LA PEPITA DE LA CARN I EL CARRER DE BLAI QUAN ERA COMERCIAL I PROU

Fotografia manllevada aquí.

Cada vegada em sembla més que les coses passen per motius atzarosos que sovint no podem controlar. Si fa anys ens haguessin dit que el carrer de Blai seria el que és avui, un conjunt de terrasses plenes a vessar durant gairebé tots els dies de la setmana, malgrat la crisi, no ens hauríem cregut.

Hi ha a qui li agrada com van les coses i també hi ha qui odia aquestes transformacions, sobretot molts veïns que viuen al mateix carrer i que en pateixen els sorolls i la gresca. Fer del carrer una zona de vianants va semblar una bona cosa, amb els anys tot s'ha mostrat molt i molt relatiu. Ben aviat es van haver de retirar uns bancs públics per motius de civisme, més aviat de manca de civisme. Avui, com sabeu, establiment que tanca, bar que m'hi posen. Bar de tapes, menja que és avui un emblema de la restauració de poc preu orientada a la jovenalla.

El carrer ha patit alts i baixos, èpoques diverses, com li passa a tot i a tothom. Durant la meva infantesa era una zona de comerç a la menuda. Les botigues d'aquest carrer on anàvem a comprar més sovint eren Ca l'Adroguer Ferran, del qual ja he parlat en alguna ocasió, la Bacallaneria, la Maria de la Llet, una Tocineria i alguna altra cosa. També recordo una pastisseria molt fina, amb uns aparadors preciosos, que en aquells temps es deia Can Guitart i que avui és la Teteria. Hi va haver perfumeria fina i algunes sabateries i espardenyeries. Llegum cuit, lampista, perruquera, els Marcs Otero... Unes botigues van durar més que no pas unes altres. Davant del que avui és la Biblioteca roman incombustible la sabateria Gasol, que té dues sucursals més, una al carrer de Parlament i l'altra al de Sant Antoni Abat. És un negoci familiar amb una dependència diversa i un públic heterogeni, des de sempre. Hi pots trobar calçat baratet i calçat bo i de qualitat, tenen de tot i molta paciència, paciència amb la qual també cal anar-hi a comprar, doncs sovint hi ha molta gent. Encara aguanta també la botiga de bosses de mà. 

Un dels personatges més simpàtics i atractius d'aquella zona era la Pepita de la carn. Fa un temps em van dir que havia mort, abans que el seu marit, cosa que em va saber molt de greu. La Pepita era una dona xerraire i simpàtica, molt divertida. Deia a la meva mare de vostè, cosa que em sobtava, tot i que la carnissera era més jove, és clar. La Pepita es va casar amb un xicot una mica més gran que no sé de què treballava però sembla que la veia al passar i es van enamorar. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Quan nosaltres ja érem una mica grandets i els fills de la Pepita encara eren petits, tot i que crec que un d'ells deu tenir l'edat del meu germà, la meva mare xalava d'allò més amb les aventures d'aquelles criatures, que ens tornava a explicar a casa fent-se un tip de riure. Per exemple, en una ocasió havia deixat un dels nens a la banyera, en remull, mentre feia no sé el què, i per tal que no protestés li va dir que s'aniria estovant. Se'n va oblidar i al cap de molta estona el nen la va cridar dient-li: mare, encara no estic prou estovat?

La més estudiosa va ser la filla, va fer medicina. De vegades, de joveneta, quan encara estudiava, ajudava a la botiga i les jaies del barri aprofitaven l'avinentesa per fer consulta gratuïta amb ella i preguntar-li si el que els havien receptat al seguro era adient als mals que patien. Tenir un fill o una filla metge ha estat una aspiració habitual de la gent modesta, a casa meva els hauria fet una gran il·lusió  tenir doctors a la família. Crec que la Pepita va començar sent dependenta de l'establiment i després el van comprar, amb el temps i estalviant. Eren molt aficionats al futbol, grans seguidors del Barça.

Amb el meu pare, quan érem infants, anàvem a missa d'una a Santa Madrona, els diumenges. La meva mare es quedava a casa feinejant, m'imagino que tampoc no li venia massa de gust complir amb el precepte, cosa que em feia patir per allò del pecat mortal. En aquelles misses del migdia es feien casaments i un dia ens vam ensopegar amb el de la Pepita i el seu marit. No recordo de cap nuvi un sí, pare tan contundent i convençut com aquell. El sí pare del carnisser consort va fer història i molta gent se'n va recordar tota la vida, com jo mateixa. Eren una parella molt maca i ben avinguda, una família feliç, vaja. Quan van deixar la carnisseria la van llogar a una altra carnissera però la cosa no va anar gens bé a causa de la poca professionalitat de la llogatera. Els fills no van voler seguir amb el negoci i el local es va vendre i ara hi ha un bar d'aquests dels nostres temps.

A la Pepita i el seu marit me'ls trobava moltes vegades comprant al Condis, supermercat que als inicis crec que es va dir 1,2,3. Vivien al Paral·lel. Em preguntaven pels meus pares, pels meus fills. Ells també van tenir néts i la Pepita me n'explicava algunes facècies, amb la seva grapa habitual, car tenia el do innat de la narrativa oral. Un dia, ja fa molt de temps, em va semblar que em reconeixia amb prou feines i allò no em va fer el pes. El seu marit havia tingut alguns ensurts de salut importants. Una altra persona, els pares de la qual havien tingut una tocineria emblemàtica al mateix carrer de Blai, em va dir que li semblava que ella havia mort i que el marit havia anat a viure amb la filla metge, fora de Barcelona. La recordo sovint, a la Pepita, riallera i garladora, sempre ben arreglada, amb un munt de clientes-seguidores que anaven a comprar-li els palpissos més aviat per fer tertúlia que no pas per necessitat immediata d'aliment proteínic.

Si fóssim un barri tan fidel a la nostra gent com el de Triana, la Pepita de la Carn i el seu establiment mereixerien una placa commemorativa al portal del lloc on vam passar tantes bones estones mentre ens tallaven els bistecs.

He de dir que al carrer de Blai encara hi ha una molt bona carnisseria i establiments ancestrals com ara el Forn de les Escaletes. O la farmàcia, que en el meu temps jove es deia Can Busquets, nom que encara li donem la gent gran malgrat els canvis d'amo que ha patit. Tot canvia però potser no tan tant com sembla, som nosaltres qui canvíem i passem i oblidem i recordem.

CERHISEC, NOVEMBRE: ELS MUSEUS ANATÒMICS, EL SENYOR ROCA I EL PARAL·LEL

La setmana que ve tenim nova xerrada de  CERHISEC, en aquest cas a l'entorn d'un tema molt poc conegut, els museus anatòmics, en concret el del senyor Roca, una mena de barreja entre ciència i espectacle que es mostrava entre d'altres indrets, al Paral·lel dels inicis.

Enric Hernández March, llicenciat en Hispàniques i Semítiques i investigador de diversos temes relacionats amb el passat barceloní poc o gens conegut, és l'autor, entre d'altres, de l'interessant blog BERESHIT.

No us ho perdeu!!! Com sempre, el darrrer dimarts de mes, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix!!!

LA SENYORA LLUÏSA, LA PILARÍN, ELS SAFAREIGS I ELS HEROIS ANÒNIMS

Tinc tendència, com molta gent, a parlar sobre el Poble-sec de forma general, com un tot. El mateix passa quan es parla de Catalunya, d'Espanya, d'Europa o del que sigui. Però les realitats són complexes i diverses, fins i tot en la petita comunitat d'un poble o d'un barri.

El Poble-sec de la meva infantesa era, en realitat, el d'uns anys concrets i el d'una geografia molt limitada. En el meu cas es tractava d'un petit espai que anava de la Plaça del Sortidor al Paral·lel i del carrer Salvà al de Radas. Hi havia un gran nombre de petits botiguers i cadascú era fidel als seus. Les traïcions comercials, com sol passar amb els adulteris, es feien fora del context proper, anant a comprar al mercat de Sant Antoni, a la plaça, com en dèiem aleshores, a la plaça per excel·lència, la nostra, la del barri veí.

No sé com devia ser el Poble-sec pretèrit, el de quan encara hi havia la Font de Ceres al Sortidor o el més antic, el del pintor Gómez Polo, un espai feréstec i fosc, una mica oblidat i fins i tot temut. Qui deu ser, aquest senyor que contempla la font en aquesta fotografia, una de les poques que hi ha amb aquest bonic monument ? La plaça del Sortidor era la placeta, en el meu temps. Encara la puc reconèixer, malgrat els canvis. L'edifici del Bar Jeniu, el més antic, encara aguanta, i que duri.

Hi ha molts indrets del barri que no vaig veure mai i uns en els quals em sap més greu no haver-hi entrat més sovint eren els safareigs. Tan sols en un parell d'ocasions vaig ser als del carrer de Blasco de Garay, immensos, extraordinaris; jo era petita i allò em va semblar un mon estrany i en penombra, ple d'humitats i xerrameca, una mena de reducte misteriós i cobejable. Hi vam anar per parlar amb una senyora que es deia Lluïsa, vivia al carrer de Blai i era bugadera. Es feia uns tips de treballar que avui no ens podem ni imaginar, per quatre rals. La gent, fins i tot la gent humil, precisava en ocasions d'una bugadera. La senyora Lluïsa venia a rentar a casa en alguna ocasió, quan la roba s'acumulava, perquè al celobert hi havia safareig, cosa que no sempre era així a tot arreu.

Sovint s'emportava roba cap al safareig i pujava i baixava les escales sense ascensor, carregada amb coves plens de roba bruta o de roba mullada, que s'havia d'estendre als terrats. Avui no aguantaríem aquell ritme ni una setmana tot i que, qui sap, la necessitat ens fa més forts. La senyora Lluïsa va tenir mala sort i va morir, força jove, tot i que jo la veia gran, amb cinquanta-i-pocs anys, d'un càncer d'esòfag. La vam anar a veure a l'hospital i em va impressionar aquella cruel malaltia que la feia vomitar a cada moment. Una seva jove en tenia cura, amb un gran carinyo. La senyora Lluïsa tenia també una filla una mica més gran que jo, la Pilarín. La meva mare m'explicava que quan la Pilarín era joveneta i jo encara anava amb el cotxet de poc que no m'espatxurra, fent allò de deixar anar els cotxets a les baixades, eren coses de criatures però l'ensurt dels meus pares va ser sensacional. La vida sovint és molt fràgil i si el cotxet arriba a ensopegar amb una paret o un cotxe jo no escriuria això avui i aquí i els que em llegiu no comptaríeu amb aquest meu testimoni sobre el barri i la seva gent.

Una vegada, anys després, quan sortíem amb la meva mare del cinema Condal, vam veure la Pilarín, ja amb el seu promès, festejant davant nostre i ens feia gràcia comprovar com s'abraçaven i feien petonets, molt emocionats. Els festeigs d'abans desvetllaven molta curiositat entre els infants, tot era misteri i enigma, pel que feia a les relacions eròtiques. Es va casar amb aquell promès, van tenir fills i néts, es va quedar vídua i encara no fa molt de temps me la trobava pel carrer de Blai i evocàvem el passat i parlàvem dels fills i de la família, però fa temps que no la veig. Jo li vaig explicar rient, en una ocasió, allò del cotxet, ella no ho recordava i va riure força. Tothom la coneixia i s'aturava molt a xerrar amb l'un o l'altre.

Quan començo a no trobar-me gent que coneixia pel carrer, malament. Vaig comprovant la decadència inevitable dels qui són més grans que jo i aquells que t'aturaven potser ja no et reconeixen, caminen malament, van sempre acompanyats, sovint amb aquestes cuidadores de remença que les noves migracions ens han facilitat a preus assequibles, fins i tot, per a la gent modesta. I un dia ja no els veus més i no saps si són morts o reclosos en alguna institució llunyana. Abans sabies qui moria pel fet que la gent traspassava a casa i tancaven mitja porta de l'escala, d'aquelles feixugues i de fusta i a Ca l'Adroguer t'informaven sobre el tema. Hi ha tot un estol de gent as les nostres vides que no són parents ni ben bé amics profunds, sinó coneguts que ens han acompanyat al llarg del temps, que ens evoquen anècdotes i moments vitals i que conformen una geografia humana molt entranyable. La vida passa i els barris canvien i algun dia, com aquest senyor que contempla la Font de Ceres, serem ombres desconegudes en el paisatge i encara gràcies.