EL PIANISTA VIDIELLA: DEL POBLE-SEC AL PALAU DE LA MÚSICA

He escrit en diferents ocasions sobre la importància que va tenir el taller del pintor Simó Gómez Polo com a lloc de reunió del bo i millor de la Barcelona del seu temps. Un personatge clau en la vida del pintor i amb un rerefons més culte i intel·lectual va ser el seu germà Enric, una mica més gran. Enric no es va casar, potser a causa de la seva devoció per la família i pel pintor, al qual va intentar protegir i donar suport.

Però Enric no va protegir tan sols el seu germà pintor, va donar suport a diferents personatges que aleshores eren molt joves, com el pianista Vidiella. Si feu una visita al Palau de la Música potser us expliquin a qui pertany el bust que es pot veure a l'escala, potser ja us hi heu fixat. Allò que ningú no us explicarà és la relació del Vidiella jove amb el Poble-sec. 

A la biografia del pintor Simó Gómez escrita per un altre geni, Feliu Elies, podem llegir: Una admiració fervorosa sentia (l'Enric) també de manera extraordinària per en Carles Vidiella, el cèlebre pianista. Per obra de l'Enric aquest artista atenyé la sublim execució pianista i els èxits que el feren cèlebre arreu. En Vidiella començà essent pianista al cafè de les Delícies (després Lyon d'Or)...

(...) Tota aquesta colla se reunia abans al Cafè Suiç; en entrar en Vidiella de pianista al cafè de les Delícies, tota la colla, que adorava el músic d'una manera idolàtrica, se trasllada al Cafè del davant.

Elies explica com fou Enric Gómez qui tingué la idea d'enviar Vidiella a estudiar a París, ell qui va aconseguir els mitjans que ho van fer possible, cobrant quotes als integrants de la colla, i fins i tot va treure diners de la seva butxaca per ajudar-lo. Enric Gómez va seguir la feina del pianista i els seus estudis, li escrivia, anava a París si calia animar-lo i el va tenir a casa seva, la casa familiar del carrer Tapioles, que encara existeix, amb algunes reformes, i que no compta amb cap recordatori de tot això. Vidiella era jove i sembla que s'espantava molt amb els trons i els llamps de les tempestes, cal pensar que el Poble-sec era un indret aïllat, tocant a la muntanya. 

Al Palau de la Música és pot recordar també un altre personatge del Poble-sec, el pintor Brull, sobre el qual escrivia fa poc i a qui vam dedicar una xerrada. Dos quadres d'ell, força grans, es poden contemplar a la sala Lluís Millet. Es veuen més bonics i lluminosos en aquestes reproduccions, el temps els ha enfosquit força. 

Enric Gómez Polo va viure fins l'any 1911, la vida no  va ser gaire amable amb ell i va contemplar amb tristor la transformació del Poble-sec en un barri d'habitatges, atapeït i sorollós, molt diferent del que ell podia recordar, del temps en què vivia el seu germà i davant del taller hi havia un immens xiprerar. Va tenir mala sort, el gravat havia anat de baixa amb la difusió de la reproducció fotogràfica a les revistes i això l'havia deixat gairebé sense feina durant anys,  però uns joves artistes, com sol passar sempre, volien recuperar aquell art i contactar amb ell per tal que els guiés. 

Vidiella va tenir una vida professional amb èxits i reconeixements. De més gran i durant trenta-tres anys va viure a la casa del carrer Pau Claris on es pot veure una placa que ho recorda i on va morir. Va tenir molta relació amb el Palau i l'Orfeó Català, d'aquí ve que se li dediqués un homenatge en forma de bust commemoratius, dos anys després de la seva mort.