UN BALCÓ ÉS UN TRESOR

Ens hem ensopegat, o això sembla, amb la realitat. Jo mateixa he escrit, en dies anteriors, amb cert escepticisme davant de la situació. De fet, qui podia pensar fa un mes en una cosa tan llarga, tan dolorosa, tan empipadora, tan perillosa, tan incòmoda?

Em vaig equivocar, com tants altres, en la percepció de les possibilitats de perill. Escolto aquests dies periodistes que també han canviat d'opinió davant de la gravetat del tema, tot i que son pocs  els qui admeten els errors. En tot cas, els matisen. Tot ens semblava cosa de la llunyana Xina, la Xina-estat, no la Xina propera, amb els seus entranyables bars, restaurants, basars i botigues de roba barateta.

En d'altres moments ja havíem volgut creure que els microbis dolents venien de l'Àfrica i que, en tot cas, atacaven col·lectius determinats que potser, fins i tot, s'havien buscat els problemes, com va passar amb els homosexuals al principi dels estralls del VIH.

Hi ha hagut virus polítics, igualment perillosos, que han atacat col·lectius considerats caps de turc, en algun moment de la història: comunistes, jueus, capellans. Tots som susceptibles de ser considerats els culpables de les desgràcies, en algun moment, i esdevenir els condemnats per la societat.  Aquests dies un autocar amb avis d'una residència va ser rebut, en un poble del sud hispànic, a cops de pedra, per un grup de veïns i veïnes enfurismats. Vaig escoltar per la ràdio els crits d'aquell grup de gent, feia molta por, era allò de 'a por ellos' però dedicat, en aquest cas, a uns pobres iaios infectats.

No tot el poble va secundar aquella bretolada, però quan les coses van malament hi ha por i no és fàcil ser valent, encara menys en els pobles, en les petites comunitats. Les víctimes civils, als pobles, d'un i altre bàndol, van ser molt més nombroses als pobles que no pas a les ciutats, hi ha estadístiques, números i mals records.

Una injustícia fet a un home és una amenaça contra tothom, va escriure, més o menys, Montaigne. Gran veritat, poques vegades admesa en la seva totalitat. Fa uns dies vaig veure un d'aquests bons programes d'Imprescindibles, a la segona cadena, sobre Gregorio Marañón. Era una repetició, de fet. Van recordar una de les inoblidables frases del personatge, allò de què qui no té dubtes és un perill per als altres. Llegeixo moltes seguretats, tot sovint, per tot arreu. Moltes certeses que no es discuteixen, vaja. 

Hem d'entomar un munt d'afirmacions contundents, fins i tot de gent que sabem intel·ligent, raonable: que si el govern espanyol ho ha fet molt malament aquí o allà, que si som un país d'inútils, que si a Catalunya es fa millor, que si en Torra és un carallot... Cap afirmació contundent aguanta la realitat, en aquests moments en els quals les coses poden canviar d'un dia per l'altre.

Fa pocs dies escrivia sobre les residències d'avis catalanes. A les nostres residències s'ha assassinat i violat velletes, malgrat el  gruix dels fets no va semblar que allò fes trontollar la nostra autoestima. Són coses que passen, i no tan sols a Catalunya, és clar. No sabem què fer amb tanta gent gran que no podem tenir a casa, que té el seny malament, que representa una gran despesa sanitària i a qui s'ha volgut allargar la vida de forma estranya i cruel, en molts casos,

Recordo, aquests dies, persones grans, confinades, amb qui vaig conviure a casa dels pares, quan jo era jove. Una era el meu avi, amb un enfisema, a causa del tabac. La meva escala no tenia ascensor, per tant, va estar confinat fins que va morir, la seva distracció preferida, a més a més de la televisió (per sort ja teniem televisió) era mirar el carrer des del nostre petit balcó i veure qui anava i venia. 

Avui el carrer tan sols es pot veure a l'hivern, quan els esponerosos lledoners que hi van plantar no tenen fulles. El meu pare, que també va quedar confinat en cadira de rodes durant uns anys no va tenir aquest consol tafaner. Els ajuntaments no compten amb aquests costums de la gent gran, quan planten arbres per tot arreu, és clar. Els arbres son bonics, fan falta, expliquen que propicien vots i tot això.

Una altra confinada va ser una tieta-àvia, cosina del meu avi, amb qui no es tenien gaire simpatia, malgrat que van haver de conviure durant un temps. Era una dona independent, orgullosa, modista, va treballar fins més enllà dels vuitanta però li va arribar el temps de la dependència, allò que esperem que no ens arribi a ningú. La meva mare, que havia tingut cura d'aquests dos avis, va anar a parar, després de patir un càncer i un ictus, a un centre sòcio-sanitari del qual ja no va sortir. 

Jo encara treballava, aleshores. I cada tarda l'anava a veure, des de l'escola al centre tenia un llarg trajecte. Va tenir una habitació individual, al principi, però, quan es va veure que ja no es recuperaria, la van dur a una habitació de deshauciats, amb tres senyores més. La meva mare era qui físicament estava pitjor però la que tenia el cap més clar. Per sort, amb la família de les altres residents, ens vam avenir i ajudar. Un dia, en arribar, vaig veure que li havien posat una sonda nasal, perquè no podia empassar el menjar. No m'havien consultat res, de tot allò, i no vaig gosar discutir. Calia? Així va passar set llargs mesos, a l'escala, mentrestant, havien instal·lat, finalment, un ascensor, però ella no en va gaudir mai, ja no va poder tornar a casa seva.

El personal del centre, tot s'ha de dir, era amable, feia el que podia, però era escàs, mal pagat, un gran nombre el conformava jovent procedent de la immigració, el mateix que el personal de la neteja. La mare va estar set mesos d'aquesta manera i una matinada va morir, sola, perquè jo tornava a casa al vespre. Recordo aquell temps, encara, amb angoixa. El meu pare, tot i estar malament, va morir a casa, tenia a la meva mare amb ell, ho vaig viure d'una manera més sosegada i resignada. A la meva mare, poc abans de tot això, li havien controlat un infart i sempre he pensat en tot el que s'hauria estalviat de no haver superat aquell infart. Vull aclarir que el centre no era gratuït, era un concert sanitari amb la sanitat pública i cobraven segons la pensió dels estadants. 

El tema dels vells i velles no es toca a fons, hi ha molts problemes ètics, encara, a l'entorn de tot plegat. L'avortament, fa anys, era molt mal vist, però l'opinió ha evolucionat força. Una de les darreres dones guillotinades, a França, ho va ser per haver practicat avortaments. Huppert va fer una pel·lícula on s'explicava aquella trista història. 

La mort ens angunieja, la decadència, encara més. La situació de les residències s'ha evidenciat aquests dies en tota la seva cruesa, les seves mancances, la falta de personal, el seu oblit per part de l'administració. No és cap novetat, la situació de residències lamentables conforma un goteig imperceptible a les informacions habituals. El cas és allargar la vida, tothom t'explica casos de gent de vuitanta, de noranta anys, que està la mar de bé, fa esport, estudia, balla i un munt d'absurdes coses més, moltes de les quals, ben inútils. 

Tot passarà, potser hi haurà una mica de debat sobre el futur de la gent gran, sobre com s'han de prevenir casos com el que estem vivint. Però, i sort que és així, les generacions passen i tot s'oblida, la vida es reinventa, s'escriuen bonics llibres sobre els mals del passat i es projecten sèries distretes sobre els grans problemes del món. La gent del demà tindrà il·lusions, ideals, criatures, ballarà, cantarà i potser, en algun moment, ai, també s'esbatussarà de forma cruel. 

Algun dia serem, potser, gent confinada a casa nostra, a la residència, a l'hospital, això si no tenim la sort de morir de forma ràpida d'un patatús, d'un accident inesperat. Potser, fins i tot, tindrem dret a això de l'eutanàsia, un tema gens fàcil, per cert. I, en tot cas, potser no tindrem el cap prou clar per decidir res, quan toqui fer-ho, no tot és tan senzill com ho pinten, amb això de les darreres voluntats i la resta. 

En el nostre passeig, més o menys triomfal, per la vida, no ens cal tenir al darrera un esclau que ens vagi repetint que som mortals, ho saben des que tenim ús de raó. El que passa és que, en el passat, es repetia que el mon era una vall de llàgrimes i avui sembla més aviat, en la nostra ben peixada societat, que som en un club distret, amb un munt d'activitats a l'abast dels jubilats desvagats. En tot cas, tots som diferents i vivim vides diferents, encara que en això de la mort acabem per ser un munt d'ossos sense gaires característiques especials ni extraordinàries.