El dimecres vaig fer un recorregut pel barri en el marc del programa Quedem? d'Òmnium Cultural. és la segona vegada que el faig per a aquesta entitat, tot i que és el recorregut habitual que oferim des de CERHISEC per a grups interessats en conèixer una mica més el Poble-sec.
La veritat és que m'ho passo millor jo que la gent que ve. Una gent interessada i entusiasta, la veritat. Recordo que fa anys vaig veure per televisió com l'artista Pilarín Bayés explicava la ciutat de Vic de forma voluntària a grups de gent i vaig pensar que a mi m'agradaria fer el mateix amb el nostre barri, tan mal tractat per l'opinió tòpica durant anys i panys. No sempre es poden realitzar els somnis però aquest sí que l'he pogut fer realitat.
Com que voltar pels nostres carrers acostuma a generar comentaris diversos sobre la immigració i les seves conseqüències, vaig acabar la visita llegint-los el meu poema dedicat a una casa modernista del barri, inspirat en la mateixa casa de pisos on vaig néixer jo, però que podria ser qualsevol altra. Crec que és un resum breu de la nostra petita història:
1907
La casa, modernista però
modesta,
ja té cent anys i quan la
van bastir
el barri era més buit,
gairebé un poble
arrauxat i xaró, suburbi
en dansa,
a la ciutat, encara prou
llunyana.
Als balcons i al terrat
té unes garlandes
de pedra, fulles,
margarides, dàlies,
un ram de flors de pedra,
silencioses,
amb sanefes de fulles,
simetries
que conformen jardins
inalterables.
Hi havia ja aleshores
llum de gas,
I fins
aigua corrent, i una comuna,
i un petit
safareig, al celobert.
Tot plegat,
fet i fet, seixanta metres
quadrats, un luxe per als
qui hi vivien,
pagant un lloguer breu,
que en aquells anys,
eren diners, per a la
gent del barri.
Aleshores
tots eren nou vinguts:
de l’Aragó, de Catalunya
endins,
i fins i tot de terres de
València.
Després,
els fills i néts varen marxar
quan van poder, ciutat
amunt, fatxendes,
i la casa la van poblar
de nou
la gent de Múrcia i, ja,
alguns andalusos.
Va suportar la guerra
aquell jardí
de pedra, amb unes
quantes sotragades,
i va tenir, de fet, una
gran sort,
car a la casa del davant
va haver-hi
mitja dotzena de difunts
un dia
de bombardeig, sinistre i
malestruc.
La guerra va passar, la
mala fama,
encara embolcallava el
barri gris,
entre aquell Paral·lel de
patacada
i Montjuïc,
barraques i camins,
per on la gent del sud i
de l’oest
venia a la ciutat, a
treballar,
amb el consol feixuc
d’una esperança
i algun parent que ja
havia arrelat
a la ciutat, immensa i
despietada.
Ara, la casa és una
imitació
del món, una petita
confraria
de famílies humils, de
tots colors:
paletes del Marroc,
equatorians,
cinc xicots del Brasil,
quatre xineses,
i una família crec, de
l’Argentina,
i fins un botiguer
paquistaní
amb una ampla fillada de
pell bruna.
Però encara, en un dels
pisos, ancorada,
hi ha una àvia, d’una
edat indefinida,
catalana del tot, una
relíquia,
que ha conreat la gran
filosofia
del poble, i que defensa
els nou vinguts
quan la ignorància
s’encastella i parla
a les botigues o a la
plaça. Diu
que a tot arreu hi ha
gent de tota mena,
bona i dolenta, generosa,
aspre.
Que al capdavall, ja és
veu,
tots som
iguals.
Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)
és un bon poema¡¡¡molt bon poema ¡¡salut
ResponElimina