Em va saber molt de greu la desaparició del Parc d'Atraccions de Montjuïc. La visió nocturna de les seves llumetes, en concret de les de la nòria, va acabar per conformar un paisatge càlid i proper. Sovint es podia escoltar, fins i tot, la música del teatret a l'aire lliure, on hi havia vist actuar fins i tot el Dúo Dinámico. El parc va durar trenta-dos anys, del 1966 al 1998, i va ocupar els terrenys on hi havia hagut les bateries Álvarez de Castro i també la part d'un altre parc d'atraccions més antic, el Maricel, que va existir entre els anys 1930 i 1936. També va substituir alguns barris de barraques, en una època en la qual aquestes s'anaven eliminant amb grans dificultats.
El parc va tenir una gran acollida popular. Els dies de festa hi havia un bon moviment de gent a Montjuïc, que hi anava a passar el dia. Les seves atraccions van esdevenir emblemàtiques. En el seu teatre s'hi podia gaudir d'actuacions molt interessants. Malauradament, la moda dels nous parcs temàtics va fer disminuir el nombre de públic, les atraccions no s'actualitzaven de forma adient, cosa que va provocar algun accident. El panorama dels darrers temps era desolador i trist. Finalment es va desmantellar i el seu espai l'ocupen avui els bonics Jardins Joan Brossa, on encara hi roman algun element del passat.
Montjuïc encara no ha acabat de trobar un pla adient que concreti què s'hi ha de fer i què no s'hi ha de fer. El mateix ajuntament, que protegeix determinats espais, i que no va renovar concessions a empreses privades que hi tenien algun negoci, ha malmès i reconvertit espais, posant-hi més ciment. L'hotel de Miramar n'és un exemple, però tenim el cas del Museu Olímpic i molts altres. Actualment s'intenta instal·lar-hi la gosera, cosa que ha propiciat una protesta veïnal, tot i que em temo que no ens en sortirem. La instal·lació de la gosera estava prevista en d'altres espais, però sembla que ningú no la vol enlloc.
A la Font del Gat s'hi havia d'instal·lar un centre d'interpretació que va conèixer uns interessants inicis, amb molts articles a la premsa sobre el tema. Recórrer hemeroteques per comprovar el que s'havia o no s'havia de fer a Montjuïc i el que s'ha acabat fent o no fent, fa plorar. La construcció de l'excessiu telefèric actual també va provocar protestes, recordo una interessant carta d'Oriol Granados a la premsa, fa alguns anys. Avui, amb el gran nombre de turistes que tenim per la ciutat, moltes coses es fan destinades als visitants, és clar, més que no pas al sofert veïnat resident.
Els barcelonins de pro no han acabat de fer seva la muntanya, una muntanya que ha estat des de fa molts anys popular, esbarjo a l'abast de les classes humils. Avui, els dies de festa, moltes famílies nou vingudes hi van a passar el dia amb la mainada, com havíem fet nosaltres, és un indret proper, un pessic de natura a l'abast. Muntanya de turistes, i de nou vinguts que cada dia són més barcelonins, doncs. Potser ha de ser així. Però, la veritat, Montjuïc té moltes més possibilitats i precisa d'unes normes que estableixin, d'una vegada, què ha de ser i com, i que tingui en compte l'opinió del veïnat, sobre tot del més proper, Poble-sec, Font de la Guatlla i Zona Franca bàsicament.
Voltar per Montjuïc de vegades fa una mica de basarda. És evident la diferència entre els espais turístics, més transitats, i els forats negres poc accessibles. Hi ha hagut, per aquests caminals encisadors, però més ocults i sovint bruts o deixats, atracaments i marginació. Hauria de ser el nostre gran Parc Central però no ho ha acabat de ser mai. Compta amb una bona oferta cultural, això sí, i cal admetre les moltes millores que s'hi han anat fent, de forma una mica apedaçada i no des d'un punt de vista més global. El tema del castell encara està per arrodonir i de vegades gairebé m'estimo més que no toquin res més, la veritat. Tot i que els canvis, volguts o no, acaben per ser inevitables i irreversibles.
De nit, a l'estiu, encara se m'apareixen de tant en tant, en somnis, les llumetes de la vella nòria i em sembla escoltar una música que ve d'un Parc d'Atraccions que ja no existeix. Per cert, crec que nòria no és, encara, una paraula normativa. Coses de la lingüística oficial!
Montjuïc
Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.
Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.
Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.
Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira, rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.
Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.
Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.
Júlia Costa. Indrets i camins
Aplaudiments!!.
ResponEliminaGràcies Júlia.
Bajabas por Rocafort y la veías allá en el fondo, como parte del barrio, que aún no siendo tuyo, daba las señas de identidad de que al otro lado del Para Lele, estaba Poble Sec...
ResponEliminaGràcies, Ramon!!!
ResponEliminaSí, Miquel, formava parte de nuestro paisaje, me encontraba menos sola cuando la veía, pero, 'què hi farem, tot passa!'
ResponEliminaUn post molt encertat! Molt d'acord amb les teves consideracions sobre Montjuïc. I també amb que els veïns hem de poder dir-hi la nostra. Les successives urbanitzacions de la muntanya gairebé sempre s'han fet d'esquena als barris. Trobem un exemple d'això al Mercat de les Flors, on han construït l'Institut del Teatre com un teló gegant al carrer de la França, igual que els pisos del Patronat de l'Habitatge que hi ha just al davant. Per no parlar de l'antiga reivindicació veïnal del Mercat per a equipaments per al barri...
ResponEliminaPer cert, al diccionari tenim una paraula molt bonica per a aquest element vam perdre, la sínia, no perdem també la paraula!
Esther, ja sé què 'sínia' és la paraula correcta i la faig servir sempre quan parlo de sínies agrícoles. Però crec que pel que fa a atraccions de fira la gent ha dit gairebé sempre 'nòria', el mateix que 'cavallitos' i sóc partidària de respectar aquest llenguatge popular i fins i tot d'acceptar les paraules en aquest context precís, quan formen part ja d'una certa tradició verbal.
ResponEliminaRespecte al que dius, tens tota la raó, la construcció de l'Institut del Teatre i de la casa de pisos per a reallotjar persones que vivien en antics habitatges s'ha saltat totes les normes.
L'ajuntament, el nostre i els altres, se salten totes les normes que ells mateixos posen, amb massa freqüència i sense que el veïnat digui res, malauradament també hem perdut la capacitat de protestar, pel que sembla.
En el seu moment des de CERHISEC vam denunciar, sobre tot, la construcció de l'absurd bloc d'habitatges del Patronat, sense resultat. També s'han fet pisos d'alçada excessiva al Passeig de l'Exposició, amb una mena de trampes legals, promoguts per l'Ajuntament.
El Mercat hauria estat excel·lent per a equipaments del barri, però la Generalitat convergent havia fet la seva piràmide teatral al Nacional i l'ajuntament socialista havia de fer una cosa semblant. El tema dels macroteatres fatxendes quan al barri han desaparegut els petits i els grups d'aficionats no tenen on treballar seria tot un altre tema. En principi les instal·lacions del Mercat havien de ser obertes a iniciatives veïnals però a la pràctica la cosa comporta moltes despeses i dificultats, segons m'han explicat en més d'una ocasió.
ResponEliminaJo també tinc el record de la "nòria" baixant per Rocafort. Una llàstima que l'eliminessin!
ResponEliminaMe acuerdo perfectamente de esa nória, yo era pequño y vivia en la calle Magallanes 15. desde el terrado se podia ver así como un pequña parte de algunas atracciones más y el teleférico, en las noches de veranos nos llegaba la música del parque o el sonido que hacian los jets al subir y bajar, era bonito ver todo el parque iluminado, me trae buenos recuerdos.
ResponEliminaCierto, Enrique, llegó a ser un paisaje familiar y querido, fue una gran pérdida el cierre del parque.
ResponElimina