El Carbó i el Borrell van ser, durant anys, dos dels establiments més emblemàtics del Paral·lel. El Carbó néixer a principi de segle amb la societat que van fer els germans Carbó Alemany i els seus descendents, fins al seu traspàs i venda, pel desembre de 1992. Va ser molt popular i durant un temps a la vorera del Carbó tan sols hi havia aquest establiment, que arribava fins al carrer Salvà, ocupant part del carrer, i el Novelty, que després seria el Bataclán.
Va tenir un niu d’art a l’altell i una orquestrina que tocava a la voravia. Al niu d’art hi havia actuacions d’artistes importants que actuaven de forma desinteressada per amistat amb els germans Carbó (Emili Vendrell, Antoni Miras). Els actors i cantants lírics es reunien a tres llocs, el Cafè del Teatre Nou, on es negociaven contractes, i als bars Borrell i Carbó, on es feia tertúlia. Durant molts anys hi va haver una gran fotografia mural on s’aplegaven molts d’aquells músics i cantants. Una de les darreres en anar al local va ser la tiple Mercedes Garcia, amb més de vuitanta anys, que ja no recordava el seu temps d’esplendor però si la seva infantesa.
Mercè Garcia, dels anys trenta als cinquanta, va ser una actriu molt simpàtica, d’enorme qualitat, la millor tiple còmica del Paral·lel segons autors com Badenas. El Carbó va mantenir la seva decoració, no es va reformar més enllà dels arranjaments imprescindibles. Hi anava gent molt gran i fidel. Mentre el Borrell, malgrat el canvi d’amos, conserva la seva decoració i el seu ambient, el Carbó, avui, és un establiment de menjar ràpid, pollastre fregit, i no queda cap record del seu passat mític.
Del Borrell, antic i actual, es poden trobar moltes fotografies i he escrit sobre ell en diferents ocasions. Del Carbó no n'he trobat cap i crec que també hi ha poca documentació sobre els seus primers temps i la seva trajectòria. El Borrell va acollir moltes penyes i colles i militants de partits d'esquerra radical. Les discussions polítiques durant la Transició i els primers anys de la democràcia eren freqüents i, de vegades, quan alguns dels participants s'enfadaven se n'anaven durant un temps al Carbó, a la vorera del davant, vaja. Del Paral·lel, en aquests darrers anys, s'ha escrit molt i de tot, el llibre més complet encara és el de Miquel Badenas, que consulto sovint. Els mites s'han barrejat sovint amb la realitat i han sorgit experts paral·lelistes per tot arreu. La història del Paral·lel és tan diversa i complexa que voler-la copsar és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell.
Del Carbó se n'han oblidat, fins i tot, molts d'aquests mapes en els quals se situen els locals i teatres del Paralelo i poca cosa es pot trobar per la xarxa. També el record de la sarsuela, la seva importància i transversalitat, ha minvat o es menysté. Potser tot va lligat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada