UN BALCÓ AL POBLE-SEC: de juny 2014

Després de la notícia del tancament de Fotos Bolois m'ensopego amb l'imminent final de les emblemàtiques Sabateries Gasol, que a mi em semblava que havien de ser incombustibles. El motiu també és la jubilació. Aquests dies podeu veure llargues cues als seus establiments ja que a més a més de la botiga del carrer de Blai n'hi havia una al carrer de Parlament i una altra al carrer de Sant Antoni Abat.

És una llàstima ja que aquestes sabateries han estat per als nostres peus gairebé imprescindibles. Van saber combinar la sabata econòmica i pràctica amb el calçat de qualitat, o sigui, que allà hi podies trobar de tot. No és estrany que les diferents capes d'immigració que passaven pel barri hi anessin de seguida, sobretot a comprar sabates per les criatures. També era habitual veure-hi gent gran, a la recerca de la comoditat. Fins i tot hi havia una modalitat que jo en diria sabata sexi a bon preu, molt del gust de senyores amb ganes de festejar.

Eren molt amables i pacients amb la gent i si no tenien el número en una botiga te'l portaven de seguida d'una de les altres. Les sabates més bones i les de marca sempre les trobaves una mica més econòmiques que no pas en d'altres llocs. Escric en passat tot i que encara són obertes, és estrany. Sempre hi havia molta gent i en més d'una ocasió hi havia passat més d'una vegada per veure si minvava el nombre de públic que les omplia per tal d'entrar-hi. Diu el cartell que duien quaranta anys al barri, a mi em semblava que eren molts més, gairebé han durat tant com el rei Juan Carlos, però en aquest cas sense relleu monàrquic.

Al costat sobreviu la botiga de bosses de mà, em temo que acabarà com la resta, convertida en tasqueta, bar o alguna cosa semblant. El carrer Parlament també s'està convertint en un lloc de bars i tasques i cafeteries.

Al Poble-sec, com a molts barris populars, hi havia hagut moltes espardenyeries durant la meva infantesa, algunes de les quals es van anar reconvertint en sabateries. No sé si algú encara pot recordar que a Blay, més a prop de Blasco de Garay, n'hi havia una de grandeta, amb una entrada on estaven els aparadors. A la Ronda, a prop del Barato, també n'hi havia hagut una de molt gran d'aquest estil. Aquelles entrades amb aparadors es van anar tancant per aprofitar l'espai i, m'imagino, evitar que s'hi fiqués gent rareta. Aquesta que menciono, amb els anys i la millora econòmica, va dedicar-se a sabates d'una certa categoria, se'n va anar al Paral·lel i després a Sant Antoni, on encara n'hi ha una que és hereva d'aquelles altres tot i que crec que els amos són uns altres des de fa temps. Crec que quan es va començar a modernitzar es va dir Gipsy.

De vegades medito en com sobrevivia aquell petit comerç considerant que el nivell de consum de la gent era molt limitat. La zona del carrer de Blay on es troben els Calçats Gasol va veure passar diferents comerços efímers, durant un temps també hi va haver alguna botiga de roba per a gent gran i per a criatures. Avui per comprar-te uns pantalons, més enllà del que puguis trobar al Basar Xinès, i que duri l'oferta, has d'anar a Sant Antoni o al centre de Barcelona tot i que sembla que fins i tot en aquests altres indrets ha anat fent moixoni la botiga personalitzada que no vengui roba estàndard i de marca convencional. Una de les grans excepcions és El Reloj que té al seu favor la magnífica atenció humana que ofereix a més a més de pantalons, samarretes i coses semblants.

Al carrer de Parlament, no gaire lluny de la Sabateria Gasol de Sant Antoni, hi va haver durant molt de temps l'emblemàtica Zarina que era una mica, en el tema tèxtil, allò que va ser pel que fa a les sabates la Gasol, hi trobaves de tot, tenien paciència i els preus eren assequibles. Va durar molts anys però també va acabar per tancar a causa dels canvis socials i de la manca de relleu generacional. Tot canvia i potser ha de ser així i qui sap si algun dia també canviarà tot altra vegada i les tasques seran substituïdes per establiments comercials o del que sigui. Aleshores els qui ara són joves i aleshores siguin vells recordaran els temps de gresca del carrer de Blay, el mateix que ara s'evoca el Paral·lel d'altres temps. Tot i que no m'agraden els canvis sempre és millor que hi posin alguna cosa que no pas que tanquin del tot, els anys vuitanta van veure tancar moltes botigues i botiguetes i el barri semblava mort o agonitzant, la veritat. Fins que van venir les tasques, i els pakiadroguers i els basars xinesos.

Abans les sabateries i espardenyeries eren indrets molt especials, feien una olor personalitzada i tenien aquells immensos prestatges plens de capses i capsetes. Encara en queda algun exemple, com ara la Sabateria Ponsà de la Ronda, que crec que l'han declarat establiment blindat, o sigui, una cosa així com ara espècies protegida, tot i que això és molt relatiu. Hi havia miralls per contemplar-te els peus, un suport per a poder emprovar-te el calçat i els interiors eren elegants i senyorívols, amb espai per passejar-te i comprovar si et feia mal l'ull de poll o no. Les capses de sabates han estat molt útils per a la creativitat manual i per a les llars, hi hem guardat de tot.

Quan jo era petita un veí de l'escala tenia molta grapa a endegar casetes de pagès amb les capses de sabates, per tal de distreure criatures, com ara el seu nebot, amb qui jo havia jugat força de petita. També era molt hàbil fent castells de cartes. Per sort les capses de sabates encara existeixen tot i que de vegades fan més nosa que servei. Fins i tot n'hi ha de molt boniques, amb fotografies interessants a la tapa i tot. A escola també vaig utilitzar les capses de sabates per a treballs manuals econòmics, gairebé eren tan útils com aquests rotlles de cartró que queden al final del paper higiènic i que he vist transformar en titelles, reis d'Orient, molins de vent, castells, ocells i tota mena de meravelles. Un element molt interessant, avui desaparegut, van ser durant uns anys els pots cilíndrics de sabó per a les rentadores, tan ben aprofitats per a desar-hi les joguines de les criatures.

Abans les sabates una mica bones, en general, eren cares. El calçat popular eren les espardenyes que més endavant es van substituir per les wambes. Les sabates es feien arreglar molt i molt, punteres, talons, mitges soles. Encara queden pegots, és clar, però no tants com abans, ja no surt a compte arreglar res i ens agrada canviar de roba i sabates més sovint, cosa facilitada per l'abaratiment generalitzat d'aquests productes, excepció feta de la fatxenderia de les marques, ep. Trobaré a faltar els Gasol, els seus aparadors, les seves ofertes, les seves sabates, botes, espardenyes, sabatilles, sandàlies, topolinos, xancletes... Ara ja li estic agafant molt de carinyo al basar xinès de Blai, la veritat, crec que allà hi havia hagut uns herbolaris i una comadrona, la senyora Lola, que és qui em va ajudar a néixer, així com també al meu germà. La seva botiga, durant uns anys, també va tenir una d'aquestes entrades amb aparadors. Era eficaç i comptent però poc simpàtica, en una ocasió em va renyar perquè vaig entrar a preguntar-li si tenia fulles de morera pels cucs de seda i em va respondre empipada: aquì només venem coses per menjar.

Si un dia el basar xinès de Blai, el més gran de tots, tanca ja el trobaré també molt a faltar. Aquests basars del nostre temps són ara imprescindibles, hi trobem de tot, productes de ferreteria, de merceria, moda a l'abast, productes de neteja, batetes, estris de cuina, figuretes per decorar, tovalloles... Desde un alfiler hasta un elefante, com deien fa anys en un anunci de la ràdio sobre el Bazar Perpiñá de la Ronda de Sant Pau, també desaparegut, el mateix que la Impremta Miró on recordava la meva mare que s'hi havia comprat les llibretes més bones de la seva infantesa. Sic transit...

Manllevo, sense permís oficial, aquestes boniques fotografies d'Ana Inés Falcone, publicades en el reportatge que ZONA SEC ha dedicat al comiat d'aquest establiment. A casa vam ser clients de Bolois des dels seus inicis i ens en va allunyar una mica el gran canvi en el món de la imatge lligat a la fotografia digital. Malgrat aquests canvis l'establiment va continuar en actiu fins ara, en què s'han jubilat el senyor Lluís i el seu oncle, el senyor Josep. La meva filla era petita fa trenta-cinc anys i per allà van passar les nostres alegries familiars, el mateix que tantes altres del barri: festes, vacances, celebracions...

A la meva filla, ja de grandeta, li vaig comprar a Bolois una molt bona REFLEX. També hi havia comprat alguna altra cosa, més enllà d'encarregar revelats o còpies de fotografies, com ara ràdios, auriculars, cintes de cassette. Recordo la il·lusió amb la qual en d'altres temps anàvem a buscar les fotografies revelades, per veure com havien sortit. També ens hi fèiem les fotografies per als carnets. Fa algun temps vaig evocar al blog l'establiment Lumière, de la Ronda, gairebé un museu noucentista. L'establiment Bolois era ja d'una altra època, ha estat una botiga que va arrelar al barri i que va connectar amb la gent, menada per uns molt bons professionals i això explica la seva supervivència malgrat els canvis provocats per les noves tecnologies, en general.

Trenta-cinc anys són molts anys però fa goig pensar que la gent tanca per jubilació i no per altres causes diverses i complicades. Em sap greu però així és la vida, tot passa i nosaltres també. Encara recordo -senyal que ja sóc grandeta- que on hi va ha ver la primera botiga Bolois o a prop hi havia hagut, anys enrere, un d'aquells drapaires del barri al qual anàvem a vendre diaris vells, ampolles i tota mena de coses. Amb una part dels guanys del reciclatge, que em donaven a casa a canvi de la feina de carretejar els materials, ja que jo aleshores devia tenir uns deu o onze anys, em comprava cromos i recordo especialment els dels Deu Manaments. Aquests els venien sense sobre, i per tant els podies triar, en una petita papereria del carrer de Salvà, també desapareguda. Uns eren més cars que no pas els altres però sempre sortien més bé de preu que no pas als Encants de Sant Antoni, un altre indret meravellós i màgic del qual espero poder-ne gaudir mentre visqui, amb els canvis que calgui, sempre que siguin per a la millora de l'indret.