EVOCACIONS POBLE-SEQUINES (1)

Inicio una breu sèrie amb evocacions personals sobre el meu barri.

1

Quan ets petit no tens consciència de pertànyer enlloc. Has desembarcat al món en un indret que és el teu i el meu va ser el barri. Encara més, va ser una petita part del barri, delimitada pel Paral·lel, la Plaça del Sortidor, la placeta on venien melons, avui plaça dels Ocellets i l'església de Santa Madrona, on anàvem a missa els diumenges i festes de precepte.

Sota casa hi havia un carboner el senyor Àngel. La carbonilla era imprescindible, hi havia poc gas i s'utilitzava el carbó de grat o per força, També hi va haver durant molts anys un magatzem de carbur que avui seria impensable, per sort no vam volar tots pels aires ni percebíem aquell perill proper. Sota casa hi havia també, on avui hi ha un inevitable bar, una papereria que em semblava molt gran, amb grans aparadors d'aquells de fusta, entranyables, plens de meravelles i petites joguines. La seva mestressa es deia Hilària i en deien a Ca la senyora Hilària,com és natural.

A davant de casa hi havia un recader, Badoch. No entenc com podia haver-hi allà aquell moviment de camions, de camions d'aleshores, és clar, més petits que no pas els d'ara. La paraula recader, tan popular, no s'ha admès a tràmit normatiu. A l'establiment dels recaders un munt de xicots carregaven i descarregaven camions i miraven enlaire de tant en tant, a veure si podien esbrinar les cames o les calces de les veïnes joves, com ara la meva mare, cosa que provocava alguna tensió espiritual.

El meu germà, quan era petit, passava llargues estones estirat a terra, amb la cara enganxada a la barana del balcó, contemplant el misteri dels camions i la seva càrrega. A les cantonades del carrer de Blai hi havia dos adroguers, una bodega i una farmàcia. La farmàcia encara existeix, renovada, aleshores es deia Can Busquets. La bodega avui es diu La Bodegueta i és un restaurant, però ha conservat l'ambient i la decoració de forma reeixida. Aleshores tenia un petit taulell de cara al carrer on s'aturaven els molts carreters que feien el camí del port de bon matí, a prendre alguna copeta o un cafè.

Un dels adroguers, el nostre, era el senyor Quimet. El seu fill es deia Jaume, era més o menys de l'edat de la mare, es coneixien de petits i va continuar amb el negoci durant molts anys. Aquest adroguer és el del fill ballarí, del qual he parlat en més d'una ocasió.El de l'altre banda es deia Joanet i només hi anàvem quan el senyor Quimet feia alguns dies de vacances, les fidelitats comercials eren inalterables i sagrades. 

En aquell petit espai quedava compresa la meva minúscula vida. De tant en tant anàvem amb la mare a comprar al mercat de Sant Antoni, tota una excursió, i pel camí ens trobàvem veïnes diverses per anar fent petar la xerrada. Hi havia una botiga de ràdios al carrer Borrell, que també va durar molts anys, renovada, on posaven les novel·les radiofòniques d'èxit quan tocava i moltes dones s'aturaven a escoltar-les de camí cap al mercat.

Els volts del mercat de Sant Antoni eren plens de venedors ambulants d'això que avui en diem top-manta, però autòctons. Estenien a terra, damunt de grans mocadors de fer farcells, les seves calces, cotilles i estovalles. Les excursions extraordinàries de diumenge arribaven fins a les Drassanes a escoltar els xarlatans i fins al teatre Grec de Montjuïc. Anar al centre de Barcelona era una festa, sobretot anar a Can Jorba a comprar alguna cosa o veure els reis, que eren els reis de veritat. Segons el que compraves et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Els diumenges anàvem alguna vegada als banys, amb aquells tramvies que es deien jardineres. I fins i tot al Rompeoles, amb les Golondrines.

El Paral·lel era ple encara de plantes baixes, cosa que es pot veure en algunes pel·lícules de cinema negre barceloní dels cinquanta. A la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès on tenien palla i alfals, no sé si en venien als carreters ni exactament a què es dedicaven, en dèiem la casa de la palla. Al carrer de Blai i a Blasco de Garay hi havia també algunes lleteries amb vaques de veritat.

És impossible evocar aquell món de forma exacta, a més no disposo de fotografies, com és natural. Sota casa s'instal·lava un carretó ambulant de venda de fruita i verdures, la filla es deia Júlia, com jo. Pel que fa al món exterior, es parlava de la guerra com si fos una aventura remota superada, d'en Franco com si fos algú gairebé fantasmal i totpoderós, inevitable. També es parlava sobre la guerra mundial, tan recent. La idea general era que les guerres resultaven una cosa inevitable i lligada als humans, com les epidèmies o les puces. Haver sobreviscut, me n'he adonat després, ja era tota una fita. La gent tenia ganes de viure i l'any que vaig néixer jo, el 1948, a la mateixa escala van néixer tres criatures més, tots ells fills de pobres soldats jovenets que havien pogut retornar del desastre fets uns homes i treballaven més hores que un ventilador per tirar endavant en aquell món gris i limitat, però que a mi em semblava normal, immens i lluminós perquè era el meu. 

(potser continuarà)