Sóc molt ignorant pel que fa al tema futbolístic i em sap greu en ocasions com la d'avui, quan m'he assabentat de la mort, als noranta anys, de Josep Parra, un mite del futbol i de l'Espanyol, en concret. Al barri hi ha hagut escriptors, pintors, artistes en molts camps i també grans esportistes. El futbolista més recordat potser sigui Olivella però sempre que es parlava sobre el tema, en alguna xerrada o trobada informal, algú recordava Parra, qui es va iniciar al camp del Sec, el de la Satalia, en els anys en els quals, segons testimonis, no es parlava al nostre barri del Barça o del Madrid sinó de l'equip local, el qual era seguit amb gran afició per molta gent.
Parra no havia estat oblidat pel seu club ni per la gent aficionada. L'Espanyol li retrà un homenatge i crec que estaria bé recordar-lo més a fons al barri, a ell i a d'altres futbolistes encara entre nosaltres, com el mateix Olivella. Es va iniciar en l'esport a l'escola de Sant Pau del Camp, va debutar en el Júpiter i després va jugar al Poble-sec, fins que va ser traspassat al Terrassa, ciutat on va viure durant molts anys i on ha mort. L'any 1947 va arribar a l'Espanyol. Va ser set vegades internacional i era el darrer supervivent de l'equip que va anar al Mundial del Brasil el 1950.
Després va jugar al Cartagena, on va finalitzar la seva carrera esportiva. Era cunyat d'un altre mite futbolístic espanyolista, Argilés.
Cuando en ocasiones hablo con Paco, hombre ya mayor, y nieto de Paco Brú, uno de los siete que fundaron el acta de la creación del Espanyol de Barcelona en la Facultad de Farmacia que estaba a la sazón en la plaza Universidad, suele hablarme de varios de los jugadores que fueron impronta en el universo de aquella época.
ResponEliminaY sale Parra.
Pero de aquella época han pasado tres generaciones. Cuanto menos. Y si que habían prejuicios (la palabra murciano estaba en boca de tot-hom), pero en el fútbol la cosa todavía no había calado.
Fue a partir del 35 y la impronta mussoliniana que dió pie a escribir a Ortega aquello de "El origén deportivo del estado", y en donde se empezó a inculcar que el deporte representaba a el orgullo de la raza porque representaba a un país. Y fue también, y con el tiempo, que jugadores del otro equipo de la ciudad que vestidos con los colores de un cantón suizo (triste paradoja), y que no eran, ni son, los identitarios de Catalunya, empezaron a representar dicha entidad a la llamada uniforme de don Josep de Carreras: Som més que un club.
Descanse en paz el Sr Parra. Y bienvenida su despedida....aunque sea por los chinos.
Miquel, Parra es de una época determinada en qué las cosas no eran tan mediáticas ni se movía tanto dinero, ahora todo es Barça o Madrid y poca cosa más, según González Ledesma también eran más 'catalanes' los orígenes del Espanyol que los del Barcelona. El mundo del fútbol profesional de 'altura' es un misterio para mi, la verdad, no entiendo tanta chifladura.
ResponElimina