Per casualitat, en cercar imatges a l'entorn de la Castanyada, m'he ensopegat amb aquest acudit, al Patufet del primer any de la seva publicació, 1904. L'acudit en vers fa referència al famós problema de l'amplada del Paral·lel i de les seves voreres i l'alcalde és Gabriel Lluch i Anfruns. Lluch (1857-1914) va ser alcalde tan sols durant un any, del juliol de 1904 al juliol de 1905. Va mostrar molta fermesa en fer aterrar cases que no seguien la normativa. Ningú no creia que fos capaç de tirar endavant l'enderrocament però després d'haver pres l'acord en una sessió de l'11 de setembre de 1904 el dia 12 d'octubre pel matí es va presentar a l'Avinguda del Paral·lel amb cent guardes d'infanteria i cavalleria i brigades municipals amb pics, pales, escales i estris diversos.
La gent va seguir amb gran expectació aquells enderrocaments. Abans, a primera hora del matí, s'havia comunicat als afectats l'enderrocament per tal que retiressin estris i pertinences. Tot i amb això sembla que de moment la cosa no es va prendre seriosament fins que no va començar la feina. Alguns propietaris aleshores van demanar més temps per retirar taulells de marbre o vitralls, cosa que va ser acceptada.
La gent, quan va veure com treballaven aquelles brigades municipals, que tenien fama de patir una gran galvana crònica, va començar a ficar-se amb ells amb penjaments com ara:
-Ganduls, ja era hora que treballéssiu, com es veu que teniu l'alcalde al davant, pocavergonyes!!!!
Els enderrocaments van començar per la vorera que va d'Abat Safont al carrer Sant Pau, on hi havia el Cafè Español, el teatre Olympia (l'antic), i un establiment molt popular, la Gran Barbería del Obrero, així com un conegut comerç dedicat a la venda i reparació d'acordions. Després van continuar per la vorera que toca al nostre barri i van anar enderrocant el Trianon, el Saló Venus, el Pavelló Soriano, el Teatre Nou i el seu Cafè, tan sols, això sí, la part afectada per les ordenances.
Alguns establiments més previnguts ja comptaven amb un tipus d'instal·lacions provisionals, en canvi d'altres es van veure abocats a la desaparició com ara el Trianon i el Venus. L'Olympia i el Pavelló Soriano es van tornar a edificar. Els guàrdies municipals tenien cura de mantenir l'ordre mentre es posaven al descobert les carcasses de les teulades i es desmuntaven rètols i guarniments de les façanes.
L'alcalde va supervisar tot el dia la feina i en acabar es van trobar amb un cobert fastigós instal·lat en un indret on hi havia hagut una antiga caldereria. El seu propietari havia construït uns precaris envans de fusta i llogava unes lamentables estances a necessitats i indigents, als quals els cobrava els diners un pinxo. Aquell indret devia ser tan horrible i brut que l'alcalde va recriminar de forma contundent el propietari i el va fer detenir, cosa que va provocar una ovació del públic badoc. Ja veieu que no hi ha res de nou, pel que fa a l'explotació dels desgraciats per part de la gent sense escrúpols. L'indret se situava en un lloc anomenat com l'antiga plaça dels Mistos, crec que devia ser un espai tocant a l'avinguda Mistral actual ja que aquella zona era aleshores molt deixada i plena de barracots i brutícia.
Aquella recuperació d'espai va permetre durant molts anys que les amples voreres acollissin les famosos i impressionants terrasses. Al Venus hi actuava la Bella Chelito, la famosa intèrpret de la Pulga que es va quedar temporalment sense teatre. Aquells enderrocaments van ser molt comentats i van causar sensació però un altre fet d'aquell any, la mort de l'Aragonès a mans del Nelo i la seva quadrilla, va donar nous temes de conversa a la gent i és que moltes coses no han canviat en excés, segons com es miri. El tema de l'amplada de les voreres, els porxos i la resta no es va solucionar i com que la cosa no estava clara els propietaris es limitaven a arrendar espais, per si un cas. L'any 1929 es va suprimir allò dels porxos, malauradament la Guerra Civil i la postguerra van potenciar que l'indret no acabés de tenir, malgrat ser tan popular, un urbanisme amb cara i ulls.
El llibre de Miquel Badenes, El Paral·lel, història d'un mite (Pagès, 1998) recull els fets en el capítol Enderrocaments al Paral·lel (pàgines 238/241). També a través dels diaris de l'època, com ara La Vanguardia, podem seguir gairebé en directe aquells esdeveniments. El diari explica que tampoc no complia amb la normativa el taller d'un pintor, Soler de las Casas, però que la construcció estava feta abans d'haver-se dictat aquelles ordenances i es va respectar l'edifici.
Probablement aquest taller tocava a la vorera del Poble-sec. Soler i de les Cases va ser un pintor important, fill de Frederic Soler, Pitarra, i seria interessant comptar amb més dades sobre aquest taller. Sovint oblidem que el nostre barri i el Paral·lel van acollir molts artistes plàstics durant dècades i d'aquí ve la comparació amb Montmartre. Ernest Soler va ser també escriptor i escultor i va tenir alguns èxits remarcables en el camp del teatre, amb comèdies, tragèdies i fins i tot el llibret d'una sarsuela, La roca de les mentides, la música de la qual era de Bosch i Humet.
La seva vídua, Rosa Hernan i Lloret, va donar moltes de les obres de l'artista a la Generalitat i es van repartir entre el MNAC, el Museu d'Arts Decoratives, al qual també van anar a parar objectes que eren del pare, Frederic Soler, i l'Institut del Teatre pel que fa als originals de l'obra escrita, o sigui, que la feina seria nostra si volguéssim fer un estudi aprofundit sobre el personatge sense haver de donar més voltes que un ventilador.
Per la documentació de l'època sabem que el bar La Tranquilidad, que més endavant es va traslladar a la vorera del davant, a tocar del carrer Cabanyes, es trobava a prop del carrer Sant Pau i també es va veure afectat.
Molt bona aquesta resenya.
ResponEliminaSalut