Bien entrada ya la tarde André recaló en el Paralelo. Hombres y mujeres,orgullosos supervivientes de una canicular tarde de finales de julio, paseaban en ruidosas cuadrillas de jóvenes o arrogantemente cogidos del brazo. Vestidos llenos de flores, camisas muy blancas, zapatos brillantes, algun piropo, un requiebro al paso de una llamativa joven con minifalda que no consiguió entender, muchas risas... La ciudad se le antojó dividida en compartimentos...
El Poble-sec i el Paral·lel són escenaris presents en llibres i pel·lícules. Tinc a mig fer un corpus literari a l'entorn de la presència del barri en la narrativa, la poesia o l'assaig històric. Darrerament m'he ensopegat amb una novel·la interessant, el protagonista de la qual és fill del Poble-sec, barri al qual tornarà el seu fill, a finals dels seixanta, per tal de recuperar una part del passat del seu pare, exiliat republicà, supervivent de Dachau.
Copio la ressenya que he escrit sobre el llibre, publicada al blog literari Llegir en cas d'incendi.
HOTEL LUTECIA
Empar Fernández
2017, Penguin Random House. Grupo Editorial S.A.U.
Empar Fernàndez (Barcelona 1962) és escriptora i professora d’història. Porta molts anys escrivint i publicant, sola o en col·laboració amb d’altres escriptors i escriptores. Malgrat la seva llarga trajectòria i els diferents premis rebuts, la seva narrativa, entre la qual té un pes la novel·la negra, no ha assolit, encara, la visibilitat que caldria. I això fa que sovint sigui un agradable descobriment per aquelles persones que s’ensopeguen, per primera vegada, amb algun dels seus llibres.
En aquest llibre ens introdueix en una història personal, la d’un home supervivent del camp de Dachau, que intenta, amb grans dificultats, reconstruir la seva vida. Andreu Ribera, barceloní del Poble-sec, exiliat republicà, no podrà defugir mai del tot l’horror viscut, encara més quan sap que la seva dona, de qui estava molt enamorat, ha mort en un altre d’aquells camps d’extermini. La novel·la està dividida en dues parts però, de fet, ens situa en tres moments geogràficament i vitalment diferents, el París del final de la guerra, la Provença rural i la Barcelona de finals dels seixanta, a la qual retornarà el fill d’aquest home, per tal d’esbrinar alguna cosa més sobre la família del pare.
L’Hotel Lutecia és un espai mític parisenc, un hotel de luxe que va ser ocupat pels nazis i que després va servir de refugi, hospital i suport als supervivents de l’horror. Avui continua sent un hotel de luxe i per ell han passat personatges diversos, molt coneguts. També funcionava com a centre d’informació en el qual es feien públiques les llistes dels morts i els supervivents dels camps. Andreu Ribera, que protagonitza aquesta història i al volt del qual giren els altres personatges, arribarà a aquest lloc sense esperança, malalt i feble. A París trobarà el suport d’una bona dona que ha perdut un fill i el marit a causa de les guerres i, més endavant, es traslladarà al camp, a la Provença, per ajudar una germana d’aquesta dona, més jove, en les feines rurals.
Allà iniciarà una nova vida però, al capdavall, els fantasmes del passat acabaran per fer-se presents i per esquinçar la pau recuperada, afectant el seu entorn i la seva nova parella. A la segona part del llibre, un cop morta la mare, el seu fill anirà a Barcelona per tal de poder conèixer alguna cosa més sobre el seu pare i les seves circumstàncies familiars, tancant un cercle vital sacsejat per la història i les seves misèries.
La primera part del llibre resulta trasbalsadora, plena de dramatisme i reflecteix l’ambient d’un final de la guerra en el qual els supervivents resultaven, en ocasions, incòmodes a una població que s’estimava més oblidar aviat el passat. Resulta emotiva la solidaritat de la dona que l’acull i el suport desinteressat que li ofereix. Andreu Ribera es converteix en una mena de símbol d’aquells homes que no havien mort, malgrat l’horror, però que, de fet, eren una mena de morts en vida.
L’anada a la Provença ens situarà en un context amable i poètic, castigat per la guerra i els problemes econòmics, però esperançat. Huston deia que els finals feliços depenien d’on feies acabar la pel·lícula i, en aquest cas, d’haver acabat el llibre quan l’home sembla recuperar la seva vida, el final hauria estat feliç i mediocrement convencional. Però la vida segueix i el passat tornarà a trasbalsar-ho tot.
Potser la darrera part, amb aquesta anada del fill a Barcelona i el retrobament amb un avi groller i amargat a causa, així mateix, d’uns fets antics, no acaba de lligar amb la resta. Més que res perquè la infantesa del protagonista no ha tingut, a la resta del llibre el pes que caldria i que desvetllaria l’interès lector per esbrinar secrets familiars. El llibre es mou amb una certa lentitud, amb un estil molt personal de l’autora, sembla que no passi res, en algun moment, però han passat i passen moltes coses.
En tot cas, un altre llibre d’una autora de gruix, que mostra la solidesa d’una narradora a tenir en compte i que mereix molta més difusió, tot i que compta amb lectors i lectores fidels que després de descobrir-la l’han continuat llegint. Cal remarcar les descripcions acurades dels espais, urbans o rurals, on se situa la història, i que reflecteixen de forma precisa l’entorn i les seves característiques, amb evocacions sensorials lligades a olors, sabors o sons, i que enriqueixen el pes literari de la narració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada