Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.
Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.
Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.
L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens.
De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...
Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.
També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja. Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.
Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo
https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert
https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua
https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat
https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada