SOBRE ELS LÍMITS IMPRECISOS DEL BARRI I EL TEMPS QUE NO TORNA

Hi ha sempre una terra de frontera, complexa, les característiques de la qual es poden aplicar a països, comarques, províncies, continents i fins i tot barris. Quan jo era petita el barri de Sant Antoni era tan sols la zona que envoltava el mercat. La gent de Sant Antoni no volia saber res del Paral·lel, en general. Avui el Paral·lel s'ha reconvertit en un mite i els d'aquell barri, que avui també és Esquerra de l'Eixample, en reivindiquen una part, així com el Teatre Talia,  l'Olimpia i fins i tot l'Arnau. 

La gent del Poble-sec tenia tirada a passar el Paral·lel, sobretot per anar a comprar, car el nostre barri no ha comptat mai amb un bon mercat ni amb una zona comercial amb cara i ulls. El camí a la inversa es feia poques vegades i encara no és habitual que a les celebracions del barri hi vinguin els de l'altre costat del Paral·lel. A l'altre costat també hi ha una part del Raval amb la qual els del Poble-sec no volíem saber res i consideràvem Barrio Xino. Al magnífic documental En construcción una jove veïna del Raval proper explica que uns coneguts han anat a viure al barrio de los pijos i per surrealista que ens pugui semblar aquest barri és el Poble-sec. També Montjuïc és una zona polèmica, i no pas pels motius militars de la zona polèmica d'altres temps. És un món apart? Pertany en part al nostre barri i en una altra part a la Zona Franca? Tot plegat és marejar les perdius i poca cosa més. 

Tot és qüestió de prestigi, avui tot esta més arregladet i molt jovent de Barcelona ve a menjar tapes al carrer Blai però el cert és que la zona de restauració del carrer de Parlament és més finolis, la veritat. Vivim en un món estrany, quan més ens assemblem tots plegats més interès tenim en remarcar els trets diferencials.

Jo no sé si Montjuïc és Poble-sec o no, en tot cas la part del Teatre Grec i la Font del Gat està molt lligada a la meva infantesa però anar a la Foixarda, al Sant Jordi, als Tres Pins o al Castell eren ja, fa anys, excursions serioses i una mica extraordinàries. Pel que fa al barri, per més tirada que tenim a anar a mercat a Sant Antoni, un dels elements que es van tenir molt en compte a l'hora d'establir la ja desfasada i inútil divisió comarcal, pertanyem al districte de Sants-Montjuïc i no sembla que això hagi de canviar de moment.

Quan jo era petita la gent gran encara utilitzava l'expressió anar a l'Exposició com a sinònima d'anar a la muntanya de Montjuïc. El record de l'Exposició de 1929 era molt viu i m'imagino que anava lligat a un temps lluminós en el qual el gran desastre semblava impossible o evitable. També recordo quan es va crear la Rosaleda Amargós, per la primavera eren els jardins una festa d'olors i colors. Quan van plantar roses al Parc Cervantes es van oblidar de les de Montjuïc, sempre ens passa el mateix, també ens va passar amb el Parc d'Atraccions i la rehabilitació del Tibidabo, la memòria dels pobres no té la mateixa consideració que la dels rics, les seves cases no les ha dissenyat Gaudí i sovint són arquitectura efímera, oblidable. Ara, però, fa uns anys que hi torna a haver roses en els jardinets del Teatre Grec, tot i que la majoria són roses de color de rosa, i hi ha poca variació cromàtica. 

De tota manera les roses de color de rosa són les meves preferides com també m'agrada el nom de Rosa, avui de baixa, i que quan jo era petita va ser un nom molt popular. Al Teatre Grec hi vaig passar molts diumenges pel matí amb el meu pare, de petita.  Jugàvem a veure qui feian anar més lluny les boletes de les llavors dels pitospòrums, que aleshores jo no sabia que es deien així i que quan floreixen, que és per aquest temps, escampen una olor extraordinària.

També de joveneta Montjuïc va ser un punt de trobada, uns nois coneguts vivien per la zona de les vivendes San Cristóbal, un indret que sempre em va semblar envejable, i sovint quedava la nostra colla per allà. Alguns diumenges havíem anat a ballar a casa d'una noia de l'escola el pare de la qual era el metge de Can Valero, el doctor Maldonado, qui fins i tot va escriure un llibret proposant la construcció d'una ciutat-jardí que substituís les barraques. Ells vivien en una bonica torreta, amb eixida amb flors i un pou, anar allà era una veritable excursió, aleshores. 

Fins i tot hi ha una cançó que és la banda sonora per excel·lència d'aquelles festes, la versió dels Shadows de Sleepwalk. Jo era molt encantada i tímida i no tenia allò que en diuen gaire sortida i escoltar aquesta música quan s'enfosquia a Montjuïc, sense que ningú no m'hagués tret a ballar, em produïa aquella fonda desesperació adolescent tan habitual en determinades èpoques immadures de la vida, i que després sents que fregava el ridícul i tot.

Tot passa i canvia però, per sort, aquest indret encara és, si fa no fa, com durant la meva infantesa. També les poques sortides que fèiem amb l'escola de les monges del Sortidor, bàsicament pel dijous gras, ens portaven a Montjuïc, al Teatre Grec o una mica més amunt, a la zona on ara hi ha la Fundació Miró, gràcies o desgràcies a la qual es va reduir al no res la gran Plaça del Sol on assajaven els joves toreros aficionats, aspirants a millorar la seva situació. També en dèiem la Plaça d'en Manelic, aleshores, a causa de l'estàtua d'aquest personatge, la qual, per sort, es va tornar a col·locar per allà. 

Moltes coses em venien al cap aquest diumenge pel matí, mentre passejava per aquests jardinets que vaig retratar, una vegada més. Pensava que dels estanys havien desaparegut els cap-grossos però amb gran alegria vaig comprovar que unes criatures en cercaven amb gran afició. Però aquells cap-grossos de la meva infantesa, com deia el poeta, tot i que evocant  orenetes i mareselves, no tornaran.

Per cert, en arribar al Teatre Grec amb les amiguetes, aleshores, hi havia baralles per tal d'ocupar un seient destacat, el qual crèiem que era el de l'emperador. Als costats de l'escenari imaginàvem que hi tenien presoners els lleons i els tigres afamats, disposats a cruspir-se els cristians plens de fe incombustible, com aquells de Quo Vadis, que canten mentre les feres els fan miques, que bonica és la innocència! Tan fàcil que hauria estat fer la viu-viu, fer veure que s'adorava els déus romans i passar desapercebuts, ves.