Santa Madrona escolta sarsuela!!!

Quan jo era petita al Poble-sec recordaven temps en què les festes majors eren sonades i unitàries. En la meva època ja havien anat de baixa, encara que alguns carrers les continuaven celebrant amb èxit. En tot cas no era 'la festa major del Poble-sec' sinó que eren les festes del carrer de Mata, del carrer de la Puríssima i d'altres. Fins i tot, després de la guerra civil, s'havia arribat a celebrar alguna 'festa major del Paral·lel'.

Hi havia barris envejables, sobretot Gràcia, que excel·lien en el manteniment de les seves festes, en dates concretes i assenyalades. Una de les característiques durant anys, és la meva opinió, del Poble-sec, ha estat un fort component àcrata, cosa que ha tingut aspectes positius i negatius. Recordo una època, cap allà els 80, en què hi havia carrers que feien festa -pocs- i molts que no en feien. Tot plegat depenia de la voluntat variable dels veïns i també era freqüent que un any un carrer fes festa i l'any següent no en fes. 

Fins i tot recordo haver escoltat, en aquells anys, a Maragall, aleshores alcalde de Barcelona, que demanava unitat als barris per a les celebracions de festes en unes mateixes dates i posava com a exemple de disbauxa desorganitzada, precisament, el Poble-sec.

Per aixó estic molt orgullosa del present. Ja fa anys que, millor o pitjor, la Festa Major (ara l'escric amb majúscula de forma conscient) se celebra de forma unitària, pels volts de Sant Jaume. Compta amb un ventall d'activitats per a tots els gustos i crec que ha millorat i que molts dels seus problemes s'han anat arranjant amb bona voluntat, paciència i ganes de col·laborar. Hi ha, com sempre, associacions i iniciatives que es fan i es desfan però també n'hi ha de molt antigues, que han celebrat vint, trenta o molts més anys. Tot això, que al jovent li pot semblar normal a mi em sembla un miracle i crec que s'ha de tenir en compte i valorar com cal.

Un dels meus actes preferits és la sarsuela del diumenge, hi anem la gent gran, però gosaria dir que fins en la gent gran hi ha un cert recanvi generacional pel fet que ningú no és etern i des que es va començar a celebrar aquest concert he vist desfilar cap al més enllà moltes persones estimades i conegudes, com els meus mateixos pares i molts amics de la seva generació. 

L'església de Santa Madrona mereixeria una remodelació integral, és avui un dels nostres signes d'identitat i ara ja hem superat força les reticències anticlericals del passat. També l'església -alguns sectors- han canviat i al barri hem tingut sort amb els nostres darrers capellans. Admeto que sóc descreguda i agnòstica però avui valoro molt la tradició i la història i no sé si el Poble-sec seria el mateix sense el gran campanar de la nostra esglèsia-catedral que ja té més de cent anys i que tantes patacades ha rebut per totes bandes. I que, per cert, mereixeria una campanya per a la seva remodelació, conservació i restauració... no us sembla? Somnio un arranjament integral, que refaci les pintures murals i els altars, tanqui les esquerdes i fins i tot ens deixi pujar a contemplar el barri des del seu campanar, amb la seva punxa de ceràmica refeta. Somnio en fer un itinerari de CERHISEC i explicar la nostra petita història des del campanar de Santa Madrona... Serà possible algun dia???

Crec que escoltar la gent de La Antorcha, que tenen un gran mèrit, cantar sarsuela en el marc de l'altar major de Santa Madrona és un gran privilegi. Ja fa anys que dura, aquest acte, i espero que en faci molts més i que jo ho pugui veure fins que Déu, el destí o la biologia em traspassin a la dimensió desconeguda on tots ens reunirem al capdavall.

No disposo de gravació en directe del concert, però en homenatge penjo una altra versió de Luisa Fernanda, (Cuanto tiempo sin verte, Luisa Fernanda/ Faustino Arregui, Selica Pérez Carpio, Marcos Redondo). Marcos Redondo, per cert, era propietari d'una casa de pisos al Paral·lel.