La Plaça del Sortidor, la 'placeta'

Fa uns dies em van fer una entrevista breu per un petit espai d'una revista del meu barri, Zona Sec, en el qual gent del veïnat explica quin racó del Poble-sec és el seu preferit i els motius de l'elecció.

Jo vaig triar la Plaça del Sortidor, cosa que mostra la meva poca originalitat. Creia de bona fe que tothom sabia d'on venia això del Sortidor però em vaig trobar amb la sorpresa que les meves dues joves entrevistadores no ho sabien.

En aquestes entrevistes i, en general, en totes aquelles destinades a sortir en algun mitjà de comunicació de més o menys volada, xerres molt i al capdavall transcriuen tres o quatre coses més o menys brillants que has explicat, per manca de lloc o de temps, en el cas de ràdios i teles.

La Plaça del Sortidor estava destinada a esdevenir el centre neuràlgic del barri però avui la tendència s'ha desplaçat vers la petita Rambla del carrer Blai, com n'ha dit en Cesk Freixas en una coneguda cançó, d'aquesta zona, abans de petit comerç i avui de baretos animats, cosa que, també s'ha de dir, ha motivat moltes protestes dels veïns antics i moltes lloances del jovent amic d'aquests espais de trobada.

El Sortidor era el de la Font de Ceres, una font neoclàssica que avui es troba a Montjuïc, en un espai impracticable per on volten els cotxes, més o menys convertida en una rotonda moderna. Havia estat al Passeig de Gràcia, abans d'anar a raure al Poble-sec, però expliquen que destorbava quan passaven els guàrdies cap a Gràcia, a reprimir les revoltes de les quintes. 

En tot plegat hi pot haver llegenda, memòria oral i moltes coses més. El fet és que la urbanització del Passeig de Gràcia va foragitar la font, que va anar a guarnir aquesta plaça en la qual va romandre uns quaranta anys, deixant la seva memòria en la toponímia urbana. 

Diuen que era molt gran per a la plaça i que alguna criatura va caure a l'aigua, cosa que tampoc no he pogut comprovar de forma documental. Amb la urbanització de Montjuïc a causa de l'Exposició de 1929 va anar a parar a la muntanya i allà es troba de moment la nostra deessa, voltada de trànsit i contemplada de lluny pels turistes, però m'imagino que més tranquil·la que no pas en la seva època poble-sequina, en la qual va haver de patir coses com ara la Setmana Tràgica, quan a tocar de la seva presència van muntar una gran foguera amb tot d'objectes religiosos i mobles de les monges franciscanes veïnes.

Jo, per anar a escola, a aquestes monges que menciono, feia cada dia tota la pujada del carrer de Blasco de Garay, eix central del barri. A la plaça hi havia de tant en tant cavallitos i la seva música animava els rosaris escolars i fornia esperances en la distracció que trobaríem en sortir d'escola. Les nenes més grandetes s'enamoraven dels firaires joves amb certa facilitat, tenien un alè romàntic i misteriós, aquells xicots que ajudaven a l'empresa famíliar amb constància i eficàcia.

Del meu record, a la plaça hi havia uns plàtans d'ombra exuberants i uns bancs de pedra molt reforçats, però he vist fotografies antigues i tampoc aquells elements eren originals. Cap als vuitanta, en època maragalliana a l'alcaldia, i per demandes, ai, dels veïns, es va construir un pàrking horrorós, que té una sortida al mig de la plaça i que va comportar la desparició dels plàtans, tot i que sé que existeixen, en un nou espai verd del Poble-sec, cap a la zona de les Hortes de Sant Bertran, on els van replantar.

La plaça va perdre centralitat, la típica font barcelonina es va haver de moure i tot i que es van plantar arbres nous i es van posar bancs d'aquests de fusta d'ara, la veritat és que va perdre molta pistonada, el conjunt, pel meu gust.

Tot i amb això conserva el seu encant. Les places dels nostres temps esdevenen de tant en tant lloc de trobada de gambirots i brètols destralers i la del Sortidor ha patit temporades de tota mena. Ara crec que passa una bona època. Com que el Poble-sec no compta amb institut d'ensenyament mitjà i les monges franciscanes tenen una llarga tradició al barri i s'han adaptat als nous temps, la seva escola té prestigi i hi assisteixen moltes criatures i adolescents que hi fan el batxillerat i que provenen de molts llocs del món.

L'escola, en la meva època, responia al pompós nom de Colegio de la Consolación i les monges eren Reverendas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. Com que aquest nom avui resulta molt feixuc i quan els estudiants van pel món genera certa ironia no desitjada, van canviar-li el nom pel d'Anna Ravell, dama que, de fet, va ser la fundadora de l'orde però que en el nom oficial de l'escola no mostra la seva categoria monàstica. És un bon nom, català, i a la dama se la pot etiquetar com a pedagoga, que sempre és més subtil i asèptic, la veritat. 

A la Plaça del Sortidor, la placeta, com en dèiem aleshores, hi havia durant la meva infantesa una barraqueta d'aquelles que venien pipes, tramussos, cigrons salats, pomes confitades i, a l'estiu, uns gelats tan bons que no n'he menjat mai d'iguals, a més dels polos corresponents. L'amo es deia Isidre, com el meu avi i el meu germà. De vegades també hi havia alguna florista i pel mes de maig compràvem floretes per als altarets escolars.

Quan anaves a escola de vegades et trobaves la Lola. Era un d'aquests personatges amb discapacitat, habituals a pobles i barris, coneguts i apreciats per tothom. Tenia un ull que mirava malament, era grassa i afable i es deia que estava així a causa de l'espant d'un bombardeig, encara que no sé si aquella història no era també llegenda, jo diria que la seva discapacitat devia ser ja de naixença.

La Lola t'aturava i sempre et preguntava el mateix:

-¿Sabes quién soy, nena?

Nosaltres li dèiem que sí, que era la Lola, i ella estava molt contenta de ser reconeguda. Hi havia moltes més persones d'aquest estil pel barri, però aquest personatge és el que més recordo, no sé què se'n devia fer.

Aquells anys eren grisos, evidentment, però fins i tot els moments més ombrívols, amb els anys, tenen un cert perfum nostàlgic i poètic. Com que tot era tan gris nosaltres, nenes alegres en general, no en copsàvem la foscor en tota la seva plenitud.

Podria explicar moltes més coses sobre la Plaça del Sortidor, la placeta, però les deixaré per a una altra ocasió.