El Pi del Teatre Grec

Els jardins Amargós, a tocar del Teatre Grec, van ser durant un temps roserar i a la primavera feien una olor excepcional. No sé si per massa feina, però el cas és que les roses van cedir el lloc a plantes més resistents. Ara hi torna a haver roses, d'aquestes petites, totes del mateix color. La zona ha patit alts i baixos, els estanys sovint no tenen aigua i ja no s'hi poden pescar cap-grossos, però, vaja, diria que ara encara ofereixen, aquests jardins, un aspecte digne.

El pi centenari que podeu contemplar deu ser molt antic. El meu pare n'estava enamorat, quan jo era petita i els diumenges era habitual anar a fer un tomb fins al Teatre Grec, sempre mostrava la seva admiració per aquest arbre. Em sembla que aleshores hi havia un banc, sota el pi.

Sempre que vaig al Teatre Grec recordo quan a escola ens hi portaven a berenar, normalment tan sols la tarda del dijous gras. En una ocasió, devia tenir jo deu anys, la professora ens va fer callar i ens va ensenyar una noia vestida de grega que recitava, era la Núria Espert, molt jove, assajant Medea. Pensàvem que en aquell teatre els lleons amagats als soterranis esperaven l'ocasió de cruspir-se els cristians i ens barallàvem per seure al seient de pedra principal. És encara aquest un indret màgic, crec que poc aprofitat, llevat de les temporades habituals de teatre i algun concert puntual, com el que va oferir la Banda Municipal per la Mercè.

El pi encara viurà molts anys, em sembla, i qui sap quants infants jugaran a prop seu, encara.