DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC!!!!

 

Dimarts, xerrada de CERHISEC, la darrera del trimestre.

En aquest cas, amb motiu de les festes nadalenques, s'avança i no s'esdevindrà el darrer dimarts del mes, com és habitual.

Us hi esperem!!!! 

UNA NIT INOBLIDABLE I EL MILLOR BARRI DEL MON

 

Des de fa trenta-cinc anys al barri celebrem, en aquesta època, un 'Sopar de els Entitats', en el curs del qual es lliura el 'Premi Poble-sec', a una persona destacada per motius diversos. Aquest any me'l van atorgar a mi, cosa que em va fer molta il·lusió, com us podeu imaginar. 

Per motius de salut vaig estar a punt de no anar-hi, per sort em vaig animar i hi vaig assistir. El premi s'ha donat a gent coneguda com Serrat però, sobretot, a persones que han  treballat en qualsevol àmbit pel Poble-sec.

Va ser un acte entranyable. S'ha celebrat a diferents espais, enguany es va triar l'Hotel Drums. Va ser un sopar d'amics, molts ens coneixem de diferents entitats i activitats. Hi vaig anar amb el Pere i el meu fill, en feia una mandra infinita sortir al vespre. Per sort va començar puntualment cap a les nou. El sopar va ser allò que en diuen un pica-pica, cosa molt adient a l'hora de l'àpat.

El Poble-sec és un barri amb unes característiques molt especials, en el passat força gent, tot i que generalitzar sempre és injust, no l'estimava gaire, es vivia com una mena de fracàs no poder canviar a un altre indret, es volia anar a l'Eixample o més 'ciutat amunt'. Avui, malgrat la molta immigració, els canvis en la població, i problemes puntuals que sovint es magnifiquen, molta gent el valora. Molts blocs antics han millorat la façana, s'han posat alguns ascensors i té una vida associativa molt important, tot i que jo sempre dic que es cau en ocasions en una mena d'anarquisme resistent que fa que en alguns casos, en lloc d'integrar-se en una entitat ja existent, se'n munti una altra.

Hi ha hagut canvis, és clar. Tot canvia, jo també he canviat. De vegades inventem passats idealitzats, com ara una gran part dels mites sobre el Paral·lel i la faràndula. Amb tots els seus problemes i defectes el barri té uns valors evidents, com ara la possibilitat d'anar a peu a Montjuïc, al Port, al centre de Barcelona... Però el gran valor és la gent, gent diversa, d'idees diferents, arrauxada o conformista, que fa anys que hi viu o que ha arribat fa poc. Jo hi vaig néixer, també he tingut èpoques en les quals hauria marxat, el despoblament dels vuitanta, l'època negra de la droga a tot arreu, per exemple. La immigració que tant inquieta a segons qui, ha revifat les escoles. S'ha perdut petit comerç però això passa gairebé a tot arreu. Hi ha turisme i els inevitables pisos turístics proliferen. L'habitatge, que no fa pas tans anys era relativament assequible, s'ha encarit molt. 

Hi ha una propensió a la queixa ja fa alguns anys. No tan sols sobre el barri sinó sobre molts aspectes de la vida social, política, comunitària. Es diu que es perden valors però no sé quins valors eren car abans també hi havia problemes diversos, més que no pas ara. Jo hi he viscut sempre menys uns pocs anys, quan em vaig casar. Va néixer ja com a barri suburbial, per acollir gent treballadora,  sobretot. No ha estat mai una població apart, com Sarrià o Gràcia. Fa temps que penso que mirar massa  al passat o profetitzar sobre el futur amaga las virtuts del present, que també hi son.

L'he reflectit, a la meva manera, en molts dels meus llibres. Li he dedicat poemes, narracions. He participat en associacions diverses, parroquials, de joveneta, el Foment Excursionista i,  des de fa vint-i-cinc anys a CERHISEC, dedicada a recollir i difondre la història del barri. He preparat xerrades, itineraris. Sempre hem mantingut, malgrat ser poca gent, una xerrada mensual i una publicació anual, i ja hem complert un quart de segle. No disposem de local propi.

El guardó era una peça molt maca, molt pesant. En un rètol sobre la meva tasca em titllaven de 'escriptora universal'. Ja m'agradaria. En tot cas ahir si que vaig copsar que molta gent m'aprecia, em va emocionar rebre el premi i va ser una nit inoblidable.

EVOCACIONS ESCOLARS DEL PASSAT REMOT, RANCI, GRIS I FINS I TOT ENTRANYABLE

 

Avui, per algú que ja ha nascut i crescut en un altre mon, es deu fer difícil imaginar aquelles escoles del passat, unisex la majoria, i on el castellà era la llengua habitual i obligatòria. Quan jo era petita, set o vuit anys, l'època nadalenca era de les més alegres, considerant el context. La meva escola era la de les Monges del Sortidor, avui es diu Anna Ravell i pertany als Maristes.

Una de les monges d'aquella època era Sor Pia. Algunes monges eren catalanes i, ni que fos per error, de vegades amollaven alguna cosa en català. Sor Pia ens explicava de vegades coses de la guerra, que aleshores semblava un temps remot i estrany. Com ara que havia d'anar vestida normal i amagar la seva condició religiosa. 

Quan s'acostaven les vacances de Nadal, per la tarda, durant una estona, abans de sortir, cantàvem nadales, moltes de les quals d'un petit cançoner que va ser molt popular, editat l'any 1954. Les cantàvem de dalt a baixa, sense deixar-nos ni una estrofa. Avui, en general, les cançons no s'acostumen a cantar senceres, tot té tendència a la brevetat i la rapidesa. 

Avui es fa difícil explicar l'emoció que sentia en cantar cançons en català, la llengua de casa meva. Al Poble-sec, aleshores, hi havia molta gent de parla castellana, humil, per no dir pobre. Ara, en ocasions, quan es parla del tema lingüístic sembla que en algun passat més o menys recent, força imprecís, es parlava molt més català que no pas ara, i sobre aquest tema caldria reflexionar a fons i no caure en la queixa constant i el plany polític adient a l'ocasió.

El que passa és que cadascú té tendència a parlar de la seva experiència i  quan ets gran i tens una perspectiva més àmplia i encara conserves la memòria saps que tot és i era molt relatiu i divers. Una de les poques activitats escolars nadalenques era escriure la postal de Nadal, que crec que venien les mateixes monges com tants elements escolars diversos. També apreníem algun verset de Nadal per recitar en el dinar familiar.

Les monges muntaven, al vestíbul de l'escola, un gran i bonic pessebre, molt elaborat. Devíem fer algun tipus d'examen i, periòdicament, ens posaven notes numériques al Boletín. Avui pot semblar molt ranci però ens colocaven per ordre de puntuació i els primers llocs comptaven amb una banda i amb medalles. Quan les coses les vius no semblen tan singulars com quan les recordes, en una època molt diferent d'aquella, tan llunyana. El llibre d'aleshores era una enciclopedia on es podia trobar de tot. La cosa es completava amb quaderns de càlcul pesadíssim i de cal·ligrafia. Els dilluns s'havia de portar l'evangeli copiat amb bona lletra.

Eren anys grisos però la infantesa i la joventut tot ho abdueixen sense problemes. La monotonia del context feia que aquelles cançons de Nadal, moltes de les quals en català, i una certa alegria general, fossin un fet extraordinari que potser, fins i tot, el record millora. Tot va anar canviant a partir dels anys seixanta i fins i tot hi havia qui deixava de fer el pessebre per fer 'l'arbre' cosa que es tolerava amb certa dificultat ja que, al capdavall, l'arbre era una cosa protestant.

L'escola tenia un teatret i un hort molt bonic, on tan sols hi entràvem molt de tant en tant. Al teatret feien  cine els diumenges i alguna funció escolar. Fins i tot recordo uns pastorets que no devien estar malament del tot. Jo feia de dimoni de tropa, el dimoni gran el feia, molt bé, una noia més gran i fins i tot tenia unes banyes que s'il·luminaven modestament. 

La memòria és traïdora i enganyosa però aquells finals de tarda amb cançons de Nadal crec que eren com els recordo, amables i feliços. El Cançoneret va viure molts anys i les seves cançons formen part del meu imaginari més entranyable. Tot era modest i auster i malgrat que hi devia haver gent de totes les ideologies que es veia obligada a fer el paperot de creient, penso que, en general, la majoria, aprofitava com podia una vida que era molt dura i difícil, esperant que arribessin temps millors. 

XERRADA DE CERHISEC: LES RAJOLES HIDRÀULIQUES, UN NOU MUSEU MONOGRÀFIC

 

L'ENTORN VEÏNAL I HISTÒRIC DE LEONOR FERRER: ITINERARI PEL POBLE-SEC

 

'NINGÚ COM TU', PRESENTACIÓ A LA BIBLIOTECA 'FRANCESC BOIX' DEMÀ, 22 D' OCTUBRE, A LES 18:30

 

Aquest tardor tenia, des de feia temps, l’encàrrec de presentar dos llibres a la biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec. Les dues presentacions em feien molta il·lusió, per motius diferents. La primera era el 10 d'octubre, del llibre ‘Serrat: La música d’una vida’, de Jaume Collell’. Per motius de salut no n’he pogut fer cap de les dues, ni tan sols em vaig poder llegir els llibres. Per a la primera em va substituir Josep Guzman, el president del CERHISEC. La segona era del llibre de Sílvia Romero i Manel Jovani, 'Ningú com tu', i serà demà. Amb gran alegria he llegit que el llibre comptarà ben aviat amb una segona edició.

Els autors han fet una veritable ‘gira’ de presentacions. Sílvia Romero és una molt bona escriptora i molt més que això, una intel·lectual de cap a peus que col·labora en un munt d’iniciatives relacionades amb la lectura. Li admiro, a més de l'ofici, la intel·ligència, la constància i el coratge. És, a més a més, una gran persona, a qui pots recórrer per a qualsevol iniciativa literària. Ha presentat llibres meus i ha escrit ressenyes i entrevistes a l’entorn de la meva producció literària. Tal i com està el panorama això, tot i que em consta que és una activitat vocacional i que li agrada, té un gran mèrit avui.

‘Ningú com tu’ l’ha publicat l’Editorial Stonberg, una gran i generosa editorial, amb un catàleg impressionant, malgrat que la difusió de la seva obra no sigui, en ocasions, la que mereix. Avui sembla que els mitjans convencionals es limiten a promocionar ‘gent de la tele’ o gent relacionada ja amb determinats grupets literaris, com ara revistes suposadament ‘de culte’, a les quals no trec mèrit. Tan sols que, sovint, els oblits i silencis son excessius pel que fa a una producció literària molt interessant i poc coneguda, al capdavall. Els suplements literaris han anat de baixa, és clar que la producció literària també ha augmentat exponencialment i potser és impossible fer-ne un seguiment objectiu i acurat.

"Ningú com tu" se centra en una història d’amor, ambientada a mitjans del segle XX.  en un entorn hostil, entre una jove serventa i el seu senyor. El llibre és extens i de gruix, per parlar-ne amb profunditat l’hauria de tornar a llegir, ja que hi convergeixen molts temes. Hi trobem cinc dones inoblidables i un retrat acurat de la societat barcelonina de l’època, una època conflictiva i amb unes gran diferències socials i econòmiques, a més a més del que van representar la guerra i el seu trist final.

La vida d’aquestes cinc dones es desenvolupa al llarg de quaranta anys, de 1933 a 1973. Un període farcit d’esdeveniments molt rellevants als quals la perspectiva històrica del present dona una dimensió més dilatada i que fa que els puguem valorar d’una forma més acurada. La narració ens situa en molts escenaris catalans però també estrangers, com ara la França a la qual van anar a raure molts exiliats. Amb aquest relat entrarem a fons en una bona ambientació històrica, que ens evocarà molts fets del passat i, també, en la psicologia dels personatges, el seu context i les limitacions lligades a la moral hipòcrita de l’època.

La novel·la narra una història d’amor asimètric, entre una serventa i el seu senyor, però va molt més enllà i té una virtut que, avui, no és gaire freqüent, ambicio literària. Personalment també  trobo molt difícil escriure un  llibre a quatre mans, n’admiro la bona organització que traspua, si considerem el resultat assolit. A la novel·la es fa servir sovint la carta tradicional, per situar els fets i les circumstàncies. Ha estat un llibre molt ben acollit pels seus lectors i lectores, com es pot comprovar llegint els comentaris que s’apleguen a la web de l’editorial, que compta amb un espai per a inserir opinions sobre els llibres publicats. Avui sembla que el llibre extens va de baixa quan, ben sovint, moltes bones històries precisen d’un espai generós per a ser explicades amb cura.

Podreu contactar amb Sílvia Romero i Manel Jovani i saber moltes més coses sobre aquest excel·lent llibre, demà, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a partir de dos quarts de set de la tarda.

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/ning%C3%BA-com-tu-s%C3%ADlvia-romero-i-manel-jovani

FONT MÀGICA SENSE MAGIA I MOLTES COSES MÉS

 

Avui, a La Vanguardia, hi haun article sobre la demanda dels comerciants de la zona pel que fa als quatre anys dura el 'silenci' de la Font Màgica. També es recorda un aspecte que fa anys em van explicar, que la font movia aigua freàtica, un circuït que no afectava a l'aigua potable. A banda de la demanda dels comerciants fa temps que la gent normal ens preguntem sobre el sentit d'una mida tan llarga i tot plegat fa pensar en què la mida ha estat més aviat de 'cara a la galeria i quedar bé' quan, tot sovint, es malgasta aigua de moltes maneres.

Hi ha coses que s'eternitzen, que no s'arrangen, per exemple, on és el tramvia del Tibidabo? El monument a la sardana que presidia l'entrada al Parc d'Atraccions va estar destrossat durant molt de temps, després de moltes protestes ciutadanes es va anar arreglant. El tema del Parc d'Atraccions i la seva desaparició mereixeria també un estudi en profunditat.

El tema de l'aigua dels sortidors va arribar a ser lamentable pel Corpus, val més no posar ous balladors que no pas l'espectacle patètic dels ous falsos lligats amb un cordill. Hi ha sistemes per instal·lar circuits tancats d'aigua i no fer tant el ridícul, la veritat. La manca d'aigua a molts espais de Montjuïc és lamentable i sembla crònica. 

La Font Màgica era un mite de la meva infantesa, lligat al temps de la famosa Exposició, més valorada encara per les tragèdies que es van esdevenir després. Ha patit diferents restauracions, alts i baixos, i, més o menys, ha anat fent. Fa anys, quan venia gent conneguda de fora de Barcelona, no la duiem a la Sagrada Família sinó a veure les Fonts lluminoses. Jo pensava que per la Mercè la recuperarien, ni que fos de forma temporal, però res de res. El Pirodallonses, sense Font, per a mi va perdre molta mitologia.

En tot cas no trobo que el tema de l'estalvi sigui convincent quan tanta gent continua tenin pisicines i gastant aigua a dojo a les cases i a tot arreu. En el fons sempre és allo de 'quedar bé amb poc gasto'.

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20241005/9997753/comerciantes-piden-regreso-espectaculo-font-magica-montjuic.html

BAIXANT DE NOU DE LA FONT DEL GAT, SENSE SOLDAT, EP

 

Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.

Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.

L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens. 

De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...

Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.

També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja.  Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.

Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua

https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat

https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html

EVOCACIONS COMERCIALS DE PROXIMITAT

 

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga, abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general les botigues es mencionaven també pel nom del propietari, avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat  els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa, que fins i tot et poden portar la compra a casa, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè al carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.

Una mica més amunt és pot veure el local, amb la façana original, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En tenia cura la filla dels propietaris, Maria Dolors, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. La Maria Dolors va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust. El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, quan se celebrava el 8 de desembre, va ser un ‘neceser’ que vaig omplir amb sabó i colònia i per al qual vaig manllevar deu durets al meu pare. A banda del dia de Reis i algun detallet per sants i aniversaris eren temps  de consum incipient i, per tant, feia molta il·lusió això de fer regalets. També em va assessorat amb el tema dels primers cosmètics, recordo els ‘Polvos Vitamol’, o el primer Rimmel. Objecte de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig 'de regal', que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d'espígol que aquella, però pot ser nostalgia olfactiva.

La Maria Dolors, inexplicablement per a l’època, no es va casar. El pare, el mateix que l’amo de la papereria ‘La Carabela’ anava a buscar aigua amb garrafa i bicicleta, a la Font del Chicago. Deien, no se si encara era veritat, que era aigua ‘de mina’.  Una vegada, a la nit, vaig veure la Maria Dolors amb una amiga, molt elegants, acompanyades per l’autor Jaime Salom, aleshores de moda, crec que tenia amistat amb la família. Devien tornar del teatre i feien molta patxoca.

Un dia, ja amb la meva neta al cotxet, em vaig trobar la Maria Dolors a l’Avinguda Mistral, on feia anys que vivia. Va dir coses boniques a  la neta, estava més gran però guapa i elegant igual, em vaig adonar que havia perdut memòria i allò em va impressionar. No em va conèixer. D’això fa més de deu anys. El local de la Merceria va acabar per quedar-se’l el Campanera, per magatzem.

De tot això ens en podem recordar els més grans. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis... Tinc un jersei molt maco que m’havia regalat la meva mare, d’hivern, un any per Reis, que encara fa servir la meva filla de tant en tant.

Cito tot això de memòria i tal com raja, per tant, puc haver caigut en errors o inexactituds. En tot cas trobo que el més important és deixar algun tipus de testimoni viscut d'aquell barri i d'aquella època. Les dades son importants però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals de la gent. Sempre es perden espais i records, els meus pares i avis ja evocaven coses desaparegudes, mitificades amb el pas del temps, encara més quan les seves petanyien al temps misteriós i feliç 'd'abans de la guerra'.

https://www.el3.cat/noticia/92387/la-campanera-la-historica-drogueria-del-barri-del-poble-sec-que-te-el-futur-assegurat

 

DES DEL MAR A LA MUNTANYA, PEL CEL BARCELONÍ

 

Fa uns dies vaig col·laborar en el programa V15, de La Xarxa, per parlar sobre el Telefèric del Port -o transbordador, com també s'ha dit en ocasions-. En aquests casos em refio més de la meva memòria sentimental que no pas dels meus coneixements i, de tota manera, l'espai del programa dona per a una explicació limitada del tema tot i que és d'admirar el que s'arriba a fer en aquests espais televisius sense pretensions, pero fets amb creativitat i imaginació. El conjunt del programa incidia en les possibilitats turístiques que ofereix Barcelona, ciutat i província, de cara a l'estiu. En el mateix programa es va parlar, entre d'altres temes, sobre el sender que el Foment Excursionista de Barcelona ha marcat i condicionat a Montjuïc. 

https://x.com/NoticiesEnXarxa/status/1810285411085775036

El telefèric, ideat per Carles Buigas, va ser un dels projectes lligats a l'Exposició de 1929, sembla que amb intenció de connectar els pavellons de Montjuïc amb la zona marítima de la ciutat. Els problemes de finançament van fer que la cosa s'allargués, que Buigas ho deixés, i que es canviés la ubicació de la torre intermèdia, que havia de ser al Moll d'Espanya, pel Moll de Barcelona. 

El transbordador es va inaugurar, finalment, pel setembre de 1931. Hi havia quatre cabines en funcionament, dues entre Miramar i la torre de Jaume I i dues més entre aquesta i la de Sant Sebastià. Calia fer transbordament a la meitat del trajecte. La Guerra Civil va complicar-ho tot, les torres es van fer servir de punts estratègics de guaita i sembla que a la torre de Jaume I s'hi instal·lar una bateria de metralladores. Acabada la guerra tot estava malmès, cosa que va provocar un greu accident, en xocar un helicòpter americà amb un dels cables. Van morir els ocupants de l'helicòpter, s'havia parlat de la demolició de les torres però tot havia quedat aturat fins que no es va reprendre el tema a principis dels seixanta. A la torre de Sant Sebastià s'hi va obrir un restaurant. 

L'any 1963 es va reobrir amb dues cabines. Durant els setanta i els vuitanta va anar funcionant però, ja a la dècada dels vuitanta, el poc manteniment va provocar algun problema, com ara quan es va haver d'anar a cercar la gent que havia quedat aturada al bell mig del recorregut. Jo recordo que en una ocasió, en aquells anys, hi vam portar uns parents de fora i gairebé em va fer vergonya veure com estava tot, no hi vaig viatjar gaire tranquil·la. Pels noranta del segle passat es va tornar a rehabilitar, avui el gestiona una societat privada, Teleféricos de Barcelona, i crec que a la torre de Sant Sebastià hi funciona, al menys de tant en tant, un restaurant. 

L'any 2012 es va presentar, a la biblioteca del Poble-sec, el llibre 'Funiculars i Telefèrics de Montjuïc, editat per Viena edicions, amb col·laboració de l'Ajuntament. L'autor és Ricard Fernández i Valentí, l'expert més important pel que fa al tema del transport barceloní, autor d'un blog imprescindible, 'El Tramvia 48'. Amb la compra del llibre et donaven invitacions per al transbordador i hi vam pujar, és un recorregut molt bonic però breu i car, vint euros el viatge complet. Malgrat això és molt utilitzat, en l'actualitat, pels turistes. He comprovat com molta gent de la ciutat no hi ha pujat mai. Potser caldria fer-ne més promoció i endegar ofertes per als barcelonins. També estaria bé que, a més del viatge, s'oferís una mica d'informació sobre el tema. Avui la torre del mig, la més alta, i en algun lloc he llegit que la segona o tercera de telefèrics més alta del mon (una mica més de cent metres), tan sols és de pas.

A Miramar, al costat de l'estació, hi va haver durant molts i molts anys el popular restaurant 'L'Ast' que surt a novel·les de l'època. Avui els restaurants que hi ha per allà dalt son cars i orientats al turisme. Les torres son una molt bona obra d'enginyeria, tenen el seu mèrit, que la gran majoria desconeix. Es podria completar el recorregut amb algun tipus d'audivisual i alguna activitat complementària. Però ja diuen allò de què el bo és enemic del 'millor'. El fet de participar en el programa m'ha possibilitat fer el viatget 'de franc', m'ha fet il·lusió. 

https://beteve.cat/via-15/coses-que-fan-estiu/

https://eltranvia48.blogspot.com/

https://www.youtube.com/watch?v=Xy2WNiXM70c

https://beteve.cat/va-passar-aqui/teleferic-funicular-barcelona/

XERRADA DE CERHISEC: ELS BANYS A LA PLATJA DE SANT BERTRAN

 

Dimarts vinent, 25 de juny, la xerrada de CERHISEC ens acostarà a 'Els banys de la platja de Sant Bertran'. Serà, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, de 18:30 a 20:00. Anirà a càrrec d'Àngels Gómez, que està investigant a fons molts dels aspectes de la història d'aquest sector del nostre barri, encara força desconegut.

La imatge que encapçala aquesta entrada pertany al llibre d'Alexandre de Laborde 'Voyage pintoresque et Historique de l'Espagne'. C.Bourgeois, 1803", pertany a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i s'hi pot veure la platja de Sant Bertran.

Aquesta altra mostra la platja de Sant Bertran, amb les cases de bany en funcionament. És aproximadament de 1860, d'autor desconegut.

I aquesta és un detall de la fotografia 'El Baluard del Rei vist des de la muntanya de Montjuïc', de Francis Frith i de l'any 1866, en la qual es poden veure les cases de bany de la platja.

https://beteve.cat/historia/al-descobert-restes-baluard-rei-fortificacio-anticanonades/

https://barcelofilia.blogspot.com/2012/12/costa-i-platja-de-sant-bertran.html

Us esperem, dimarts, dia 26 de juny, a les 18:30, a la biblioteca del barri, al carrer de Blai!!!!

https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/bibfrancescboix/ca/agendes/xerrada-els-banys-a-la-platja-de-sant-bertran-a-carrec-d-angels-gomez_99400708105

XERRADA DE CERHISEC: L'ORIGEN DE LES 4 BARRIADES

 

El proper dimarts, 28 de maig, toca la tradicional xerrada de CERHISEC. La nostra companya Àngels Gómez, especialista en temes geogràfics i ambientals relacionats amb el Poble-sec ens parlarà sobre l'origen, història i característiques de les quatre barriades que l'integren.

Us esperem, com sempre, a la nostra biblioteca, Poble-sec/Francesc Boix, al carrer de Blai, 34. 

I, com sempre, a dos quarts de set del vespre!!! (18:30)

25 ANYS DE CERHISEC, EXPOSICIÓ COMMEMORATIVA

23 

 

Demà, dijous, a dos quarts de set del vespre, s'inaugura l'exposició sobre els 25 anys de CERHISEC.  Amb aquest motiu també es realitzarà un interessant itinerari pel sector de les antigues Hortes de Sant Bertran, a càrrec d'Àngels Gómez que ha fet una interessant investigació sobre el passat d'aquest sector i del Poble-sec, en general. 

El dia 14 de maig també hi haurà una xerrada sobre l'entitat i la seva vinculació amb el barri. Totes aquestes activitats seran així mateix a dos quarts de set.

A la web del Centre Cultural Albareda podeu trobar tota la informació.

https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/albareda/p/58084/25-anys-de-cerhisec

L'ASIÀTIC (1874-1935). FRAGMENTS DE LA HISTÒRIA D'UN TEATRE DE BARRIADA DEL POBLE-SEC

El dia 30 d'abril tindrem la propera xerrada de CERHISEC, a càrrec de Pere Sagristà-Ollé, director d'escena, sobre un tema molt interessant i poc conegut, el teatre i local de 'L'ASIÀTIC' (1874-1935).

Us hi esperem!!!!

 

FACERIAS: PUNT FINAL, XERRADA DE 'CERHISEC' (9 D'ABRIL DE 2024)

L'any 2002 CERHISEC va dedicar una xerrada al fenòmen del Maquis urbà relacionat amb el nostre barri en el qual el component anarquista va ser important. Un dels personatges més rellevants, vinculat al Poble-sec, va ser el guerriller Josep Lluís Facerías (1920-1957). En aquell moment encara hi havia gent viva que el recordava i que ens va facilitar dades importants. 

Roberto Lahuerta Melero ens evocará la figura del guerriller però a través, sobretot, de la geografia humana on va transcórrer la seva vida i sobre el record posterior que n'ha restat.

Les xerrades de CERHISEC son sempre el darrer dimarts del mes però, en aquest cas, a causa de les vacances, l'hen hagut d'ajornar fins al dia 9 d'abril.

Us esperem, com sempre, a la Biblioteca, el dimarts, nou d'abril, a dos quarts de set. La xerrada del mes d'abril serà, com sempre, el darrer dimarts del mes.

TARDA DE CINEMA A LA BIBLIOMUSICINETECA, RECONEIXEMENT I HOMENATGE A GABRIEL AGUSTÍ I MARIBEL ÁLVAREZ

 

Ahir, a la BiblioMusiCineTeca, vam poder gaudir d'un merescut homenatge a dos poble-sequins il·lustres, l'actor Gabriel Agustí i Maribel Álvarez, la seva parella, pionera en el mon de la ràdio, i escriptora, amb set llibres publicats, alguns dels quals merescudament premiats. 

Entre les persones que hi van assistir hi havia la gran actriu Carme Sansa, els cineastes Carles Benpar i Paco Marín, el director i radiofonista Enric Suñol, l'escriptora Júlia Costa i la locutora Maria Lluïsa Solà, a qui la mateixa Sigourney Weaver va agrair fa poc la seva tasca de doblatge. 

Va moderar el col·loqui Xavier Rodríguez, de CERHISEC, qui fa alguns anys ja va organitzar una xerrada-col·loqui dedicada a l'actor. Es va projectar després la pel·lícula 'De mica en mica s'omple la pica', de Carles Benpar, basada en una novel·la de Jaume Fuster.

Una vetllada entranyable i per recordar. Cal fer esment de l'organitzador de l'esdeveniment, Ferran Baile. Es una sort per al barri comptar amb ell i la Sònia i poder gaudir d'una associació tan eclèctica, original i polièdrica com la BiblioMusiCineTeca. 

PER SI EN VOLEU SABER MÉS COSES:

https://balcopoblesec.blogspot.com/2016/02/el-veri-del-teatre-i-els-nostres-actors.html

https://www.blogger.com/blog/post/edit/8345029981652271469/5628388127841975127

https://gabrielagusti.webnode.es/biografia/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Maribel_%C3%81lvarez_L%C3%B3pez-Vega

https://es.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Agust%C3%AD_Estevan

(Fotografies de Ferran Baile)

XERRADA DE CERHISEC: LA DILIGÈNCIA, EL TRANSPORT AL SEGLE XIX

 

El dimarts, 27 de febrer, us esperem, a dos quarts de set, com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, per evocar el transport del segle XIX, i, en particular, la importància de les diligències. La xerrada anirà a càrrec de Jordi Artigas. 

Us esperem, com sempre!!!!

XERRADA DE CERHISEC, LA SARSUELA, EL BAR CARBÓ I ALGUNS ARTISTES RESIDENTS AL POBLE-SEC

 

Dimarts, dia 30 de gener, la xerrada de CERHISEC serà sobre la sarsuela i la seva relació amb el Paral·lel i el Poble-sec. La sarsuela ha estat un gènere menystingut per determinades elits durant les darreres dècades,  sobretot a Barcelona. Madrid té el seu 'Teatro de la Zarzuela' tot i que poques vegades ens arriben algunes de les seves produccions. En això hi ha ha visceralitat, ignorància i manies diverses lligades a un suposat 'espanyolisme' de poca volada.

La sarsuela va ser un gènere plenament vigent durant cent anys, transversal, aplegava obrers i gent d'upa, monàrquics i republicans, moderns i antics, carlistes i liberals, catalans i espanyolistes. De les moltíssimes sarsueles existents, de qualitats i temàtica molt diversa, n'han quedat poques en els repertoris i, de catalanes, tot just un parell. 

Els musicals han ocupat el seu lloc, molts musicals son, si filem prim, sarsueles actuals, en molts aspectes. En el sac sarsuelero hi podem afegir, pel broc gros, operetes, teatre líric... malauradament quan s'actualitza un tema no es dona la possibilitat d'accedir a l'original, ha passat, en el teatre, amb produccions com 'Mari i Cel' i en el teatre líric amb 'L'alegria que passa'. El tema seria llarg d'argumentar així que, de moment, em limitaré a comentar la propera xerrada de CERHISEC.

Des de finals del segle XIX fins mitjans del segle XX es va fer sarsuela al Paral·lel, amb alts i baixos i alternant amb tota mena de gèneres de l'espectacle. Encara se n'ha anat gent, de tant en tant, però poqueta. Hi ha centres socials que mantenen la flama sarsuelera, a Gràcia, al Poble Nou...  quan es fan coses amb cara i ulls la gent hi va, encara avui, i no tan sols la gent gran o molt gran. 

Molts cantants de sarsuela rellevants van actuar als teatres del Paral·lel, sobretot al Victòria, el Nou, l'Apolo. Alguns artistes van viure als nostres carrrers, de forma temporal o definitiva. Al Bar Carbó, durant anys, s'aplegaven els artistes del gènere, en actiu o retirats. Per a bones referències tenim la sort de poder comptar amb el llibre de Miquel Badenas, qui va conèixer 'en directe' molts d'aquells personatges, no tan sols del mon líric sinó també del teatre, de la revista...

A internet hi ha un munt d'espais dedicats al mon de la sarsuela, amb un doll important d'informació, també hi ha webs a dojo, malauradament poca informació és 'catalana', aquí sembla que això no toca, ni recordar que coses com el flamenc, la cobla, la sarsuela, van ser populars i estimades, no tan sols pel públic popular sinó també per Guimerà, Rusiñol, Sagarra... El teatre de Sagarra també ha patit penjaments absurds, per sort amb motiu de la Festa Major de Sant Antoni vaig poder veure una Rambla de les Floristes força reeixida.

Aquests dies m'he ensopegat amb una informació interessant, el 'Teatro de la Zarzuela' compta amb Mario Gas i Vicki Peña per a una producció recent de 'La Rosa del Azafrán', una sarsuela que feia més de vint anys que no es programava de forma 'professional', i en la qual actuen d'altres artistes catalans. 

https://www.codalario.com/la-rosa-del-azafran/noticias/una-nueva-produccion-de-la-rosa-del-azafran-en-el-teatro-de-la-zarzuela_12953_3_41340_0_1_in.html

En general sempre és molt millor sumar que no pas restar, una cosa que saben molt bé els francesos. De tota manera les modes van i venen, fins i tot es va menystenir la sardana perquè en el temps d'en Franco se'n ballaven i es toleraven, ara sembla que revifa. Paradoxalment s'etiqueta com a català cinema fet en castellà, sense gaire manies. I s'oblida, sinó del tot, a mitges, gent tan rellevant, singular i estimada com Emili Vendrell que, a casa nostra, hauria de ser més recordat, escoltat i reivindicat que Gardel a l'Argentina.

En tot cas, us espero dimarts vinent, a dos quarts de set, a la Biblioteca del barri.