Fa un temps que cada vegada que vaig a una xerrada sobre coses relacionades amb Barcelona, el ponent evoca la figura de Nicomedes Méndez. El gust pel misteri, la mort, el crim i les coses estranyes és molt humà i a la infantesa l'entomem sense cotilles. Durant un temps, fa anys, cada vegada que passàvem pel carrer de la Cera, quan érem jovenets, el meu germanet em recordava, per fer-me por, que allà hi havien trobat no recordo quan un bagul amb una persona trossejada. Hi ha crims i personatges que tenen més èxit mediàtic que no pas altres i alguns en concret es posen de moda de tant en tant. Pocs crims de postguerra hauran fet vessar tanta tinta com la mort de Carmen Broto i el cas de l'Enriqueta Martí revifa de tant en tant amb força malgrat que va ser un cas mal acabat i no resolt. Els itineraris històrics i recreatius que proliferen inclouen aturades a llocs de la crònica negra, sobretot de la crònica negra retrospectiva. També, a falta de guies serioses sobre la ciutat, han sorgit com a bolets llibres plens de curiositats sobre Barcelona amb volums especials dedicats a fantasmes i fets de sang, de tota mena.
En considerar l'èxit del gènere, tinc pensat des de fa alguns mesos endegar una xerrada al meu barri sobre crònica negra poble-sequina, però encara no he madurat el contingut, tot i que això tampoc no té massa importància car la majoria d'informacions orals o escrites sobre aquesta mena de coses acostumen a ser refregits de textos més antics. Per les Hortes de Sant Bertran ja hi corria de tant en tant el fantasma del de Santa Coloma, tot i que em temo que ja no té esma per sortir a espantar criatures. Un parell de llibres molt curiosos sobre lladres i assassins que va escriure un polícia, Gil Llamas, inclouen un fet molt adient d'aquest gènere, al Poble-sec de l'autarquia, quan una endevinadora del carrer d'Anníbal es va trobar a la porta un braç humà. Gil Llamas seria ell mateix un possible protagonista d'una sèrie o pel·lícula neo-neorealista. De molts crims no n'ha quedat ni rastre, recordo que en una ocasió un home va matar la seva dona a l'antic camí de València, a tocar de la Plaça del Sortidor, i en sortir d'escola vam anar a veure si hi havia sang. El capellà de la parròquia de Sant Salvador va plànyer, amb raó, el nostre morbo, tot plegat era una història de misèria i pobresa, lamentable. És clar que en aquests casos sempre rep més la dona, cosa que encara passa.
L'èxit dels itineraris temàtics centrats en un barri acabarà per exigir que amb la gent dels barris del volt firmem un acord per tal de no trepitjar-nos la matèria. El Paral·lel és encara una mena de frontera ben definida però en èpoques passades no era ben bé així. No ens agraden les fronteres però sí que ens agrada posar-ne, ni que siguin una mica galdoses. On acaba el Poble-sec? On comença Sant Antoni? Quins són els límits del Raval? A qui pertany la temàtica relativa a Montjuïc? Val més sumar que no pas restar i de fet moltes empreses i empresetes que es dediquen al tema dels itineraris, car hi ha molt de jovent a l'atur en els camps de la història, el turisme i la gestió cultural, han de passar, a la força, per damunt d'identitats de barri, identitats que crec que han revifat en les darreres dècades. De vegades en aquests itineraris, quan parlen d'un tema que conec, escolto dir moltes bestieses i falsedats però em sembla que, en general, la gent que hi participa no és excessivament exigent.
Fa uns dies vaig veure que en un barri emblemàtic havien inventat o reinvetat, en un itinerari, un tema sobre fantasmes, a partir d'uns cadàvers antics que es van trobar en fer unes obres. Com recordareu, quan es van fer obres a prop de Sant Pau del Camp, de cadàvers en van trobar a centenars i per sort se'ls va deixar reposar on eren, car no pertanyien a gent famosa ni susceptible de provocar parafernàlies polítiques d'aquestes que tenen tanta afició en portar les restes cap aquí o cap allà, fer monuments i aplegar vots del poble commogut. Ens agradi o no caminem damunt dels morts de molts segles, tota la ciutat antiga deu ser plena de runes i de restes, de cementiris oblidats i d'ossos petrificats. Si hi hagués fantasmes el món fantasmal barceloní semblaria el Portal de l'Àngel el primer dia de rebaixes.
Al Romea s'han inventat això del fantasma de la Xirgu, un personatge que també va haver de patir el trasllat post-mòrtem, de l'Uruguay a Molins de Rei. Precisament la Xirgu va treballar poc en català i poc al Romea i moltes altres actrius oblidades tindrien dret al seu fantasma en aquell teatre per on tanta gent ha passat, se'n podria fer una llarga llista però qui tindria més mèrits seria Maria Vila, amb el seu marit Pius Daví. Durant un temps a la paret del Romea hi havia una entrevista amb ella, ja jubilada, doncs va regentar una botiga de records turístics a l'Avinguda de la Catedral en deixar el teatre, però ha desaparegut com desapareixen tantes coses malgrat els cants a la memòria històrica i tot això que només fan referència a oportunismes diversos.
Del cementiri de Montjuïc també en podrien sorgir molts fantasmes. Per tal que els fantasmes tinguin una certa identitat ens hauríem d'acostar de forma individual, solitària i en penombra. Anar a trobar fantasmes fent una processó resulta gairebé irreverent. Sobre Nicomedes Méndez s'ha escrit molt i molts novel·listes l'han fet sorgir en les seves novel·les. L'entorn del Paral·lel és adient per a un gènere que, de forma inexplicable, s'ha posat de moda rabiosa en aquestes darreres dècades. Ja un dels primers llibres catalans amb crim es deia, precisament, Un crim al Paral·lel, és una novel·leta de Rafael Tasis. Roser Caminals va evocar en una de les seves novel·les un altre crim famós, en aquest cas relacionat amb el carrer de Parlament, que va motivar la condemna a mort de Silvestre Lluís, probablement innocent. Diuen que amb els anys un seu cunyat va reconèixer ser-ne l'autor, i això és el que explica Caminals a la seva novel·la. De moment i per sort per als seus habitants actuals l'escala del carrer de Parlament on va passar la tragèdia no és objecte de rutes ni d'evocacions.
Quants pisos deuen guardar a dins seu el record de morts violentes, suïcidis, disbarats de tota mena!!! Pisos en els quals avui hi viu gent que s'hi està molt a gust i que el menys que deu voler és que hi vagin els de la tele a fer reportatges, com vaig veure que feien en el d'Enriqueta Martí on avui hi viu una gent d'allò més convencional. Uns parents meus van comprar una mena de masia cap al Pirineu i després van saber d'un horrible crim que s'hi havia comès i, és clar, no els va fer cap gràcia. Sort que el pis on visc ara el vaig estrenar, altrament, qui pot saber el passat del lloc que ens acull?
La plaça Folch i Torres, on s'havien realitzat execucions, no ha canviat en excés i algunes cases del quadre de Casas es poden reconèixer encara. És aquest un altre punt adient a aquesta mena de recorreguts turístics poblats de curiositats retrospectives amb un rerefons de sang i fetge. De crims actuals també n'hi ha però sembla que no desvetllen les mateixes expectatives. Tot vol maduració i una certa perspectiva històrica.
L'èxit dels itineraris temàtics centrats en un barri acabarà per exigir que amb la gent dels barris del volt firmem un acord per tal de no trepitjar-nos la matèria. El Paral·lel és encara una mena de frontera ben definida però en èpoques passades no era ben bé així. No ens agraden les fronteres però sí que ens agrada posar-ne, ni que siguin una mica galdoses. On acaba el Poble-sec? On comença Sant Antoni? Quins són els límits del Raval? A qui pertany la temàtica relativa a Montjuïc? Val més sumar que no pas restar i de fet moltes empreses i empresetes que es dediquen al tema dels itineraris, car hi ha molt de jovent a l'atur en els camps de la història, el turisme i la gestió cultural, han de passar, a la força, per damunt d'identitats de barri, identitats que crec que han revifat en les darreres dècades. De vegades en aquests itineraris, quan parlen d'un tema que conec, escolto dir moltes bestieses i falsedats però em sembla que, en general, la gent que hi participa no és excessivament exigent.
Fa uns dies vaig veure que en un barri emblemàtic havien inventat o reinvetat, en un itinerari, un tema sobre fantasmes, a partir d'uns cadàvers antics que es van trobar en fer unes obres. Com recordareu, quan es van fer obres a prop de Sant Pau del Camp, de cadàvers en van trobar a centenars i per sort se'ls va deixar reposar on eren, car no pertanyien a gent famosa ni susceptible de provocar parafernàlies polítiques d'aquestes que tenen tanta afició en portar les restes cap aquí o cap allà, fer monuments i aplegar vots del poble commogut. Ens agradi o no caminem damunt dels morts de molts segles, tota la ciutat antiga deu ser plena de runes i de restes, de cementiris oblidats i d'ossos petrificats. Si hi hagués fantasmes el món fantasmal barceloní semblaria el Portal de l'Àngel el primer dia de rebaixes.
Al Romea s'han inventat això del fantasma de la Xirgu, un personatge que també va haver de patir el trasllat post-mòrtem, de l'Uruguay a Molins de Rei. Precisament la Xirgu va treballar poc en català i poc al Romea i moltes altres actrius oblidades tindrien dret al seu fantasma en aquell teatre per on tanta gent ha passat, se'n podria fer una llarga llista però qui tindria més mèrits seria Maria Vila, amb el seu marit Pius Daví. Durant un temps a la paret del Romea hi havia una entrevista amb ella, ja jubilada, doncs va regentar una botiga de records turístics a l'Avinguda de la Catedral en deixar el teatre, però ha desaparegut com desapareixen tantes coses malgrat els cants a la memòria històrica i tot això que només fan referència a oportunismes diversos.
Del cementiri de Montjuïc també en podrien sorgir molts fantasmes. Per tal que els fantasmes tinguin una certa identitat ens hauríem d'acostar de forma individual, solitària i en penombra. Anar a trobar fantasmes fent una processó resulta gairebé irreverent. Sobre Nicomedes Méndez s'ha escrit molt i molts novel·listes l'han fet sorgir en les seves novel·les. L'entorn del Paral·lel és adient per a un gènere que, de forma inexplicable, s'ha posat de moda rabiosa en aquestes darreres dècades. Ja un dels primers llibres catalans amb crim es deia, precisament, Un crim al Paral·lel, és una novel·leta de Rafael Tasis. Roser Caminals va evocar en una de les seves novel·les un altre crim famós, en aquest cas relacionat amb el carrer de Parlament, que va motivar la condemna a mort de Silvestre Lluís, probablement innocent. Diuen que amb els anys un seu cunyat va reconèixer ser-ne l'autor, i això és el que explica Caminals a la seva novel·la. De moment i per sort per als seus habitants actuals l'escala del carrer de Parlament on va passar la tragèdia no és objecte de rutes ni d'evocacions.
Quants pisos deuen guardar a dins seu el record de morts violentes, suïcidis, disbarats de tota mena!!! Pisos en els quals avui hi viu gent que s'hi està molt a gust i que el menys que deu voler és que hi vagin els de la tele a fer reportatges, com vaig veure que feien en el d'Enriqueta Martí on avui hi viu una gent d'allò més convencional. Uns parents meus van comprar una mena de masia cap al Pirineu i després van saber d'un horrible crim que s'hi havia comès i, és clar, no els va fer cap gràcia. Sort que el pis on visc ara el vaig estrenar, altrament, qui pot saber el passat del lloc que ens acull?
La plaça Folch i Torres, on s'havien realitzat execucions, no ha canviat en excés i algunes cases del quadre de Casas es poden reconèixer encara. És aquest un altre punt adient a aquesta mena de recorreguts turístics poblats de curiositats retrospectives amb un rerefons de sang i fetge. De crims actuals també n'hi ha però sembla que no desvetllen les mateixes expectatives. Tot vol maduració i una certa perspectiva històrica.
Cuando bajaba con mi madre al Raval, solíamos pasar por la plaza de la carcel de mujeres, que así la llamaba ella.
ResponEliminaMucho tiempo después descubrí el cuadro de Casas y pude comprobar in situ el patio de los borregos, que así decían los del lugar que se llamaba el patio de la ejecución.
Mi madre me explicaba que el domingo que estalló la guerra abrieron las puertas para dejar salir a todos los presos..
de eso hace ya muchos años.
Salut
Ostres, gairebé hauria de contestar per al·lusions! No era conscient que el nostre botxí fos tema recorrent.
ResponEliminaTemps, maduració i, sobretot, que la boira hagi esborrat el record. Una història de fantasmes o de sang demana que només sigui un esbós en la memòria. De les històries recents, tothom té alguna cosa a dir; és informació i deixa de ser un relat.
Miquel, eso de dejar salir a todos los presos fue un error de buena voluntad. Mi madre toda la vida dijo del lugar 'la presó de les dones'.
ResponEliminaCert, Enric.
ResponEliminaNo m'estranya que la gent s'hi refereixi, la personalitat d'aquest senyor ja fa dècades que inspira relats diversos però he constatat que en aquests darrers temps me'l mencionen molt sovint.
També el gust excessiu pel gènere negre, amb una allau de producció novel·listica de tota mena i un munt de publicacions sobre assassins i llocs relacionats amb fets criminals antics ens envaeix i potser és un signe dels temps, en els seixanta allò de la Cua de Palla no va tenir èxit, tothom volia 'realisme social', encara que molt realisme social també és força negre.