dijous, 22 de juliol del 2021

EVOCACIONS ESTIVALS DE LA BARCELONA MODESTA

 


Aquests dies, com que ja tinc una edat i potser perquè no soc a Barcelona, em venen al cap els estius barcelonins del passat remot. L'estiueig era aleshores un luxe, es treballava molt i les vacances eren breus o inexistents, en molts casos. Una excitant activitat barcelonina era anar a la platja, per sort a prop de casa teníem els tramvies que viatjaven cap a la Barceloneta.

A l'estiu, com molta gent grandeta deu recordar, els tramvies amb destí marítim es deien jardineres, eren molt bonics, frescos, amb cortinetes de ratlles, una meravella. No en dèiem anar a la platja sinó anar als banys, ja que una gran part del litoral barceloní estava gestionat per empreses de banys, que encara existeixen en alguns indrets del mon. Hi havia el que en deien platja lliure, allunyada i deixada de la mà de Déu i en general, si es podia, s'anava als banys de pagament.


De banys n'hi havia de diferents preus, segons els serveis que oferien, els més cars eren els de Sant Sebastià, que tenien unes quantes piscines per a petits i grans. Nosaltres acostumàvem a anar als més econòmics de l'Astillero o Sant Miquel. L'entrada donava dret a una caseta on podies desar la roba i  a dutxes. Les dutxes també eren un exotisme, a moltes cases modestes, quan jo era petita, encara ens rentàvem a la cuina, amb l'ajuda d'un gibrell gros.

Nosaltres acostumaven a anar als banys alguns diumenges per la tarda, a causa de les feines del meu pare, eren temps d'escassedat i pluriempleo. Aleshores t'havies d'esperar per fer la preceptiva digestió de dues hores i mitja. A banda de remullar-nos fèiem flams i castells de sorra i recollíem boniques pedretes de colors, trossos de vidre amorosits pel desgast, les més habituals eren verdes o marrons, les blaves anaven molt buscades.

Els nedadors agosarats arribaven fins a una bota lligada a un cordill. A causa de la proximitat del port sovint arribàvem a casa amb taques de quitrà que no eren fàcils de treure. Hi havia un establiment de banys, els Orientals, que tan sols admetia dones, de vegades hi anàvem, quan érem noies soles, ja una mica grandetes, per evitar empipadors lligons de temporada. No hi havia gaire productes solars però sí la incombustible Nivea, que deu ser molt antiga.

Sovint per uns altaveus emetien música de l'època, com ara un ballable que feia 'algo tengo yo, algo Dios me dió' 'la niña de Puerto Rico' i coses així. Els Orientals tenia una piscina rodona amb l'aigua glaçada, envoltada de cases de pisos amb unes galeries tancades on es podien veure maniquins d'aquells que es fan servir als magatzems i que feien una mica d'angúnia. Deien que als Orientals hi anaven dones a les quals els agradaven d'altres dones però mai no ens va molestar ningú, la veritat, ni vaig notar, de joveneta, mirades inquietants de senyores sospitoses.

A la tanca de filferro que separava els Orientals de la platja més o menys lliure s'hi aferraven molts homes, que no sé que miraven, car a les altres platges també hi havia senyores en traje de bany. Semblaven aquelles mosques que s'enganxaven a les tires engomades que es penjaven a les cuines, sobretot a pagès. 

Tornàvem a casa i, per arrodonir la festa, compràvem una cervesa i una gasosa o grasiosa, marca Familiar, i patates fregides de xurreria, una disbauxa, als infants ens permetien beure gasosa i cervesa barrejades, les clares d'avui, gairebé, tot i que en dèiem xampany de pobre.

Els estius eren ensopits, en general, si no tenies poble dels avis on anar. La ràdio emetia bestieses, com ara, i s'aturaven els serials habituals, que durant l'any eren molt seguits per nosaltres. Als cinemes feien pelis antigues, en deien reprises, i encara gràcies i a la meva mare li agradaven perquè moltes eren del 'seu temps' que per a mi, aleshores, era remot i innaccessible.

Amb els seixanta i el pla de desenvolupament vindrien els sis-cents, les televisions dels veïns privilegiats, les primeres vacances paternals de veritat i, més endavant, les sortides amb amigues, primer a patinar o aprendre a nedar, a Montjuïc, i, més endavant, a les platges llunyanes de Garraf o Premià. És fàcil enyorar el passat juvenil però em temo que si hi tornéssim en voldríem sortir corrents, en molts casos.

4 comentaris:

  1. És fàcil enyorar el passat juvenil però em temo que si hi tornéssim en voldríem sortir corrents,..."

    Sense cap mena de dubte.
    salut

    ResponElimina
  2. Volguda Júlia:
    Li agraeixo (tots) aquests Posts que feu amb tanta cura... es diu Propedèutica?. Suposo que sí.

    No és el cas que jo de menudet no m'agradés escoltar la gent gran. De fet els pares i mares de les amistats amb qui em feien /deixaven relacionar-me del col·legi es (gairebé) reien de mi perquè tractava els meus pares de Vostè.

    Aquesta mateixa setmana li exposava a Mª Carme Junyent en una mica de tweet, que "el Vostè", s'està emprant per a poder dir-te de tu... (com ho diu la Bíblia? No et podràs cenyir el vestit tu mateix i hauràs d'anar als llocs on no voldries...)
    Per tant es fa difícil ( avegades ho deia la mare: Si et tractes de Vosté amb una altra persona et costarà més de dir "VOSTÈ és un malparit" perquè no hi ha... -doncs en paraules de G.Delleuze o F. Guattari- "cap connexió rizomàtica" que enllaci el vostè amb un insult o grolleria.

    De totes maneres, no sé què ho fa? quan heu comentat alguna cosa meva... vos i jo no hem parlat mai per telèfon... diria la jovenalla d'ara aplicant un sentit de la immediatesa com a més fefaent pel que faria a un... com ho deia el Sr.Gabriel Ferraté: una, RELACIÓ.

    Doncs bé haig de manifestar que em sobreveniu de tal manera, no només sou una personalitat (per a tot això de l'escriure) sinó que penso que entre les altres coses (formació, edat, ambient il·lustre: tota la vida a ciutat, etc. etc.) doncs que sabeu més bé no ja què dic sinó la síntesi del que dic de manera que em FEU TORNAR.

    Celebro que encara hi hagi gent... el meu pare era més modern en aquest sentit: que encara hi hagi gent que ens expliqui de Primera Mà tot el que forma part de una memòria Històrica.... que per altra part ens pertany als que som fill de l'Època de Franco

    Felicitacions doncs.
    Josep Salvans.

    ResponElimina
  3. La infantesa i la joventut, perdudes de forma irreversible, acoloreixen els records de forma enganyosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és cert.. jo w vegades hi voldria recordar d'una altra manera i em el "sentiment de la Parla" fins i tot es produeixen distorsions que en d'altres casos no només és distorsionen (O desentonen de la manera com ho vam SENTIR llavors) sinó que també (com qui creuria veure el rostre de Déu) la ment psicotropada les sobre escriu de manera que ens PERMET recordar-ne cada cop menys (de la gent que MARXA perquè ja no hi són i així no podem ésser tres de reunits amb Jesús present) i d'aquell infant (jo mateix que, sense saber-ho lluitava en aquells temps per VIURE ni que fós un altre any!)

      Elimina