ÀNIMA, COR, VIDA I VALSOS PERUANS, A LA BIBLIOMUSICINETECA

 

Després d'un dia esplèndid ahir al vespre va baixar força la temperatura. Pel carrer sonaven els clàxons alegres dels magribins triomfants i contents. A la sala Apolo ja hi havia cua per entrar. Vaig anar cap a la BiblioMusiCineTeca, una mica a cegues, tot i que intuïa que m'ho passaria molt bé.

La soprano peruana Milagros Albrecht i el director d'escena Walter Ventosilla van oferir un concert emblemàtic, deliciós, i molt més que això, un concert ple d'història de la música, en aquest cas del vals peruà i els seus dos-cents anys de vida. 

Malauradament he de reconèixer el poc que sé d'aquesta música, tot i que crec que poca gent una mica grandeta deu ignorar cançons tan populars, també entre nosaltres, com La flor de la canela o Alma, corazón y vida, malgrat que no les relacionéssim amb el seu context. Dels molts noms de personatges, músics, lletristes, cantants i poetes, esmentats durant la sessió confesso que tan sols sabia alguna cosa sobre el gran César Vallejo o la mítica Chabuca Granda. 

Em va emocionar comprovar com unes noies peruanes del públic se sabien gairebé totes les precioses lletres de les peces interpretades, amb gran sentiment, per la soprano Milagros Albrecht, que ha actuat a París i que ara, amb Ventosilla, va cap a Nova York. La petita i acollidora sala de la BiblioMusiCineTeca era plena però, com que és un espai relativament limitat, el concert va gaudir d'una calidesa que, probablement, en un lloc més gran potser s'hauria diluït. 

Cada dia s'aprenen coses, llàstima que la vida sigui breu. Sempre quedarà, però, la música i la poesia, que ens sobreviurà per a gaudi de la gent del futur. Amb alts i baixos, les modes també compten, la música hispanoamericana ha comptat sempre amb seguidors devots, també a Catalunya. Hem estat injustos, potser, en ficar-la tota en un mateix sac, per ignorància o manca de promoció ben feta. Vam créixer amb Pedro Infante, vam madurar amb Los Panxos, vam comprar tots els discos de Maria Dolores Pradera i a les excursions més nostrades vam entonar temes mítics com la mateixa Flor de la Canela que Milagros Albrecht ens va oferir en un bis emblemàtic i corejat per la majoria d'assistents.

Un vespre màgic, dues hores que podien haver estat el doble i tot. Moltes gràcies al Ferran per organitzar aquests esdeveniments gràcies a aquest munt d'amics i coneguts que té per tot el mon mundial. 

El Paral·lel estava molt animat, molta gent s'esperava per entrar a veure el Mago Pop i els bars i cafès, malgrat el fred, aplegaven molt de públic. La gent que es queixa de Barcelona, de la poca oferta cultural i d'un munt de bestieses diverses per l'estil va molt errada però ja diuen allò de què la ignorància és molt agosarada.

PROPERA XERRADA DE CERHISEC!!!!

 

La xerrada d'aquest mes, de CERHISEC, no serà el darrer dimarts, com és habitual, ja que a causa de les festes nadalenques en el mes de desembre sempre l'avancem. Serà el dia de Santa Llúcia i recordarem la nevada i les nevades, us hi esperem, ben abrigadets, això sí.

RAMON REVENTÓS I LA CASA JOSEP MASSANA

 

 

Ramon Reventós i Farrarons va néixer a Barcelona, l’any 1892. Va ser un important arquitecte català i al nostre barri tenim exemples rellevants de la seva tasca professional, així com també a Montjuïc i la Plaça d’Espanya. A la xerrada de CERHISEC sobre el Poble Espanyol vam reivindicar la seva figura i la seva obra. Va ser un dels artífexs del recinte, juntament amb Utrillo, Folguera i Nogués, i un dels  participants en el famós i mític viatge per recollir imatges d’edificis diversos de l’estat espanyol.

Va aconseguir el títol d’arquitecte el 1917, va ser cap del Servei d’Edificis Culturals de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1928 va construir, al carrer Lleida 9-11 la primera casa de Barcelona lligada al moviment racionalista centre-europeo, la casa Josep Massana.

En aquella zona del barri tenim edificis d’altres grans arquitectes d’aquesta mateixa tendència, com Puig Gairalt. Reventós va ser autor de diferents projectes per a l’Exposició de 1929, com ara les Torres Venecianes de la Plaça d’Espanya, el Teatre Grec i el, ja mencionat, Poble Espanyol. Reventós va ser professor de fusteria a l’Escola Superior de Bells Oficis. És un arquitecte influenciat pels corrents internacionals, per l’art déco i el  noucentisme.

La casa Josep Massana, nom del propietari de l’època, presenta un conjunt unitari, sense guarniments innecessaris, tot i que s’han perdut alguns esgrafiats originals. Una de les principals característiques d’aquest edifici és el recurs de situar l’escala de veïns en tribunes amb vidres, de planta triangular, visibles des del carrer i que donen lluminositat als espais.

Reventós va morir l’any 1976. Una de les seves obres més originals, les Torres Venecianes, malgrat algunes propostes que es van fer fa anys de posar-hi ascensors interiors i potenciar-ne les visites, son, encara, poc accessibles al públic. L’encant del Teatre Grec, situat en una antiga pedrera, ha perdurat al llarg dels anys.

29 DE NOVEMBRE, DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC

 

Avui, la xerrada de CERHISEC del mes de novembre, us esperem a la Bibloteca per evocar aquell primer tramvia barceloní.

LA FIGUERA DEL TALIA I EL FUTUR ESPERANÇADOR

 

Pel que he llegit sembla que, de moment, al solar de l'enyorat teatre Talia, que porta trenta-cinc anys deixat de la mà de Déu i de les administracions, hi faran un sanejament i uns arranjaments provisionals. D'aquí un temps, ja després de les properes eleccions municipals, hi ha la intenció de fer-hi algun tipus d'habitatges d'emergència. 

De moment he de dir que m'han donat una alegria, aquestes obres. Arriba un punt, en aquests temes, que ja vols que hi facin el que sigui, però que hi facin alguna cosa. Allà dins, rere les tanques publicitàries que, aquestes sí, semblaven perdurables, hi ha hagut gent sense llar, un poblat nòmada, moltes rates i qui sap quantes coses més les quals, contemplades en perspectiva, fins i tot m'inspiren una mena de poesia visual decadent.

Allà, de tant en tant, hi creixia una figuera, en algunes ocasions, més d'una. Una vegada en la qual es va netejar l'indret per emmagatzemar-hi estris per a unes obres al Paral·lel, la figuera va desaparèixer. Però després va rebrotar. Ara n'hi ha una més modesta, filla o neta de les anteriors. Per sort, de moment, l'han respectat amb cura. L'any 2009, ara ho he mirat, ja vaig escriure al blog, sense cap mena de ressò, que s'havia de respectar un arbre tan tossut.

Gent més gran que jo m'havia dit, però ho he pogut comprovar, que, en un passat remot en el qual devia haver-hi, davant del teatre, un petit espai, ja hi havia una figuera, però això no sé si és cert o fruit de la memòria esvaïda de les nostres infanteses perdudes. Aquest arbre, el mateix que un garrofer que jo veia a L'Hospitalet quan treballava, que va acabar per desaparèixer, m'evocaven sempre, tot i que siguin de llocs diferents i que no tinguin res a veure, aquell pollancre de la Karlplatz. Quan jo estudiava a la Normal, a la prehistòria transicional, de vegades venien rapsodes a recitar, entre els quals un senyor que es deia Santiago Forn Ramons, avui no tan recordat com mereixeria, quan no tens entrada a la viquipèdia ja et trobes als llimbs però sempre pot sorgir algú reivindicatiu que recordi els oblidats. Afortunadament internet permet corregir errades i oblits. Forn Ramons sempre recitava, entre molts d'altres, aquest breu poema tan evocador, del qual he fet una lliure traducció al català.  

La figuera del Talia, ja d'una nova generació, coneixerà, després de més de tres dècades, temps millors tot i que, diuen, provisionals. Comptarem amb un raconet agradable, fins i tot, diuen, amb un petit espai per a representacions i una mica de verdor enjardinada. Tant de bo es respecti el mobiliari urbà i puguem gaudir, ni que sigui durant uns anyets, de l'indret. 

El Talia no s'ha reconstruït, durant un temps hi havia una Associació que es va moure una mica però crec que ja no funciona. Era un teatre bonic, on havia vist teatre molt interessant, que va tenir alts i baixos i moments importantíssims, lligat, com és sabut, a la figura de Martínez Soria, durant un temps, però en el qual havien aterrat companyies de categoria, teatre més comercial i teatre de text i de pes. En teoria la zona pertany al districte de l'Eixample perquè fins i tot els districtes i els barris insisteixen en muntar fronteres absurdes. Però pertany, de fet, a un lloc sense límits concrets, al Paral·lel, abans Paralelo, que, malgrat els planys habituals i les mitificacions d'un passat sacralitzat, va resistint i encara té unes quantes sales interessants en funcionament. Ni el Passeig de Gràcia ni d'altres llocs barcelonins poden dir el mateix.

Visca la figuera del Talia i que per molts anys poguem gaudir de la seva ombra. De figues no sé si n'arribarà a fer. La figuera s'ha considerat, amb raó, un dels arbres emblemàtics de Montjuïc.

A Berlín, enmig de runes,

hi ha un pollancre a la Karlplatz.

la bellesa del seu verd

la gent s'atura a mirar.

La gent va passar fred,

no hi havia llenya, 

aquell hivern del quaranta-sis.

Van caure molts arbres tallats

aquell hivern del quaranta-sis.

El pollancre de la Karlplatz

continua dret i verd.

Als veïns d'aquella plaça

els deveu agraïment.

Bertold Brecht

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20220520/8280748/barcelona-dara-provisional-solar-antiguo-teatro-talia-paralel.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/search?q=figuera

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre_Talia_(Barcelona)

OFICIS QUE ES PERDEN... O NO?

 

A la presentació de la meva nova novel·la a la llibreria 'La Memòria', de Gràcia, l'escriptor i amic Vicenç Ambròs va llegir un fragment del final del llibre quan, una de les protagonistes, ja a casa seva, surt al balcó i contempla una jove prostituta del present, encalçada per un senyor, i medita sobre aquesta activitat, que va ser la seva professió i en com, malgrat els avenços diversos, sempre hi continua havent dones que no tenen cap altre sortida a banda de l'explotació a la qual s'ha sotmés a tantes noies. No hi afegeix moralina, al capdavall una cosa es fer-ho a causa dels possibles guanys i, l'altra, fer-ho perquè t'hi han obligat o no et queda altre remei, per subsistir, com va ser el seu cas.

Més d'una vegada, aquests dies, m'han preguntat sobre si els personatges del llibre eren reals, si els havia conegut, o eren una invenció. Podria dir que ni una cosa ni l'altra. Quan jo era joveneta, al barri, hi vivia molta gent de la que actuava als teatres d'aleshores i, també, senyores, com deien aleshores, en clau eufemística, de la vida. Malgrat la literatura moral en la qual, en ocasions, semblava que de segons què no se'n podia reeixir, també sabia de senyores que s'havien casat, després d'això de la vida i havien esdevingut absolutament convencionals, amb el pas del temps.

Avui tot és, o m'ho sembla, molt diferent, l'explotació sexual s'ha orientat vers dones nou vingudes, però el fet és que existeix i sembla que és difícil de controlar, encara més de prohibir, una opció sobre la qual sovint no opinen les afectades, per cert. De vegades és més interessant accedir al periodisme memorialístic que a determinats informes o a novel·les ben intencionades, d'aquestes en les quals totes les bruixes son unes santes. Doncs en aquest tema, i pel que fa al Poble-sec, he trobat grans coincidències en dos autors ben diferents, sobre les característiques de moltes treballadores del sexe que eren veïnes del barri, en èpoques diferents.

Un d'ells és Jaume Passarell, que parla d'abans de la guerra. L'altre, González Ledesma, que ja situa els seus records en la postguerra. Tots dos coincideixen en què les dones de suposada mala vida fan la feina en l'aleshores anomenat Barri Xino, que començava, encara que hi ha qui no ho vol admetre, a tocar del Paral·lel, cap a la Rambla. Travessaven el Paral·lel, cap al Poble-sec, i allà eren mestresses de casa, de vegades amb algun fill o filla, i tan sols volien sobreviure i estalviar i millorar. Això fa pensar en què moltes coses, entre abans i després de la guerra, no havien canviat tant. Una companya d'escola tenia una veïna ja grandeta, amb un fill amb alguna discapacitat, i que, de vegades, quan venia de treballar es trobava la seva mare per l'escala, aquelles escales, algunes encara resistents, sense ascensor, és clar, i li comentava, molt cansada, que estava feta pols de tant treballar i que, per exemple, aquella nit havia fet 'catorze dormides'. 

Tan sols una vegada vaig passar pel famós carrer de les Tàpies, avui pacificat del tot, era un d'aquests indrets als quals, si no hi vas, no t'imagines ni que existeixin. Una imatge tant o més sòrdida sobre el tema la tinc d'uns anys després, quan passàvem per una carretera secundària on s'aturaven els camioners amb necessitats, les senyores del pecat es rentaven després amb sifon. Durant anys els pecats per excel·lència, segons l'església i la moral vigents, eren els del sexe. La història de la cosina Montse no és un dels millors llibres de Marsé, pel meu gust, però hi ha una part molt interessant, força llarga, en la qual s'expliquen uns exercicis espirituals dirigits als homes, i on es fan una mena de confessions públiques, tots els pecats de gruix son sexe i sexe. Sexe heterosexual, és clar, amb males dones.

Una alternativa a la prostitució atrotinada era allò de tenir un senyor, un senyor maduret que s'estimava més tenir amistançada fixa que no pas voltar gaire. D'aquesta modalitat, lligada al famós refrany 'pecat amagat és mig perdonat' també en conexia alguna dama poble-sequina. El mon és com és i no com ens agradaria que fos i en això del sexe encara arrosseguem molts equipatges rarets. Pontificar sobre el tema és difícil, es poden trobar moltes variables i moltes circumstàncies, sovint tot es barreja amb la política més oportunista o amb radicalismes feministes que, tot sovint, no és pas que demanin gaire sovint l'opinió a les afectades. I hi ha prostitucions laborals que no son sexuals, ep.

NO ÉS FALS NI MENYSPREABLE, ÉS NEOGÒTIC!!!

 

Malgrat la reivindicació actual del Modernisme hi ha un estil que s'hi relaciona i que per motius diversos no s'ha revaloritzat com caldria. S'han perdut edificis notables, molts dels quals religiosos, i s'han fet molts disbarats a l'hora d'ampliar centres educatius, lligats també a ordes religioses.

En una sortida amb el MNAC la historiadora Natàlia Esquinas ens va relatar una anècdota molt significativa. Quan explicava a la gent que la façana de la Catedral de Barcelona era relativament moderna, sempre sortia algú que encara no se n'havia assabentat, i que deia coses com ara:

-Així, és falsa.

-No és falsa! És neogòtica! -responia ella de forma contundent.

Sempre hi ha savis del moment que ens recorden, imaginant que la gran majoria ho ignorem, que el barri gòtic no és gòtic, o no ho és del tot. Amb allò de l'incendi de Notre Dame vam saber que la catedral francesa també és 'força neogòtica'. De fet, el tema de la suposada 'autenticitat' seria molt polèmic.

Al Poble-sec tenim una església emblemàtica, molt malmesa actualment, Santa Madrona. Com que no és d'un arquitecte 'de marca reconeguda' sinó d'un notable secundari de luxe, Adrià Casademunt, no li hem donat la importància que calia. Construïda en una època d'entusiasmes catòlics renovats aviat va patir esdeveniments revolucionaris, la Setmana Tràgica, la Guerra Civil... Després de la guerra es van fer arranjaments vistosos però barats, es va pintar i repintar però el temps ha passat i tot és, avui, molt car. Massa gran per als usos religiosos actuals el millor seria poder fer una remodelació que en possibilités usos diversos, com ara concerts. 

Per molts motius, també sentimentals i lligats al meu imaginari personal, he decidit fer una xerrada sobre les característiques d'aquell estil, lligat al Modernisme però al qual no es vol dir Modernisme, sinó Negòtic, Historicista i coses així. Les etiquetes no serveixen per a gaire però sembla que venen. La Sagrada Família, al capdavall, és Neogòtic 'de marca', segons com es miri.

Si voleu venir a escoltar, debatre, comentar o reivindicar, us esperem a la Biblioteca Francesc Boix el proper dimarts, dia 25 d'octubre, a dos quarts de set del vespre. Al Poble-sec, evidentment.

XERRADA DE CERHISEC, CENTENARI DEL 'FOMENT'

 

Aquesta xerrada, amb la qual CERHISEC inaugura la temporada, és 'extraordinària', serà al Centre Cultural Albareda, en dilluns, i començarà a les 7 del vespre.

Us hi esperem!!!

FESTA MAJOR, 2022

Ahir va començar la Festa Major d'aquest any, manllevo aquesta bonica fotografia del facebook de l'Orgull Poble-sequí. Hem passat uns anys ensopits i difícils i espero i desitjo que sigui aquesta una festa recordada de forma positiva.

Quan jo era petita i joveneta no es feia una Festa Major generalitzada. No sé si per un component de caire anarquista o a causa de la molta diversitat i mobilitat social que ha existit al barri més aviat se celebraven, i no sempre, festes puntuals, de carrer, ni molt menys generalitzades. 

Amb la democràcia tot va revifar però també recordo que durant algun temps encara la cosa comptava amb una certa desorganització. Fins i tot recordo que quan Maragall era alcalde, per la ràdio, va parlar a favor de les festes dels barris i va demanar que els llocs on no s'haguessin unificat les dates festives ho fessin, a favor de la coherència i de les possibles ajudes que l'ajuntament lliurava. I va mencionar, explícitament, el Poble-sec. 

Aquest component disgregador afecta molts àmbits associatius, de vegades, en lloc de enfortir una associació sembla més senzill fer-ne una altra, per exemple. En tot cas, amb el pas del temps he comprovat que això no passa tan sols al Poble-sec sinó que a molts barris de més suposat 'prestigi associatiu' també tenen les seves diferències, disgregacions i, fins i tot, mals rotllos. Per no parlar del camp de la política... 

Es va recuperar al capdavall una data antiga, els volts de Sant Jaume, i la festa actual ja s'ha estabilitzat més o menys al volt de la tercera setmana de juliol. En ocasions s'ha qüestionant el sentit d'aquestes festes majors, en un entorn urbà, en el qual, per a gent que treballa, el soroll excessiu i, sembla, inevitable, resulta un bon maldecap.

Crec que, en general, també en això de la disbauxa s'ha millorat molt. És cert que sovint la iniciativa veïnal d'altres temps ha cedit el lloc a bars i locals diversos, a l'hora d'organitzar coses de tot tipus. La música festiva, avui, té el problema del volum excessiu. De tota manera, en el programa de la festa es poden trobar activitats per a tots els gustos i possibilitats. La calor d'aquests dies perjudicarà alguns actes, de forma inevitable, em temo. 

Amb totes les seves servituds, a mi m'agrada que continuï i millori la Festa Major. Tot va caviant amb el pas del temps i sovint hi ha una mena de component nostàlgic per part de la gent gran i no tan gran, perquè tenim tendència a idealitzar un passat, reconvertint-lo en un temps que mai no va existir. 

Ahir hi havia un munt de criatures que recollien uns paperets de colors que s'havien llençat damunt dels gegants i se'ls tiraven al damunt, un clàssic de tota festa és veure criatures fent la seva, en el seu mon tan particular i sense prejudicis. El pregó d'enguany va anar a càrrec dels sanitaris del CAP, en els darrers anys s'han prioritzat persones lligades al barri, fa temps se cercaven personatges populars, del mon de la música, del teatre. Això d'ara està molt bé tot i que crec que el pregó esdevé sovint massa reivindicatiu i discursiu, en aquests casos. Però, vaja, tot és opinable.

En aquests actes trobes gent coneguda, d'aquests 'de tota la vida', gent coneguda de fa menys temps i gent que no coneixes de res perquè la base poblacional canvia i es diversifica. Veure gent de tants llocs i de tantes procedències convivint en pau i sense problemes és un tema que m'emociona una mica. De problemes i de persones poc recomanables sempre n'hi haurà, és clar, i hi ha qui té tendència a contemplar les coses de forma negativa i a veure tan sols allò que no li agrada.

Una iniciativa que ha tingut èxit ha estat aquesta de la bandera. De moment potser no en vam veure pels balcons tantes com era d'esperar, malgrat que se n'han repartit moltes de gratuïtes, però som molta gent, al barri. Els símbols ajuden, ens uneixen, tot i que no els voldria sacralitzar. S'ha obert El Molino, recuperat per l'Ajuntament, i sort dels ajuntaments que encara, quan poden, es fan càrrec d'aquests espais en perill d'ensopiment o desaparició. 

Pel juliol sempre acostuma a fer calor però, evidentment, aquest any és el súmmum i diuen que anirà a més i que en tenim per dies. Insistir en el tema no serveix de res però la queixa és un esport molt practicat. 

Amb totes les limitacions, canvis, mancances i meteorologia excessiva, tan sols som amos, i encara gràcies, del present. Per això aquesta festa serà, enguany, la millor de les nostres vides. Les del passat ja son història per al CERHISEC. Les del futur, un misteri.

ELENA JORDI, DEL PARAL·LEL AL CINEMA, XERRADA DE CERHISEC

 

Per a la xerrada del mes de maig, que serà el darrer dia del mes, el 31, comptarem amb Josep Cunill, autor de l'emblemàtic llibre sobre el Teatre Español i que investiga des de fa temps la trajectòria de l'actriu Elena Jordi, sobre la qual ha escrit un parell de biografies.

En aquest cas l'eix conductor serà la tasca de Jordi com a directora de cinema, cosa que la converteix en la primera dona directora de l'estat espanyol i, possiblement, de tot el mon. 

Us hi esperem! Com que encara falten dies anirem recordant la xerrada de tant en tant.

DIMARTS, DIA 26 D'ABRIL, XERRADA DE CERHISEC!!!

Dimarts vinent, el darrer del mes d'abril, teniu una trobada amb CERHISEC. 

Interessant xerrada sobre el Museu del Transport una vella aspiració de la ciutat.

Us esperem, a les 18:30, dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca!!!
 

BARCELONA EN RUTA, ITINERARIS BARCELONINS PER CONÈIXER MILLOR LA CIUTAT

El dia 21 d'abril,  a la Biblioteca Francesc Boix, presentarem el llibre Barcelona en ruta, editat per Llop Roig i Tot Història i en el qual ha col·laborat CERHISEC, pel que fa a l'itinerari referent al Poble-sec. El volum aplega diferents recorreguts per diversos barris de Barcelona. Un volum imprescidindible per conèixer més a fons la ciutat. Anoteu-vos la data!!! Us esperem!!!

El coneixement acumulat des de fa anys realitzant  itineraris pels diferents indrets de la ciutat, ha portat a escriure aquest llibre, elaborat per diferents historiadors que ens parlen de llocs singulars i de barris diversos.

Els autors són: Jordi Petit i Gil (REC COMTAL), Daniel Venteo Meléndrez (VIA LAIETANA), Alba Vendrell Torres (LA BARCELONA DELS ÀUSTRIES), Gregor Siles Molina (LA RAMBLA I LA BARCELONA REVOLUCIONÀRIA), Júlia Costa i Coderch (POBLE-SEC), Agus Giralt Anales (SANTS I HOSTAFRANCS), Jesús Mestre Campi (SARRIÀ I SANT GERVASI DE CASSOLES-BARRI DEL FARRÓ), Joan Corbera i Palau (GUINARDÓ), Ricard Paradís Martín (EL CARMEL, HORTA I NOU BARRIS), Joan Pallarès-Personat (CONGRÉS-INDIANS I LA SAGRERA), Maria Favà Compta (POBLENOU) i Pau Vinyes i Roig (SANT ANDREU DE PALOMAR).

DIMARTS, 29 DE MARÇ, XERRADA DE CERHISEC

 

El proper dimarts és el darrer del mes i, per tant, tenim trobada de CERHISEC, amb una xerrada dedicada a un personatge poc conegut, Manuel Andreu, regidor republicà. Estarà a càrrec de Josep Fabra i comptarem amb el net de Manuel Andreu.

La xerrada es pot seguir online, a l'adreça que s'indica al cartell, tot i que ja les tornem a fer presencials.

Recordeu que ara comencen a les 18:30 i acaben a les 20:00.

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca!!!!

MATIES FERRET, EL BAR CARBÓ I EL TEMPS DE LA SARSUELA POPULAR

 

Maties Ferret va ser un altre baríton molt popular i reconegut que va actuar sovint al Paral·lel. Era originari de Sant Sadurní d’Anoia, on té un passeig dedicat. Va néixer el 1888 i va morir el 1975. Va debutar a l’Ateneu d’Hostafrancs amb les sarsueles La reina mora i El mal de amores. Posteriorment va actuar en diversos teatres del Paral·lel fins a incorporar-se a la companyia de Pau Gorgé. amb la qual es presentà en alguns teatres de l’Estat espanyol. El 1913 va fer una gira per països sud-americans amb la companyia de Pep Capsir i Ramona Vidal i més endavant va actuar a Barcelona i Lisboa. El 1914 va estrenar Maruxa, de Vives, al Teatre Novetats de Barcelona i el 1929 va actuar en El pájaro azul, al Teatre Victòria del Paral·lel. Estava especialitzat en sarsuela però també va cantar òpera, opereta i cançó popular.

Segons Miquel Badenas, que el va conèixer, era un home alt i ben plantat, amb bona veu. Va tenir un dels seus primers èxits amb La Dogaresa, cosa que va fer empipar Sagi Barba, que l’havia estrenat un any abans, el 1920. Ferret va conservar la seva bona figura fins a ser molt gran tot i que, en no ser un gran actor, quan, per llei natural, va perdre facultats vocals, va haver de deixar els escenaris. Per subsistir es va col·locar d’ajudant de cuiner en un bar, amb un sou minso. Un admirador seu, important home de negocis, va demanar-li que deixés la feina i que ell li passaria un sou mensual de sis-centes pessetes, el doble del que cobrava al bar. En els últims anys de la seva vida anava sovint al Casal de la Gent Gran del Paral·lel, cantonada Margarit.

En els darrers temps s'ha incidit molt en mitificar el Paral·lel del cuplet i la revista, però el Paral·lel va ser moltes coses més i voler explicar-lo és com agafar aigua amb un cistell. Un dels establiments desapareguts del Paral·lel, ja en els anys vuitanta i noranta del segle passat, va ser el Bar Carbó, avui dedicat al pollastre fregit de cadena. Hi havia una gran fotografia amb molta gent, músics i cantants del mon líric, sarsuela o opereta, que es van reunir allà durant molts anys, fins a la desaparició del bar. Em pregunto sovint on deu ser aquella magnífica fotografia. En els setanta hi havia una gran ebullició política i quan els grups dissidents que es reunien al Bar Borrell entraven en conflicte, una part dels inconformistes se n'anaven al Carbó. Encara hi ha moltes històries per explicar, vaja.

TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 

Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 

Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE CERHISEC!!!

 

Demà, dimarts, a dos quarts de set del vespre, presentarem el darrer llibre de CERHISEC, el número 20, amb les ressenyes corresponents a les xerrades de 2020. Malgrat la situació i les dificultats i amb alguna rateta d'impremta que se'ns ha 'colat' per fi podem posar a la vosta disposició aquest volum.

Hi podeu trobar:

-Un article sobre 'els vedets', amb referències a alguns dels homes que van destacar en els espectacles del Paral·lel, com ara Escamillo i tants altres.

-Un apunt biogràfic sobre la persona i l'obra de Francesc Layret, assassinat el 1920, als quaranta anys. Cal recordar que durant la República i la guerra el Paral·lel va dur el seu nom, un nom que potser caldria recuperar en algun espai important del nostre barri.

-Una referència al naixement de la música moderna al Poble-sec, amb conjunts importantíssims com Los Salvajes, locals mítics com 'El Pinar' (un altre nom a reivindicar) i indústries pioneres i arriscades, com la que va endagar la fabricació dels famosos amplificadors SinMarc.

-Una primera galeria de dones poble-sequines que han destacat per motius diversos.

-Un article sobre la Sala Apolo, santuari d'oci al cor del Paral·lel, que gaudeix enguany de molt bona salut i que potser no hem sabut valorar com calia i com mereix.

La redacció dels textos ha estat a càrrec de Josep Guzmán, Josep Fabra, Eva Espinet i Júlia Costa. 

A la xerrada els autors i autores assistents comentaran el contingut i circumstàncies dels seus articles.

Us esperem, doncs, el dimarts, 22 de febrer, a dos quarts de set del vespre, a la Biblioteca!!!

JAUME MIRET, BARÍTON, EVOCACIONS

 

A banda dels noms més coneguts i que encara recordem, pel Paral·lel van passar un munt d'artistes de tots els gèneres que, per motius diversos, avui estan més o menys oblidats. Al breu article que publico cada mes a Zona Sec vaig voler evocar el baríton Jaume Miret i, com que allà hi tinc poc espai, ampliaré una mica les referències sobre aquest cantant que he tret, sobretot, dels llibres de Miquel Badenas. 

Jaume Miret, segons testimoni d'aquest autor, era curt de cames, tenia el cap gros i el front sortit, un front que, en aquella època, en deien de zepelí. Va començar a actuar en els anys vint, al costat d'altres, així mateix poc recordats, com Maties Ferret. Malgrat el físic poc afavorit va ser un home famós per la seva elegància, i, a més a més de cantar, era un actor excel·lent, que es ficava a dins dels seus personatges i els feia absolutament creïbles. Un d'ells era el Vidal de Luisa Fernanda, i, en operetes com La viuda alegre vestia el frac amb una acurada exquisidesa. 

Vivia al carrer Roser, aleshores En Rosal, a tocar del Paral·lel. Era molt popular a dins i a fora de l'escenari. La sarsuela va ser molt viva  durant ben bé un segle i Miret va fer interpretacions inoblidables als grans clàssics del gènere: La Tabernera del Puerto, La del Manojo de Rosas, Marina, El Caserío... És una llàstima que no se'n programi de tant en tant, quan n'han fet, però, això sí, amb mitjans i recursos, el teatre ha omplert sense problemes. Segons Badenas Miret excel·lia a El Gato Montés, del mestre Penella, una obra molt difícil i, potser, per això, poc representada. Els barítons que se'n sortien millor eren Miret i Gorgé, sobre el qual he escrit en alguna altra ocasió, Gorgé era un cantant conflictiu que va aconseguir generar un boicot per haver malparlat dels catalans, cosa que va fer que s'hagués d'agenollar a l'escenari demanant perdó.

En l'escena final de El Gato Montés, en la qual moria a causa dels trets dels seus perseguidors, l'emoció que provocava Miret era tanta que la gent s'emocionava i plorava. Miquel Badenas ens explica una anècdota molt personal, en una ocasió en la qual Miret actuava al Teatro Circo Barcelonés, del carrer de Montserrat, ell el va anar a buscar amb un taxi, per tal que actués en un final de festa, en un local que tenien els alumnes i ex-alumnes de l'Antic Col·legi de Sant Josep de la Ronda de Sant Pau, escola a la qual havia anat el baríton. La festa homenatjava el director artístic de l'escola, el  senyor Fontanet.

Cal dir que el Teatro Circo Barcelonés va ser, durant anys, molt important, el tercer més important de Barcelona, després del Liceu i el Principal. Va tancar en ser expropiat, l'any 1944. Miret hi interpretava aleshores El Desfile del Amor i, com que no tenia temps de canviar-se, va al Col·legi anar amb el frac que duia al teatre. Badenas li va manifestar la seva admiració per l'elegància que mostrava i el baríton li va dir que havia de compensar el fet de no ser un home bell ni ben plantat, i que s'emmirallava en actors elegants, com Adolphe Menjou.

Miret va debutar a Madrid, on hi havia molta expectació, ja que era molt conegut. Quan va sortir a escena una dona va comentar en veu alta que era lletgíssim i el cantant, amb gran educació, li va dir que havia anat allà per cantar i actuar i no pas per enamorar-la. Va rebre una gran ovació per la seva resposta. Va actuar en diferents ciutats espanyoles i es poden trobar referències a hemeroteques, amb articles que remarquen la qualitat del cantant.

La crisi del teatre líric s'anava evidenciant i hi havia menys feina. Miret, separat de la seva dona des de la guerra civil, la qual vivia a Buenos Aires, va demanar-li de tornar amb ella. La senyora li va dir que si hi anava amb diners molt bé, altrament, res de res. Però, tot i no tenir diners, Miret se'n va anar a l'Argentina i sembla que la seva esposa el va rebre prou bé. Tenia fama de bon home, simpàtic i amb una gran personalitat. A Buenos Aires va continuar treballant i també es va guanyar la vida donant lliçons de cant. Va morir en aquella ciutat als setanta-quatre anys.

El Paral·lel, història d'un mite

Miquel Badenas i Rico

Pagès, 1998

L'ORGULL DE VIURE AL POBLE-SEC, UNA VIRTUT EN ALÇA

 

Com molts dels qui entreu en aquest blog ja sabeu, el Poble-sec compta ja amb un símbol que aplega molts símbols, una bandera. La bandera oneja en alguns balcons i terrats i ha estat molt ben acollida pels poble-sequins. Aquest diumenge, després de fer un volt per Montjuïc, gràcies al Jordi Goñi vaig conèixer el Jordi Lladó que és un de les ànimes, potser la principal, d'aquesta iniciativa.

Confesso que sóc poc amiga de símbols, banderes, escuts i la resta, però, en aquest cas, he canviat d'opinió i em sembla una molt bona iniciativa. Som un barri relativament nou, cent cinquanta anys, en comparació amb d'altres indrets que tenen un història molt llarga, son poca cosa. No hem estat mai 'poble apart' i el barri, tot i tenir una forta personalitat, per les seves característiques ha comptat amb molts canvis de població i totes les onades migratòries de la ciutat han passat pels nostres carrers. Els problemes de vegades no son res més que mostres de què els llocs son vius, com les persones.

En contra de l'opinió de gent que enyora passats inexistens o que creu que 'estem pitjor que mai', jo soc molt optimista i crec que puc tenir una perspectiva dilatada en el temps, ja que vaig néixer al barri, l'any 1948, i es pot dir que hi he viscut sempre, llevat d'un parell d'anys en els quals vaig viure al Baix Llobregat. 

He participat en diferents entitats del barri, he conegut èpoques millors i pitjors, alts i baixos, i he viscut temporades en les quals semblava que algunes persones del veïnat gairebé s'avergonyien de ser del Poble-sec i desitjaven guillar-ne aviat. És clar que hi havia d'altres factors, manca d'habitatge nou, dèficit escolar, escales sense ascensor ni aigua de diposit... Però també vanitat, fatxenderia, prejudicis. La gent que ha marxat, de tota manera, en general recorda amb enyorament l'època en la qual va viure als nostres carrers i es plany dels canvis que observa quan hi torna, quan el canvi és inherent a la vida i a la història.

El fet de trobar-se entre el Paral·lel i Montjuïc, que és una de les seves virtuts, no sempre es veia com un fet positiu. Recordem que Montjuïc va ser durant anys un indret amb molts barris de barraques, avui també els antics habitants d'aquells barris reivindiquen el seu passat i la seva història. I el Paral·lel d'abans, avui crec que mitificat, inquietava els benpensants i els carques. Molts orgulls s'han refet en aquestes darreres dècades.

Les cases s'han restaurat en molts casos. Hem descobert una arquitectura interessant, les escoles, que acullen una gran diversitat, han millorat exponencialment gràcies a la gran tasca dels equips pedagògics, i alguns problemes que tenim no son exclusius del nostre barri sinó que pertanyen a la majoria dels grans espais urbans M'agrada molt aixo de l'Orgull Poble-sequi, lema de la campanya que ha propiciat la bandera ja que és orgull, precisament, allò que durant anys ens va faltar, per molts motius. Tot i que s'ha de dir que sempre he conegut gent molt orgullosa de ser poble-sequina i viure al barri.

CERHISEC, entitat a la qual pertanyo des de fa més de vint anys, intenta recuperar la història del barri des d'una mirada realista, diversa i positiva. Per difondre aquesta història organitzem xerrades, itineraris, fem publicacions i col·laborem de forma voluntària amb tothom qui ens ho demana. Quan es coneixen les coses se les valora més a fons. 

Què és Orgull Poble-sequí?

És un localisme del barri del Poble-sec de Barcelona. Una plataforma sense ànim de lucre amb l’únic objectiu d’intentar potenciar l’orgull i enfortir el sentit de pertinença poble-sequí dels seus veïns.

Què és un localisme?

Allò que engloba ideologies, costums i filosofies polítiques i socials que prioritzen el fet local i la defensa de la cultura i la identitat d’una zona (cooperatives, comerç local, cultura popular, entitats).

Integrar la identitat local?

La identitat és una construcció personal que es basa en la integració d’actituds i valors que deriven de formar part de grups determinats (política, nacionalitat, regió, ètnia, religió, gènere, esport...). Aquesta identitat no es produeix només per pertànyer formalment a una col·lectivitat o a una regió, sinó pel fet d’integrar-la personalment i de sentir-se pertànyer aquesta. El sentit o sentiment de pertinença és el que conforma aquesta identitat (p.ex.= viure al barri o sentir-se poble-sequí poden ser dues coses complementàries o no).

Per què enfortir el sentiment de pertinença?

Aquest sentiment és fonamental perquè es desenvolupin processos de cooperació social per resistir les tendències a la fragmentació (individualisme, racisme, classisme, discriminació, violència...) i ajuda a construir consciència de vinculació, afavoreix les actituds participatives i de cooperació en el medi i la comunitat, i facilita el procés d'inclusió i la cohesió social. El sentiment de pertinença és un element positiu i mobilitzador en grups i comunitats.

Per què una bandera (símbol)?

Inicialment, perquè és la primera idea que ha sorgit per intentar aportar a l’objectiu de la plataforma. La mediació a través de signes (símbols) en la interacció entre les persones intervé en la identificació amb el lloc que habiten, ja que es desenvolupen processos d'identitat amb el mateix. Així doncs, els símbols, es converteixen en un element integrador de grup i de comunitat i contribueixen a la formació i manteniment de la identitat social local.

Per què ara i per què al Poble-sec?

Doncs el moment és aquest, i perquè no? La situació de pandèmia només ha fet que accelerar una situació preocupant i que ara fa més difícil encara la participació de la gent a les entitats, que estan molt tocades, i també a la implicació amb qüestions de la vida diària que afecten veïns i veïnes. La proposta és en positiu, a un barri amb molt potencial, amb les seves característiques particulars, amb entitats potents i associacions canyeres i una massa social suficient per intentar ampliar-la i sumar.

Visca el Poble-sec!

Les imatges d'aquest entrada les he manllevat dels espais:

https://orgullpoblesequi.blogspot.com/

https://www.facebook.com/Poblesequi/

COMIATS, POESIA, EXCURSIONISME: ADÉU A LA ROSA MILÀ

 

Ahir vaig anar al comiat de la Rosa Milà, dona activa i d'empenta, durant molts anys secretària del Foment Excursionista de Barcelona. Aquesta entitat celebra enguany el centenari i amb aquest motiu s'estan preparant diferents actes. El Foment va néixer al Poble-sec, si no vaig errada, i va estar molts anys a la Gran Via, a l'edifici on hi havia l'Acadèmia Alpe i, als baixos, uns billars molt coneguts. Resistir en aquell edifici quan ja els havien desnonat va possibilitar que, gràcies a la indemnitzacio, el Foment pugués adquirir el local del carrer Creu de Molers. El marit de la Rosa Milà, Lluís Domingo, ja traspassat des de fa alguns anys, va ser president de l'entitat, també, durant molts anys, era també una persona molt estimada.

Enguany la societat ha canviat molt i probablement no s'ha reconegut la tasca ingent dels centres excursionistes en molts camps, un dels quals la conservació i difusió de la nostra llengua, en temps difícils, molt més difícils que el present. Una activitat que durant anys va organitzar el Foment va ser una misa annual, en memòria dels excursionistes que havien mort durant l'any. Crec que es va començar a celebrar amb motiu d'un accident de muntanya en el qual va morir un soci de l'entitat. 

Nosaltres ens vam fer socis del Foment quan aquest va venir al barri. Deu fer uns vint-i-cinc anys ja que vaig anar a les celebracions del setanta-cinc aniversari, a unes inoblidables excursions en les quals es col·locaven unes plaques al cim més alt de cada comarca, es llegien poemes i es feien un munt de coses. 

La missa dels excursionistes aplegava gent de molts centres, se celebrava un acte cívic amb xerrada interessant inclosa, un dinar, i la missa l'oficiava, gairebé sempre, l'admirable pare Botam, encara viu i en actiu, per cert. Cada any s'elaborava una tarja preciosa, amb la imatge obra d'alguna artista plàstic i un poema. Els poemes els sol·licitava la mateixa Rosa a diferents poetes, impressiona com, al costat de gent poc coneguda, van escriure poemes per a aquell acte gent com Joan Oliver, Espriu, Brossa, Olga Xirinacs i molts més. Seria interessant recollir en alguna publicació aquelles imatges i aquells textos, i amb fotografies dels llocs on es van celebrar aquelles misses, sempre a santuaris muntanyencs diversos, molts dels quals poc coneguts.

Avui el mon excursionista ha minvat en participació i associats per molts motius. Al Foment hi ha un grup coratjós que encara el fa rutllar i amb un gran entusiasme està organitzant el centenari. La missa fa anys que no s'organitza, cal dir que l'organització era complexa i calia fer molta feina. Crec que la celebració anava molt més enllà del tema religiós, no cal ser creient per participar en aquest tipus d'actes que tenen un gran simbolisme i agermanen creences diverses i fins i tot no-creences.

Ahir, al comiat de la Rosa, la tarja recordatori, per desig d'ella mateixa, duia una d'aquelles precioses imatges i un poema de l'any 1982, de l'Olga Xirinacs, si fa no fa de la mateixa generació, escriptora que ja he manifestat en molts casos que admiro i que crec que no té, encara, el reconeixement que mereix. Porto uns dies escrivint sobre gent que ha mort aquests dies, al capdavall tots i totes hem de morir i defugir el tema és absurd encara que, de forma ben humana, no agradi pensar-hi gaire. 

Fa onze anys, pel desembre, va dedicar a CERHISEC una xerrada al Foment, que vaig organitzar, la Rosa va col·laborar amb mi, i d'aquella xerrada és la fotografia que penjo en aquesta entrada. També vaig escriure un d'aquells poemes de les targes publicades amb motiu de la Missa dels excursionistes.

Ahir la Blanca, secretària actual del Foment, molt emocionada, em va explicar el molt que la Rosa Milà havia col·laborat amb l'entitat, amb motiu del tema del centenari. Jo pensava, ahir, a l'acte del tanatori que morir havent fet una llarga vida activa, acomboiada per família i amics, -tenia dos fills, dos néts i dues nétes-, té un gran valor malgrat el buit que, de forma inevitable, deixen els qui marxen. Un dels seus poetes preferits, per cert, era Joan Oliver, poeta del qual ahir en van llegir dos poemes.