LA SENYORA LLUÏSA, LA PILARÍN, ELS SAFAREIGS I ELS HEROIS ANÒNIMS

Tinc tendència, com molta gent, a parlar sobre el Poble-sec de forma general, com un tot. El mateix passa quan es parla de Catalunya, d'Espanya, d'Europa o del que sigui. Però les realitats són complexes i diverses, fins i tot en la petita comunitat d'un poble o d'un barri.

El Poble-sec de la meva infantesa era, en realitat, el d'uns anys concrets i el d'una geografia molt limitada. En el meu cas es tractava d'un petit espai que anava de la Plaça del Sortidor al Paral·lel i del carrer Salvà al de Radas. Hi havia un gran nombre de petits botiguers i cadascú era fidel als seus. Les traïcions comercials, com sol passar amb els adulteris, es feien fora del context proper, anant a comprar al mercat de Sant Antoni, a la plaça, com en dèiem aleshores, a la plaça per excel·lència, la nostra, la del barri veí.

No sé com devia ser el Poble-sec pretèrit, el de quan encara hi havia la Font de Ceres al Sortidor o el més antic, el del pintor Gómez Polo, un espai feréstec i fosc, una mica oblidat i fins i tot temut. Qui deu ser, aquest senyor que contempla la font en aquesta fotografia, una de les poques que hi ha amb aquest bonic monument ? La plaça del Sortidor era la placeta, en el meu temps. Encara la puc reconèixer, malgrat els canvis. L'edifici del Bar Jeniu, el més antic, encara aguanta, i que duri.

Hi ha molts indrets del barri que no vaig veure mai i uns en els quals em sap més greu no haver-hi entrat més sovint eren els safareigs. Tan sols en un parell d'ocasions vaig ser als del carrer de Blasco de Garay, immensos, extraordinaris; jo era petita i allò em va semblar un mon estrany i en penombra, ple d'humitats i xerrameca, una mena de reducte misteriós i cobejable. Hi vam anar per parlar amb una senyora que es deia Lluïsa, vivia al carrer de Blai i era bugadera. Es feia uns tips de treballar que avui no ens podem ni imaginar, per quatre rals. La gent, fins i tot la gent humil, precisava en ocasions d'una bugadera. La senyora Lluïsa venia a rentar a casa en alguna ocasió, quan la roba s'acumulava, perquè al celobert hi havia safareig, cosa que no sempre era així a tot arreu.

Sovint s'emportava roba cap al safareig i pujava i baixava les escales sense ascensor, carregada amb coves plens de roba bruta o de roba mullada, que s'havia d'estendre als terrats. Avui no aguantaríem aquell ritme ni una setmana tot i que, qui sap, la necessitat ens fa més forts. La senyora Lluïsa va tenir mala sort i va morir, força jove, tot i que jo la veia gran, amb cinquanta-i-pocs anys, d'un càncer d'esòfag. La vam anar a veure a l'hospital i em va impressionar aquella cruel malaltia que la feia vomitar a cada moment. Una seva jove en tenia cura, amb un gran carinyo. La senyora Lluïsa tenia també una filla una mica més gran que jo, la Pilarín. La meva mare m'explicava que quan la Pilarín era joveneta i jo encara anava amb el cotxet de poc que no m'espatxurra, fent allò de deixar anar els cotxets a les baixades, eren coses de criatures però l'ensurt dels meus pares va ser sensacional. La vida sovint és molt fràgil i si el cotxet arriba a ensopegar amb una paret o un cotxe jo no escriuria això avui i aquí i els que em llegiu no comptaríeu amb aquest meu testimoni sobre el barri i la seva gent.

Una vegada, anys després, quan sortíem amb la meva mare del cinema Condal, vam veure la Pilarín, ja amb el seu promès, festejant davant nostre i ens feia gràcia comprovar com s'abraçaven i feien petonets, molt emocionats. Els festeigs d'abans desvetllaven molta curiositat entre els infants, tot era misteri i enigma, pel que feia a les relacions eròtiques. Es va casar amb aquell promès, van tenir fills i néts, es va quedar vídua i encara no fa molt de temps me la trobava pel carrer de Blai i evocàvem el passat i parlàvem dels fills i de la família, però fa temps que no la veig. Jo li vaig explicar rient, en una ocasió, allò del cotxet, ella no ho recordava i va riure força. Tothom la coneixia i s'aturava molt a xerrar amb l'un o l'altre.

Quan començo a no trobar-me gent que coneixia pel carrer, malament. Vaig comprovant la decadència inevitable dels qui són més grans que jo i aquells que t'aturaven potser ja no et reconeixen, caminen malament, van sempre acompanyats, sovint amb aquestes cuidadores de remença que les noves migracions ens han facilitat a preus assequibles, fins i tot, per a la gent modesta. I un dia ja no els veus més i no saps si són morts o reclosos en alguna institució llunyana. Abans sabies qui moria pel fet que la gent traspassava a casa i tancaven mitja porta de l'escala, d'aquelles feixugues i de fusta i a Ca l'Adroguer t'informaven sobre el tema. Hi ha tot un estol de gent as les nostres vides que no són parents ni ben bé amics profunds, sinó coneguts que ens han acompanyat al llarg del temps, que ens evoquen anècdotes i moments vitals i que conformen una geografia humana molt entranyable. La vida passa i els barris canvien i algun dia, com aquest senyor que contempla la Font de Ceres, serem ombres desconegudes en el paisatge i encara gràcies.