dilluns, 14 de maig del 2018

EVOCACIONS SENTIMENTALS PER L'ENTORN DEL TEATRE GREC

foto de Julia Costa.

Dissabte, en baixar d'una visita al MNAC, vaig voler passar pels jardins del Teatre Grec, a veure si ja havien florit les roses. Aquests jardins van ser durant anys la Rosaleda Amargós. Per la primavera s'obrien roses de tots colors i escampaven una olor persistent. No sé si no he perdut olfacte però trobo que res no fa l'olor d'abans, les roses encara menys. Fa poc vaig ser al Parc Cervantes i tampoc no vaig percebre una flaire extraordinària.

Suposo que la promoció del Cervantes com a lloc de roses va fer que l'Amargós anès de baixa, un mica com el tema, molt més greu, del Tibidabo versus Parc d'Atraccions de Montjuïc. El cas és que les roses van desaparèixer durant anys i fins i tot l'entorn feia pena fins que una nova reflotació del conjunt, en l'època Clos, va arranjar una mica la cosa. Una activitat habitual dels poders públics és deixar malmetre espais i plans d'estudi per a poder-ne inaugurar de nous i penjar-se les medalles corresponents. Fa  uns anys que hi torna a haver roses, roses de diferents varietats, als Jardins del Teatre Grec, però totes són de color de rosa. És un jardí especialitzat, doncs. Fins i tot han tornat a criar granotes en alguns estanys...

Molts dissabtes i diumenges s'hi celebren festes infantils,  suposo que són legals i que deus reservar l'espai fent algun tràmit. També s'hi fa ioga i coses semblants, a més a més. Per la part de dalt del teatre hi passa un caminet que ara està tancat al públic, amb el meu pare en dèiem el camí de l'enganyifa ja que la primera vegada que hi vam passar crèiem que arribaríem a un indret llunyà però tan sols sorties a l'altre costat  del teatre.

El Teatre Grec era un lloc habitual on anàvem, el meu germà i jo, de petits, amb el pare, els diumenges pel matí, a passar l'estona. Ell llegia el diari i nosaltres saltàvem per les grades. També era aquell un lloc on es duien de tant en tant, molt de tant en tant, a pasturar, des de l'escola. Sobretot els dijous gras per la tarda. Allà vaig veure Núria Espert assajant Medea, jo no sabia qui era i la mestra ens va explicar que era una noia molt jove i molt bona actriu. D'això fa seixanta anys.

Una de les aficions competitives habituals, entre la mainada, era intentar col·locar-nos en el seient que sembla un tron. Em sembla que moltes generacions de criaatures hem fet el mateix. Quan era petita creia de bona fe que era aquell un teatre molt antic. Pels costats hi ha un espai per on surten i entren els actors quan fan representacions i crèiem que allà hi havien tancat els lleons i tigres destinats a cruspir-se els cristians, com a Quo Vadis, mentre l'emperador, des del seu tron, contemplava la disbauxa. Però el teatre no és grec autèntic sinó l'enginyós aprofitament d'una antiga pedrera i, de fet, tampoc és gaire antic sinó que es va endegar l'any 1929, amb allò dels fastos de l'Exposició. Ha tingut una vida una mica atzarosa, amb alts i baixos diversos.

En alguna ocasió hi havia vist celebrar Jocs Florals municipals, dels d'abans, d'aquells clàssics, amb les noies vestides de blanc i de llarg i els mantenidors ben mudats. Una vegada hi vaig veure actuar Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Montllor era impressionant amb aquella manera de cantar, mig  recitada, creixia en l'escenari. Va ser molt maltractat per la cultureta encara que després li hagin fet homenatges diversos. Era bon cantant i bon actor, tot suma. El recital es feia a mitja tarda i el teatre era mig ple. O mig buit.

Aquest estiu vaig anar a veure al Teatre Grec el darrer Cal·lígula representat a la ciutat. Més enllà de la representació, l'ambient que es viu allà dalt, en les nits d'estiu, és una meravella. Hi ha xiringuitos amb menjar, m'encanta i miro de pujar-hi cada any, des d'en fa pocs, tot s'ha de dir. Amb això de la meteorologia hi ha una tendència a l'exageració de la qual t'adones quan et vas fent vella. Fa molts anys vam patir uns estius força plujosos, fins i tot es deia que com que el temps canviava els turistes, que aleshores venien a cercar el sol i no tant l'empremta gaudiniana, acabarien per fer-se un seguro, un seguro de sol, com el de la cançó. Un any es van haver de suspendre uns recitals de Joan Manuel Serrat, després d'haver-se venut totes les entrades, a causa de la pluja. És el risc d'aquests espais sota els estels, és clar.

Crec recordar que fa anys hi havia en aquests jardins, a la part alta, l'estàtua de La noia de la trena, de Viladomat, no sé per quin motiu la van canviar de lloc en algun moment però, al menys, encara és a Montjuïc. Això de les estàtues viatgeres és una altra constant lligada a les manies remodelatòries dels qui manen. En tot cas, per motius personals i sentimentals, els Jardins del Teatre Grec, els Amargós, són un dels meus espais barcelonins de referència. Fa anys hi havia un pi monumental que va morir, de mort natural. En aquest cas els poders municipals botànics van fer molt bé les coses, en van plantar un altre que ja comença a fer goig.


1 comentari:

  1. También la vi a la Nuria Espert con Rafael Alberti, recitando poemas...de eso hace ya muchos años. y siempre lo recuerdo.
    Salut

    ResponElimina