BAIXANT DE NOU DE LA FONT DEL GAT, SENSE SOLDAT, EP

 

Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.

Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.

L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens. 

De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...

Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.

També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja.  Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.

Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua

https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat

https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html

EVOCACIONS COMERCIALS DE PROXIMITAT

 

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga, abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general les botigues es mencionaven també pel nom del propietari, avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat  els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa, que fins i tot et poden portar la compra a casa, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè al carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.

Una mica més amunt és pot veure el local, amb la façana original, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En tenia cura la filla dels propietaris, Maria Dolors, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. La Maria Dolors va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust. El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, quan se celebrava el 8 de desembre, va ser un ‘neceser’ que vaig omplir amb sabó i colònia i per al qual vaig manllevar deu durets al meu pare. A banda del dia de Reis i algun detallet per sants i aniversaris eren temps  de consum incipient i, per tant, feia molta il·lusió això de fer regalets. També em va assessorat amb el tema dels primers cosmètics, recordo els ‘Polvos Vitamol’, o el primer Rimmel. Objecte de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig 'de regal', que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d'espígol que aquella, però pot ser nostalgia olfactiva.

La Maria Dolors, inexplicablement per a l’època, no es va casar. El pare, el mateix que l’amo de la papereria ‘La Carabela’ anava a buscar aigua amb garrafa i bicicleta, a la Font del Chicago. Deien, no se si encara era veritat, que era aigua ‘de mina’.  Una vegada, a la nit, vaig veure la Maria Dolors amb una amiga, molt elegants, acompanyades per l’autor Jaime Salom, aleshores de moda, crec que tenia amistat amb la família. Devien tornar del teatre i feien molta patxoca.

Un dia, ja amb la meva neta al cotxet, em vaig trobar la Maria Dolors a l’Avinguda Mistral, on feia anys que vivia. Va dir coses boniques a  la neta, estava més gran però guapa i elegant igual, em vaig adonar que havia perdut memòria i allò em va impressionar. No em va conèixer. D’això fa més de deu anys. El local de la Merceria va acabar per quedar-se’l el Campanera, per magatzem.

De tot això ens en podem recordar els més grans. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis... Tinc un jersei molt maco que m’havia regalat la meva mare, d’hivern, un any per Reis, que encara fa servir la meva filla de tant en tant.

Cito tot això de memòria i tal com raja, per tant, puc haver caigut en errors o inexactituds. En tot cas trobo que el més important és deixar algun tipus de testimoni viscut d'aquell barri i d'aquella època. Les dades son importants però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals de la gent. Sempre es perden espais i records, els meus pares i avis ja evocaven coses desaparegudes, mitificades amb el pas del temps, encara més quan les seves petanyien al temps misteriós i feliç 'd'abans de la guerra'.

https://www.el3.cat/noticia/92387/la-campanera-la-historica-drogueria-del-barri-del-poble-sec-que-te-el-futur-assegurat