QUO VADIS, APOLO???

Acabo de llegir al diari els problemes de gruix del Teatre Apolo, després de la mala gestió de les persones que se'n cuiden, cosa que ha generat denuncies, manca de pagaments i d'altres misèries. Sap greu, perquè es tracta d'una sala gran, agradable, amb moltes possibilitats, un indret clau en el Paralelo del passat que també ho hauria de ser en el Paral·lel geminat del present. 

L'Apolo va inciar la seva vida el 1901 i ha estat en actiu fins a l'actualitat, amb canvis diversos, lligats  a modes, tendències i esdeveniments històrics. Va iniciar la seva vida com a barraca de fira, a tocar del bar La Tranquilidad mític i poc tranquil, pel que he llegit. Més endavant la barraca es va enderrocar i es va construir un edifici convencional, tot i que modest. Es va inaugurar l'any 1904.

S'hi han fet moltes coses, en aquell indret sarsuela, sobretot, en els primers anys, però també teatre de text en català i revista amb pretensions. Després de la guerra va ser el primer lloc on es va fer teatre en català, amb les companyies de Jaume Borràs i de Maria Vila. Sembla que en comprovar que no passava res de l'altre mon allò del teatre català va anar a raure a l'immortal Romea. La gent fina creia, i això venia de molt abans, que fer coses serioses al Paral·lel no tocava. 

Durant els anys cinquanta es va fer càrrec del teatre Matías Colsada, que ja tenia d'altres sales a Madrid i Barcelona. És l'època dels meus records infantils, amb aquells anuncis musicals amb allò de somos, las chicas alegres, que trajo Colsada... La cançoneta s'emetia per la ràdio i va resultar molt popular. Eren els anys dels grans cartells murals que mostraven les joies de la corona d'aquelles revistes, Carmen de Lirio, Luis Cuenca, Pedrito Peña, Tania Doris. Colsada també va portar estrelles del moment, Lina Morgan, Concha Velasco...

Els meus pares anaven a veure revista una o dues vegades l'any, de forma excepcional, i alternaven l'Apolo amb el Molino. Els agradava més el Molino ja que era més barat, la representació molt més llarga i tenia menys pretensions revisterils. A mi em semblava lleig que els meus pares anessin a veure aquella mena de coses, ni que fos de forma tan escadussera, la veritat. Però el fet és que la gran majoria de pares i mares de l'escola anaven, en alguna ocasió a veure cuixa. El pare ens feia riure molt imitant a Luis Cuenca. Una monja de la meva escola manifestava que quan passava per davant del teatre havia de tancar els ulls a causa dels escandalosos murals que anunciaven revistes descarades. Tot fa forat, quan ets petita.

L'Apolo era tot un conjunt cultural. Al seu costat hi havia la Bodega Apolo, amb el seu taulell ple d'entrepans, on actuaven vells artistes i es descobrien nous valors. Una parenta, més gran que jo, va cantar en aquell indret i potser hauria fet carrera musical en el camp de la cobla andalusa però a casa seva no ho van voler de cap manera. Ho feia molt bé però allò de la faràndula era molt mal vist, en aquells anys. En sé més casos, de vocacions femenines truncades a causa de la moralitat familiar vigent.

També existien les emblemàtiques Atraccions Apolo. M'hauria agradat pujar en aquells vehicles misteriosos però no m'hi van dur mai. S'anava molt just d'armilla i, a més a més, també deien que les parelletes, en la foscor de les atraccions, feien de les seves. Un mal exemple, vaja. M'havia de conformar amb els cavallitos de l'altra costat del Paral·lel, a tocar de l'Arnau. 

A més a més existia la Sala de ball Apolo, molt popular, amb un terrat que comptava amb una pista de patinar. A principis dels noranta tot va canviar però el  senyor Colsada va mantenir la seva paraula, que ningú s'havia cregut, de fer un nou, modern i gran teatre, al costat de l'hotel previst.  Amb la mort de Colsada tot va anar evolucionant però, més o menys, el teatre va funcionar fins ara, fent coses diferents i amb un èxit intermitent, segons el que es feia i com es promocionava.

La Sala Apolo és un espai que conserva el perfum del passat i ha comptat amb una gestió excel·lent. La seva programació musical és diversa, moderna, interessant i exitosa. Jo no estic al dia de les novetats però moltes vegades em sorprenen les cues que veig a la porta del local. Hi ha actuat gent d'upa, conjunts i cantants de prestigi o que han assolit molta fama amb el pas del temps. Fa poc temps que es va publicar un llibre sobre els setanta-cinc anys de l'espai. 

Espero i desitjo que l'actual crisi doni pas a una nova revifalla de l'Apolo. Per cert, Apolo ha estat un nom molt habitual per als teatres, el de Madrid, seu de la sarsuela a lo grande va ser enderrocat a finals dels anys vint. L'any 1950 es va fer una pel·lícula a la qual tinc devoció, ambientada en aquell teatre, amb Jorge Negrete i María de los Ángeles Morales. També té, Madrid, un Nuevo Apolo, que ja ha fet vuitanta anys i que durant un temps també va tenir alguns problemes, ja superats. 

El nom del déu Apol·lo, en català, es gemina, però jo crec que amb la geminació incòmoda del Paral·lel ja en tenim ben bé prou. Per cert, posats a fer i a renovar denominacions d'origen hauríem pogut recuperar allò d'Avinguda Francesc Layret, ben mirat. 

Al menys, encara que en crisi, a l'Apolo hi ha un teatre. Al lloc del Talia no sé què hi ha, jo diria que tot un petit poblet marginal en el qual ha tornat a créixer la bonica figuera esponerosa que havien tallat fa algun temps.