AROMES QUE S'ESVAEIXEN

 

fotografia: Pere Borràs

Es traspassa, crec que per jubilació, la perfumeria de la Plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, a causa de la situació i per motius diversos. És possible que alguns tancaments s'haguessin ajornat un temps, fins i tot, però no sempre els tancaments son culpa de la gentrificació, ni del virus, sinó que els finals, com els principis, formen pat del ritme natural de la vida i de les circumstàncies. Quan vas fent anys recordes molts indrets, d'altres potser els has oblidat, però el cert és que costa evocar el passat si no és compta amb fotografies o algun tipus de documentació.

La Plaça dels Ocellets va oficialitzar el seu nom popular a principis dels noranta. Els ocellets eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, els quals, durant un temps, es trobaven en aquell indret. A L'Hospitalet, pel mateix motiu, Can Vidalet es deia, de forma popular, el Parque de los Pajaritos. No recordo si la placeta tenia algun nom oficial, abans. I jo, més que no pas els ocellets, hi recordo una gran parada de melons i síndries, situada al mig de l'espai, quan n'era la temporada. Es venien tallades de síndria i meló i te les podies menjar pel carrer, calia anar amb compte, aleshores no teníem tovallons ni mocadors de paper que ens lliuressin de les llànties.

Alguns establiments de la plaça han canviat de nom però no pas d'orientacio. Cesk Freixas menciona la Boheme, on comença el carrer Blai, però aquest establiment ja té un altre nom, el mateix que el bar que s'havia dit Maitanca. Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats, malgrat el canvi de propietat, ha conservat el seu nom evocador. Ja no fa aquella olor penetrant i forta d'altres temps.

No se si la perfumeria tenia algun nom concret però jo diria que és l'establiment més antic de la rodalia. Quan jo era petita hi venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de poques possibilitats i, fins i tot, de poca oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable que calia deixar madurar ja que, ai, tampoc les cases del barri, en la seva gran majoria, no tenien dutxa ni banyera i s'havia de recorrer al cubell gran al mig de la cuina. La higiene integral no era fàcil ni tan habitual com ara.

Ja hi havia colònies embotellades, és clar, però poques i per circumstàncies extraordinàries, com també era per a ocasions assenyalades el sabó d'olor, com ara l'Heno de Pravia. El més habitual, durant anys, a casa, va ser el sabó de coco i llimona, més econòmic que l'altre. Fa anys vaig llegir les memòries d'un metge, sento no recordar-ne el nom, que explicava com la seva mare sempre tenia una pastilla de sabó Heno de Pravia per estrenar, acuradament embolicada, per quan venia el metge a casa i després s'hagués de rentar les mans. I l'emoció que va sentir quan a ell, metge jove, una mestressa de casa li va lliurar la pastilla nova, per tal que fes el mateix.

En aquella perfumeria dels meus records hi despatxaven unes noies que jo veia molt grans i devien ser molt joves. En alguna ocasió m'havien donat alguna mostra, unes ampolletes minúscules, amb colònia, o petits sabonets, coses així, que em semblaven tresors immensos. En aquests darrers anys l'establiment tenia un públic fidel, uns amos amabilíssims i una molt bona oferta de tot i a preus diversos. M'agradaria que qui es quedés l'establiment, després del traspàs, continués dedicant-se al mateix ram, però això depèn de moltes coses, m'imagino.

Al costat de la perfumeria hi havia un barber, en aquells temps, que tenia fama de pelar massa. I poca cosa més recordo, la veritat. Els barbers d'aleshores tenien sempre un rellotge de paret i revistes i diaris per a senyors, una de les revistes habituals era La Codorniz. Fa poc hem fet arreglar un antic rellotge de paret del meu avi i el savi rellotger que n'ha tingut cura ens va comentar que d'aquest tipus de rellotge en deien de barberia, ja que sembla que els barbers els tenien d'aquest tipus. A la placeta també hi havia hagut, durat un temps, una font de raig  vertical on s'abeuraven un munt de coloms que una vegada, a principis dels setanta, vaig retratar per a un concurs de fotografia que no vaig guanyar i que feien a l'Escola Normal, on jo estudiava als vespres.

Tinc un record anecdòtic de la perfumeria. Una vegada actuava, no sé si al Victòria o a l'Apolo, Manolo Escobar, un personatge que jo crec que es va fer apreciar per tothom, fins i tot pels poc seguidors del seu gènere. Els meus pares, catalans de generacions, amants de la cançó catalana d'Emili Vendrell, la sarsuela, la sardana, els monòlegs de Capri i fins i tot de les noves figures de la Cançó, eren també amants del flamenc i la cobla i sovint anaven a veure tots aquests artistes, aixi com agosarades revistes, quan podien, que era poques vegades, a causa de la feina i l'economia.

Manolo Escobar, que ja era una mica grandet, amb més gent, anava cap al teatre, l'acompanyava la seva esposa, la famosa i simpàtica alemanya. La història d'amor incombustible d'aquesta parella esberla tots els tòpics sobre coincidències culturals matrimonials, la veritat. L'elegant i simpàntica senyora Escobar devia tenir afició als productes de perfumeria i es va acostar a l'aparador de l'establiment de la placeta. Manolo Escobar se li va atansar i li va dir, amb gran afecte,  cariño, que llegremos tarde, vamos. Em va agradar molt com la tractava, la veritat. Potser a causa de què tenien el temps just d'arribar al teatre a la perfumeria no van fer fira, vaja.

La perfumeria ha tingut la grapa i l'encert de conservar l'aparador original, un d'aquells petits aparadors de fusta pintada, tan bonics, habituals també a les farmàcies i merceries antigues i que avui es troben en perill d'extinció. Els aparadors han sofert i estan sofrint un atac estrany de la modernitat ximpleta, allò d'anar 'a mirar aparadors', una activitat entranyable, no sé pas com acabarà. Encara en queden, és clar, pero no pas d'aquest estil ni tan assortits. Fa anys, pels volts de la Mercè, es feia un concurs de guarniment d'aparadors, per cert, i et trobaves amb veritables meravelles. I ara, que s'acosta el cicle nadalenc, en un any trist per motius obvis, també em venen al cap aquells muntatges del Corte Inglés, amb allò de Cortilandia, Cortilandia, i amb tot de pares i mares d'aleshores, de la nostra edat si fa no fa, que portaven els xiquets a veure els passis esperats.

Això dels records i les nostàlgies és perillós, cadascú, tingui l'edat que tingui, recorda les seves coses i li sembla que son de tota la vida quan, tan sols, son de la seva, de vida. De vegades, quan algú se'm plany de què tot canvia, talment com si el passat fos una mena de paradís perdut, li responc que més he canviat jo, i no pas per millorar, excepció feta de la millora en l'experiència, un factor que no s'ha tingut mai gaire en compte, la veritat. Al capdavall, amb el pas del temps, les diferents generacions acabem per parlar variants dialectals diferents, què hi farem. Així és la vida i potser està molt bé que sigui així. Crec que m'aniré a comprar alguna darrera colònia a la perfumeria de la placeta, potser aquesta recuperada i entranyable Álvarez Gómez, que ens ha demostrat que, amb aquests cognoms i amb un disseny evocador, és pots ser tan glamouros i magistral, olorosament parlant, com si et dius Chanel. Ara bé, jo també soc força fidel a L'Heno de Pravia i la Lavanda Puig. 

Al capdavall l'indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d'un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava par del Camp de les Carolines, ben mirat. Tot arriba i passa, nosaltres, també.