb la col·laboració de joves intèrprets vinculades a La Sala: Mònica Trueba (piano) i Edurne Martínez (viola).

Va ser una tarda rodona, m'ho vaig passar molt bé i crec que tothom va passar, també, una bona estona. Una de les coses que em sorprenen més en actes d'aquest tipus és que sempre trobes a gent que ja coneix a altra gent de la que ha vingut, per motius diversos; tot plegat mostra la bona salut associativa i el bon entrellat de relacions humanes que anem establint, sovint sense ser-ne prou conscients.

Enèsima revitalització del Paral·lel

Ahir, a les pàgines centrals del diari La Vanguardia tornaven a parlar, i força, del Paral·lel o Paralelo i de la seva possible revitalització, a partir de la remodelació del Molino i d'altres teatres, avui inactius. Sembla que es vol obrir altra vegada l'antic Español, refer l'Arnau, construir alguna cosa on hi havia el Talia i que una empresa amb empenta, diners, gent famosa i ganes es troba al darrera del tema.

La veritat és que ja he llegit tantes vegades i en èpoques diferents que el Paral·lel es revitalitzava que la meva fe s'ha esberlat i que si no ho veig no ho crec. Tot pot ser, sobretot si hi ha sales en actiu que ofereixen coses interessants. De vegades l'èxit no depèn tant de les bones intencions sinó de com s'ho pren la gent, la sort i l'atzar hi tenen molt a veure, també. Els llocs d'oci es mouen segons les modes, tenen alts i baixos i quan uns es decandeixen d'altres ressorgeixen o neixen.

Ja és un miracle, tal com està el tema a Barcelona, en general, que al Paral·lel hi quedin, avui, tres teatres en actiu i amb una programació força regular. Pel que fa a la revitalització, recordo que durant els vuitanta es va viure també un cert renaixement, amb les aspes del Molino tornant a girar en un Nadal de ja fa més de vint anys. Foc d'encenalls, tot plegat. Els espais no es revitalitzen per decret, encara que tot ajuda. De vegades hi fa molt la casualitat, l'obertura d'un espai emblemàtic i diferent, l'ambient que s'hi pot trobar. Al Poble-sec estem vivint una etapa d'una certa i fràgil eufòria, bars, restaurants, jovent i molt de soroll, no tot és positiu, és clar.

Encara que les fotografies antigues ens mostrin rius de gent pel Paral·lel, la veritat és que la majoria de teatres eren barraquetes de fira, precàries i decadents. Sobta avui veure, a les fotografies dels animats i llarguíssims cafès, molts homes i poques dones. El temps millora els records, és clar. Mentrestant, tot plegat sembla a mig fer, les obres s'allarguen, i ens hem anat quedant sense cinemes propers; per veure alguna pel·lícula has d'anar fins al Renoir Floridablanca i encara gràcies. Jo crec que uns Verdi poble-sequins ens anirien molt bé, la veritat. Les Arenes, a la sempre ensopida Plaça d'Espanya, que han de tenir nosequantes sales de projecció, sembla que han abaltit l'empenta inicial del seu projecte caríssim i faraònic, per manca de diners. Per cert, el tram darrer del Paral·lel, amb la mencionada Plaça d'Espanya, sempre ha estat d'un avorriment immens i d'una ensopida lletjor pretensiosa, pel meu gust.

Des que, en el cotxet de la fotografia, passejava jo pel Paral·lel amb els meus pares, molt prims a causa de les mancances alimentícies de l'època, ha plogut molt. Esperem que les meves velleses puguin gaudir d'alguna d'aquestes remodelacions anunciades.

Barcelona des de Montjuïc, ara i abans

Diumenge vam anar a voltar per Montjuïc per tal de localitzar l'indret des d'on es va fer aquesta fotografia antiga, en realitat la reproducció actual d'una postal, suposo, de primers dels anys 20, en la qual només indica 'lugar de esparcimiento en la montaña de Montjuïc'.

L'indret pertany, com es pot comprovar per la fotografia actual, als Tres Pins, on avui hi ha el viver de plantes i on s'està construint un edifici per a persones amb deficiència psíquica, cosa que ens portaria a un debat que no s'ha encetat, sobre un tema que sembla no preocupar massa a l'abaltit ciutadà d'avui: la necessitat de construir més i més en una muntanya ja prou atapeïda de construccions i si no hi ha d'altres possibilitats a la ciutat per a la construcció d'edificis de serveis, també imprescindibles, sense haver de recórrer a esborrar del mapa un espai tan emblemàtic i de tanta història popular.

No he aconseguit reconèixer cap edifici, però sí el perfil de les muntanyes, amb un Tibidabo encara sense temple expiatori i amb un Putxet que encara conserva una certa naturalitat. Com es pot veure, ballant la sardana hi ha poca gent i, com ara, moltes senyores i un senyor. És el que compta i reparteix, potser?