De la Font del Gat al Molino

d

Tinc una adoració retrospectiva per Santiago Rusiñol qui, malgrat el que molts creuen, va ser un gran treballador i només s'ha de mirar el gruix de la seva producció en pintura, escrits periodístics, teatre... Molts quadres de Rusiñol m'omplen d'una profunda melangia que puc etiquetar també amb el nom d'una de les seves obres de teatre: L'alegria que passa. I és que Rusiñol, malgrat el seu bon humor i les seves nombroses anècdotes, capaç de col·locar-se molt malalt un nas postís pel fet que era carnaval, té també un costat nostàlgic i trist, profundament emotiu.

Un dels seus quadres reflecteix aquesta imatge desolada de La Font del Gat, abans del Montjuïc que coneixem, molt més arbrat i esponerós, enjardinat i verd. En general, sobta comprovar com durant el XIX hi havia a molts indrets molt menys verdor del que ens imaginem. En els bons temps de la vinya es va tallar molta arbreda i després els paisatges van quedar com van quedar.

Montjuïc va ser durant un temps un indret remot, fora muralles, amb espais feréstecs i poc amables. Jo enyoro encara el restaurant de la Font del Gat de la meva joventut, esplèndid, allà vaig fer el convit quan em vaig casar, els preus eren diversos, en tenien per a totes les economies i avui, tal i com estan les coses, els consideraríem fins i tot barats. Tinc moltes fotografies fetes pels seus jardins, d'aquestes de casament convencional, feliç i per a tota la vida.

La veritat és que hores d'ara no sé si estic casada o no: vaig fer la cerimònia a l'església de les monges del Sortidor, avui pràcticament desapareguda. El convit, com he dit, va ser a la Font del Gat, on el restaurant actual no té res a veure amb l'anterior. I després vam anar al Molino a fer gresca i bé... el Molino tornarà però no serà, ni de bon tros, el d'abans. No em queixo dels canvis, tot canvia i canviarà, però no puc evitar una mica d'enyorament melangiós i rusiñolià.

Res no ha desaparegut del tot però res no és com era i res no és com serà.

Sobre el Molino, fa uns dies van passar per BTV una pel·lícula entranyable, de José Antonio de la Loma, encara que si parlem des del punt de vista artístic, no crec que deixi petja cinèfila, tot i que en el film homenatgen fins i tot a Fellini de forma contundent, utilitzant, a més, músiques de Nino Rota: 'Las alegres chicas del Molino':

S'hi pot veure la Maña, avui encara esplèndida, el seu marit, de molt bon veure, moltes noies maques de l'època i artistes ja desapareguts, Pipper, el protagonista, intentant lligar tota l'estona, el gran Johnson, que explica la narració, la senyora Fernanda... I també Christa Leem, morta fa poc i a la qual es va voler fer musa de la transició. Amb unes quantes llicències literàries Jordi Coca ha recuperat aquella època i el personatge de Leem al llibre La nit de les papallones, darrer premi Sant Joan, una novel·la que barreja ficció -molta- i realitat.

A la pel·lícula hi surten també d'altres actors, com el gran Rafael Anglada, autor d'obres teatrals i gran personatge del nostre teatre. I Verònica Miriel, una noia molt maca que després no va fer gran cosa. I el gran José Maria Blanco, segons la meva opinió un grandíssim actor, molt atractiu encara i una mica desaprofitat o Luis Induni, un habitual del cinema hispànic i de molts westerns europeus. També hi surt en un breu paper una altra poble-sequina d'origen, Mònica Randall, guapíssima.

Per Santa Madrona, el cep esborrona

Era fora de Barcelona i no vaig poder homenatjar la nostra Santa Madrona en el seu dia, el 15 de març. Ja sé que no som en bona època per a sants i santes, encara que l'església oficial continua endegant canonitzacions. Però sí que reivindico la tradició i Santa Madrona va ser co-patrona de la ciutat, molt coneguda i venerada, de la mateixa categoria si fa o no fa que Santa Eulàlia. Si la festa de Santa Eulàlia s'ha recuperat crec que també hauríem de fer el mateix, por todo lo alto, amb Santa Madrona. Fins i tot avui la podríem reinventar, fer-la patrona dels immigrants, ja que va arribar en un vaixell naufragat, de llunyanes terres, i va acabar per instal·lar-se a Barcelona de forma definitiva. I recuperar la festa de les pelegrines, amb noies disfressades de pelegrina anat des de Montjuïc a la catedral. Per exemple.

Podeu trobar molts dels seus goigs al blog BIBLIOGOIGS, i també esbrinar molts detalls sobre la seva història i la de les seves relíquies i llocs barcelonins on van romandre, a LA DEVOCIOTECA, on, a més, també hi podeu veure enguany fotografies de la nostra catedral poble-sequina. Reivindico, doncs, la seva recuperació, així com la demanda d'una reforma integral i seriosa de l'església del barri i del seu campanar. L'església, ben acondicionada, podria acollir molts més concerts, per exemple, i actes solidaris i inter-religiosos. A Hostafrancs hi ha la de l'Àngel Custodi, del mateix arquitecte, Adrià Casademunt, més petita, i, com podeu comprovar, molt més ben conservada i arreglada. Ja sé que no és una meravella arquitectònica, però té més de cent anys, és neogòtica i és del barri.

Santa Madrona té moltes altres esglésies i ermites per tota Catalunya. També estaria bé fer un agermanament amb els pobles que la veneren, per exemple. El mateix pel que fa als Poble-secs, que n'hi ha uns quants, per cert. Penjo avui fotografies d'ermites i esglésies dedicades a Santa Madrona per tal que esbrineu la seva situació, a veure quantes n'endevineu... 

Agrairé totes les aportacions sobre esglésies i ermites dedicades a Santa Madrona i pobles o ciutats on hi hagi un altre Poble-sec.

I ara, a esperar l'aplec de cada any, que, afortunadament, gaudeix de molta acceptació i bona salut.

Dones grans, dones joves i joves promeses infantils

Pels carrers del Poble-sec, quan jo era petita, era molt freqüent veure passar artistes dels teatres del Paral·lel, noies de les revistes, vedettes i boys. Més endavant, quan el Talia encara funcionava, havia vist de vegades al supermercat que hi ha al costat del Condal al Paco Moran i el Fernando Guillén, que van fer una temporada plegats, amb una joveníssima Gonyalons, per cert, comprant quatre coses com ho fa la gent normal. De vegades, en les poques ocasions en les quals han fet, darrerament, teatre una mica seriós al Condal també havia vist actrius com ara la Montserrat Carulla, fent un cafè al bar del costat del teatre.

Els actors i les actrius sempre han desvetllat curiositat. Avui, amb la tele, la cosa encara ha augmentat el voltatge tafaner. Fins i tot personatges de categoria, metges, pensadors, són contemplats amb curiositat quan els veiem al carrer pel fet que han sortit alguna vegada a la televisió. 

Avui, pel Poble-sec és freqüent veure algunes actrius i actors joves, d'aquests que surten a les sèries. La situació de l'actual Institut del Teatre també ha afavorit el tema. El pregó de la darrera festa major ja el va fer l'actriu Leticia Dolera. No sabem si aquest jovent que conrea l'art de Talia en tantes vessants farà anys al barri, el que si s'emportarà, ben segur, és un bon record de la seva estada. No sé tampoc com els anirà, totes les professions tenen riscos, alts i baixos. Aquesta és molt fràgil. Hi ha qui tira endavant i triomfa, qui es dedica a una altra cosa i qui no té sort. L'edat fa que recordi sovint actors antics, que ja poca gent sap qui eren. Recentment va morir Ricardo Palmerola, que havia fet tronar i ploure, tot un senyor, que fins fa poc temps encara feia alguna cosa. De vegades necessito parlar amb algú que encara  sàpiga qui era el Taxi-Key, la veritat.

Bé, el cas és que per a l'acte d'ahir, en el context d'una programació plena d'activitats, hi va haver una mena de xerrada informal a la qual em van convidar. L'altra convidada era Laura Guiteras, actriu, cantant i una mena de terratrèmol vital, simpàtica i espontània que es va ficar tothom a la butxaca i va dinamitzar l'acte amb molta grapa. Jo no la coneixia personalment, i professionalment, la veritat, tampoc massa. 

Canta de meravella, amb una gran personalitat carismàtica, la gent va quedar embadalida. De vegades es paguen molts diners per veure segons qui i al capdavall en aquestes actuacions, sovint gratuïtes, es gaudeix d'allò més. No tinc la gravació d'ahir però de Laura Guiteras n'hi ha unes quantes per l'inevitable youtube, així que penjo el que he trobat. Imagino que és d'aquelles cantants que guanyen moltíssim en el directe i en els distàncies curtes. Porta un magnífic guitarrista, també, Toni Xuclà.

Jo vaig llegir uns poemes. Quan sortia, després de l'actuació de la Laura, se'm van acostar dues nenes, d'uns nou anys. Una era rossa com un fil d'or, l'altre, bruna, amb aquest cabell gruixut, negre, arrissat i saludable de les noies magribines. Estaven entusiasmades. La moreneta, que es diu Omaima, em sembla, si vaig entendre bé el seu nom, em va dir, molt contenta:

-Òndia, no sabia que en el barri hi havia escriptores i cantants!!!

La rossa em va explicar que ella s'inventava cançons. Em va oferir una mostra de la seva creativitat, amb molta grapa. Era en castellà, una mena de rock estrany. Interessant, vaig pensar... Segur que deu ser l'estrella de les actuacions escolars.

Omaima em va explicar que anava al CEIP Verdaguer, amb una mestra sùper estupenda, cosa que em va fer molta  il·lusió, doncs sempre fa gràcia que es reconeguin els valors professionals compartits. El CEIP Verdaguer és una escola excel·lent, amb un equip de mestres magnífic i entusiasta, i, per si fos poc, situada en un indret privilegiat, a tocar de Montjuïc i en un edifici emblemàtic molt ben restaurat. Està pendent que els cedeixin més terreny per tal d'ampliar el pati i les instal·lacions. Malgrat això, em sembla que anar a un edifici tan bonic i ple d'història ha de ser un goig. Per a l'Omaima ho és, evidentment.

-Tu saps qui és Miquel Desclot? -em va preguntar. I em va explicar que aquest autor va venir a la seva escola en una ocasió i que els va llegir poemes i que a ella li agraden molt els versos. Li vaig regalar un dels meus llibres i tot, de l'emoció. En concret, Indrets i camins, que es va editar a Mallorca i que té alguna errada i fins i tot alguna falta d'ortografia no controlada, sobre tot en alguns casos de majúscules i minúscules, ja que no vaig poder revisar massa l'edició. Li vaig dir a Omaima el problema del llibre i em va manifestar, de forma una mica inquietant:

-Si hi ha faltes d'ortografia, jo les trobaré... -cosa que em va fer pensar en què és una amant ortodoxa de l'ortografia normativa.

Em va explicar que viu a prop del centre cívic i que sovint s'hi passa estones, allà, jugant i xerrant amb alguna amiga. Que em tenia vista del carrer i que quan em vegi altra vegada em dirà alguna cosa. La rosseta, que em va dir que anava al Ferran Sunyer, una altra molt bona escola pública, em va oferir una nova actuació espontània i me'n vaig anar a casa meditant en quants prejudicis té la gent a l'hora de valorar la presència de la immigració en les escoles. M'encantaria tenir una filla de nou o deu anys que compartís aula amb aquestes noies tan espavilades i intel·ligents, la veritat.

Després feien un TUPER SEX i a la nit, un concert. Però ja no estic per a mogudes tan intenses, així que vaig anar al Bar Domingo a veure la primera part del partit del Barça i a menjar-me unes croquetes casolanes. I després, a fer nones. Amb la satisfacció d'haver conegut una gran actriu i cantant jove i a dues promeses del futur, ben segur. I d'haver comprovat l'empenta de l'equip organitzador, amb la Jessi, la Noe i moltes més. Quan era jove em feia il·lusió ser la més jove de la colla. Ara en ocasions també sóc la més vella i també em fa il·lusió, ves.

Dia de les dones al Poble-sec

Aquesta tarda participo en els actes organitzats al barri amb motiu del Dia de la Dona!!!! I ara, pel matí, me'n vaig a fer dibuix de model al Centre Cívic amb els artistes del barri!!!

Imatges del diumenge, 28 de febrer

Algunes imatges de les moltes activitats que es van realitzar diumenge al barri: Fira del col·leccionisme, actuacions a la Plaça del Sortidor per recollir diners per Haití, Fira de pintors a la Plaça del Molino i Trocasec.