Avui toca xerrada de CERHISEC ja que és darrer dimarts de mes. Ens trobarem, com sempre, a la nostra estimada Biblioteca i evocarem la figura d'ALADY, algú de qui el nostre erudit local, Miquel Badenas, va dir que era L'últim rei del Paral·lel. Amb aquest títol he promocionat la xerrada.
M'ha estat relativament fàcil trobar informació, tinc la biografia que va escriure el senyor Badenas i també el llibre de memòries de l'artista, que, de fet, és un recull d'anècdotes divertides i evocadores. I a la xarxa es pot trobar, així mateix, molta informació sobre aspectes diversos, com ara les pel·lícules en les quals va intervenir.
M'ho he passat molt bé preparant aquesta xerrada ja que la vida professional d'aquest artista inclassificable, més aviat el que avui en diríem un showman, es creua amb tot un estol de gent del món de l'espectacle d'abans i de després de la guerra, gent fascinant, cadascú dels quals mereixeria un llibre aprofundit o una sèrie de televisió, i he constatat la continuïtat dels espectacles que s'oferien al Paral·lel, fins ben bé els anys seixanta. Alady no va morir molt gran pels paràmetres actuals però va començar a treballar molt jove. Amb ell va morir tota una època encara que no ens n'adonéssim, aleshores.
En les seves memòries, escrites l'any 1965, tres anys abans de morir, una data en la qual sí que les tendències d'oci començaven a canviar de forma evident, escriu que el que queda que recordi el temps passat és ja, tan sols, el Molino. El Molino i els seus espectacles tradicionals es van convertir en una relíquia. Avui, per sort, el teatre ha revifat, però ja no pot ser el que havia estat car el temps passa i tot canvia i nosaltres i la nostra mentalitat, també.
Alady, pocs anys abans de morir, es va voler retratar davant del pati de butaques del Còmic, un magnífic teatre que s'anava a enderrocar de forma imminent. Aquesta fotografia la va encarregar en gran i la tenia penjada en un lloc visible de casa seva. Segons explica Miquel Badenas, el quadre amb aquella imatge va protagonitzar uns estranys fenòmens que no explicaré aquí per no desvetllar un dels enigmes de la biografia de l'actor.
Expliquen que hauria pogut fer les amèriques, però no va voler anar tan lluny. La gent de la meva edat el recordem ja madur, i el recordem també per la seva participació a la ràdio, a programes diversos, com ara l'emblemàtic i imprescindible Radioscope de Salvador Escamilla, fent els seus acudits innocents, amb els quals rèiem a cor què vols aleshores, com ara el d'aquell senyor que es deia Agapito i en catalanitzar el seu nom es va haver de dir Facixiulet, un acudit que aquests dies m'ha recordat el meu germà. O entonant allò de la Rambla, la Rambla, que ja era una mena de falca habitual.
Durant un temps es va dir que li dedicarien un carrer, un carrer d'aquest que van a parar al Paral·lel des del Poble-sec, però la cosa no va reeixir i encara bo que es va posar una placa a l'edifici de l'Apolo refet, en el ja llunyà 2003. Ah, aquell Paral·lel, una paraula que em sona tan estranya com això de facixiulet, he de dir que jo continuaré dient-ne Paralelo en la intimitat...
Serem a la Biblioteca,gaudirem de les teves paraules i molt desperts als enigmes de la biografia del actor.
ResponEliminaEspero que hagueu passat una bona estona, Jaume.
ResponElimina