Des de tota la vida que escolto, sobre el barri, veus apocalíptiques. Fa uns dies algú em va tornar a dir una cosa que cada dos o tres anys escolto, que el Poble-sec s'està degradant. Fa tants anys i panys que es degrada que ja deu estar degradat del tot.
Fa temps que defujo entrar en aquest mena de converses sobre degradacions però, en ocasions, no me'n puc estar. Com em va dir, fa temps, una amiga poble-sequina el barri mai no ha estat Beverly Hills. Sempre ha estat un barri de gent modesta, tirant a xarona, una mica bruta i descurada, amb molta barreja i transversalitat. Per raons de prestigi, no ens enganyem, molta gent, quan ha tingut possibles, ha tocat el dos Paral·lel enllà, quan més amunt millor.
A Gràcia hi ha hagut aldarulls sovint però no en diuen penjaments d'aquest tipus i la gent valora el barri i el consideren guai. Un crim a Sant Gervasi és un 'accident', al Poble-sec és fruit de la degradació constant. Som un barri d'arribada, amb problemes, no diré que no. Les escoles han millorat de forma exponencial però sembla que això no fa forat. Tenim molta gent de fora, però sempre s'han rebut onades migratòries, tot i que no ens agrada recordar allò que es deia dels murcianos o els xarnegos o de la gent de la faràndula i de les barraques, i m'agradaria tenir dades objectives sobre coses com ara la delinqüència ja que sovint es parla per percepcions subjectives o a partir de fets puntuals.
Vivim un temps amb tirada a les condemnes apocalíptiques. No crec que Barcelona estigui pitjor que mai, tampoc. Durant la llarga etapa socialista vam tenir de tot i més, malauradament crec que tinc massa memòria. No crec, tampoc, que els canvis climàtics, a nivell proper, siguin, encara, tan contundents. No crec que el jovent estigui disbauxat i sigui irresponsable, que abans no hi hagués gambirots perillosos, que els nens i nenes siguin mal educats i difícils, ni que ens anem a autodestruir com espècie cosa que, per altra banda, tampoc no seria res extraordinari, tot passa, neix, viu i mor i tenim la nostra espècia sobrevalorada.
No crec que les nostres generacions ni les dels nostres avantpassats fossin millors, més responsables i generoses ni, evidentment, visquessin millor. No crec molts disbarats que es diuen sobre les noves fornades migratòries, a l'escola. En les darreres dècades, vaig tenir gent humil de tot arreu i puc afirmar, segons la meva experiència a barris on a les escoles la majoria d'infants eren de tot arreu, que a tot arreu hi ha de tot, aquí, també. No crec en els perills que enfonsen el català en el no res, patim el que pateixen les llengües minoritàries, fins i tot quan tenen un estat al darrere, al capdavall a molts petits països, que admirem, molt de jovent canta i escriu en anglès quan es vol promocionar. La gent nord enllà no és ni tan lliure ni tan neta ni tan desvetllada ni tan feliç, ben mirat.
No crec que al que queda de mon rural la vida sigui idíl·lica ni millor que a la ciutat, no crec moltes coses que s'afirmen sense dades ni estadístiques i em va encantar el pregó de la Mercè de la Custodia Moreno, que va tocar tants temes de forma realista i que hauria de ser motiu de lectura i debat durant una bona temporada. Potser per a tot cal ser grandeta, tenir perspectiva i una certa dosi d'objectivitat, repassar hemeroteques, llegir força, parlar amb la gent i coses així.
Fa anys, quan hi havia atemptats d'ETA un dia sí i un altre també, una persona gran, potser fins i tot més jove que jo ara, em va fer una proclama apocalíptica sobre el que passava i el malament que estava tot, i jo li vaig dir que pitjor devia haver estat la guerra. Recordo que em va dir que era diferent perquè la guerra -que ella havia viscut- havia estat 'la guerra'. La nostra valoració del passat no pot ser objectiva perquè nosaltres canvíem, també. Fa uns dies, a una amiga que em repetia la lletania de què lletja està Barcelona i què bonica era abans, li viag comentar com era la galdosa Barcelona -i no tan sols Barcelona- dels vuitanta, droga per tot arreu, xaperos jovenets als vespres a la Rambla de Catalunya, delinqüència -del país- a dojo, provocada sovint per la droga, misèria a molts racons... em va dir que no recordava res de tot això. De fet tenim fins i tot el recurs a recordar el cinema quinqui i títols com ara 'Miedo a salir de noche' i coses semblants.
Potser soc una negacionista irreversible, ho admeto. Pensar en un passat millor és un consol, quan envelleixes, creure que hem viscut una epoca feliç i arcàdica que els d'ara no viuran... tot i que, de forma inevitable, quan siguin grandets i vellets enyoraran passats mitificats al mon, a Catalunya, al barri i on sigui.
Contemplant el mon mundial amb una certa dosi d'objectivitat tinc motius, això sí, per pensar que la nostra sobrevalorada espècie, a nivell global, fa força pena, però no pas perquè la ciutat estigui bruta ni pel nivell de delinqüència urbà, no pas més alt que a d'altres grans nuclis urbans del mon. Quan no hi ha disbarats en un lloc n'hi ha en un altre i la gent mor cada dia cercant oportunitats de supervivència digna o en guerres sagnants però, quan no ens toquen de prop, som humans, ens afecten de forma relativa. A finals del segle XIX hi havia un cert corrent optimista sobre el futur i la impossibilitat de més guerres i ja veiem com va anar el XX a Europa, horrorós i encara m'estranya com l'espècie nostrada no s'ha autoestossinat, fins i tot ha superat amb èxit les destruccions massives, cada dia som més. Potser ara, amb tants cants apocalíptiquics a tots nivells, anirem bé. No se sap mai.
Estic d'acord amb el teu punt de vista sobre el passat (suposadament magnífic).
ResponEliminaM'agrada molt el que expliques. Tenim mala memòria col.lectiva. I els temps passats crec que no van ser millors.
ResponEliminaD'acord amb tots dos, s'ha d'anar insistint, el pitjor és que t'identifiquen com filocolauista i no és aixó, l'altre dia al canal 8 anaven repetint això de què 'tothom odia Colau i no s'havia odiat mai cap altre alcalde', a veure qui la diu més grossa.
ResponElimina