SOR CRESCÈNCIA I JO

Veig a Bibliogoigs que avui és Santa Crescència. No crec que avui hi hagi gaire gent, i menys jove, que porti aquest nom. L'única persona que vaig conèixer que es deia així va ser una monja i suposo que aquest era el seu segon nom ja que quan professaven les noies es canviaven l'original per un altre que triaven, talment com si canviessin de vida i de personalitat.

Sor Crescència era una monja rondinaire, ja gran, tot i que quan ets petita a tothom veus molt gran, més encara durant els anys cinquanta, les iaies es vestien aviat de velletes i, pel que fa a les monges, era gairebé impossible esbrinar quina dama real s'amagava rere aquells hàbits i aquelles toques.

Sor Crescència, quan jo la vaig conèixer, era ja una secundària, a l'escola i es limitava a fer classes de labors. Aquells i aquelles escoles eren veritables comunitats que, com totes, fins i tot la de l'escala, reflectien les dèries, misèries i virtuts de les grans. Les relacions de poder fluctuaven i es manifestaven en molts detalls que amb el temps he anat entenent.

L'orde a la qual pertanyien les monges de la meva escola l'havia fundat una dona d'Arenys, Anna Ravell, la Mare Ravell, el nom de la qual el porta avui el centre del Poble-sec i del qual s'han esborrat de forma políticament correcta les connotacions ràncies per passar a donar nom a una pedagoga notable, més o menys. 

L'estructura de poder de l'orde comptava en els llocs de poder amb monges catalanes però cap als seixanta van irrompre en el context monges basques les quals, tot s'ha de dir, van refer l'escola a fons ja que crec que feia temps que no tirava endavant. Aquesta dicotomia basco-catalana no estava exempta de tensions, tema en el qual no puc entrar a fons ja que no el conec però que es podia llegir entre línies a través de comentaris subtils d'aquells que algunes monges amollaven a les nenes més  grandetes, de tant en tant.

Sor Crescència, catalana, possiblement havia tingut més pes en alguna etapa anterior però durant la meva va anar quedant relegada a les mencionades labors, activitat aquesta que també resultava ja complementària i de poca volada. Durant les labors una de les nenes llegia vides de sants i també resàvem el rosari. L'encarregada de passar-lo, si era una mica entremaliada, se saltava avemaries sense que la monja, que potser ja sordejava una mica, cosa que la toca-tapa-orelles devia potenciar, se n'adonés.

També era habitual acabar aquella lletania de l'ora pronobis allargant els finals, ora pronobisssss. La monja rondinava força i nosaltres xalaven d'allò més. Sor Crescència amollava sovint un penjament a aquelles qui, com jo mateixa, teníem poca traça amb el tema dels brodats i les costures: bunyolera!!!

Sor Crescència, quan ja vaig marxar de l'escola, tenia cura de fer arribar la revista que aleshores editaven les franciscanes, Paz y Bien, a les cases de les antigues alumnes. Una altra de les seves tasques era organitzar els viatges d'aquelles capelletes transportables que anaven de casa en casa, ens encantava que ens encarregués anar-la a portar o a recollir a alguna casa.

Vaig començar a estimar Sor Crescència quan vaig marxar del cole i vaig començar a treballar en un despatx, sempre que em veia em preguntava com m'anava i quant guanyava i què feia. Era com una iaia entranyable i afectuosa, molt diferent de la monja geniüda de la costura pretèrita.

Un dia vaig saber que havia mort. Ja no ens passaven la capelleta i el Paz y Bien es va deixar de publicar. Era una revista ben editada per l'època, amb notícies sobre les escoles de l'orde i fins i tot divertits acudits. Sempre ens queixaven de què hi sortien poques notícies i fotografies de l'escola del Sortidor. En un número de l'any 55, la revista era trimestral, va sortir, però, tota una pàgina dedicada a l'escola. Crec, però no n'estic segura, que potser  Sor Crescència és la de la fotografia de sota, a l'esquerra.

L'altre monja em penso que és la Madre Camila. La classe de solfeig i piano era minoritària, el nostre barri era humil però hi havia cert classisme escolar, fins i tot hi havia unes nenes que duien bata blanca, pagaven menys i assistien a una mena d'unitàries marginals. Això de les bates blanques, tot s'ha de dir, es va acabar amb els aires conciliars i les monges basques. 

No em puc imaginar com devia haver estat la joventut o la infantesa de Sor Crescència, de fet no en sé res, de la seva vida. Avui costa imaginar l'ambient de la Catalunya Catòlica i Rància, que tant de pes ha tingut en tantes coses. Durant molts segles les noies tenien poques sortides, casar-se o fer-se monges o ser tietes conques i menystingudes. M'adono que les preguntes que em feia Sor Crescència sobre la meva vida laboral tenien espurnes de melangia, en aquell present, avui llunyà, les noies modestes ja podien fer alguna coseta més i guanyar-se les garrofes.

Avui li he volgut dedicar aquest record, descansi en pau al cel dels dibuixos dels missals antics, amarat d'àngels i núvols daurats.