Durant un temps, mentre feien el metro, van passar els autobusos pel carrer de Blai, la fotografia la va fer el meu germà des del balcó de casa. A sota, una estàtua preciosa de Miquel Blai, que es troba a Buenos Aires, 'els primers freds'.
Era un esdeveniment esperat i temut: la xarcuteria, bacallaneria i moltes coses més del carrer de Blai ha tancat, s'hi estan fent obres i ben segur que s'hi instal·larà una tasca, un bar o una cosa semblant. La gent gran hem vist com anaven tancant-se botigues i botiguetes, hem vist molts canvis i ningú no hagués pogut preveure que algun dia seria aquesta una zona de gresca i tasca, la veritat. Pel mateix camí va el proper carrer de Parlament.
La botiga que menciono, la del senyor de Diego que sempre tenia a punt la xerradeta i la tertúlia i on podies comprar un munt de productes diversos era ja d'uns altres temps. A la cadira de l'interior seia sempre alguna persona més gran que jo, a fer-la petar. M'hauria agradat que la botiga, remodelada i una mica modernitzada, però no gaire, passés a algú de la família però no ha estat així. Era aquest el darrer reducte del carrer que evocava el passat d'un petit comerç dedicat a l'assortiment alimentari a la menuda, un passat amb alts i baixos, tampoc no el vull idealitzar.
Durant els anys vuitanta van tancar moltes botiguetes de la zona. Alguna hauria resistit un temps més si els impostos de la casa gran no haguessin estat tan abusius, tot s'ha de dir. Però m'estimo més això d'ara que aquells silencis i aquelles solituds que poca gent vol recordar. M'agradava el carrer de Blai quan no era de vianants, m'agradava la carnisseria de la Pepita i els lampistes bessons que quan jo era joveneta trobàvem tan ben plantats i que tenien un germà que treballava a la ràdio. M'agradava l'herbolària, que havia estat la comadrona del barri i que tenia mal geni. M'agradaven els adroguers d'abans, el Jaume, el senyor Joanet. I aquella antiga perfumeria, i la bacallaneria, i les espardenyeries i...
Tot canvia i el carrer Blai dels meus records ja havia canviat molt fins i tot per a la gent més gran que jo. Les vaqueries tan sols les vaig poder gaudir de molt petita. El d'ara també canviarà, la gent jove d'avui el troba interessant, poètic, alegre, i segurament ho és. Cesk Freixas el menciona en una cançó i ha escrit sobre ell, i això de Blai li recorda el poeta i no l'escultor al qual jo creia fins fa poc que estava dedicat, avui poc conegut per la gent amb menys anys. Algun dia tornarà a canviar, en Freixas serà vell i potser dedicarà una cançó nostàlgica als paisatges perdutes a l'estil d'aquella bohèmia cantada per Aznavour. De fet, el nomenclàtor de carrers menciona un altre Blai més antic, Pere Blai, un mestre d'obres.
El carrer de Blai actual, sorollós, ha foragitat alguns veïns, cansats de gresca i de canvis. Alguns aguanten perquè no tenen més remei, no hi ha prou diners per a canvis d'habitatge, tal i com està tot. Però al Poble-sec la gent no li ha estat mai excessivament fidel i no tan sols per això sinó per motius diversos, entre els quals creure que era un barri pobre i decadent i que per millorar socialment calia volar Barcelona amunt, ni que fos a Sant Antoni, la Vila Olímpica o l'Eixample. Avui aquesta percepció ha canviat una mica i el Poble-sec ha guanyat en prestigi, un prestigi diferent del de Gràcia, barri de gent més fina i menys diversa però lligat també a les modalitats actuals d'oci jove.
He de dir que m'agrada també el barri d'ara. M'agrada el basar xinès ple de coses, on s'han esvaït les olors de la botiga de l'herbolària, i els bars oberts, i el jovent de tot arreu, i les botigues de fruites dels paquis i la biblioteca i que encara aguantin coses com la incombustible sabateria Gasol, la botiga de bosses, el forn de les escaletes, la bodegueta que avui és un restaurant, la farmàcia, abans Can Busquets, i alguna altra cosa. Ha tancat, però, una botiga més, d'aquelles de tota la vida tot i que cal pensar que quan parlem de tota la vida parlem exclusivament de la nostra, de vida, i encara de la petita part de la nostra vida que roman inalterable a la sempre enganyosa memòria personal.
També hi havia la botiga de llegums cuites a on la meva mare m'enviava a comprar mongetes i cigrons, no cal dir que a casa només arribava la meitat del cucurutxo (de paper cartró), l'altra meitat ja me l'havia menjat pel camí.
ResponEliminaMolt bonic, Júlia.
ResponEliminaTens raó, Jordi, i me n'he deixat unes quantes. Una vegada va venir Mònica Randall a una xerrada al barri (ella era filla d'una altra bodega desapareguda del mateix carrer) i va recordar un rellotger amb un gran rellotge a l'entrada, jo casi no el recordo. Per cert, una de les darreres botigues 'de tota la vida', amb llegum cuit, la de Blasco de Garay, que també aguantava, ha tancat fa poc igualment.
ResponEliminaI la botiga de marcs, Otero... i...
ResponElimina"...la petita part de la nostra vida que roman inalterable a la sempre enganyosa memòria personal. .."
ResponEliminaEs posible que así sea, pero todos soñamos con quien no dormimos, y aquello, que en realidad evoca más miseria que ahora, a pesar de ser un tiempo de miseria, era más simple de vivir, más digerible.
Hoy no vivimos, solo sobrevivimos, y no por la edad, sino por el ambiente.
No hace ser falta Raphel para decirte que allí donde se han perdido tus recuerdos, pondrán un bar, otro bar más para añadir a esta Barcelona que ha perdido sus señas de identidad, a pesar de que Gaudí y los suyos hagan lo imposible por mantenerlas.
Salut
Si, Miquel, pero esa es nuestra mirada, mi madre también recordava 'su barrio', que cambió mucho con el gran número de immigrantes que llegaron en los cincuenta, para los jóvenes todo es nuevo y algún día evocaran el hoy como si fuese el jardín de las Hespérides, sobre Gaudí, le he cogido manía, es una marca icónica y turística.
ResponEliminaCuando miro los niños de todo el mundo que juegan en la calle pienso en como serán sus recuerdos del barrio cuando envejezcan, seguro que también los idealizarán, ojalá que lo puedan recordar en un contexto de convivencia pacífica, como el actual 'a pesar de todo'.
Se dice que no se añora el pasado sinó el futuro que teníamos en el pasado.
Cuando miro los niños de todo el mundo que juegan en la calle pienso en como serán sus recuerdos del barrio cuando envejezcan..
ResponEliminaMe quedo con la frase, y me pongo en ella.
Todo me hiere, me duele. Quizá por ello y en tono intimista, los niños me apenan más.
Un beso.
Salut
No te preocupes, és la edad, los niños tienen futuro y recursos.
ResponEliminaA veces pienso en como verían el barrio en la postguerra gente como mi madre que habían crecido en la euforia republicana, antes de la inmigración, el racionamiento y el barraquismo masivo.
Y después de pasar por los bombardeos...
Sí tot canvia, tot passa i sols queda el record mentre puguem recordar. Però ara tenim això d’Internet i aquestes aplicacions tant controvertides, i criticades però que ens poden ajudar a fixar els nostres records. Per si algú ho vol impulsar us deixo una pàgina de Facebook que ha fet, no se qui, de Badalona, es diu ‘Fem memòria: ¿Quans establiments típics de Badalona han tancat?. Aquest és l’enllaç:
ResponEliminahttps://www.facebook.com/#!/groups/120377401312039/
Toni, de Badalona
Doncs sí, Toni, jo estic encantada amb internet i les seves possibilitats, les seves virtut són molt més grans que els seus perills i defectes, gràcies a aquest invent vaig fer Humanitats, he retrobat molts amics perduts i ex-alumnes, n'he fet de nous i he après moltes coses, entre d'altres coses bones.
ResponEliminaAra ho miraré, tant de bo pel Poble-sec poguéssim fer una cosa semblant.