EVOCACIONS AL TOMB DE L'ANY, JOGUINES, TEBEOS I D'ALTRES GALINDAINES

 

Tenim una tendència molt humana a simplificar i generalitzar. Tot és tan complex i divers que no resulta fàcil la concreció. El canvi és constant i la memòria ens enganya sovint. Quan era petita el Paral·lel era una mena de frontera que es traspassava, sobre tot, per anar a la plaça, a Sant Antoni, a comprar. Molta teca es comprava al barri però, de tant en tant, les dones, que n'eren les encarregades, s'arribaven més enllà del Paral·lel i carregaven els cistells, encara no es feien servir els carretons amb rodes. La gent ha anat molt carregada durant anys i panys, ja fos per la feina de casa o la de fora.

Hi havia aleshores molt petit comerç, em pregunto sovint com es podia sobreviure amb tanta venda a la menuda. Per això, quan algú parla del barri, del nostre o de qualsevol altre, es refereix al 'seu' espai del barri. Em venen aquests dies al cap les botiguetes més del gust dels infants, les de tebeos i joguines barates, moltes tenien de tot una mica però s'especialitzaven en alguna cosa.

A sota de casa hi havia la papereria de la senyora Hilària. S'hi venien llibretes, llapis, tinters, estampes, postals... Per Reis s'hi podien trobar algunes joguines barates i, per les revetlles, bombetes, coets i la resta. Per sort, després d'algun accident greu, sobretot un a Sants, la venda d'estris perillosos es va prohibir.

Durant tot l'any, sobretot pels Innocents, es venien coses per fer bromes. Tenien alguns llibres de contes, quaderns per pintar, estris per dibuixar com ara allò del 'lapisabio', uns cartronets amb forats que guiaven els dibuixos, fireta senzilla, fins i tot alguna figureta de pessebre, paper de barba, carotes per carnaval... hi havia molt de comerç estacional.

La família, en plegar, va tenir durant anys una botiga de joguines al carrer de Blai, ja més especialitzada on els 'reis locals' encarregaven joguines per a les criatures.

Pujant pel carrer de Blasco de Garay es trobava La Carabela. Hi tenien material de papereria, llibres d'una mica més de categoria i uns aparadors molt interessants. Per Nadal el llibreter, pessebrista, muntava a l'aparador uns pessebres encisadors. El nom de 'carabela' ja era evocador. Tenien llibres juvenils amb 'més lletra', de les col·leccions Cadete o Historias. 

Al davant d'aquest establiment hi havia la família Sabadell, primer va ser un indret on anar a canviar novel·les, revistes i tebeos. Es llegia molt de 'segona mà' i els dissabtes era plena a vessar i hi havia molta tertúlia. Amb el pas del temps van tenir llibres, diaris, revistes, ja tot nou. I més endavant també hi podies encarregar joguines o llibres especialitzats. 

Ja a la Plaça del Sortidor hi havia una altra papereria petitona, amb un matrimoni molt educat i seriós. La gran majoria d'aquests establiments també venien cromos, evidentment.

De vegades, amb les nenes de l'escola, havíem anat a comprar a la NITUS, feliçment supervivent de tants canvis i tantes pèrdues, encara generalista i on pots encarregar el llibre que et plagui o alguna joguina, el servei és excel·lent. Molt interessant és el material que hi pots trobar per a fer tot tipus de treballs manuals.

Hi anàvem aleshores perquè algunes coses eren una mica més barates, o això deien. L'amo era un senyor amb bigoti, recordo. 

Al carrer Salvà hi havia una altra papereria on anàvem en alguna ocasió perquè venien cromos 'sueltos' i et canviaven els repetits. En concret recordo la col·lecció de la pel·lícula 'Los diez mandamientos'. 

Un altre comerç a la menuda molt útil en temps de regals i despeses eren les mercèries-perfumeries. A Blasco de Garay n'hi havia hagut un parell, una de petitona, la mestressa es deia senyora Maria i, més amunt, la Mañach, o 'de la Maria Dolors' que era la mestressa. Allà hi havia tot tipus de coses de perfumeria, maquillatge, i, més endavant, roba molt maca, 'de moda'. 

Tot canvia, de forma inevitable, no pot ser d'una altra manera. Avui han proliferat els basars, el més gran de la zona que comento, tot i que ja al carrer de Blay, es troba a l'indret on, en el passat, hi va haver una botiga d'herbes i productes Santiveri. La mestressa no era gaire simpàtica, era comadrona i va atendre la meva mare quan vam néixer el meu germà i jo. 

El Basar de Blai m'encanta perquè és gran i espaiós i hi trobes de tot, coses de papereria, de merceria, de papereria, plats i olles, roba barata, fils, llanes, agulles de cosir, eines, joguines per a les mascotes, alguns contes i quaderns de pintar, i el més inesperat. Algunes coses no son d'una gran qualitat però abans tampoc no ho eren, en general. Penso que el basar viurà en el futur en l'imaginari i els records de tantes criatures multiculturals i de casa com animen la vida quotidiana del present poble-sequí. Tant de bo totes les criatures del mon tinguin algun dia un basar xinès i un super de barri a l'abast i hi puguin anar sense por i en pau.

Pel que fa a diaris, ja travessant el Paral·lel, davant de Blasco de Garay, hi havia el quiosc del senyor Ramon, on badàvem mirant les cobertes de revistes  i tebeos i ens espantàvem amb les terribles fotos de 'El Caso'. Feina una olor especial, de tinta i paper. El paper de diari ha estat una cosa molt útil i reciclada, es podia vendre al drapaire, embolicar entrepans i d'altres coses, resguardar el terra fregat i retallar-lo per fer treballs manuals casolans. 

De vegades encara em compro algun diari de paper, altrament quan frego ho tinc pelut. Com que de vegades no he tingut temps de llegir tot el diari, quan el poso al terra començo a llegir allò que m'havia deixat i penso que soc com el 'cienpiés curioso' dels contes del Tambor, que donaven per la ràdio.

Els tebeos, durant un temps, van ser tan perillosos i bescantats com els estris electrònics d'avui o la tele de fa uns anys. En lloc de llegir tebeos havies de 'llegir llibres', oblidant que hi ha llibres absolutament rebutjables, i aleshores els qui feien tebeos van inventar una campanya que deia 'donde hay un tebeo habrá un libro', una mentida oportunista més. Fins i tot els del mon del còmic van contraatacar 'donde hay un tebeo habrá un tebeo'. Els perills apocalíptics davant del que sigui, sempre que sigui una novetat, inquieten i promocionen pedagogies dogmàtiques. Què hi farem. 

NADAL, 2023

 

EL DIA 19, XERRADA DE CERHISEC, A L'ENTORN DE LA TRADICIÓ PESSEBRISTA AL NOSTRE BARRI.

 Us esperem el dia 19, a la propera xerrada de CERHISEC, amb un tema plenament nadalenc, com és el pessebre i la tradició pessebrista. En aquesta ocasió, amb motiu de les dates, no serà la darrera setmana del mes sinó una mica abans.

QUAN LES VELLES POSTALS ES CONVERTEIXEN EN LITERATURA

Dimarts de la setmana que ve, a les sis de la tarda, presento nou llibre. En aquest cas potser no és tan nou, aplega vint narracions, algunes de les quals ja tenen molts anys. Unes quantes passen al meu barri i estan inspirades, de prop, i sovint, de lluny, en persones i situacions que he conegut de forma directa o per transmissió oral de parents i coneguts. La primera narració se situa en el balcó al Poble-sec que va inspirar el títol d'aquest blog.

És una xamba comptar amb una editorial que gosi publicar llibres de gent no mediàtica, en els temps que corre. Desapareguda i enyorada Meteora sempre hi ha esperança. Ja és el quart llibre que em publica Stonberg, amb un catàleg ple de llibres interessants i imprescindibles però, això sí, ai, no tan coneguts com caldria.

De la dotzena i escaig de llibres que tinc publicats alguns, com sol passar, tan sols es poden recuperar a les biblioteques o a llibreries online d'ocasió, de les quals soc força addicta, considerant com està el panorama. Els quatre darrers es poden demanar a la mateixa editorial Stonberg, la millor opció, a Amazon o a l'emblemàtica i històrica llibreria-papereria Nitus, del meu barri. 

La presentació anirà a càrrec de la meva amiga Sílvia Romero, escriptora excel·lent i gestora cultural amb empenta. Serà una ocasió per retrobar amics i amigues que fa temps que no veig i passar una bona estona a la Biblioteca Francesc Boix-Poble-sec, també al carrer Blai, metro Poble-sec. Pel meu gust subjectiu la millor biblioteca de Barcelona i rodalies ja que a mi m'agraden els espais petits, de mida humana i sense parafernàlies de disseny. És clar que no puc ser gens objectiva pel que fa al meu barri, els seus espais i el seu imaginari personal.

Aquí trobareu la informació editorial sobre el llibre i en podeu fer un tast:

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/velles-postals-acolorides-a-m%C3%A0-j%C3%BAlia-costa

https://www.stonbergeditorial.com/_files/ugd/61f884_8bae20990c964363921a1075ff2e1218.pdf

XERRADA DE CERHISECS, CENT ANYS DELS ESCACS COMTAL CLUB!!!!

 

Us esperem el proper dimarts a la tradicional xerrada de  CERHISEC. Com sempre, a la Biblioteca, a les 18:30.

XERRADA DE CERHISEC: CRÒNICA NEGRA, per JAUME MAS

 

Us esperem el proper dimarts, a la Biblioteca, a dos quarts de set, per a la nova xerrada de CERHISEC. En aquest cas la farà Jaume Mas i ens parlarà sobre històries de Crònica Negra situades al Poble-sec i Motjuïc.

EL BAR CARBÓ, LA SARSUELA I EL TEMPS QUE TOT S'HO EMPORTA

 

El Carbó i el Borrell van ser, durant anys, dos dels establiments més emblemàtics del Paral·lel. El Carbó néixer a principi de segle amb la societat que van fer els germans Carbó Alemany i els seus descendents, fins al seu traspàs i venda, pel desembre de 1992. Va ser molt popular i durant un temps a la vorera del Carbó tan sols hi havia aquest establiment, que arribava fins al carrer Salvà, ocupant part del carrer, i el Novelty, que després seria el Bataclán.

Va tenir un niu d’art a l’altell i una orquestrina que tocava a la voravia. Al niu d’art hi havia actuacions d’artistes importants que actuaven de forma desinteressada per amistat amb els germans Carbó (Emili Vendrell, Antoni Miras). Els actors i cantants lírics es reunien a tres llocs, el Cafè del Teatre Nou, on es negociaven contractes, i als bars Borrell i Carbó, on es feia tertúlia. Durant molts anys hi va haver una gran fotografia mural on s’aplegaven molts d’aquells músics i cantants. Una de les darreres en anar al local va ser la tiple Mercedes Garcia, amb més de vuitanta anys, que ja no recordava el seu temps d’esplendor però si la seva infantesa.

Mercè Garcia, dels anys trenta als cinquanta, va ser una actriu molt simpàtica, d’enorme qualitat, la millor tiple còmica del Paral·lel segons autors com Badenas. El Carbó va mantenir la seva decoració, no es va reformar més enllà dels arranjaments imprescindibles. Hi anava gent molt gran i fidel. Mentre el Borrell, malgrat el canvi d’amos, conserva la seva decoració i el seu ambient, el Carbó, avui, és un establiment de menjar ràpid, pollastre fregit, i no queda cap record del seu passat mític.

Del Borrell, antic i actual, es poden trobar moltes fotografies i he escrit sobre ell en diferents ocasions. Del Carbó no n'he trobat cap i crec que també hi ha poca documentació sobre els seus primers temps i la seva trajectòria. El Borrell va acollir moltes penyes i colles i militants de partits d'esquerra radical. Les discussions polítiques durant la Transició i els primers anys de la democràcia eren freqüents i, de vegades, quan alguns dels participants s'enfadaven se n'anaven durant un temps al Carbó, a la vorera del davant, vaja. Del Paral·lel, en aquests darrers anys, s'ha escrit molt i de tot, el llibre més complet encara és el de Miquel Badenas, que consulto sovint.  Els mites s'han barrejat sovint amb la realitat i han sorgit experts paral·lelistes per tot arreu. La història del Paral·lel és tan diversa i complexa que voler-la copsar és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. 

Del Carbó se n'han oblidat, fins i tot, molts d'aquests mapes en els quals se situen els locals i teatres del Paralelo i poca cosa es pot trobar per la xarxa. També el record de la sarsuela, la seva importància i transversalitat, ha minvat  o es menysté. Potser tot va lligat. 

ITINERARIS DE CERHISEC PER ALS DIES DE LA FESTA MAJOR

 

XERRADA DE CERHISEC: SANTA MADRONA, MÉS ENLLÀ DEL POBLE-SEC

 

Dimarts que ve, dia 27, a dos quarts de set del vespre, dedicarem la xerrada de CERHISEC a fer una petita excursió virtual per algunes ermites de la geografia catalana dedicades a Santa Madrona. La popularitat de la santa possiblement va tenir relació amb el tema de les sequeres i l'aigua. 

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix-Poble-sec.

LITERATURA I DONES DEL POBLE-SEC

 Dimarts que ve, dia 13 de juny, a dos quarts de set del vespre, dedicarem una sessió a parlar de dones del poble sec que han conreat la literatura a través de gèneres diferents. Comptarem amb la presència de les autores contemporànies i evocarem figures com Irene Polo o Palmira Jaquetti que van tenir alguna relació amb el nostre barri. La presentació anirà a càrrer de Júlia Costa (CERHISEC).

ANARQUISME I MELODRAMA, AL TEATRE APOLO

 

Com que al llarg del temps passen tantes coses no es pot evitar que moltes s'oblidin, que d'altres es mitifiquin i que moltes es reinventin. Un dels indrets més mitificats i reinventats ha estat el Paral·lel, quan era el Paralelo. 

Un dels gèneres menys recordats, avui, pel que fa a tot el que es va arribar a reoresentar al Paral·lel, crec que és el melodrama. La paraula té moltes interpretacions, però, en general, es considera que el melodrama és una obra de ficció en la qual s'exageren els sentiments i el patetisme. 

Jose´Fola Igúrbide

Un lloc on, durant si fa no fa una dècada, es van representar, amb èxit, molts melodrames, va ser l'antic Teatre Apolo. Va ser obra de l'arquitecte Audet i es va inaugurar el 19 de novembre de 1904. El diari 'La Vanguardia' en va remarcar l'elegància, la bona construcció, l'amplitud de l'espai, la ventilació i les mides de seguretat, considerant que els incendis van ser freqüents, en aquella època.

Els actors que encapçalaven els repartiments eren Joaquín García Parreño, MIguel Rojas i Angelina Caparó. Poques dades biogràfiques en tenim, tot i que segur que espigolant per la xarxa alguna cosa en trobaríem. Un dels autors més coneguts d'obres del gènere va ser José Fola Igúrbide. Se suposa que era valencià. Va ser inventor, filòsof, autor dramàtic, conferenciant, guitarrista. Alguns el comparaven amb Echegaray i tot.

Entre els seus invents expliquen que hi havia un helicòpter i un motor per a vaixells. No devia tenir èxit ni sort i es va dedicar a fons a la filosofia i el teatre. Va escriure moltes obres, una de les més exitoses va ser 'El Cristo moderno'. Tenia set actes, tot i que en alguns documents diuen que eren cinc. Era una obra idealista que passava a Rússia. Un estudiant aristòcrata era conquerit per la causa del poble. Els molts discursos polítics de l'obra, a favor dels oprimits i en contra dels zaristes i dels explotadors feien aixecar al gent de les butaques, les dones ploraven i, en general, s'insultava a dojo els dolents. Aquestes coses m'havien explicat que també passaven a les sales de cinema popular, en més d'una ocasió,  anys després.

A l'obra hi sortia un dolentíssim, Trepoff, sicari cruel, que feia creure a cop de fuet. La gent li deia de tot. Una vegada, expliquen, un espectador enardit li va tirar un tret de pistola. El pobre actor es va treure la barba, el gorro rus, i va manifestar que era un treballador més, humil i pobre, que li sabia greu fer aquell paper horrible però que estava al costat de la llibertat i contra les classes privilegiades abusadores.

Aquells melodrames coincidien, a Barcelona, amb l'auge de l'anarquisme. Es venien molt bé llibres de l'editorial Sampere, de València, amb textos de Nietzsche, Proudhon, Kropotkin. Era textos difícils d'entendre, però hi havia un gran interès en aprendre. Al mateix Apolo, els diumenges pel matí, s'hi celebraven mítings anarquistes, molts d'aquells actors s'identificaven amb el contingut dels melodrames amb rerefons polític, com el mateix empresari, Emili Guilemany, que cedia el loca als anarquistes.

D'altres obres de Fola duien títols com ara 'Sol de la Humanidad', 'La libertad caída', segona part de 'El Cristo moderno', 'El pan de piedra', Él cacique' i també textos teatrals dedicats a Zola o parlant de l'afer Dreyfus. Els aplaudiments, en ocasions, interferien en l'acció, per animar els herois de les obres a lluitar per la justícia. El popular autor va viure uns quants anys al carrer Major de Gràcia i, a banda de l'Apolo van acollir obres seves d'altres teatres, com ara el popular 'Circo Barcelonés', del carrer Montserrat. A Barcelona Fola va publicar un llibre que es deia 'La nueva ciencia geomètrica', que va originar debats i controvèrsies amb el para escolapi Llanas. Entre les teories que plantejava el llibre va sorgir una fòrmula geomètrica per a mesurar angles, coneguda per 'Curva Fola'. Les obres de Fola es van representar per tot Espanya, amb èxit. Va morir a Madrid, l'any 1918. Les modes canvien i la sarsuela va bandejar el melodrama.

El Molino. Memorias de un setentón

Sebastià Gasch

Dopesa, 1972

RECORDANT L'ESCRIPTOR, ADVOCAT I PERIODISTA FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA

 

A càrrec de l'escriptora JÚLIA COSTA.

Més informació:

https://elsortidor.inscripcionscc.com/MiramModular/buscador/buscador.jsp?g=1&c=27&a=2436

ALGUNES NOTES HISTÒRIQUES SOBRE LA PRESÈNCIA DE SANTA MADRONA A MONTJUÏC

 

Com tothom interessat per la història del nostre barri sap, ja fa temps, massa, que l'esvoranc de davant de l'ermita impossibilita l'accés al recinte i que la missa del dia de l'Aplec, únic dia en el qual hi podíem anar, es faci a l'interior del petit i entranyable edifici.

Potser caldria endegar alguns tipus d'actes, de l'estil dels que es van fer durant molt de temps davant del malmès Monument a la Sardana. Per a aquesta mena de manifestacions pacífiques cal tenir constància i tot és feina, evidentment. Recupero avui unes notes sobre l'ermita i la seva història que vaig penjar ja fa alguns anys al blog, la majoria de dades pertanyen a l'interessant llibre de l'historiador Pere Voltes, pioner en molts aspectes pel que fa a recollir la història de la ciutat.

Avui aquesta ermita del segle XVIII, molt reformada, és l'únic testimoni de la presència de la Santa en un edifici més antic que va conèixer molts canvis. En els seus origens l'antiga també havia estat una capella modesta, per cert. En el llibre de Pere Voltes sobre Montjuïc i el seu castell, tot un clàssic, trobo aquesta referència:

Durante el siglo XV la capilla estaría al cuidado de algún ermitaño y conocemos el nombre de Martí de Castro que al casarse en 1452 pagó dos sueldos, como era costumbre, para contribuir a la obra de la Seo de Barcelona (...).

Es conserva una carta en la qual els consellers de la ciutat es dirigeixen a l'emperador Carles V, el 1525, explicant entre d'altres detalls que dos homes de Sarrià havien intentat assassinar els dos ermitans de la capella. De fet, capella i relíquies de la santa pertanyien en aquella època al monestir de Sant Pau del Camp.

A l'edifici s'hi van anar fent embelliments i ampliacions, al llarg dels segles XVI i XVII. També s'hi va fer arribar aigua des de la font de Sant Julià, propera a una altra església que portava aquest nom. Es conserva, tot i que no sé on deu ser actualment, segons testimoni de Pere Voltes, una làpida amb l'escut de la ciutat i amb una inscripció de la qual es pot deduir que pelmarç de 1563 el propietari, Bartomeu Valero, amo de la torre que hi havia davant de la capella de Sant Julià, va donar als consellers la font de Santa Madrona i que aquests es van gastar cent lliures en obres.

El que em crida l'atenció és el cognom del propietari, Valero, com el famós Can Valero del temps del barraquisme, tota una institució i em pregunto si l'origen del conegut bar no seria alguna propietat familiar antiga, no sé si algú pot aclarir els meus dubtes.

L'església de Santa Madrona, la de Montjuïc, va patir molts canvis, hi va haver diferents ordes religioses i les relíquies de la santa van viatjar molt amunt i avall entre processons, trasllats, guerres i desgràcies. Quan després de la guerra semblava que s'havien perdut de forma definitiva un particular en va oferir un bocinet que conservava a la església del barri, construïda a finals del XIX i sobre la qual ja he escrit moltes vegades. Avui, que tantes coses es publiquen sobre la ciutat, pagaria la pena comptar amb una bona reedició de la impressionant obra de l'historiador Voltes, a qui no se li ha acabat de reconèixer la gran aportació a la història de la ciutat, en uns temps una mica complicats. Hi ha una perillosa i suïcida tendència a condemnar a l'ostracisme la cultura i la historiografia de l'època franquista, sense matisos ni contextualitzacions. El fet és que trobar aquelles publicacions és avui difícil tot i que gràcies a internet, possible.

Historia de Montjuïc y su castillo

Pedro Voltes Bou

Barcelona, ayuntamiento de Barcelona (1960)

XERRADA DE CERHISEC: PUBLICITAT I LLANTERNA MÀGICA

 

Dimarts que ve, dia 28 i darrer dimarts del mes de març, hi haurà la xerrada habitual de CERHISEC, a la Biblioteca Francesc Boix, a les 18:30, dos quarts de set. Recordeu que des de fa algun temps les xerrades comencen a aquesta hora i no a les set, com abans de la pandèmia.

Serà una xerrada interessant i evocadora, a càrrec de l'investigador en Història del Cinema Jordi Artigas, que ja ha col·laborat en diferents ocasions amb CERHISEC.

Us esperem a la Biblioteca!!!

EL PARAL·LEL, EL PARALELO I LES REINVENCIONS POC OBJECTIVES

 

Fa ja uns quants anys, més de vuit, vaig fer algunes xerrades sobre el Paral·lel mític i mitificat. Del tema del Paral·lel cadascú recull o reinventa allò que li convé o li fa més gràcia, voler explicar què era i com era és com voler agafar aigua amb un cistell, una aspiració impossible. Darrerament estic dedicant alguns dels meus petits articles de Zona Sec al tema de la sarsuela, amb la intenció de fer, més endavant, una xerrada sobre el tema i la seva relació amb l'avinguda, sobretot amb el Teatre Victòria. Ahir vaig sentir, molt contenta, que l'emblemàtic Mago Pop, actual amo del teatre, n'ha comprat un als Estats Units. La gent emprenedora i imaginativa, realista i treballadora al mateix temps, com és el cas d'Antonio Díaz, em produeix una gran admiració.

Tot sovint he de recórrer a consultar els llibres del senyor Badenes, quan escric alguna cosa sobre el Paral·lel, sobretot els dos primers. Miquel Badenas i Rico (Barcelona, 1928-2006) va ser un memorialista afeccionat, imprescindible, que es va autoeditar un primer llibre, en castellà, sobre el Paral·lel que, més endavant, Pagès va publicar en versió catalana i el qual, que jo sàpiga, no s'ha reeditat. També en té d'altres molt interessants, com ara una biografia d'Alady. 

El Paral·lel de després de la guerra civil encara pateix un cert menyspreu per part dels nostàlgics més joves, algú em va dir que estava castellanitzat com si el d'abans hagués estat catalanitzat. Però la veritat és que fins a finals dels cinquanta va viure el Paralelo, que és com tothom en deia abans de la normalització, una gran revifalla popular amb un gran mèrit, si es pensa en la societat d'aquells anys, en les mancances de tota mena que hi havia i amb la situació dictatorial aclaparadora. Va tornar a ser l'avinguda dels pobres, va integrar la immigració andalusa i d'altres indrets d'Espanya i va compartir teatre i cinema popular amb la revista agosarada de l'època. Explica el senyor Badenes, en el seu llibre, sobre els anys quaranta:

Els diumenges, sobretot, al Paral·lel eren fascinants. Hi havia enllustradors de sabates a dotzenes, molts cantants que s'ajudaven amb aquelles clàssiques botzines, que et venien el paperet amb la lletra de les cançons que cantaven i barraquetes de fira de tota mena. Van tornar aquells inefables xarlatans, que tant ens enlluernaven amb les seves xerrameques i inventiva.

En aquella època encara era molt viva la sarsuela, Tomàs Ros i Juanito Pons, empresaris dels teatres Nou i Victòria, en van estrenat moltes i van donar feina a molta gent. L'any 1941 se'n van arribar a posar en escena més de cent. Moltes d'aquelles sarsueles no les hem tornat a poder escoltar mai...

Badenas evoca molta gent important d'aquells espectacles, el tenor Salvador Balcells, per exemple. Al Teatre Nou es van muntar operetes com ara La Viuda Alegre o El conde de Luxemburgo. Les grans figures del gènere van ser Jaume Miret, Ricard Mayral i Emili Vendrell, injustament oblidat i de qui costa trobar gravacions, quan va ser un personatge popularíssim i entranyable, a més d'un gran artista. Després de la guerra va tenir molts problemes i un dels qui el va ajudar va ser Marcos Redondo, a qui es bescanta sovint de forma destralera perquè en aquest món si et posen l'etiqueta ja estàs llest.

Badenas ens ofereix una llista immensa d'actors, ballarines, cantants, que avui, amb poques excepcions no sonen gens. Evidentment que tot era en castellà, al principi de la postguerra, però s'acostumaven a enganxar-hi pedacets en català, morcillas, com va passar en els espectacles Y en Montserrat se casarán o La Paralela del Paralelo. En aquest espectacle del casament montserratí l'orquestra tocava un fragment de l'Emigrant i el públic s'enardia i aplaudia de forma frenètica fins que la cosa va transcendir i la censura va eliminar la disbauxa. Sovint es dona més importància a activitats elitistes de determinats grupets que a aquesta mena d'actes, a la represa de la sardana o a les primeres representacions de teatre en català, que es van iniciar al Paral·lel, a mitjans dels anys quaranta del segle passat, gràcies a uns altres grans oblidats que mereixen un monument, Maria Vila i Pios Daví.

L'any 1942 es va iniciar l'època brillant dels Vienesos. Van actuar al Còmic i a l'Español i com es sabut alguns d'ells van protagonitzar els inicis de la televisió feta a Barcelona. Amb els Vienesos van debutar nous artistes, com ara el ballarí Pedro de Córdoba. L'any 1947 ja es va poder estrenar, al Nou, un espectacle líric en català, La flama, del mestre Quirós. També va retornar ben aviat la Cançó d'amor i de guerra. Al Paral·lel d'aleshores van actuar Maria Vila i Pius Daví els quals en estrenar una obra en català del gran Sagarra i, en veure que la cosa colava, es van decidir a anar al Romea. En castellà va ser molt important la companyia de Paco Melgares. Melgares va posar en escena teatre còmic i tràgic, obres clàssiques i més populars i també va actuar al Borràs. Melgares estava malalt i va morir el 1951, la seva mort va generar una important manifestació de dol.

Amb la companyia de Vila i Daví, parella a la qual s'haurien de fer molts monuments, va debutar el també inoblidable Pau Garsaball. La companyia de Vila i Daví, amb molts actors joves que començaven i que van ser després molt populars va posar en escena obres de Sagarra i d'altres autors, al teatre Victòria. Pau Garsaball, en morir Maria Vila, l'any 1962, va col·locar damunt del seu taüt un ram de flors amb una bandera catalana i això li va costar una multa de cinquanta mil pessetes de l'època, que eren molts diners. Garsaball, veí del barri de Sant Antoni, per aquest motiu, fins i tot es va retirar un temps del teatre i es va dedicar a la feina d'impressor. No és l'únic personatge relacionat amb el teatre que s'ha dedicat a aquest ofici, per cert. Josep Santpere, abans de la guerra, també compaginava el teatre amb una impremta pròpia. I és que en aquest món sempre hi ha hagut el bohemi irredempt i l'assenyat que coneix com van les coses en aquesta feina i és previsor, per si un cas. Les cigales i les formigues no sempre són espècies tan diferents.

Un gran èxit de Garsaball va ser En Baldiri de la costa, obra que va triomfar al Talia, un paper que, per cert, sembla que havia refusat el també gran Rafael Anglada. En aquell Paral·lel de la postguerra eren ben vius els cafès, els diumenges es feien vermuts a molts bars amb orquestra inclosa i fins i tot s'hi havien fet ballades de sardanes. Les orquestres de l'època van tenir una gran categoria, n'hi havia moltes i molt bones.

A partir de 1950 les revistes més importants del Paral·lel van ser les de Jumar i Joaquín Gasa i també van ser molt interessants els programes de varietats. En aquells anys va debutar Carmen de Lirio. També s'han de remarcar els espectacles de la companyia Bonavia-Mestres, amb coses com ara La Gilda del Paralelo, Les Viudes de l'Estraperlo i, sobretot, Quina nit! el tema de la qual va tornar a gravar en disc, ja gran, la immensa i incombustible Bella Dorita. Joaquín Gasa va tenir un gran èxit amb Taxi al Cómico i va repetir la fòrmula per les espanyes amb Taxi al Eslava i Taxi al Ruzafa. L'any 1952 va tenir un gran èxit Esta noche no me acuesto on Carmen de Lirio cantava allò de en la noche de bodas que haya en tu cama colcha de seda, colcha de seda... Aquesta cançó va fer vida tota sola i era un clàssic en els espais de discos sol·licitats, dedicada als nuvis de l'època. En aquell espectacle el nuvi era un altre artista immens i inclassificable, Alady.

Cap a finals dels cinquanta el Paral·lel va canviar molt per motius complexos i diversos. Es van perdre molts espais, es van començar a construir pisos, el jovent tenia d'altres gustos, l'economia millorava a empentes i rodolons, la gent es comprava els primers cotxets. Alady va comentar al senyor Badenes, l'any 62, quan es va enderrocar el Còmic, que tot passava i s'acabava, els homes i els teatres. S'havia convertit en un filòsof. Va morir l'any 68. Mary Santpere, la filla del gran Pepito Santpere, una de les darreres representants incombustibles d'aquell passat, va morir el 1992.

Al solar del Còmic no s'hi va fer cap teatre, només pisos, que com els d'altres entitats de crèdit eren d'un lloguer sostenible i es repartien sovint entre enxufats, cosa que va fer que hi visqués, al principi, gent coneguda o parents de gent coneguda, mares de polítics, artistes amb bones relacions i cosins dels qui remenaven les cireres. Va passar una cosa semblant amb els pisos del Condal, tot i que en aquest cas es va poder salvar la sala d'espectacles, que encara funciona molt bé. Això del Còmic i el negoci immobiliari emergent va propiciar que quan l'Apolo es va enderrocar ningú no s'acabés de creure que el senyor Colsada construís un nou teatre. Però Colsada era un home de teatre i va construir un teatre modern i un hotel i el teatre encara funciona i força bé per cert. Quan es va inaugurar el nou Apolo encara el Paral·lel no s'havia tornat a posar de moda i les autoritats de l'època no es van dignar ocupar els seients que se'ls reservaven. El llibre de Badenes menciona els qui manaven a l'Ajuntament aleshores, Pasqual Maragall i el regidor de cultura Oriol Bohigas. Les files destinades a les autoritats van romandre buides, doncs, per a vergonya de l'elitisme barceloní d'esquerres.

El Paral·lel sempre ha anat fent revifalles, malgrat que per les diferents tongades generacionals de nostàlgics, des del temps del meu avi al dels meus fills, passant per la generació del senyor Badenes, no hagi estat mai el que va ser, cosa impossible. En els seixanta i setanta es va fer molt teatre d'actualitat, seriós, de qualitat, popular i còmic. El Talia va acollir obres molt interessants de tots els gèneres perquè Martínez Soria que n'era el titular i l'amo feia moltes gires per Espanya i aleshores la programació era molt diversa. A l'Arnau es van endegar musicals com Chicago. El Molino va subsistir, fins i tot es va posar de moda entre certa intel·lectualitat progre d'aquesta que sempre redescobreix la sopa d'all i en fa cuina mediterrània alternativa, i com diu el senyor Badenes, el seu mèrit va ser aquest fet de ser dels darrers en abaltir-se, fins i tot en els anys vuitanta van tornar a girar les aspes, en un Nadal una mica eufòric.  Cal dir que amb tot això dels teatres i els cinemes passa com amb les botigues que tanquen, que tothom plora però en general t'ha d'admetre que no hi han comprat mai res des de fa dècades.

El Paralelo tenia el seu costat sòrdid i miserable, no es pot negar, perquè de fet hi va haver i hi ha encara molts Paral·lels, en la realitat i en el nostre imaginari individual i col·lectiu. Però si mirem el present sense melangia idealitzada comprovarem que el nombre de sales teatrals per metre quadrat és encara important, en comparació amb d'altres indrets barcelonins on s'han perdut bous i esquelles, com el mateix Passeig de Gràcia. Per comprovar la realitat d'uns anys tristos però en els quals hi havia també moltes ganes de gresca i d'oblidar desgràcies, només cal filustrar hemeroteques i llegir cartelleres d'espectacles, poca cosa si es té interès seriós en la qüestió i es vol ser objectiu més que no pas fer literatura.

I enlloc de reinventar el que va ser i imaginar el que hauria de ser i no serà, cal mirar el present amb optimisme i gaudir del que hi ha i anar a veure els espectacles actuals.

FESTES DE SANTA MADRONA, 2023

 

Des de Grècia fins a França
navegaven amb bonança;
mes s'alçà gran temporal
i la mar sa perla llança,
Barcelona, en ton sorral.

A la noble Barcelona
ja que Déu vos ha portat,
dolça patrona,
santa Madrona,
protegiu nostra ciutat.


(Jacint Verdaguer)


Tot i que des de fa anys pel volt de Santa Madrona s'han anat celebrant, al Poble-sec, esdeveniments diversos, aquest any s'inaugura una celebració festiva més formal, amb força actes i participació de les diferents entitats.

He escrit molt i sovint sobre Santa Madrona i també he fet alguna xerrada sobre la tradició lligada a aquesta santa. Hi ha una certa confusió en tot això dels patronatges. Santa Eulàlia és la més emblemàtica i antiga. La seva festa també s'ha anat recuperant durant les darreres dècades. Va compartir patronatge amb Santa Madrona durant anys, tot i que amb una certa especialització. Sant Eulàlia era 'la de la Catedral' i Santa Madrona, amb el seu convent a Montjuïc, 'la dels afores'. Després, a finals del segle XVII s'incorpora la Mare de Déu de la Mercè que assoleix el protagonisme i fa, segons la tradició, que en el seu dia plogués perquè Santa Eulàlia plorava.

Sobre la celebració de Santa Madrona, amb una anada a Montjuïc festiva molt reeixida, ens n'ha deixat un testimoni molt viu l'entranyable Baró de Maldà. He llegit en algun lloc que la Mercè és patrona de la diòcesi i Santa Eulàlia, de la ciutat. En tot cas tant és, quantes més festes millor. No soc creient i segurament ni Santa Eulàlia, amb tot això dels seus martiris sàdics, ni Santa Madrona, no van existir, com tants altres sants, però m'agrada que es conservin les tradicions, transformades i reconvertides, és clar.

Ahir s'inauguraven les festes, a la Plaça de Santa Madrona, amb una cercavila. Després hi va haver missa a l'església nostrada, que caldria mirar de restaurar amb cura i adaptar a usos diversos, un somni, de fet, perquè tot val molts diners. Una part del calaix que es fa a la Sagrada Família es podria fer servir per arranjar espais religiosos deteriorats, crec. La missa va ser cantada pels grans 'Sound Dreamers', la música era d'un important compositor i cantant anglès que ha escrit molts temes corals, Bob Chilcott. 

Santa Madrona, de fet, és el dia 15 de març. Ja no és una santa oblidada, ep. Ja no ho és des de fa anys. Hi ha moltes activitats aquests dies, que es poden consultar a l'enllaç que penjo. Una celebració que ja té història és una trobada castellera a la plaça que porta el nom de la santa perquè l'actual església de Lourdes va ser, en els inicis, la de Santa Madrona, i amb la construcció de la del carrer de Tapioles encara va ser durant un temps 'Santa Madrona, l'antiga'. Sobre Santa Madrona hi ha moltes llegendes lligades a orenetes i espiadimonis. 

Mentre el nom d'Eulàlia, amb la seva variant 'Laia', és, encara, molt popular, el de Madrona, que va ser un nom molt barceloní, ha anat de baixa. Si us agrada llegir trobareu moltes Madrones literàries i poètiques i gent d'upa va dur aquest nom, com la filla feliç i privilegiada del doctor Andreu. La gent de la meva edat encara recorda Madrones diverses del passat. 

Per la geografia catalana, sobretot al sud de Barcelona, hi ha un munt d'ermites dedicades a la santa, potser relacionades amb la seva habilitat, segons deien, per fer ploure, i els problemes de sequera, que van i venen i sembla que cada dia seran més habituals. Tampoc el nom de Poble-sec és únicament nostre, hi ha Poble-secs diversos, per Catalunya. Sobre els espais amb aquests noms també he escrit al blog i a més llocs.

El dia 16, per cert, és Sant Salvador d'Horta, un sant lligat a una altra parròquia del barri, així que els motius per a la celebració son dobles. Més endavant també es farà l'Aplec a l'ermita de Santa Madrona, crec que cap el 30 d'abril.

Malauradament l'ermita porta tres anys amb problemes estructurals que fan que no s'hi pugui entrar. Fa temps vaig incidir en les coincidències que fan que els nostres sants poble-sequins, lligats a les parròquies, sigui, avui, tan reivindicables, considerant que el nostre és un barri d'acollida i diversitat.

a) a Santa Madrona per tal que l'arribada i instal·lació al barri sigui feliç com va ser la seva, ja que es pot dir que va venir pel mar i en patera.

b) a Sant Salvador d'Horta, per tal que la integració els faciliti l'assoliment d'un bon nivell de llengua catalana i també castellana, si cal. Ja que feia parlar els muts, en català, però si eren aragonesos quan tornaven al seu poble parlaven en castellà o en el que calgués.

c) A Sant Pere Claver pel fet que és patró dels esclaus i protegirà estrangers i autòctons de l'explotació abusiva.

Si la cosa no funciona com cal, sempre ens quedarà la miraculosa Mare de Déu de Lurdes.

https://beteve.cat/cultura/poble-sec-primeres-festes-santa-madrona/

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/1262477

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=santa+madrona

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2013/03/15-de-marc-santa-madrona.html

XERRADA DE CERHISEC: FENÒMENS DE FIRA I ESPECTACLES MARGINALS

 

La propera xerrada de CERHISEC estarà dedicada al mon dels fenòmens de fira i espectacles marginals, des de la Rambla al Paral·lel i des del segle XVIII fins al final de la Guerra Civil.

Comptarem amb l'expert en aquests temes Enric H. March que també ens presentarà el seu llibre sobre aquests temes, un text de gruix, amb un gran nombre d'informació gràfica i de referències diverses a l'entorn d'un mon encara poc conegut.

Us esperem el proper dimarts, a les 18:30, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!

HORTES I CAMPS, EL POBLE-SEC ABANS DE LA URBANITZACIÓ